divendres, 28 de juny de 2013

Agradable punt i apart



Avui he posat punt i apart a la feina. Cada any que passa desitj les vacances amb més ganes i enguany no ha estat l'excepció. I no és que no m'agradi la feina. M'agrada, i molt. El que passa és que hi ha moltes coses que m'estiren moooooolt més (i de qualque manera he de "sufragar-les", dic jo).

Començ 20 dies de relativa llibertat: tenc un grapat de tasques previstes (poques i comptades, que no ens hem d'embossar) però pel que respecta a la resta de temps, puc dir que no faig comptes viatjar, però sí gaudir de ca meva, del camp; ni sortir massa de farra, però sí gaudir de cinemes, de teatres i de bones tertúlies; ni passar-me els dies a la platja, però tampoc perdre-la gaire de vista; ni passar-me els matins al llit, però sí oblidar el que és un despertador.

Res especial ni sensacional, en definitiva, però agradable i tranquil·let. Al manco així ho procuraré.

dijous, 20 de juny de 2013

Dues hores perdudes al país dels somriures



A aquestes altures, ja sabem tots que estic un poc grillada. Res perillós (encara) però grillada. Poques coses m'interessen realment en aquesta vida meva, però la música... Buf, fa mal d'explicar la relació que tenc amb ella, domés diré que és molt important per a mi. Tanta sort del blog: ha alliberat, i molt, a família i amics a l'hora d'haver de suportar-me.

Això, unit a la meva mala memòria, fan que passi estones com la que acab de passar: més de dues hores remenant i remenant pel world wide web cercant una cançoneta. La vaig sentir al cotxe de camí a la feina i em va emocionar tant que vaig pensar SEGUR QUE M'ENRECORDARÉ. El títol de l'ària i de l'òpera, tots dos, eren preciosos. El nom de l'autor no em va quedar perquè era rar, mai no l'havia sentit..

Res! Avui m'ha revengut al cap aquesta història i ja no recordava res! Bé, sí, algo de somnis ("palau de somnis"?) i que el compositor era polonès. A google no hi ha hagut sort, així que he passat al pla B: susbscriure'm al Preludi de Catalunya Música, on l'havia escoltada, baixar-me els podcasts de la setmana i anar escoltant...

Problema afegit: no recordava ni el dia ni l'hora. Al final, moooooolt al final, ho he localitzat! I aquí ho teniu: l'ària El meu cor és teu, de l'opereta "El país dels somriures" (uuuisshh, no era "somnis"), composta per Franz Lehár, hungarès, i cantada pel senyor Piotr Beczala (molt conegut a ca seva, imagin).

El to romàntic-melanconiós que pretenia donar a aquest post, l'hora que és, ja se n'ha anat a pastar fang, però jo penj aquí el Dein ist mein ganzes Herz aquest com me nom ...

diumenge, 16 de juny de 2013

Contra l'estridència



Ahir vaig anar a veure "El gran Gatsby". Em vaig quedar igual que quan vaig veure, fa molts d'anys, la pel·lícula que protagonitzà Robert Redford. Gens d'empatia amb els personatges i nul enteniment de què va la cosa. Bé, en no ser que la cosa vagi del contrapunt que suposa el fet que Gatsby, en principi el més fals i postís de tots, acabi resultant ser l'única persona autèntica i sincera en una societat podrida. Però, per a això tot aquest "despligue", tota aquesta estridència? Massa renou, per al meu gust, una mala sensació de buidor i fredor en sortir del cinema. Si el que pretenia el director era fer un símil amb el frenesí que vivim avui en dia, que no ho sé, s'ha passat tres pobles. Domés salv en Di Caprio i un grapat de cançonetes.

No sé si per això, avui m'he aixecat amb ganes de passar un dia tranquil·let, pausat i solitari, sense presses ni estridències, així que el començ cercant aquesta cançó, Just in time. La trob en la versió de Blossom Dearie:



Tenc més eines contra l'estridència: posaré ordre a l'estudi, prepararé un bon dinar i pregaré perquè el diumenge s'allaaaaargui tot el que sigui possible...

diumenge, 2 de juny de 2013

Darrerament



Del millor que he escoltat darrerament. Amb un regust nostàlgic que m'escau a la perfecció. Som molt enyoradissa, tal vegada massa. Enyor les vides que no he viscut, enyor les persones que no he conegut. Em basta amb haver-les intuïdes en qualque moment, amb haver-les sentides durant un temps. Gràcies a Déu, solen ser estats d'ànim momentanis, que van i vénen. Tot i així, no em convé posar molt sovint aquesta composició de Mompou...