dimarts, 31 de desembre de 2013

El comptador a zero




Amb aquesta anacrònica vesió d'una vella cançó despedesc l'any des del blog. Els Trammps amb el Zing de Judy Garland (per a mi, la cançó és més seva que de ningú). És de les que desprenen una mica d'alegria, que són les que ens agraden, i més en un dia com avui.

És possible que haguem escabetxat un any un altre pic? Idò sí, i amb quina rapidesa... Ja ho deien, els vells de la família, que això feia via. El que passa és que amb una dècada sobre les espatlles, i amb dues, no t'ho creus: tot el temps i tot el món són teus.

Arribats als 30, comences a sospitar alguna cosa. Les setmanes comencen a agafar velocitat. Els mesos, també. Però no en fas gaire cas, estàs massa ocupat i segueixes pensant que tens tota la vida als peus per fer-hi el que vulguis i quan vulguis, que tot lo bo arribarà perquè, simplement, t'ho mereixes.

Amb els 40, la cosa canvia. Gent important per a tu ha anat partint, a poc a poc o ràpidament, amb silenci o fent estropici. Tant és, ja no hi són. Te n'adones també que ja fas tard per a algunes coses, i de les importants, i hi ha moments en què no veus res més que el que no tens.

Però ets aquí, just aquí, ara, en el dia en què el comptador es torna a posar a zero. Ja passes de fer balanç del que has deixat enrere, o al manco ho intentes. Penses amb com estàs ara, amb els que t'envolten, i pregues perquè l'any que entra t'ho mantengui. No demanes res més, perquè no cal.