dilluns, 26 de novembre de 2012

"Fins al riu amb la mà estesa"



No pretenc pecar d'irreverent, però no m'agrada gaire Leonard Cohen. La seva veu i jo no ens entenem molt bé. Qüestió de química, supòs. Va ser gràcies a Joan Manuel Serrat que aquesta cançó em va començar a estirar una micona, encara que sense tirar coets, tampoc. Ara, amb Nina Simone i els particulars acords que inclou a la seva versió, reconec que, a la fi, he caigut rendida als peus de Suzanne...

La lletra és preciosa. Aquí teniu la traducció cantada per Serrat:

Susanna té una casa enllà de la ribera.
Us hi porta a sentir l'aigua i les barques, al capvespre.
I la nit amb ella és vostra. És mig boja i això us tempta.
I ella us dóna te i taronges d'unes terres estrangeres.
I tot just aneu a dir-li que no us queda amor per a ella,
de seguida us capta l'ona. Mira el riu i deixa entendre
que ella té un amor per sempre.

I voleu fer el camí amb ella.
I sabeu que ella el fa a cegues.
I sabeu que ella es confia,
que el seu cos es dóna al vostre per no res.

I Jesús, mariner un dia, quan descalç travessà l'aigua,
va passar un temps fent de guaita i va veure que el buscaven
de tants homes uns pocs homes: sols aquells que s'ofegaven.
I va dir: "Des d'ara, els homes
mariners seran i amb barques aniran...".
Però va ofegar-se, ell també, en un capvespre.
Solitari com un home, deixà anar
sobre nosaltres el seu clam.

I el camí que ell fa feu vostre
i voleu seguir-lo a cegues.
Confieu potser per sempre.
L'esperit d'ell mou el vostre com un cos.

I llavors Susanna us porta fins al riu amb la mà estesa.
Al vestit, hi duu les roses i els parracs de les trinxeres,
mentre el sol inunda el fàstic dels monuments de la terra.
I us ensenya a veure coses que no hauríeu sabut veure,
entremig d'escombraries i entremig de flors enceses,
com hi ha herois entre les algues, com hi ha infants que amor no tenen.
I Susanna el mirall desa.

I voleu fer el camí amb ella.
I voleu seguir-la a cegues.
Confieu potser per sempre.
L'esperit seu ella ajusta al vostre cos.

diumenge, 25 de novembre de 2012

"Shing-A-Lin!"



Horabaixa de sol, de jardí i de bona música. Quina combinació!!!

diumenge, 18 de novembre de 2012

Brevetats dispars

 La infermera tunisiana, de Carles McGragh (Lleonard Muntaner editor, 2008)

Una amiga blocaire la comentà al seu blog (Azar objetivo) i poc després per casualitat anà a parar a les meves mans. M'és impossible millorar el seu post. Domés puc afegir que he gaudit llegint-la per la pau, l'amor i la veritat que desprèn la història. Trista? Sí, però ja ho va dir el poeta (Tennyson, segons google): és millor haver estimat i perdut que no haver estimat mai.





Amb l'aigua al coll, d'Andrea Camilleri i Carlo Lucarelli (Edicions 62, 2011)

Un autèntic divertimento. Un joc entre dos mestres -o això diuen- de la novel·la pol·licíaca italiana. Els seus detectius (el comissari Salvo Montalbano de Camilleri i la inspectora Grazia Negro de Lucarelli) uniran les seves forces i capacitats neuronals per resoldre un misteriós cas d'assassinat. Estructuren la trama a partir de missives, cartes camuflades en cannoli i atestats de la policia. Ben original.

dissabte, 17 de novembre de 2012

"Suite francesa", d'Irène Némirovsky



Suite francesa, d'Irène Némirovsky. Editorial Salamandra, 2006.

La guerra, sempre la guerra. Em feia mandra llegir-la per això: sabia que em faria patir, i així ha estat, però no de la manera que em pensava. Aquesta edició ve acompanyada per un pròleg que parla de la vida de l'autora i per dos apèndixs: el primer amb notes manuscrites i el segon amb correspondència.

La novel·la es divideix en dues parts. La primera tracta de la fugida de la població civil davant l'entrada de les tropes alemanyes a París. Una història coral on múltiples personatges són els protagonistes. La segona, en canvi, se centra en un petit poble de l'interior de França durant els mesos que va estar sota l'ocupació i en com invasors i invadits coexistiren en relativa harmonia. Em va cridar l'atenció que l'autora tractàs la guerra com un conflicte que seguia els paràmetres d'una guerra clàssica, aprofundint en les diferents maneres de ser, d'estimar i de viure de cada personatge, independentment de la nacionalitat i procedència. En llegir el material complementari vaig entendre perquè.

Némirovsky patí la bogeria nazi després d'haver escrit la novel·la. La seva família i ella fugiren de París amb el manuscrit a la maleta. El que varen viure després fou el mateix que patiren mil·lions i mil·lions de persones. Això ho expliquen, i molt bé, el pròleg (no tenc costum de llegir-los però aquest cop vaig fer una excepció) i sobretot les notes manuscrites i la correspondència. El pròleg ve a ser una biografia de Némirovsky; a les notes manuscrites, l'autora reflexiona sobre la vida, la guerra i pren apunts sobre una possible continuació de la novel·la; la correspondència em va fer estremir: són les cartes que Irène primer i el seu marit després escrigueren i reberen durant l'etapa final de les seves vides. La cruesa i autenticitat de les paraules em deixà ben tocada, Irène mai no hagués sabut imaginar un argument tan cruel.

dimarts, 13 de novembre de 2012

Digitalitzant-me



He estat fent un curs al voltant de la digitalització de llibres. He convertit documents d'oppenoffice mitjançant extensions writer2epub tancant amb el calibri. He creat textos en html mitjançant dreamweavers validant en  sigil. He maquetat en indesign a format epub, validant en calibri. I tot això sense tenir tan sols un ereader ni una tablet.

L'edició en paper no és gens senzilla tampoc, però jo diria que com a mínim és més "tangible" (com la pilota del vídeo).

Fent balanç del curs, crec que el resultat ha estat més que satisfactori ("i jo he pogut fer totes aquestes mandangues?"). Sobre la seva utilitat, està per veure però hi tenc bones expectatives.

La conclusió: que, ara per ara, em qued amb el llibre en paper.

dilluns, 12 de novembre de 2012

De viatge



De viatge. Molt bona companyia, rialles, paratges sorprenents, ciutats encantadores, carreteres desconegudes, reflexions interessants, sobretaules pausades, coixins estranys, desconnexions necessàries, i més rialles...
Sí, feia estona.
Caldrà repetir-ho.