dilluns, 30 d’abril de 2012

"... y era un timo"



Avui, l'equip de govern de la meva comunitat autònoma ha presentat un "pla per a l'equilibri econòmic" amb unes mesures que afecten greument la sanitat (pública), l'educació (pública) i l'administració (pública).  Amb aquestes mesures, que directament aplicaran en virtut de la seva majoria absoluta, afirmen que aconseguiran un "estalvi" de 347 mil·lions d'euros. No diuen però a costa de què ni a costa de qui ho faran, encara que ens ho imaginam perquè donen moltes pistes.

Som una guarda de xotets de cordeta: de què serveixen tots els anys que duim pagant imposts, i els que ens queden, si sempre van a parar a mans -millor dit, a urpes- de mals gestors. sigui quin sigui el color polític? Fins on creuen que podran tensar la corda?

Todo es mentira, Albert Pla & Pascal Comelade

Me dijeron que era sí, pero era no
Me dijeron que era no, pero era sí
Me dijeron que era todo, y era nada
que era aquí, pero era allá
que tararí… que tarará…

Me dijeron que era esto, y era aquello

que era cierto, y era falso
que era bueno, y era malo
que era blanco, y era negro
que era tal, pero era cual
que era así, pero era asá
y que patatín… que patatán…

Todo es mentira… Todo es mentira…

Todo es mentira… Todo es mentira…

Me engañaron por que soy un pobre iluso

que se creía el Rey del Mundo
y que lo podía cambiar todo,
me engañaron por que soy un pobre necio
que creía en el poder de su destino
y era un timo…

Yo que creía ser tan listo y fui tan tonto

yo que creía ser tan guapo y era feo
tener pelo y era calvo
que era gratis y era caro
yo creía ser eterno
y se me está acabando el tiempo.
Yo me creía que algún día volaría,
que algún día llegaría hasta la cima
que con mi vida podía hacer lo que quisiera
pues creía ciegamente en sus mentiras
y en las mías…

Todo es mentira… Todo es mentira…

Todo es mentira… Todo es mentira…

Me engañaron por que soy un pobre loco

que se creía el Rey del Mundo
y sólo se engañó a sí mismo.
Me engañaron por que soy un pobre iluso
lo merezco, yo también soy un poquito mentiroso.
Yo aquí sigo recostado debajo de un olivo
viendo pasar el tiempo y engañándome a mi mismo.

diumenge, 29 d’abril de 2012

El mateix, però diferent



D'aquest grup, els Alabama Shakes, posaren a la ràdio la cançó "Rise to the sun"; digueren que feien un soul diferent, lluny dels cànons d'un gènere que, per cert, s'ha tornat a posar de moda -serà que necessitam algo de dolçor i passió a les nostres vides, o que ja està tot inventat.

I sí, els escoltes i dius "això és soul". Però hi ha algo que et descentra. Determinats acords, qualque instrument no gaire habitual i una veu dura i aspre. Melòdica, dura i aspre.

Són joves i han sabut fer el mateix, però diferent. Sembla fàcil, i no ho és.

dimecres, 25 d’abril de 2012

Sona així



Quan l'amistat és un fet tangible.
Quan és tan natural com respirar.
Quan sents que hi ets per altri,
Quan aquests altri, simplement, hi són.

Quan això aconteix,
la sensació sona, més o manco, com el Satin doll, d'Ella.

[Dedicat a algú que segur sabrà qui és, un membre actiu de la "resistència dinàmica"].

dissabte, 21 d’abril de 2012

Consummation



Amb Nina Simone som capaç de sentir allò que canta, malgrat el meu anglès sigui massa dolent per entendre-la. Em vénen al cap My way i Feeling good.

Ahir escoltava per primer cop la cançó enllaçada aquí dalt, Consummation, i vaig saber que parlava d'una vida que cerca una altra vida. De la recerca, els anys, els esforços, les decepcions i la soledat que això implica. I, sobretot, vaig saber que parlava del descans tranquil que arriba quan, finalment, dos "are one". Alegria i pau, com diu la lletra, planegen sobre i sota la melodia.

Tant la música com la resta d'arts tenen el poder, entre d'altres, de fer-nos sentir les millors emocions encara que no disposem dels elements necessaris per tenir-les en propietat, encara que sigui fugaçment.

And now we are one
Let my soul rest in peace
At last it is done

My soul has been released
For thousands of years
My soul has roamed the earth
In search for you
So that someday I could give birth

To know joy, joy, joy, joy

Joy and peace is mine
Peace divine
And now we give thanks
Give thanks for each other
At peace forever
For it is done

At peace forever

For we are one

Amb els Sugar Ray



I si començ el cap de setmana amb bon peu, amb bon humor?
Difícil no ha de ser: l'ànim està alt; les energies així així però hi són.
Procuraré no pensar ni en elefants, ni en destitucions, ni en petroli, ni en...
Quina música podria posar en consonància?
Ah, sí! Els Sugar Ray. Aquesta cançó SEMPRE m'aixeca l'esperit!

dijous, 19 d’abril de 2012

Arriscar-se



Avui el bon dia ha vengut de la mà dels Magic Numbers i aquest Take a chance. Boníssima!

Arriscar-se. Arriscar-se? No gràcies. L'experiència és un grau. En no ser que per arriscar-me entengui provar una salsa hiperpicant amb les patates braves, comprar-me unes sabates de taló alt o anar per una nova ruta de casa a la feina. Llavors sí, puc dir que m'arrisc.

Potser qualque dia elevi el grau d'"atreviment", però per ara no ho faré. No és el moment. Encara no.

dilluns, 16 d’abril de 2012

En 2 metres quadrats


Sense entrar en detalls, avui he vist com es concentraven en 2 metres escassos una bona part dels dolors i les preocupacions dels darrers anys. Persones que han estat importants, per bé o per mal, en la meva vida han coincidit al mateix moment i al mateix lloc. Una coincidència no gaire difícil, però coincidència al cap i a la fi.

No he reaccionat de manera valenta. Ha estat superior a mi i he fuit en direcció contrària. Em reserv per a mi el que he sentit. I no ho explic per furgar en la ferida, que podria, sinó per xerrar del que ha vengut després. Al cap d'unes hores, ho he començat a pair i he caigut en què, essent objectius, no està tan malament que tot el que m'ha rovegat per dins i m'ha fet trontollar càpiga en 2 metres quadrats. He pensat, a més, que si era capaç d'allunyar-me físicament d'aquests 2 metres quadrats, també era possible aparcar-los en el lloc més recòndit i petit dels meus dies.

M'he començat a sentir millor i he recordat, i cercat, aquesta cançó que m'ha donat el bon dia d'avui. Una versió molt millor, al meu parer, que l'original dels Strokes. Sembla ser que pertany a un recopilatori-homenatge que grups indies de Brasil han fet a clàssics d'aquest estil.

dissabte, 14 d’abril de 2012

Agulles de cristall




A ciegas, Miguel Poveda

No tienes que darme cuenta,
a ciegas yo te he querido.
Yo voy el mundo a tientas,
desde que te he conocido
llevo una venda en los ojos
como pintan a la fe.
No hay dolor como esta gloria
de estar queriendo sin ver.
Yo muchas noches sentía,
cercano ya el día,
tus pasos en la casa.
Gracias a Dios que has llegado,
que no te ha pasado,
ninguna cosa mala.
En tus manos, un aroma,
Que trasminaba como el clavel.

Pero yo lo echaba broma,
porque era esclavo de tu querer.
No tienes que darme cuentas,
que no te las he pedido.
Quien va por el mundo a tientas,
lleva los rumbos perdidos.
Quien me clavara en los ojos
alfileres de cristal,
para no verme cara a cara
contigo y con tu verdad.
Yo muchas noches sentía, 
cercano ya el día,
tus pasos en la casa.
En tus manos, un aroma,
que trasminaba como el clavel.
Pero yo lo echaba broma,  
porque era esclavo de tu querer.
No tienes que darme cuenta. 

diumenge, 8 d’abril de 2012

Arrels


Són ben fortes, les arrels que ens fermen a la terra. N'hi ha diferents castes. La majoria, ens vénen de sèrie: la llengua amb la que sentim, pensam, estimam, i també odiam. Els sabors, les aromes, les músiques... Sí, creiem que som internacionals, ciutadans i ciutadanes del món, però certes sensacions i determinats ritmes ens bullen a la sang sense saber com hi han arribat.

M'hi ha fet pensar una expressió que ha usat ma mare avui i que ens ha fet molta gràcia. De tard en tard ens sorprèn amb frases i dites que es veu que de nina sentia dir als seus pares o als pares dels seus pares. Les consider part de l'herència, com la forma dels dits, el color dels ulls, les arracades o l'ou de fusta per cosir calcetins. Avui, referint-se a una persona pesada, ha dit que "fartaria a una vaca de betlem". M'encanta.

Però crec que hi ha una altra classe d'arrels. Són les que es van formant i creixent sempre gràcies a un acurat reg. Són arrels noves que, amb l'oxígen i els adobs adequats, agafen força. La procedència és diversa. L'amor que et fa crear una nova família, l'amistat que et fa sentir part d'un grup. Són delicades, aquestes.

M'hi ha fet pensat la pel·lícula que he vist avui, Intocable, fantàstica, i la bona companyia amb qui l'he gaudida.

dijous, 5 d’abril de 2012

[.]

- Què com em va la vida? Doncs bé, supòs. La pitjor cosa que m'ha passat avui és que se m'acaba d'espatllar una tecla del portàtil, la del punt i els dos punts. Això és perquè les coses van bé, no?
- Mmm, vist així...
- Que sí, que van bé. Mira, si espitj molt fort encara funciona! No ho trobes fantàstic?
- Vols dir que no exageres?
- I clar que exager. Però què vols que faci ara?
- No sé, preocupar-te, dic jo, i pensar on el pots dur perquè t'ho arreglin.
- Imagin que tens raó, però pentura esperaré una mica.
- Esperar el què?
- Doncs tal vegada esperi a veure què passa quan no es tanquen les coses amb un punt final o un punt i apart

dilluns, 2 d’abril de 2012

Intermezzo



La ràdio és capaç de sorprendre't i d'emocionar-te quan menys ho esperes. Fa dos dies ho va fer amb l'"Intermezzo" de l'òpera Nôtre Dame.

Us imaginau que els moments de trànsit de les nostres vides sonassin així?

Sí, potser seria excessivament barroc i gens pràctic ni racional.