dimarts, 19 de febrer de 2013

La lletania diària




Avui he viscut coses tan interessants com veure que la ketel que tenim a la feina estava a punt de petar perquè algú l'ha endollada sense aigua (asseguraria que no he estat jo en un 99'8%, darrerament estic fatal), comprar cuixot a un botiguer amb un petit problema d'esquizofrènia (del tipus "el món està en contra meu"), i debatre amb els companys, per enèsima vegada, que treballam a una administració caòtica, a un can bum (o com també deim per aquí, "a una casa de p...s" sense llum").

Res important, res de nou. Cap al vespre, però, he pogut veure els problemes greus, els de veritat, al noticiari de les 20 h. Iberia i Orizonia, tocava avui. Un desastre, un més. He al·lucinat amb en Montoro, a qui li cou encara la gala dels premis Goya. Avui, al Senat, ha criticat els "famosos que no pagan impuestos en España". Aquí, Jordi Guillot l'ha deixat clavat a la cadira quan li ha demanat si es referia "al payaso de Bárcenas".

En resum, el mateix de cada dia, com la "Lletania" de Serrat:

Tot canvia, res canvia,
mira el tren, mira la via.
Si t'ho penses i bé observes,
ja sabràs filosofia.

Mil discursos, pocs recursos,
és el pa de cada dia.
Sols Espanya, qui ho diria,
vol ser sola i no canvia.

Monarquia, oligarquia,
dictadura, cara dura.
Barret frigi sens prestigi
i després vingué el prodigi.

Una guerra que ho esguerra
i un cabdill que adoptà un fill:
un jove de molta empenta
a qui li faltava un grill.

Hi ha feixistes i papistes,
i un grapat de llargues llistes,
rabassaires, mercenaris
i gents que resa rosaris.

Hi ha carlistes i marxistes,
i també alguns optimistes,
policies i espies,
i gent que no té manies.

I "la no intervención"
i "los del Real Perdón".

I segueix la llarga cursa,
que s'allarga i que s'escurça,
de corsaris i falsaris,
i visites a altres barris.

Els que passen la frontera
fent el salt de la pantera,
ben folrada la cartera,
foten "tiros" pel darrera.

Les rates de sagristia,
considerada gent pia,
i, ¡ai vés qui ho diria!,
fins i tots la meva tia.

I segueix la lletania
de l'amor, la mort i els dies. 


Algú em pot dir com i quan acabarà tot això? No us agradaria poder tornar, encara què fos per uns instants, a aquesta època de les nostres vides?

2 comentaris:

Aineta ha dit...

Com deim per aquí, això acabarà malament, em sap greu ser tan pessimista. Ara, com? no ho sap ningú

Xicarandana ha dit...

És que és impossible no caure en el pessimisme, amiga.