diumenge, 31 de març de 2013

Encara en sap



Ara mateix em trob a l'hora que no existeix, 60 minuts d'un temps misteriós i intangible. Sorprenentment, el rellotge de l'ordinador ha pegat un bot màgic i ha passat de les 2 a les 3 h. Una hora que ens prenen i que no computa en lloc. Però estic desvetllada, vénc d'un sopar on m'he begut un cafè llarg, ben llarg, així que aprofit aquest "temps mort" per contar les dues coses a recordar del dia d'avui i que a més poden enllaçar-se perfectament al mateix post.

La primera, que duc dos dies fent pastes, les típiques pastes de Pàsqua: robiols, crespells i panades. Ma mare i jo hem fet el complet. I per què, em deman, si no tenim cap compromís "social" que ens obligui? La resposta és clara: perquè feia un grapat d'anys que no ho havíem fet tan a conciència i els ànims hi eren, així que calia aprofitar-los. Hem estat hores obrant les receptes de la mare de la padrina, o eren de la padrina de la padrina? Ai, ara no ho sé. De fons musical, hem posat cançons d'època com la d'aquí dalt. I he pensat que, tal vegada, en qualque moment, elles feren la mateixa feina que nosaltres avui i escoltaren a la ràdio les mateixes cançons. També he pensat que és probable que jo no tengui ningú a qui ensenyar i deixar aquestes receptes.


L'altre moment per a recordar del dia d'avui ha tengut lloc al sopar: una parella que estim molt ens ha donat una molt bona notícia, una notícia inesperada (però molt), una notícia de futur. Després d'una temporada difícil en diferents àmbits, sembla que la vida els ha donat una treva en possitiu. I he pensat que no es pot perdre la fe, cal mantenir la il·lusió, perquè per impossible que sembli, tot és possible. De la mateixa manera que la vida ens sorprèn amb desgràcies i malsons, també és capaç (encara en sap) d'oferir-nos quelcom meravellós. Tal vegada..., per què no?...

dijous, 28 de març de 2013

Tres generacions



Ahir, a una parada de bus, vaig veure tres persones esperant, les tres amb el cap inclinat. Pareixia que resaven, però no, cada una d'elles feia alguna cosa: la dona més vella, d'uns 60 anys, llegia un llibre; la més jove, d'uns 30, feia alguna cosa amb el telèfon mòbil; i el més petit, un nin de 10 anys més o manco, s'entretenia jugant amb una goma elàstica.

Em va agradar molt veure llegir la dona a un lloc tan incòmode. També em varen venir al cap dos pensaments: "generació perduda", en  el cas de la segona, i "no tot està perdut", en el cas del petit.

dimarts, 26 de març de 2013

Temps (i 2)



Cercava una bona cançó relativa a la primavera per donar la benvinguda a les al·lèrgies i no n'he trobat cap que em convencés: ni Maria Bethánia ni Ella Fitzgerald, mirau si tenia el llistó alt. Totes eren un punt massa tristes i/o nyones. Estic tornant un pedernal (o gairebé).

I llavors ha aparegut aquest clàssic de la "meva època", The living years, de Mike & The Mechanics, i resulta que la wiki diu que és del 88. Del 88??? Vint-i-cinc anys ja??!! Toca't el nas, això fa massa via! Au, ja està, tornam al tema de l'anterior post, però no m'enredaré gaire. Domés diré que fa vint-i-cinc anys en tenia menys de vint, que la pell se m'eriçava quan escoltava aquesta cançó i que en aquella època ja estava convençudíssima que no me menjaria el món, però que una mena de karma acabava sempre posant les coses al seu lloc.

A dia d'avui, poques coses m'ericen ja la pell, faig anys i anys (i per molts d'anys), i ja no crec en el karma. Ni millor ni pitjor, sinó diferent, i inevitable.

dissabte, 23 de març de 2013

Temps



L'altre dia vaig anar veure Liberal arts. Molt bona. Va del pas del temps, o més ben dit, de com ho assumim, o no...

Acaba d'entrar la primavera. Un altre cop? Què ràpid.

I ahir ens va deixar Bebo Valdés. 94 anys ben aprofitats. Bona música, bon llegat.

En resum, que torn a donar-li massa voltes al pas del temps, al fet d'envellir, cap on vaig, què estic deixant enrere, etc etc... Conclusió? Uf. Quina voleu? La nyonya, la possitiva, la pessimista, la filosòfica? Perquè resulta que en tenc una de diferent per a cada estat d'ànim...

diumenge, 3 de març de 2013

Petit i discret himne



"Despierto", del grup Grises, és un petit, discret, i a la vegada enorme, himne a tenir en compte.

Com sempre, la vaig sentir a la ràdio i em va copsar. Després, la tasca habitual i engrescadora de localitzar la millor reproducció possible. Aquesta de youtube no és perfecte, però està bé. Us recoman que la sentiu a Spotify, juntament amb la resta de cançons del disc.

Si esperas sentado, los cambios no llegarán.