diumenge, 31 de març de 2013

Encara en sap



Ara mateix em trob a l'hora que no existeix, 60 minuts d'un temps misteriós i intangible. Sorprenentment, el rellotge de l'ordinador ha pegat un bot màgic i ha passat de les 2 a les 3 h. Una hora que ens prenen i que no computa en lloc. Però estic desvetllada, vénc d'un sopar on m'he begut un cafè llarg, ben llarg, així que aprofit aquest "temps mort" per contar les dues coses a recordar del dia d'avui i que a més poden enllaçar-se perfectament al mateix post.

La primera, que duc dos dies fent pastes, les típiques pastes de Pàsqua: robiols, crespells i panades. Ma mare i jo hem fet el complet. I per què, em deman, si no tenim cap compromís "social" que ens obligui? La resposta és clara: perquè feia un grapat d'anys que no ho havíem fet tan a conciència i els ànims hi eren, així que calia aprofitar-los. Hem estat hores obrant les receptes de la mare de la padrina, o eren de la padrina de la padrina? Ai, ara no ho sé. De fons musical, hem posat cançons d'època com la d'aquí dalt. I he pensat que, tal vegada, en qualque moment, elles feren la mateixa feina que nosaltres avui i escoltaren a la ràdio les mateixes cançons. També he pensat que és probable que jo no tengui ningú a qui ensenyar i deixar aquestes receptes.


L'altre moment per a recordar del dia d'avui ha tengut lloc al sopar: una parella que estim molt ens ha donat una molt bona notícia, una notícia inesperada (però molt), una notícia de futur. Després d'una temporada difícil en diferents àmbits, sembla que la vida els ha donat una treva en possitiu. I he pensat que no es pot perdre la fe, cal mantenir la il·lusió, perquè per impossible que sembli, tot és possible. De la mateixa manera que la vida ens sorprèn amb desgràcies i malsons, també és capaç (encara en sap) d'oferir-nos quelcom meravellós. Tal vegada..., per què no?...

6 comentaris:

Aineta ha dit...

Realment, l'esperança és el darrer que s'ha de perdre, pel que fa al segon punt, la vida sempre ens sorprèn, i pel que fa al primer, per què sempre aquesta obsessió de deixar alguna cosa nostra als que vénen darrera?, pots ensenyar-me a mi, no necessàriament ha tenir un llaç consaguini amb tu, no?

Xicarandana ha dit...

Hola Aineta, la veritat és que estàs un poc crescudeta per al que volia, però també és cert que t'estim molt, així que ho podem provar. Les properes festes quedam per fer pastes, ok? I si em pos tontorrona i sentimental, m'arries amb l'aprimador. Gràcies. Un beso, guapa!

XeXu ha dit...

M'agrada aquest post, i no sabria dir per què. Agrupes dos moments del dia, com per tenir-los guardats aquí i revisitar-los si et cal. El primer és maco i és fàcil fer-se'n la imatge, fins i tot notar-ne el gust, que aquestes pastes que dius les tastava a Mallorca, una temporada que hi anava sovint. Llàstima que acaba el fragment amb un apunt una mica... trist? A mi em fa pensar, almenys. No és que tingui res per transmetre, però tampoc sé si ho arribaria a fer.

En el segon fragment hi ha millors vibracions, sempre estan bé les bones notícies i ens n'alegrem pels amics. Però de vegades tampoc no es pot evitar pensar en el que no tenim. Una mica egoista, potser, però és naturalesa humana.

Aineta ha dit...

Fet

maria ha dit...

Per culpa d'en Gene Kelly i en Fred Astaire sempre he tingut ganes d'aprendre claqué. Gran cançó.
Aquestes pastetes fan molt bona pinta.

Xicarandana ha dit...

Xexu: és cert que hi havia un punt de tristesa, però no hi ha res que no millori després de menjar-te una panada i un parell de rubiols... Sobre el fet de pensar en que el que no tenim, ho has clavat: xerrar amb aquests amics em va servir per comprovar això, peròt també que hi ha coses que se superen i es curen amb el temps.
Aineta: "fet" el què? Fer pastes juntes l'any que ve o que m'arriaràs amb l'aprimador? ;-)
Maria: jo aprendre a ballar claqué no, però ballar i flotar com ho fan a vegades sí! Les pastetes fan més que bona pinta, ho constat, i els meus quilets, també...