dissabte, 23 de febrer de 2013

Dolce vita



Les cançons de Nino Rota, ahir, en un concert a càrrec de quatre músics (piano, bateria, violí i vent) i una veu. De fons, fotogrames: Fellini, Visconti...

Tristesa, bellesa, malenconia i cadència. La vida feta art.

dijous, 21 de febrer de 2013

Vivim en un "còmic"?



Anava a penjar un post ben nyonyo. Redéu, us heu alliberat d'una bona...! Tanta sort que m'ha vengut al cap na Sánchez-Camacho i m'he espavilat. Què patètic, tot plegat. Serà que no ho sabem i vivim dins d'un còmic?

No hi ha espai per a la nyonyeria en aquest sant país. Ens tenen ben ocupats amb la "cruel realitat". Frapant...!


dimarts, 19 de febrer de 2013

La lletania diària




Avui he viscut coses tan interessants com veure que la ketel que tenim a la feina estava a punt de petar perquè algú l'ha endollada sense aigua (asseguraria que no he estat jo en un 99'8%, darrerament estic fatal), comprar cuixot a un botiguer amb un petit problema d'esquizofrènia (del tipus "el món està en contra meu"), i debatre amb els companys, per enèsima vegada, que treballam a una administració caòtica, a un can bum (o com també deim per aquí, "a una casa de p...s" sense llum").

Res important, res de nou. Cap al vespre, però, he pogut veure els problemes greus, els de veritat, al noticiari de les 20 h. Iberia i Orizonia, tocava avui. Un desastre, un més. He al·lucinat amb en Montoro, a qui li cou encara la gala dels premis Goya. Avui, al Senat, ha criticat els "famosos que no pagan impuestos en España". Aquí, Jordi Guillot l'ha deixat clavat a la cadira quan li ha demanat si es referia "al payaso de Bárcenas".

En resum, el mateix de cada dia, com la "Lletania" de Serrat:

Tot canvia, res canvia,
mira el tren, mira la via.
Si t'ho penses i bé observes,
ja sabràs filosofia.

Mil discursos, pocs recursos,
és el pa de cada dia.
Sols Espanya, qui ho diria,
vol ser sola i no canvia.

Monarquia, oligarquia,
dictadura, cara dura.
Barret frigi sens prestigi
i després vingué el prodigi.

Una guerra que ho esguerra
i un cabdill que adoptà un fill:
un jove de molta empenta
a qui li faltava un grill.

Hi ha feixistes i papistes,
i un grapat de llargues llistes,
rabassaires, mercenaris
i gents que resa rosaris.

Hi ha carlistes i marxistes,
i també alguns optimistes,
policies i espies,
i gent que no té manies.

I "la no intervención"
i "los del Real Perdón".

I segueix la llarga cursa,
que s'allarga i que s'escurça,
de corsaris i falsaris,
i visites a altres barris.

Els que passen la frontera
fent el salt de la pantera,
ben folrada la cartera,
foten "tiros" pel darrera.

Les rates de sagristia,
considerada gent pia,
i, ¡ai vés qui ho diria!,
fins i tots la meva tia.

I segueix la lletania
de l'amor, la mort i els dies. 


Algú em pot dir com i quan acabarà tot això? No us agradaria poder tornar, encara què fos per uns instants, a aquesta època de les nostres vides?

diumenge, 17 de febrer de 2013

Una més de Reverte


Alfaguara, 2012.

Poques paraules se m'acuden per comentar aquesta novel·la. De tard en tard cau a les mans qualque cosa de Pérez-Reverte. Feia estona que no llegia res seu. No és que em disculpi, o pentura sí.

El tango de la guardia vieja és la història de la relació intermitent entre Max Costa, un vividor, i Mecha Izunza, de casa bona. Es troben únicament tres vegades molt espaiades en el temps: 1928 a Bons Aires, 1933 a Nisa, i anys 60 a Sorrento. He tengut la sensació de "más de lo mismo" al llarg de tota la novel·la. Els personatges són al meu parer excessivament estereotipats: ella és perfecta, bellíssima i estupendíssima, una autèntica femme fatale; ell, un supervivent dels ravals de Bons Aires i amb un codi moral certament distès.

Com a elements positius, destac l'ambientació i la mestria a l'hora d'elaborar i vestir els personatges secundaris. Per a mi, són el millor de la història.

Enyor l'autor de Territorio comancheEl maestro de esgrima El club Dumas. Potser s'hagi acomodat amb els anys. Potser jo hagi madurat en la valoració de les meves lectures. El que és cert, però, és que cada cop que llegesc alguna cosa seva, em decepciona una mica més.

dimecres, 13 de febrer de 2013

El dia de la ràdio



Després d'unes setmanetes d'absentisme blocaire, he trobat la caseta tal com l'havia deixat. No tenc massa coses a dir ni res interessant a contar: els entrebancs habituals i les petites alegries quotidianes. "Redundàncies", en definitiva.

Domés que avui cal fer una excepció. Resulta que és el Dia mundial de la ràdio. Què com ho he sabut? Hehe, endevinau-ho...

I aquí deix el meu discret homenatge, en forma de cançó arreplegada de youtube (com veis, res original). I per què justament aquesta? Doncs perquè l'he escoltada precisament avui per primera vegada, a la ràdio, a un bon programa de ràdio. I ha aconseguit que desconnectàs durant una estona de la rutina i del camí de cada dia.

Efectivament, la ràdio ja les té, aquestes coses...