Quan no calen

Sents, i veus, música en moviment, en equilibri gràcies a la dansa, i entens que a vegades no calen les paraules. Com quan amb la mirada reconeixes l'ànima de qui tens al davant. o com quan l'aire et duu l'aroma de la terra banyada per la pluja, tant de temps desitjada, o com quan assaboreixes les dolçors i les acideses de la vida, potser al mateix instant. 

Quan no calen les paraules, perquè no hi ha espai per a elles.

Cercant l'home de sucre

Contra tot pronòstic, em vaig deixar convèncer per anar a veure un documental al cinema. Contra tot pronòstic, vaig agafar el cotxe a les 9 del vespre d'un dilluns per tornar a la ciutat. Contra tot pronòstic, una història em va tornar a emocionar. Una història real, narrada per aquells que la visqueren i impecablement tractada. Una història amb la música com a eix, el descobriment d'un músic enorme.

De tota manera, he d'afegir que Searching for sugar man és més que això: és la demostració que som, que podem ser, més que pell, carn, ossos i ànsies de fama i de diners. També és la demostració que no existeixen els finals feliços. Per la senzilla raó que no existeixen els finals. Sempre hi ha un després.

[Gràcies I.]

Dr John – Solitude

Després d'un dia accelerat. Dins l'impas que precedeix la nit. En el "tierra de nadie" que suposa trobar-te sola dins d'un cotxe en una carretera, endolles la ràdio i sona aquesta cançó. Se't calmen els pensaments, els músculs es relaxen i llavors et descobreixes pensant que sí, que és ver que les coses estan malament, però decideixes que no tens perquè donar-ho tot per perdut, perquè mentres et deixis sorprendre amb moments com aquest i et permetis gaudir-los saps que tens possibilitats d'un to be continued qui sap si interessant.

Incomprensible

Devien estar dies, setmanes, mesos, anys, planificant, mesurant, creant, desitjant, vivint per la gesta. Encara que potser hagi estat un únic solitari boig.

Hores i hores centrat, centrats en el mateix. Vivint per a això. Imaginant les explosions, el fum, el so, el terra tremolant. Devia, devien estar no gaire enfora, segur. Tant d'esforç per perdre-s'ho? Impossible.

El cor ben ple, satisfet, sadollat per totes les ànsies i tots els desitjos assolits, o gairebé. Immediatament després, però, se'ls deu haver format un buit, un nou forat a l'ànima, o el que ell, ells, creuen que és la seva ànima. Perquè en realitat és una fera, una bèstia devoradora que el manipula, els manipula, i els empeny, en nom d'Alà, en nom de la supremacia ària, en nom de l'egocentrisme i de l'odi més absoluts, a fer mal, a fer el mal. A viure per matar.

Són incapaços de posar-se en la pell de l'altre, de sentir dolor, de plorar, d'estimar, perquè sinó no ho farien. No m'entra dins del cap. I són com nosaltres, en aparença. És incomprensible, és imperdonable.

Cablejant-me

I resulta que em digueren que si comprava un cable HDMI podria connectar l'ordinador a la tele. Jo no sabia què era això de la connexió HDMI fins fa poc, però avui dia sembla ser tan imprescindible com la connexió USB. Total, que em compr el cable, de 3 m (millor que sobri que no que no falti) i, quan arrib a casa, oh sorpresa, la tele ho té però l'ordinador no. Ja és vell, té dos anys.

Acabam de comprar una barra de so per a la tele perquè resulta que se sent fatal des que la tenim (el venedor va dir que les planes són així però no ens hi acostumam, sona com una ràdio dels xinos). I també compram un cable de fibra òptica [sic] perquè el venedor ens diu que ens farà falta. "I un bè negre!", ni la tele ni la barra tenen cap foradí on enganxar-lo. Segons les instruccions, el que hem de connectar és un cable HDMI. L'acab de tornar a la tenda (mitja hora de cua, amb l'humor del capità Haddock). Demà canviaré el HDMI de 3 m per un altre més curt.

I jo me deman, se'n foten de nosaltres, a part d'exprimir-nos la cartera?