dimarts, 31 de desembre de 2013

El comptador a zero




Amb aquesta anacrònica vesió d'una vella cançó despedesc l'any des del blog. Els Trammps amb el Zing de Judy Garland (per a mi, la cançó és més seva que de ningú). És de les que desprenen una mica d'alegria, que són les que ens agraden, i més en un dia com avui.

És possible que haguem escabetxat un any un altre pic? Idò sí, i amb quina rapidesa... Ja ho deien, els vells de la família, que això feia via. El que passa és que amb una dècada sobre les espatlles, i amb dues, no t'ho creus: tot el temps i tot el món són teus.

Arribats als 30, comences a sospitar alguna cosa. Les setmanes comencen a agafar velocitat. Els mesos, també. Però no en fas gaire cas, estàs massa ocupat i segueixes pensant que tens tota la vida als peus per fer-hi el que vulguis i quan vulguis, que tot lo bo arribarà perquè, simplement, t'ho mereixes.

Amb els 40, la cosa canvia. Gent important per a tu ha anat partint, a poc a poc o ràpidament, amb silenci o fent estropici. Tant és, ja no hi són. Te n'adones també que ja fas tard per a algunes coses, i de les importants, i hi ha moments en què no veus res més que el que no tens.

Però ets aquí, just aquí, ara, en el dia en què el comptador es torna a posar a zero. Ja passes de fer balanç del que has deixat enrere, o al manco ho intentes. Penses amb com estàs ara, amb els que t'envolten, i pregues perquè l'any que entra t'ho mantengui. No demanes res més, perquè no cal.


dilluns, 25 de novembre de 2013

Només per aquesta nit



Pertany a la BSO d'Hatari! (by Henry Mancini) i juraria que mai no l'havia escoltada. Es veu que amb els animalons que hi surten no tenc orelles per a músiques. Així, fora de context, crec que és molt bona, tot i que els "aullidos" -cors- tant de moda als 60 la perjudiquen una mica, al meu parer.

Només per a una nit és el títol. Ni lletra ni res, per tant deu tenir a veure amb l'escena de la peli, i ara no la record.

Només per a una nit..., una frase que amb aquests acords de fons em fa pensar que, rere tot el bombardeig de caos i problemes que ens embesteixen des de la televisió i la premsa, hi ha un món i un futur. Senzillament això: un món i un futur.

Només per a una nit, ho creuré...



dimarts, 29 d’octubre de 2013

Tal vegada



Tal vegada l'ambient es refresqui després de la tempesta d'avui a la tarda.
Tal vegada sigui certa la dita que diu que tot passa, llevat de la mort i els impostos.
Tal vegada els demàs que vénen sigui millors que els ahirs passats.
Tal vegada no passi molt de temps fins que es repeteixin els bons moments amb les bones companyies.





dijous, 10 d’octubre de 2013

"Yo te quiero siempre", del darrer disc dels Pink Martini



Duc setmanes sense passar-me per aquí. Llegesc molt i tenc bastant de trui, el que ens defineix a molts, en resum, així que no és excusa. En realitat, el que em passa és que no tenc gaire que contar, ni bo ni dolent. Les coses bones no m'inspiren a l'escriptura, i les coses dolentes, perquè detallar-les?

Ni ressenyar llibres. Buf, quina peresa!

Però he sentit aquesta cançó del darrer cd, Get happy, dels Pink Martini, i no m'he pogut resistir a la temptació de compartir-la amb amics i d'oferir-la en aquesta finestreta.

La lletra és una mica massa tristona, però val la pena:

Qué tristeza tengo
desde que te fuiste
dejando en mi ser 
hondo padecer, 
amargo dolor.

Sé que no me quieres
nunca me quisiste
y tu falso amor 
fue una burla cruel 
a mi corazón.

A pesar de todo
yo te quiero siempre
y mi anhelo es 
verte junto a mi,
besarte otra vez.

Yo te quiero siempre 
aunque sé que no me quieres
vuélveme a engañar 
si mi sino es 
por tu amor llorar.



Encara no he decidit si quedar-me amb la versió o amb l'original instrumental del maestro Ernesto Lecuona. Mentrestant, deix aquí les dues.



No sé quan tornaré, esper que prest. No sé sí trobaré un moment per passejar-me pels blogs amics. Per si de cas, us desig bona nit i us envi un fins aviat, que esper no s'allargui gaire...

dimecres, 28 d’agost de 2013

De necessitats



A vegades necessitam poc, a vegades molt. Potser amb un somriure ens sigui suficient, o amb una mirada sincera. O tal vegada l'exigència sigui major i ens calguin paraules, certeses, realitats. La qüestió és que en ocasions necessitam, simplement necessitam. Necessitam que creguin amb nosaltres, necessitam veure'ns des dels ulls d'aquelles persones que ens importen.

Ni idea de si la cançó va d'això. Probablement no, però és el que he sentit ara que l'acab d'escoltar per primer cop. Disculpa'm, Rufus, te tenia una mica abandonat...

I aquí l'enllaç a Spotify, ben recomanable: Rufus Wainwright – Sometimes You Need

dissabte, 17 d’agost de 2013

"Un somni és un desig fet realitat"



Un poble petit.
Un concert a la fresca, en un racó acollidor.
Una brisa suau, de vespre d'estiu.

Uns músics joves, molt joves.
Dos violins, un cello i una veu.
Llum tènue que reflectia les seves ombres a la paret, antiga, del fons.
Un públic entregat.
I sonà aquesta cançó, de la Ventafocs: A dream is a wish come true.

Autenticitat, sinceritat i gaudi en el que un fa, això és el que desprenien mentres tocaven.

Calma, futur, present i passat, en això vaig pensar mentres sonava la cançó.

La versió que penj aquí no té res a veure amb la d'aquella nit. Bé, sí, té la mateixa calma...

dissabte, 3 d’agost de 2013

Una reflexió


Contemplava amb unes amigues aquesta magnífica posta de sol, a una platja preciosa que no coneixia, dins una tranquil·litat absoluta que mantenia les ones gairebé immòbils, quan una d'elles em demanà si no se m'acudia qualque reflexió per al blog. Li vaig contestar que darrerament estava poc reflexiva. I és cert. Potser sigui per la calor, que em fon les neurones, de tota manera, ja va bé així.

Però, li he estat donant voltes, i no he pogut evitar enllaçar aquell moment calm i especial amb la idea que tenc de l'amistat.

Nina Simone, banda sonora amb la que convé llegir aquest post, em va donar la clau fa uns dies amb la seva versió instrumental del You'll never walk alone.




L'amistat té molts caires, però hi ha una característica inevitable: la certesa que amb un amic a la vora no et sents sol. Tots els seguidors del Liverpool, hooligans inclosos, em donen la raó: ahir, mirau quina casualitat, l'amiga de la reflexió em va dir que aquest era l'himne de l'equip.

Ups, hauria d'haver titulat el post com "Una reflexió nyonya"...

dimecres, 24 de juliol de 2013

"Per curiositat"


Sabor a chocolate, de José Carlos Carmona
Ed. Punto de lectura, 2008

Vaig agafar el llibre a la biblioteca pel títol, sobretot, i també per les petites dimensions i pel cos de lletra gran: em feia ganes una cosa lleugereta i així ha estat: l'he llegit d'una tirada, si bé reconec que m'ha deixat un  poc freda. El fet que els capítols siguin minimalistes -alguns no arriben ni a mitja pàgina- tampoc no ha ajudat.

La història gira entorn l'amor que el jove Adrian Troadec sent per la jove Alma Trapolyi a la llunyana Suïssa de 1922. Aquest enamorament serà decisiu en la seva vida i en la de tots els personatges que van apareguent al llarg dels gairebé noranta anys que abasta la novel·la.

La xocolata del títol prové de la fàbrica de Troadec. Quan Eleanor, la neboda d'Alma, hi entra per primer cop i tasta el cacau, que troba àcid i amarg, diu "que li afageixin més sucre". Vaig pensar aquí que potser l'autor parla en realitat de la vida, de la seva acidesa i la seva amargura, i de com la podem endolcir. En el cas de Troadec és així. En un moment crític decideix que val la pena seguir vivint, seguir endavant, en part per covardia, però sobretot "per curiositat". Em va agradar aquesta manera de veure-ho.



dijous, 18 de juliol de 2013

La primavera arriba al cor de Ricciardi



La primavera del comissari Ricciardi
Maurizio de Giovanni
Edicions La Campana, 2012

Definitivament, una novel·la negra m'ha tornat a enganxar. Acab de llegir el segon volum de la tetralogia ideada per De Giovanni i he pogut endinsar-me de nou en la Nàpols de 1931, dins l'ànima del trist Ricciardi i de tota la resta de personatges, l'afable Maione destaca sobre la resta.

La fredor de l'hivern de la primera novel·la queda enrere i comença a prendre forma, a la primavera, la petita intuïció d'una possible il·lusió amb què acabava el primer llibre.

Una trama típica (algú mor assassinat i el policia investiga malgrat les trabes dels superiors i amb la inestimable ajuda del seu fidel subordinat, quin dels sospitosos és el culpable) que es completa amb petites trames paralel·les. El lector va seguint la història, les històries, llegint en gran mesura el que va passant al cervell dels personatges, així van sorgint pistes bones, i també falses.

El millor: l'estranya qualitat del comissari Ricciardi, allò que el fa tan especial i que explica perquè és policia.

El pitjor: la mania que tenen la majoria d'autors de novel·la negra de donar-nos pistes falses, a posta per despistar-nos, mentres es reserven informació. Però a De Giovanni li perdon.

Ara esper amb delit que L'estiu del comissari Ricciardi caigui a les meves mans. Tenc tres opcions:
1. Esperar que la biblioteca d'on he tret els dos primers el rebi. Tendré paciència?
2. Comprar-me'l. Em fa peresa, sense haver-me comprat els dos anteriors.
3. Comprar-me un e-reader. Fa tant de temps que en tenc ganes...
Mmm... He de meditar sobre el tema.

dimecres, 3 de juliol de 2013

Una més d'Stella Gibbons


La segunda vida de Viola Wither, de Stella Gibbons
Impedimenta, 2013

D'Stella Gibbons vaig llegir fa temps La hija de Robert Poste, publicada per la mateixa editorial, i ja em va agradar. També tenc pendent de llegir la segona part: Flora Poste y los artistas, però a la darrera Fira del llibre de la meva ciutat aquesta novel·la va anar a parar a les meves mans i no em vaig poder resistir.

És una història coral on el fil conductor és la jove i recentment vídua Viola Wither, a qui no li queda altre remei que anar a viure a ca els sogres i les cunyades, a un casal molt lluny del seu estimat Londre. A mitjan llibre encara no havia aconseguit sentir empatia per cap personatge, és l'estil de l'escriptora, però aquí rau precisament el que m'ha acabat enganxant a tots ells: són retratas amb les seves qualitats i també amb les seves arestes, amb blancs i amb negres, i això és el que els acaba convertint en reals: la immadura, pobre i amb bon cor Viola; l'obsessiva i "enamoradissa" Tina; la intolerant i amant dels animals Madge; el trepa i ètic Saxon; el gris i buit senyor Wither; la grisa i buida senyora Wither, l'snob i misògin Víctor Spring; l'amargada i intel·ligent Hetty, la bruixa i perfecta Phyllis. I n'hi ha més.

La història és ben poc creible: està carregada de finals feliços, amb traca final de novel·la rosa, i això m'encanta, perquè al mateix temps no pots deixar d'entreveure una crítica, poc àcida, de tot allò que ens mou com a societat (diners, amor, ideals) i de com n'és d'il·lusori i fàcilment equívoc.

M'ha agradat i molt, i m'ha deixat molt bon sabor de boca

divendres, 28 de juny de 2013

Agradable punt i apart



Avui he posat punt i apart a la feina. Cada any que passa desitj les vacances amb més ganes i enguany no ha estat l'excepció. I no és que no m'agradi la feina. M'agrada, i molt. El que passa és que hi ha moltes coses que m'estiren moooooolt més (i de qualque manera he de "sufragar-les", dic jo).

Començ 20 dies de relativa llibertat: tenc un grapat de tasques previstes (poques i comptades, que no ens hem d'embossar) però pel que respecta a la resta de temps, puc dir que no faig comptes viatjar, però sí gaudir de ca meva, del camp; ni sortir massa de farra, però sí gaudir de cinemes, de teatres i de bones tertúlies; ni passar-me els dies a la platja, però tampoc perdre-la gaire de vista; ni passar-me els matins al llit, però sí oblidar el que és un despertador.

Res especial ni sensacional, en definitiva, però agradable i tranquil·let. Al manco així ho procuraré.

dijous, 20 de juny de 2013

Dues hores perdudes al país dels somriures



A aquestes altures, ja sabem tots que estic un poc grillada. Res perillós (encara) però grillada. Poques coses m'interessen realment en aquesta vida meva, però la música... Buf, fa mal d'explicar la relació que tenc amb ella, domés diré que és molt important per a mi. Tanta sort del blog: ha alliberat, i molt, a família i amics a l'hora d'haver de suportar-me.

Això, unit a la meva mala memòria, fan que passi estones com la que acab de passar: més de dues hores remenant i remenant pel world wide web cercant una cançoneta. La vaig sentir al cotxe de camí a la feina i em va emocionar tant que vaig pensar SEGUR QUE M'ENRECORDARÉ. El títol de l'ària i de l'òpera, tots dos, eren preciosos. El nom de l'autor no em va quedar perquè era rar, mai no l'havia sentit..

Res! Avui m'ha revengut al cap aquesta història i ja no recordava res! Bé, sí, algo de somnis ("palau de somnis"?) i que el compositor era polonès. A google no hi ha hagut sort, així que he passat al pla B: susbscriure'm al Preludi de Catalunya Música, on l'havia escoltada, baixar-me els podcasts de la setmana i anar escoltant...

Problema afegit: no recordava ni el dia ni l'hora. Al final, moooooolt al final, ho he localitzat! I aquí ho teniu: l'ària El meu cor és teu, de l'opereta "El país dels somriures" (uuuisshh, no era "somnis"), composta per Franz Lehár, hungarès, i cantada pel senyor Piotr Beczala (molt conegut a ca seva, imagin).

El to romàntic-melanconiós que pretenia donar a aquest post, l'hora que és, ja se n'ha anat a pastar fang, però jo penj aquí el Dein ist mein ganzes Herz aquest com me nom ...

diumenge, 16 de juny de 2013

Contra l'estridència



Ahir vaig anar a veure "El gran Gatsby". Em vaig quedar igual que quan vaig veure, fa molts d'anys, la pel·lícula que protagonitzà Robert Redford. Gens d'empatia amb els personatges i nul enteniment de què va la cosa. Bé, en no ser que la cosa vagi del contrapunt que suposa el fet que Gatsby, en principi el més fals i postís de tots, acabi resultant ser l'única persona autèntica i sincera en una societat podrida. Però, per a això tot aquest "despligue", tota aquesta estridència? Massa renou, per al meu gust, una mala sensació de buidor i fredor en sortir del cinema. Si el que pretenia el director era fer un símil amb el frenesí que vivim avui en dia, que no ho sé, s'ha passat tres pobles. Domés salv en Di Caprio i un grapat de cançonetes.

No sé si per això, avui m'he aixecat amb ganes de passar un dia tranquil·let, pausat i solitari, sense presses ni estridències, així que el començ cercant aquesta cançó, Just in time. La trob en la versió de Blossom Dearie:



Tenc més eines contra l'estridència: posaré ordre a l'estudi, prepararé un bon dinar i pregaré perquè el diumenge s'allaaaaargui tot el que sigui possible...

diumenge, 2 de juny de 2013

Darrerament



Del millor que he escoltat darrerament. Amb un regust nostàlgic que m'escau a la perfecció. Som molt enyoradissa, tal vegada massa. Enyor les vides que no he viscut, enyor les persones que no he conegut. Em basta amb haver-les intuïdes en qualque moment, amb haver-les sentides durant un temps. Gràcies a Déu, solen ser estats d'ànim momentanis, que van i vénen. Tot i així, no em convé posar molt sovint aquesta composició de Mompou...

dimarts, 7 de maig de 2013

Un trosset més



Janis Joplin diu al seu estimat que li prengui un trosset més del seu cor, que li trenqui, si això l'ha de fer sentir bé. Jo diria que al llarg de la vida ens en van prenent molts, de trossets del cor, sigui aquell qui no ens estima com volem, sigui per les pèrdues, sigui pel patiment dels propers, sigui per la impotència davant el que ens envolta, sigui per aquest ditxós mal de queixal que va a més. Pens que el cor és infinit, la qüestió és si tendrem prou forces per resistir. Començaré demà, demanant hora al dentista...

dilluns, 29 d’abril de 2013

Quan no calen



Sents, i veus, música en moviment, en equilibri gràcies a la dansa, i entens que a vegades no calen les paraules. Com quan amb la mirada reconeixes l'ànima de qui tens al davant. o com quan l'aire et duu l'aroma de la terra banyada per la pluja, tant de temps desitjada, o com quan assaboreixes les dolçors i les acideses de la vida, potser al mateix instant. 

Quan no calen les paraules, perquè no hi ha espai per a elles.

dimecres, 24 d’abril de 2013

Cercant l'home de sucre



Contra tot pronòstic, em vaig deixar convèncer per anar a veure un documental al cinema. Contra tot pronòstic, vaig agafar el cotxe a les 9 del vespre d'un dilluns per tornar a la ciutat. Contra tot pronòstic, una història em va tornar a emocionar. Una història real, narrada per aquells que la visqueren i impecablement tractada. Una història amb la música com a eix, el descobriment d'un músic enorme.



De tota manera, he d'afegir que Searching for sugar man és més que això: és la demostració que som, que podem ser, més que pell, carn, ossos i ànsies de fama i de diners. També és la demostració que no existeixen els finals feliços. Per la senzilla raó que no existeixen els finals. Sempre hi ha un després.

[Gràcies I.]



dijous, 18 d’abril de 2013

Dr John – Solitude

Després d'un dia accelerat. Dins l'impas que precedeix la nit. En el "tierra de nadie" que suposa trobar-te sola dins d'un cotxe en una carretera, endolles la ràdio i sona aquesta cançó. Se't calmen els pensaments, els músculs es relaxen i llavors et descobreixes pensant que sí, que és ver que les coses estan malament, però decideixes que no tens perquè donar-ho tot per perdut, perquè mentres et deixis sorprendre amb moments com aquest i et permetis gaudir-los saps que tens possibilitats d'un to be continued qui sap si interessant.


dimarts, 16 d’abril de 2013

Incomprensible



Devien estar dies, setmanes, mesos, anys, planificant, mesurant, creant, desitjant, vivint per la gesta. Encara que potser hagi estat un únic solitari boig.

Hores i hores centrat, centrats en el mateix. Vivint per a això. Imaginant les explosions, el fum, el so, el terra tremolant. Devia, devien estar no gaire enfora, segur. Tant d'esforç per perdre-s'ho? Impossible.

El cor ben ple, satisfet, sadollat per totes les ànsies i tots els desitjos assolits, o gairebé. Immediatament després, però, se'ls deu haver format un buit, un nou forat a l'ànima, o el que ell, ells, creuen que és la seva ànima. Perquè en realitat és una fera, una bèstia devoradora que el manipula, els manipula, i els empeny, en nom d'Alà, en nom de la supremacia ària, en nom de l'egocentrisme i de l'odi més absoluts, a fer mal, a fer el mal. A viure per matar.

Són incapaços de posar-se en la pell de l'altre, de sentir dolor, de plorar, d'estimar, perquè sinó no ho farien. No m'entra dins del cap. I són com nosaltres, en aparença. És incomprensible, és imperdonable.

dimecres, 3 d’abril de 2013

Cablejant-me


I resulta que em digueren que si comprava un cable HDMI podria connectar l'ordinador a la tele. Jo no sabia què era això de la connexió HDMI fins fa poc, però avui dia sembla ser tan imprescindible com la connexió USB. Total, que em compr el cable, de 3 m (millor que sobri que no que no falti) i, quan arrib a casa, oh sorpresa, la tele ho té però l'ordinador no. Ja és vell, té dos anys.

Acabam de comprar una barra de so per a la tele perquè resulta que se sent fatal des que la tenim (el venedor va dir que les planes són així però no ens hi acostumam, sona com una ràdio dels xinos). I també compram un cable de fibra òptica [sic] perquè el venedor ens diu que ens farà falta. "I un bè negre!", ni la tele ni la barra tenen cap foradí on enganxar-lo. Segons les instruccions, el que hem de connectar és un cable HDMI. L'acab de tornar a la tenda (mitja hora de cua, amb l'humor del capità Haddock). Demà canviaré el HDMI de 3 m per un altre més curt.

I jo me deman, se'n foten de nosaltres, a part d'exprimir-nos la cartera?

diumenge, 31 de març de 2013

Encara en sap



Ara mateix em trob a l'hora que no existeix, 60 minuts d'un temps misteriós i intangible. Sorprenentment, el rellotge de l'ordinador ha pegat un bot màgic i ha passat de les 2 a les 3 h. Una hora que ens prenen i que no computa en lloc. Però estic desvetllada, vénc d'un sopar on m'he begut un cafè llarg, ben llarg, així que aprofit aquest "temps mort" per contar les dues coses a recordar del dia d'avui i que a més poden enllaçar-se perfectament al mateix post.

La primera, que duc dos dies fent pastes, les típiques pastes de Pàsqua: robiols, crespells i panades. Ma mare i jo hem fet el complet. I per què, em deman, si no tenim cap compromís "social" que ens obligui? La resposta és clara: perquè feia un grapat d'anys que no ho havíem fet tan a conciència i els ànims hi eren, així que calia aprofitar-los. Hem estat hores obrant les receptes de la mare de la padrina, o eren de la padrina de la padrina? Ai, ara no ho sé. De fons musical, hem posat cançons d'època com la d'aquí dalt. I he pensat que, tal vegada, en qualque moment, elles feren la mateixa feina que nosaltres avui i escoltaren a la ràdio les mateixes cançons. També he pensat que és probable que jo no tengui ningú a qui ensenyar i deixar aquestes receptes.


L'altre moment per a recordar del dia d'avui ha tengut lloc al sopar: una parella que estim molt ens ha donat una molt bona notícia, una notícia inesperada (però molt), una notícia de futur. Després d'una temporada difícil en diferents àmbits, sembla que la vida els ha donat una treva en possitiu. I he pensat que no es pot perdre la fe, cal mantenir la il·lusió, perquè per impossible que sembli, tot és possible. De la mateixa manera que la vida ens sorprèn amb desgràcies i malsons, també és capaç (encara en sap) d'oferir-nos quelcom meravellós. Tal vegada..., per què no?...

dijous, 28 de març de 2013

Tres generacions



Ahir, a una parada de bus, vaig veure tres persones esperant, les tres amb el cap inclinat. Pareixia que resaven, però no, cada una d'elles feia alguna cosa: la dona més vella, d'uns 60 anys, llegia un llibre; la més jove, d'uns 30, feia alguna cosa amb el telèfon mòbil; i el més petit, un nin de 10 anys més o manco, s'entretenia jugant amb una goma elàstica.

Em va agradar molt veure llegir la dona a un lloc tan incòmode. També em varen venir al cap dos pensaments: "generació perduda", en  el cas de la segona, i "no tot està perdut", en el cas del petit.

dimarts, 26 de març de 2013

Temps (i 2)



Cercava una bona cançó relativa a la primavera per donar la benvinguda a les al·lèrgies i no n'he trobat cap que em convencés: ni Maria Bethánia ni Ella Fitzgerald, mirau si tenia el llistó alt. Totes eren un punt massa tristes i/o nyones. Estic tornant un pedernal (o gairebé).

I llavors ha aparegut aquest clàssic de la "meva època", The living years, de Mike & The Mechanics, i resulta que la wiki diu que és del 88. Del 88??? Vint-i-cinc anys ja??!! Toca't el nas, això fa massa via! Au, ja està, tornam al tema de l'anterior post, però no m'enredaré gaire. Domés diré que fa vint-i-cinc anys en tenia menys de vint, que la pell se m'eriçava quan escoltava aquesta cançó i que en aquella època ja estava convençudíssima que no me menjaria el món, però que una mena de karma acabava sempre posant les coses al seu lloc.

A dia d'avui, poques coses m'ericen ja la pell, faig anys i anys (i per molts d'anys), i ja no crec en el karma. Ni millor ni pitjor, sinó diferent, i inevitable.

dissabte, 23 de març de 2013

Temps



L'altre dia vaig anar veure Liberal arts. Molt bona. Va del pas del temps, o més ben dit, de com ho assumim, o no...

Acaba d'entrar la primavera. Un altre cop? Què ràpid.

I ahir ens va deixar Bebo Valdés. 94 anys ben aprofitats. Bona música, bon llegat.

En resum, que torn a donar-li massa voltes al pas del temps, al fet d'envellir, cap on vaig, què estic deixant enrere, etc etc... Conclusió? Uf. Quina voleu? La nyonya, la possitiva, la pessimista, la filosòfica? Perquè resulta que en tenc una de diferent per a cada estat d'ànim...

diumenge, 3 de març de 2013

Petit i discret himne



"Despierto", del grup Grises, és un petit, discret, i a la vegada enorme, himne a tenir en compte.

Com sempre, la vaig sentir a la ràdio i em va copsar. Després, la tasca habitual i engrescadora de localitzar la millor reproducció possible. Aquesta de youtube no és perfecte, però està bé. Us recoman que la sentiu a Spotify, juntament amb la resta de cançons del disc.

Si esperas sentado, los cambios no llegarán. 

dissabte, 23 de febrer de 2013

Dolce vita



Les cançons de Nino Rota, ahir, en un concert a càrrec de quatre músics (piano, bateria, violí i vent) i una veu. De fons, fotogrames: Fellini, Visconti...

Tristesa, bellesa, malenconia i cadència. La vida feta art.

dijous, 21 de febrer de 2013

Vivim en un "còmic"?



Anava a penjar un post ben nyonyo. Redéu, us heu alliberat d'una bona...! Tanta sort que m'ha vengut al cap na Sánchez-Camacho i m'he espavilat. Què patètic, tot plegat. Serà que no ho sabem i vivim dins d'un còmic?

No hi ha espai per a la nyonyeria en aquest sant país. Ens tenen ben ocupats amb la "cruel realitat". Frapant...!


dimarts, 19 de febrer de 2013

La lletania diària




Avui he viscut coses tan interessants com veure que la ketel que tenim a la feina estava a punt de petar perquè algú l'ha endollada sense aigua (asseguraria que no he estat jo en un 99'8%, darrerament estic fatal), comprar cuixot a un botiguer amb un petit problema d'esquizofrènia (del tipus "el món està en contra meu"), i debatre amb els companys, per enèsima vegada, que treballam a una administració caòtica, a un can bum (o com també deim per aquí, "a una casa de p...s" sense llum").

Res important, res de nou. Cap al vespre, però, he pogut veure els problemes greus, els de veritat, al noticiari de les 20 h. Iberia i Orizonia, tocava avui. Un desastre, un més. He al·lucinat amb en Montoro, a qui li cou encara la gala dels premis Goya. Avui, al Senat, ha criticat els "famosos que no pagan impuestos en España". Aquí, Jordi Guillot l'ha deixat clavat a la cadira quan li ha demanat si es referia "al payaso de Bárcenas".

En resum, el mateix de cada dia, com la "Lletania" de Serrat:

Tot canvia, res canvia,
mira el tren, mira la via.
Si t'ho penses i bé observes,
ja sabràs filosofia.

Mil discursos, pocs recursos,
és el pa de cada dia.
Sols Espanya, qui ho diria,
vol ser sola i no canvia.

Monarquia, oligarquia,
dictadura, cara dura.
Barret frigi sens prestigi
i després vingué el prodigi.

Una guerra que ho esguerra
i un cabdill que adoptà un fill:
un jove de molta empenta
a qui li faltava un grill.

Hi ha feixistes i papistes,
i un grapat de llargues llistes,
rabassaires, mercenaris
i gents que resa rosaris.

Hi ha carlistes i marxistes,
i també alguns optimistes,
policies i espies,
i gent que no té manies.

I "la no intervención"
i "los del Real Perdón".

I segueix la llarga cursa,
que s'allarga i que s'escurça,
de corsaris i falsaris,
i visites a altres barris.

Els que passen la frontera
fent el salt de la pantera,
ben folrada la cartera,
foten "tiros" pel darrera.

Les rates de sagristia,
considerada gent pia,
i, ¡ai vés qui ho diria!,
fins i tots la meva tia.

I segueix la lletania
de l'amor, la mort i els dies. 


Algú em pot dir com i quan acabarà tot això? No us agradaria poder tornar, encara què fos per uns instants, a aquesta època de les nostres vides?

diumenge, 17 de febrer de 2013

Una més de Reverte


Alfaguara, 2012.

Poques paraules se m'acuden per comentar aquesta novel·la. De tard en tard cau a les mans qualque cosa de Pérez-Reverte. Feia estona que no llegia res seu. No és que em disculpi, o pentura sí.

El tango de la guardia vieja és la història de la relació intermitent entre Max Costa, un vividor, i Mecha Izunza, de casa bona. Es troben únicament tres vegades molt espaiades en el temps: 1928 a Bons Aires, 1933 a Nisa, i anys 60 a Sorrento. He tengut la sensació de "más de lo mismo" al llarg de tota la novel·la. Els personatges són al meu parer excessivament estereotipats: ella és perfecta, bellíssima i estupendíssima, una autèntica femme fatale; ell, un supervivent dels ravals de Bons Aires i amb un codi moral certament distès.

Com a elements positius, destac l'ambientació i la mestria a l'hora d'elaborar i vestir els personatges secundaris. Per a mi, són el millor de la història.

Enyor l'autor de Territorio comancheEl maestro de esgrima El club Dumas. Potser s'hagi acomodat amb els anys. Potser jo hagi madurat en la valoració de les meves lectures. El que és cert, però, és que cada cop que llegesc alguna cosa seva, em decepciona una mica més.

dimecres, 13 de febrer de 2013

El dia de la ràdio



Després d'unes setmanetes d'absentisme blocaire, he trobat la caseta tal com l'havia deixat. No tenc massa coses a dir ni res interessant a contar: els entrebancs habituals i les petites alegries quotidianes. "Redundàncies", en definitiva.

Domés que avui cal fer una excepció. Resulta que és el Dia mundial de la ràdio. Què com ho he sabut? Hehe, endevinau-ho...

I aquí deix el meu discret homenatge, en forma de cançó arreplegada de youtube (com veis, res original). I per què justament aquesta? Doncs perquè l'he escoltada precisament avui per primera vegada, a la ràdio, a un bon programa de ràdio. I ha aconseguit que desconnectàs durant una estona de la rutina i del camí de cada dia.

Efectivament, la ràdio ja les té, aquestes coses...




diumenge, 27 de gener de 2013

Vitamines



S'acaba el diumenge, ja queda menys per començar la nova setmana.
Em trobaré les mateixes batalles de sempre? És més que probable.
Alguna de nova? També és possible.
I d'ànims, com anam? Em sembla que per sobre de la mitjana.
El motiu? Potser sigui perquè, encara què res acaba d'anar bé, el més important es manté i les petites coses continuen rutllant.

diumenge, 20 de gener de 2013

Primavera instantània


Tan senzill com obrir el xat, després de molt de temps de tenir-lo tancat, i xerrar amb una amiga a través dels dits mentre a la ràdio sona aquesta cançó... (Crushing pennies, de The Spring Standards).


dissabte, 19 de gener de 2013

Tenc un somni





          -          -          -          -          -          -

Tinc un somni, que un dia aquesta nació s'alçarà i experimentarà el veritable significat del seu credo: "creiem que aquestes veritats són evidents per si mateixes: que tots els homes són creats iguals."


          -          -          -          -          -          -


Enguany fa cinquanta anys que Martin Luther King pronunciava el seu famós discurs. Cinc anys després, moria assassinat. Elvis Presley, com molt altres, li retria homenatge com domés ell sabia fer-ho: cantant aquesta fantàstica cançó.

Han passat ja cinquanta anys i continuam en un món perillosament injust i immisericorde. Amb una minoria dèspota i inepte. Una altra minoria lluitadora i poc escoltada. I una majoria immensa que passa de puntetes per la vida evitant els esquitxos d'uns i dels altres. Malauradament, m'incloc en el tercer grup.

Cap on anam? Ni idea, no pinta gens bé, però mentres hi hagi gent com King, tenim qualque oportunitat:

          -          -          -          -          -          -

"...un dia et trobaràs amb una gran oportunitat davant teu i aquesta et cridarà a prendre posició ferma devant un gran principi, una gran qüestió, una gran causa. Tu et faràs enrere excusant-te amb el fet que vols viure una vida més llarga. Potser tindràs por de perdre la teva feina o potser de que et critiquin, o de perdre popularitat. Potser també tindràs por que algú t'ataqui amb un ganivet o una pistola o que et posin una bomba a casa teva, i per això decideixes de no prendre cap posició ferma... Doncs així podràs anar vivint fins que tinguis noranta anys, però estaràs tan mort als trenta vuit com ho estaràs quan en tinguis noranta. La interrupció de l'alè en la teva vida no serà res més que l'anunci caduc d'una mort de l'esperit que va succeir temps enrere. Vas morir quan no vas voler aixecar-te per defensar el dret. Vas morir quan no vas voler aixecar-te per defensar la veritat. Vas morir quan no vas voler aixecar-te per defensar la justícia."

          -          -          -          -          -          -

dijous, 10 de gener de 2013

Click-click



Duim 10 dies d'aquest 2013 i he tengut temps per a un gran disgust i també per a una gran alegria, intercalats això sí per la imprescindible rutina. Pocs moments tranquils que recordi, encara què avui la ràdio m'ha obsequiat amb un d'ells.

El locutor del programa Cuando los elefantes sueñan con la música de Radio3 ha "pinxat" aquesta versió del Over the rainbow, a càrrec de Melody Gardot, després de citar a García Márquez amb la següent reflexió: "La vida no es la que uno vivió, sino la que uno recuerda, y cómo la recuerda para contarla".

Les neurones m'han fet click-click. I m'he sentit millor.