dijous, 18 de juliol de 2013

La primavera arriba al cor de Ricciardi



La primavera del comissari Ricciardi
Maurizio de Giovanni
Edicions La Campana, 2012

Definitivament, una novel·la negra m'ha tornat a enganxar. Acab de llegir el segon volum de la tetralogia ideada per De Giovanni i he pogut endinsar-me de nou en la Nàpols de 1931, dins l'ànima del trist Ricciardi i de tota la resta de personatges, l'afable Maione destaca sobre la resta.

La fredor de l'hivern de la primera novel·la queda enrere i comença a prendre forma, a la primavera, la petita intuïció d'una possible il·lusió amb què acabava el primer llibre.

Una trama típica (algú mor assassinat i el policia investiga malgrat les trabes dels superiors i amb la inestimable ajuda del seu fidel subordinat, quin dels sospitosos és el culpable) que es completa amb petites trames paralel·les. El lector va seguint la història, les històries, llegint en gran mesura el que va passant al cervell dels personatges, així van sorgint pistes bones, i també falses.

El millor: l'estranya qualitat del comissari Ricciardi, allò que el fa tan especial i que explica perquè és policia.

El pitjor: la mania que tenen la majoria d'autors de novel·la negra de donar-nos pistes falses, a posta per despistar-nos, mentres es reserven informació. Però a De Giovanni li perdon.

Ara esper amb delit que L'estiu del comissari Ricciardi caigui a les meves mans. Tenc tres opcions:
1. Esperar que la biblioteca d'on he tret els dos primers el rebi. Tendré paciència?
2. Comprar-me'l. Em fa peresa, sense haver-me comprat els dos anteriors.
3. Comprar-me un e-reader. Fa tant de temps que en tenc ganes...
Mmm... He de meditar sobre el tema.