dimarts, 29 de maig de 2012

Solitude


No és que em senti així, llevat de qualque moment concret, puntual i solventable. Però quan passa és un poc empipós, si bé la clau està en deixar, això, que passi. I aquest fet aconteix ràpidament perquè tot el que m'envolta ho permet i a més hi pos -i no poc- de la meva part, que consti.

De tota manera, aquesta cançó del gran Duke Ellington m'agrada per ella mateixa i m'agrada molt, canti qui la canti, sigui Billie Holliday, Ella Fitzgerald, Malia, ... tant dóna. Avui em qued amb la versió de Nina Simone: quan més anys faig, més m'agrada la seva veu aspra.

Solitude, Nina Simone  

En la meva solitud em persegueixes 
amb els somnis dels dies passats. 
En la meva solitud m'assatges 
amb records que mai no moren. 

M'assec a la meva cadira 
ple de desesperació, 
ningú pot estar tan trist 
amb penombres per tot arreu. 
M'assec i mir, 
sé que aviat embogiré. 

En la meva solitud preg, 
estimat Déu, 
perquè em retornis el meu amor.

dijous, 24 de maig de 2012

Il faut savoir



Feisbuc m'ha permès escoltar avui aquesta cançó. La vull compartir amb vosaltres. Tenia curiositat per saber què deia i el que he trobat és, senzillament, preciós.

Bona nit.

Il faut savoir, Charles Aznavour

Cal saber somriure, encara,
quan el millor se n’ha anat
i no queda més que el pitjor
en una estúpida vida per plorar.

Cal saber, costi el que costi,
guardar tota la dignitat
i, malgrat ens costi,
anar-se’n per no tornar.

Enfrontar-se al destí que ens desarma
i trobar l’alegria perduda.
Cal saber ocultar les llàgrimes
pero jo, cor meu, no en vaig saber.

Cal saber abandonar la taula
quan l’amor es retira
sense aferrar-se a un aire llastimer
per partir sense fer renou.

Cal saber amagar la pena
sota la màscara de cada dia
i retenir els crits d’odi
que són les darreres paraules d’amor.

Cal saber mantenir-se com el gel
i callar un cor que ja mor.
Cal saber ocultar el rostre
però jo t’estim massa.
Però jo, jo no puc,
Cal saber, però jo,
Jo no en sé.

dimarts, 22 de maig de 2012

La primera vegada



Algú, inesperadament, et dedica una cançó a la qual mai havies prestat gaire atenció. No entens perquè ho ha fet, t'ho planteges, sí, però domés per un segon. No és important, en realitat. Allò important és que, des de l'amistat i la distància t'ha donat just allò que necessitaves: pau i serenor, i li agraeixes.

Sents que tot és al seu lloc i que val la pena ser on ets. I et permets recordar les primeres vegades en què les persones cabdals de la teva vida entraren en ella. Ja són moltes. Algunes, més de les que voldries, n'han sortit, però mentres duri la cançó domés pensaràs en això, en la primera vegada amb cada una d'elles.

"The first time ever I saw your face", Roberta Flack

dimecres, 16 de maig de 2012

Assumint-ho


"Assumir", un verb que no tenc el costum d'usar, si bé fa uns dies que li don voltes. Avui li deia a una amiga que res va bé, però que com que tot podria anar pitjor, em conform. El millor de tot és que allò amb el que m'he de conformar no és poca cosa, sempre i quan faci un esforç racionalitzador clar. A tall d'exemple, les vistes des de la finestra: assumiré que les veuré durant molts anys i això és bona cosa. També seria bo que assumís, per inevitable, tot allò que els Klaus & Kinski pretenen evitar a la cançó "Mamá no quiero ir al colegio":

Mamá no quiero ir al colegio, porque hay gente y no es para mí,
Mamá no quiero levantarme, porque no me quiero morir,
Madre porque soy cobarde y mi intención es la de huir.

Mamá ya no quiero crecer, y ser adulto y trabajar,

Madre no debí comprometerme con la vida en general.

Mamá, no quiero trabajar,

Mamá, ni responsabilidad,
Mamá, no me quiero levantar.

Déjame, yo me quedo aquí a dormir
,
O convenceme en que todo me va a ir.

Mamá no quiero esforzarme para a las chicas gustar,

Mamá no quiero hacerme viejo y que no haya marcha atrás,
Mamá yo no quiero ser valiente y poderme equivocar.

Mamá, yo no quiero morir
,
Mamá, yo no quiero sufrir,
Mamá, déjame dormir ya...

Déjame, yo me quedo aquí a dormir
,
O garantizame, que nunca me voy a morir.


dimecres, 9 de maig de 2012

El moment del dia



Les 7.45 del matí. El sol començava a estar bastant amunt. I he pensat en què ja no podia demanar res més. He decidit que, avui al manco, em conformaria amb això, amb què el sol havia sortit un dia més i que difícilment res ho podria superar.

dissabte, 5 de maig de 2012

Viratge


En sentir aquesta cançó, Like a friend dels Pulp, vaig pensar que el gir que fa al minut 1.42 era comparable al gir que m'havia fet la vida en un moment determinat: de la irreal però inevitable calma de què gaudia, vaig passar a un trebolí del qual em tem que encara estic sortint, igual que l'estrambòtic i genial viratge que fa la cançó.

Paradoxalment, en cercar l'enllaç de youtube he vist que la cançó pertany a la banda sonora de la pel·lícula Grans Esperances. Ben curiós, si senyor.