divendres, 24 d’agost de 2012

Guanyat i merescut



Avui som un any més vella. Un dia com qualsevol altre si no hagués estat per les felicitacions de familiars i amics. Sí, hi són tots, amb menys o més distància, però hi són tots (o gairebé...). És un guster sentir que la gent que estimes i aprecies te té present.

I com cada any, faig un ràpid balanç i una ràpida previsió. Balanç de l'any que carrec sobre les espatlles, i previsió del nou any que estren.

En quant al balanç, les quatre dècades que duc a sobre em fan estar més tranquil·la (o resignada?). Tenc el que me meresc i també el que m'he guanyat. Per bé o per malament. I és una pèrdua de temps pensar amb el que he perdut o no he aconseguit.

Pel que fa a les previsions, són bones. La idea és mantenir-me com fins ara, sense ensurts ni mals rotllos, ni sorpreses, que ja basta amb les que ens ofereixen els que ens governen, puajs! Així doncs, creuaré els dits perquè la salut dels propers es mantengui o millori i faré lloc per a tot allò que arribi. Per començar, el regal que m'he trobat fa unes hores en arribar a casa: una moixeta en els ossos, esgotada i amb els ulls malalts, i malgrat tot, dolça com el sucre. Una nova companyia de quatre potes de qui tenir cura i a qui estimar (i van...).

Sí, faig anys, però seguesc igual, continu tenint els ulls color marró.

dimarts, 14 d’agost de 2012

En plena sequera



Patesc una lleu sequera vital. Dic lleu perquè afecta bàsicament les meves habilitats lectores. No hi ha manera, cap llibre m'enganxa, i ho he provat amb uns quants. Quan això em passa -perquè em passa de tard en tard- tenc el sa i normal costum de donar la culpa a algú altre. El cap de turc generalment és el clima: si fa fred, perquè fa fred; si fa calor, perquè fa calor... I ara fa calor, i molta!

N'hi ha que em retreuen que tengui la desconsolada "Suite francesa" penjada al costat dret del blog. Ja sé que no tenc compassió d'ella, pero ella no pateix gaire i a mi em seveix de recordatori flagelatori. A més, és transitori, amb l'arribada de la primera pluja o de la primera brisa de tardor em reactivaré. Sempre és així.

L'únic que em preocupa és que enguany la sequera està arribant a l'àmbit cinematogràfic. Tenint en compte que als cinemes hi ha aire acondicionat, és una mica preocupant. Patesc, en definitiva, d'una sequera una mica perillosa, d'abast i durada desconeguts. Però ja sabeu que tot en aquesta vida té una part bona: la meva sequera em permet relaxar-me i despreocupar-me d'alguns elements emprenyosos que pul·lulen al voltant, sense impedir que pugui gaudir de petits oasis com aquesta cançó de Marcelo Camelo. "Meu amor é teu"... Fresca i agradable, com han de ser els oasis.


dimecres, 1 d’agost de 2012

I si demà...



M'encanten els gustos musicals d'Isabel Coixet. Ella mateixa, ahir, al programa "Hoy programa" (valgui la redundància) de Radio3, oferí unes perles musicals delicioses, i les anà alternant amb anècdotes i històries del món del cinema. Una hora fenomenal.

I vaig escoltar per primera vegada aquesta cançó de Mina, "E se domani" (1966).

Com us ho diria? Em deixà gairebé flotant...

I si demà
jo no pogués 
tornar-te a veure?
Posem que et sentissis 
cansat de mi...
El que basta als demés
no em donaria ni l'ombra 
de la perduda felicitat
I si demà, ho recalc, 
de sobte et perdés?
Hauria perdut el món sencer,
no domés a tu.