dimecres, 17 de desembre de 2014

Versió vintage

No posaré aquí l'original (Taylor Swift no és santa de la meva devoció), però reconec que gràcies a ella tenim aquesta versió, que m'encanta. De fet, m'agraden la majoria de versions vintage que Scott Bradlee orquestra per al seu particular projecte, Postmodern jukebox.



PD.: que ningú no és pensi que som una experta musiquera, si no fós per un amic del facebook que va penjar aquesta altra joieta ...

dimarts, 4 de novembre de 2014

Una lectora poc corrent, d'Alan Bennet


Una lectora poc corrent
Alan Bennet
Empúries/Anagrama, 2014

Cercava una lectura breu per a un viatget i la vaig trobar en aquesta història que no arriba a les 100 pàgines. L'amiga blogaire Azar Objetivo la va ressenyar fa uns mesos i és difícil aportar més.

Es veu que Alan Bennet és un autor de reconegut prestigi a Anglaterra i no m'estranya: escriu de manera àgil i elegant. Malgrat la reina Isabel II és la protagonista, Bennet evita irreverències i tòpics, cosa que s'agraeix.

L'argument, en un parell de línies: sa Magestat descobreix, a les velleses, la lectura. L'afició, que esdevé en addicció, provoca que els fonaments de la monarquia trontollin. El final serà, a la vegada, obvi i impactant.

En resum, una més que agradable lectura que, com a valor afegit, ens permet passejar-nos per les hipòtetiques primeres lectures de la reial protagonista.

Deix un fragment, de propina:
"L'atractiu, va pensar, rau en la indiferència: hi ha una manca de deferència en la literatura. Als llibres tant els és, qui se'ls llegeix, o si se'ls llegeix algú o no. Tots els lectors són iguals, incloent-hi ella. La literatura, va pensar, és una comunitat; les lletres, una república. De fet, havia sentit abans aquella expressió, la república de les lletres [...]".

dilluns, 29 de setembre de 2014

Darreres lectures



Amok, Stefan Zweig
Per a mi, el millor llibre que he llegit en molt de temps. La manera d'escriure de Zweig és magnífica. Són set relats protagonitzats per set persones dominades per sentiments de diversa procedència.

El misterio de la cámara azul, Jean D'Aillon
Intrigues i misteris, resolts per un notari al París del segle XVII. Primera novel·la d'una sèrie. Molt entretenguda.

El hotel de los corazones rotos, Deborah Moggagh
Un divertimento senzill i agradable. A un hotelet rural anglès conflueixen vides solitàries que al final acaben no sent-ho tant.

La verdad del caso Harry Quebert, Joel Dicker
Un assassinat i una desaparició que es resolen, molts anys després, a la manera d'un trencaclosques molt ben armat, peça a peça, pàgina a pàgina.

Historia y desventuras del desconocido soldado Schlump, Hans Herbert Grimm
Una sàtira de la Primera Guerra Mundial, escrita per un coetani. Per a mi, de divertida no va tenir gaire.

La princesa de hielo, Camila Lackberg
Més assassinats, aquests a la freda Suècia. Senzilla i entretinguda, empatitzes amb els personatges i la història és ben intrigant.

dimecres, 24 de setembre de 2014

Homes bojos



Tal vegada no siguin bojos. Potser siguin únicament estranys, o dolents, o inconscients. La qüestió, però, és que ahir un d'ells va dimitir perquè la majoria no estava d'acord amb el "seu" avantprojecte de llei. Un altre es va veure sacsejat perquè un tribunal de justícia li anul·là el "seu" decret sobre les llengües a l'escola. També empresonaren un boig que va atacar gent desconeguda amb un ganivet; avui han caçat una bèstia que segrestava nines.

Podria continuar amb bones notícies sobre bojos. També amb males... Pensant-ho bé, la majoria de notícies giren entorn gent que diu o fa bogeries, en un concepte ample. Però ara mateix em qued amb aquesta cançó i amb el fet, demostrat, que la "mala" bogeria no sempre guanya.

divendres, 5 de setembre de 2014

Flors d'un dia




També m'agrada anomenar-les flors de nit, ja que domés arribam a veure-les fins a primeres hores del matí. Surten d’un cactus en principi gens atractiu, si bé té, com tot en aquesta vida, el seu moment d’esplendor. Malgrat les pues, la forma i les dimensions extraordinàries, sense esperar res d'ell, cada estiu ens sorprèn amb flors i flors i més flors que duren unes quantes hores i que deixen un rastre de bellesa i aroma impressionant. Al manco per a nosaltres.

dijous, 3 d’abril de 2014

Deu oques blanques


Deu oques blanques
Gerbrand Bakker
Raig Verd Editorial
2013


Vaig comprar el llibre per dos motius:
- pel títol, una evidència que saben tots els que em coneixen, i
- per haver llegit un parell de crítiques favorables.

Doncs bé, un cop llegir puc resumir la conclusió en una frase que no m'agrada usar: "m'esperava una altra cosa".

La protagonista, una holandesa de mitjana edat, es refugia en una petita i acollidora granja de Gal·les. És una fugida solitària en la que es troba amb una guarda d'oques que, misteriosament, van desapareixent. Qualque visitant interferirà també en la seva solitud. El seu marit la cerca amb ajuda i al final la localitza. Al llarg del llibre s'intueixen els motius pels quals ella decideix rompre amb el seu passat.

I fins aquí l'argument. Ara vénen les meves impressions: tal vegada la paulatina desaparició de les oques és una metàfora de l'evolució d'ella. Però no ho sé. La presència d'Emily Dickinson i els seus poemes és constant al llarg de tota la narració, i jo no acab de veure-hi la importància. Serà que no tenc el nivell adequat, però la veritat és que la història m'ha deixat freda, i no poc, sobretot perquè no arrib a empatitzar amb cap personatge.

 - - - - - - - - - - - -

PD.: amb la de llibres bons que he llegit darrerament, i resulta que aquest havia de ser el que em fés retrobar amb "xicarandana". En fi, reflexionaré al respecte...

Mentrestant, us deix aquí sota una fotografia de la nevada de fa dos anys. Les que hi surten són les meves oques. Hi ha hagut qualque baixa, també alguna incorporació, i ja veis, no són blanques ni són 10, però us assegur que són més apreciades que les de la novel·la. Ah, per cert, el número 1 i la número 2 de la fila han estat pares recentment de 5 oquetes guapíssimes. Fins la propera!




dimecres, 5 de febrer de 2014

Eih!



Feia molt de temps que una cançó no em provocava irrefrenables ganes de ballar. I que ho aconseguís un dilluns a les 7.10 h encara ho fa més meritori.

I, sí, es tracta de la cançó d'aquí sobre, ho heu encertat.

Com és habitual, va descobrir-me-la la ràdio (Radio3, "Hoy empieza todo") i és d'un grup que no conec de res.

No afegiré res més, domés que tenia ganes de compartir-la amb vosaltres.

PD.: si qualque valent o valenta s'atreveix a donar-li al play, esper em conti si realment ha pogut escoltar la cançó sense moure's en absolut.

dilluns, 3 de febrer de 2014

La importància del condicional



Doncs sí, fa un grapat de setmanes vaig descobrir la importància del "si" condicional:

SI no m'haguessin oferit una entrada -gratis- per al concert de Manel a Palma,
SI no m'hagués decidit a anar-hi sola, malgrat la mandra que em feia,
SI no hagués tengut el seu darrer cd a casa, a mà (el vaig escoltar un pic i ni fu ni fa),

SI no hagués estat per tot això:

a) m'hauria perdut un dels millors concerts de la meva vida,
b) hauria perdut una bona oportunitat per sentir-me millor amb mi mateixa,
c) hagués passat de llarg de la joia que és aquest cd, Atletes, baixin de l'escenari!

Però, sempre hi ha un però, l'altra cara de la moneda és aquesta:

SI no fós per La vie en rose de Pablo Alborán, que fa uns dies em ronda pel cap, no hauria acabat penjant el post. Aquest jove mai no m'ha dit res, però la versioneta "se las trae"...



Manel i Alborán al mateix post? M'ho he de fer mirar, encara que coses més rares passen avui dia.


dilluns, 6 de gener de 2014

Lleialtat i deure



M'agrada molt aquesta pel·lícula, Horizontes de grandeza. Avui horabaixa l'he tornada a veure amb la família i he tornat gaudir d'ella.

En destac aquesta escena en concret: el major Terrill està decidit a perpetuar l'eterna guerra que manté contra el clan dels Hannassey per la propietat d'unes terres, però el seu capataç, Steve, que l'estima com a un fill, li diu que fins aquí ha arribat, que no troba justa aquesta lluita i no està d'acord amb què morin més homes.

A partir del minut 2:11 d'aquesta escena i gràcies a la mestria de William Wyler, té lloc el que consider una de les millors representacions de lleialtat i deure que mai no he vist.

Sonarà un poc "iaio", però crec ja no es fan pel·lícules com aquesta...