Devien estar dies, setmanes, mesos, anys, planificant, mesurant, creant, desitjant, vivint per la gesta. Encara que potser hagi estat un únic solitari boig.
Hores i hores centrat, centrats en el mateix. Vivint per a això. Imaginant les explosions, el fum, el so, el terra tremolant. Devia, devien estar no gaire enfora, segur. Tant d'esforç per perdre-s'ho? Impossible.
El cor ben ple, satisfet, sadollat per totes les ànsies i tots els desitjos assolits, o gairebé. Immediatament després, però, se'ls deu haver format un buit, un nou forat a l'ànima, o el que ell, ells, creuen que és la seva ànima. Perquè en realitat és una fera, una bèstia devoradora que el manipula, els manipula, i els empeny, en nom d'Alà, en nom de la supremacia ària, en nom de l'egocentrisme i de l'odi més absoluts, a fer mal, a fer el mal. A viure per matar.
Són incapaços de posar-se en la pell de l'altre, de sentir dolor, de plorar, d'estimar, perquè sinó no ho farien. No m'entra dins del cap. I són com nosaltres, en aparença. És incomprensible, és imperdonable.