dimecres, 24 de juliol de 2013

"Per curiositat"


Sabor a chocolate, de José Carlos Carmona
Ed. Punto de lectura, 2008

Vaig agafar el llibre a la biblioteca pel títol, sobretot, i també per les petites dimensions i pel cos de lletra gran: em feia ganes una cosa lleugereta i així ha estat: l'he llegit d'una tirada, si bé reconec que m'ha deixat un  poc freda. El fet que els capítols siguin minimalistes -alguns no arriben ni a mitja pàgina- tampoc no ha ajudat.

La història gira entorn l'amor que el jove Adrian Troadec sent per la jove Alma Trapolyi a la llunyana Suïssa de 1922. Aquest enamorament serà decisiu en la seva vida i en la de tots els personatges que van apareguent al llarg dels gairebé noranta anys que abasta la novel·la.

La xocolata del títol prové de la fàbrica de Troadec. Quan Eleanor, la neboda d'Alma, hi entra per primer cop i tasta el cacau, que troba àcid i amarg, diu "que li afageixin més sucre". Vaig pensar aquí que potser l'autor parla en realitat de la vida, de la seva acidesa i la seva amargura, i de com la podem endolcir. En el cas de Troadec és així. En un moment crític decideix que val la pena seguir vivint, seguir endavant, en part per covardia, però sobretot "per curiositat". Em va agradar aquesta manera de veure-ho.



dijous, 18 de juliol de 2013

La primavera arriba al cor de Ricciardi



La primavera del comissari Ricciardi
Maurizio de Giovanni
Edicions La Campana, 2012

Definitivament, una novel·la negra m'ha tornat a enganxar. Acab de llegir el segon volum de la tetralogia ideada per De Giovanni i he pogut endinsar-me de nou en la Nàpols de 1931, dins l'ànima del trist Ricciardi i de tota la resta de personatges, l'afable Maione destaca sobre la resta.

La fredor de l'hivern de la primera novel·la queda enrere i comença a prendre forma, a la primavera, la petita intuïció d'una possible il·lusió amb què acabava el primer llibre.

Una trama típica (algú mor assassinat i el policia investiga malgrat les trabes dels superiors i amb la inestimable ajuda del seu fidel subordinat, quin dels sospitosos és el culpable) que es completa amb petites trames paralel·les. El lector va seguint la història, les històries, llegint en gran mesura el que va passant al cervell dels personatges, així van sorgint pistes bones, i també falses.

El millor: l'estranya qualitat del comissari Ricciardi, allò que el fa tan especial i que explica perquè és policia.

El pitjor: la mania que tenen la majoria d'autors de novel·la negra de donar-nos pistes falses, a posta per despistar-nos, mentres es reserven informació. Però a De Giovanni li perdon.

Ara esper amb delit que L'estiu del comissari Ricciardi caigui a les meves mans. Tenc tres opcions:
1. Esperar que la biblioteca d'on he tret els dos primers el rebi. Tendré paciència?
2. Comprar-me'l. Em fa peresa, sense haver-me comprat els dos anteriors.
3. Comprar-me un e-reader. Fa tant de temps que en tenc ganes...
Mmm... He de meditar sobre el tema.

dimecres, 3 de juliol de 2013

Una més d'Stella Gibbons


La segunda vida de Viola Wither, de Stella Gibbons
Impedimenta, 2013

D'Stella Gibbons vaig llegir fa temps La hija de Robert Poste, publicada per la mateixa editorial, i ja em va agradar. També tenc pendent de llegir la segona part: Flora Poste y los artistas, però a la darrera Fira del llibre de la meva ciutat aquesta novel·la va anar a parar a les meves mans i no em vaig poder resistir.

És una història coral on el fil conductor és la jove i recentment vídua Viola Wither, a qui no li queda altre remei que anar a viure a ca els sogres i les cunyades, a un casal molt lluny del seu estimat Londre. A mitjan llibre encara no havia aconseguit sentir empatia per cap personatge, és l'estil de l'escriptora, però aquí rau precisament el que m'ha acabat enganxant a tots ells: són retratas amb les seves qualitats i també amb les seves arestes, amb blancs i amb negres, i això és el que els acaba convertint en reals: la immadura, pobre i amb bon cor Viola; l'obsessiva i "enamoradissa" Tina; la intolerant i amant dels animals Madge; el trepa i ètic Saxon; el gris i buit senyor Wither; la grisa i buida senyora Wither, l'snob i misògin Víctor Spring; l'amargada i intel·ligent Hetty, la bruixa i perfecta Phyllis. I n'hi ha més.

La història és ben poc creible: està carregada de finals feliços, amb traca final de novel·la rosa, i això m'encanta, perquè al mateix temps no pots deixar d'entreveure una crítica, poc àcida, de tot allò que ens mou com a societat (diners, amor, ideals) i de com n'és d'il·lusori i fàcilment equívoc.

M'ha agradat i molt, i m'ha deixat molt bon sabor de boca