divendres, 30 de març de 2012

Com aquesta



En moments de buit, una opció és desconnectar.
I la millor manera que conec per fer-ho és connectant-me al primer aparell que se'm posa a tir i escoltar música.
I no val qualsevol cosa.
Ha de ser música com aquesta.
Ha de ser música com el "Sanssouci" de Rufus Wainwright.

diumenge, 25 de març de 2012

Tenim raó


Uns diuen que hem estat 50.000. Altres diuen que 18.000. Malgrat haguéssim estat 30, la raó és amb nosaltres, i la defensam amb bones paraules i amb bons gestos, tal com ens han ensenyat. La llengua és la nostra raó. Un home bo està en vaga de fam per defensar-la. Avui, un home valent s'ha enfilat a una estàtua plena de claus per proclamar-la. No són bones raons per pensar que guanyant batalles, encara que siguin petites, podrem guanyar la guerra?

dissabte, 24 de març de 2012

Un suspir



Un blog amic et recorda l'obra Carmina Burana i la intensitat amb què la gaudires en la joventut. Recordes també que hi havia una peça molt dolça que t'agradava especialment. Quina era? Tot d'una la trobes: In Trutina. Però hi ha molts vídeos a youtube, quin esculls? I optes per un una mica rar, encara que qui canta, amb un nom també rar, ho fa com els àngels i a més sona ben igual que aquell cassette que no saps ni per on para.

Xateges amb una amiga i ella acaba contant-te el seu problema, en realitat un d'ells, trist i tangible. No la veus, però sents la seva força, al manco en aquell moment. Li desitges sort i esperes ser capaç d'ajudar-la.

I tens la sort de ser conscient, una vegada més, que la vida és un suspir. Saps que demà ja no t'enrecordaràs i tornaràs a perdre el temps i la llavor amb les tonteries importants de sempre. Però decideixes que al manco per avui ja està bé de futileses.

I per enèssima vegades dones al play i escoltes Lucia Popp cantant In Trutina.

dimecres, 21 de març de 2012

"La virgen y el gitano"




La virgen y el gitano
D.H. Lawrence
Impedimenta, 2008

És el primer que llegesc de D.H. Lawrence (1885-1930) i reconec que m'ha impactat. No m'estranya que el text, escrit en 1926 i publicat després de la seva mort, fós revisat i "netejat". Amb aquesta edició, Impedimenta ens ofereix la història tal com la pensà l'autor i... "tela"!

D'una manera clara i concisa, l'autor descriu l'opressiu ambient de la vicaria on Yvette, la protagonista, i la seva germana Lucille viuen amb el rector -el seu pare-, l'àvia i dos oncles d'allò més repulsiu. En un fragment determinat defineix l'àvia d'una manera terrorífica:

[...] De un momento a otro, no obstante, abriría la boca, recuperaría la conciencia y con una insaciable voracidad por la vida, la vida de los demás, iniciaría la caza de todos y cada uno de los detalles. Como el viajo sapo que Yvette había estado observando, fascinada, hacía no mucho: se encontraba agazapado al borde de una colmena, justo enfrente de la pequeña entrada por donde salían las abejas; cuando éstas se lanzaban al aire, las cazaba a todas con un demoníaco y velocísimo movimiento de sus mandíbulas, y se las tragaba una tras otra, como si pudiese contener todo un enjambre dentro de su viejo, abultado y arrugado vientre, similar a una bolsa. Las había engullido a medida que estas se lanzaban al aire primaveral un año tras otro, y otro, y otro, así durante generaciones.

I el rector, tampoc se'n salva:

[...] En su interior se sentía intimidado; de hecho, había nacido ya intimidado, y quienes nacen de ese modo son esclavos por naturaleza: un profundo instinto les hace temer atrozmente a aquellos que deciden arrancarse del cuello los grilletes de la esclavitud.

En aquest ambient, Yvette s'ofega, una sensació que es veurà incrementada per l'aparició en escena d'un campament de gitanos. Així, es descriu de manera metafòrica la batalla entre el desig de llibertat contra les convencions socials, el resultat de la qual està decidit des de les primeres pàgines. Ni el poder purificador de l'aigua ni la possibilitat de fer realitat les ànsies més extremes ho podran canviar. Aquesta és la lectura que hi faig, una lectura no gaire possitiva, però no per això menys realista, malauradament.

dimarts, 20 de març de 2012

"Qualsevol cosa que desitgis..."



És fàcil sentir-se com descriu aquesta cançó dels Radiohead. Maleïdament fàcil. Serà una qüestió constitucional, o hormonal, o qualsevol cosa d'aquestes que acaben en "...al" (ui, pensant-ho bé, qualsevol no).

O, potser, parafrasejant a Jessica Rabbit, "simplement m'han dibuixat així".

Hi ha una escena d'una pel·lícula, que no he vist, on Charlotte Gainsborough i Johnny Deep l'escolten plegats. Es troben a una mena de Fnak i sembla que no es coneguin. Les mirades i els gestos ho diuen tot...:
http://www.youtube.com/watch?v=qSZd82_ghic

diumenge, 18 de març de 2012

"Chino para principiantes"


Chino para principiantes
Ann Mah
Ediciones B, 2010

La nordamericana Isabelle Lee viatja a la Xina, la pàtria dels seus pares -que no la seva- cercant un canvi d'aires. Aquesta mena de fugida li permetrà replantejar la seva vida. La contracoberta del llibre diu textualment: "una novela chispeante sobre comida, familia y cómo encontrarse a uno mismo". Pentura exagera una miconeta...

No tenia prevista aquesta lectura, però me la recomanaren tan fervorosament que no vaig saber, ni voler, resistir-me, i no m'empendesc: m'ho vaig passar "pipa" llegint-la! Els capítols s'estructuren en diferents zones geogràfiques de la Xina i parla de les infinites varietats culinàries que hi ha. Sí, el menjar xinès és mooooolt més que els "rollitos de primavera" i l'arròs tres delícies...

Resumint: sense tenir gaire pretensions, Chino para principiantes ens ofereix una lectura agradable, senzilla, correcta, divertida, i fàcil. En definitiva, molts adjectius i cap de negatiu!


Nota: aviat ens vendrà a sobre l'operació bikini, però hem de tenir ben present la raó que hi ha en el proverbi xinès que diu "menjar bé és viure bé".

dissabte, 10 de març de 2012

"La vida tal cual"



He duit un dies de mosqueig, amb la sensació de què res va bé, però en poques hores, un gir de 90º, d'aquests que la vida t'ofereix sense adonar-te'n, ha fet que em senti en pau amb el que m'envolta. Els ingredients de la fórmula? Em sembla que han estat aquests: tres hores de bar amb dues amigues de tota la vida, la força i la superació d'una d'elles i la serenitat de l'altra; una classe de zumba farcida de suors i rialles, la força i la superació d'algunes de les persones que eren allà; aquesta cançoneta que me martelleja el cervell des d'ahir... 

QUÉ BARBARIDAD!, Jaime Urrutia (2002)

Ráscale
Vais a ser testigos de algo especial
si estáis preparados para flipar, chiriririchichi
hay tantas cosas que os van a epatar
hay las tallas hermosas de la realidad, chiriririchichi 
 Un espectáculo sin igual
Mm pasotes, excesos la vida tal cual 
Qué borrachera, qué grande es el mar 
que no me quieras, qué barbaridad ay
Un mundo entero sin descubrir ay
paseándose entero delante de ti
Vais a abrir los labios para exclamar ay
que como está el patio, qué barbaridad
una pelicula sin final
brutal, ridículo celestial
se puede reir y se puede llorar 
es una verdadera barbaridad... 
Qué borrachera, qué grande es el mar 
que no me quieras, qué barbaridad, ay
menuda jaca, menudo patán
no tengo resaca
qué barbaridad
por los clavos de cristo, qué barbaridad
ráscale ahi 
Un espectáculo sin igual  
que da a la vida toda su sal
se puede reir y se puede llorar
es una verdadera barbaridad 
qué borrachera, qué sucio está el mar
que no me quieras, qué barbaridad ay
menuda traca, qué buena que estás
no tengo resaca
qué barbaridad, por la madre de cristo
qué barbaridad 
ráscale ahí  
qué borrachera, qué sucio está el mar  
que no me quieras
qué barbaridad
menuda jaca, menudo patán
no tengo resaca 
qué barbaridad.

diumenge, 4 de març de 2012

Tararejant



Té 7 anys. Començà a tararejar aquesta ària sense saber d'on li venia. La seva mare em digué que l'havia escoltada un pic per la tele, li havia encantat i feia dos dies que estava "dalequetepego" amb ella. No sé gaire d'òpera, de música clàssica, bé, no sé gairebé de res, però aquesta me la conec. Li vaig deixar el cd amb el llibret.

I vaig pensar que, mentres un nin sigui capaç de deixar-se sorprendre i encantar per les coses bones de la vida, no tot està perdut. Encara que pugui ser tard, encara que els dies siguin com les ones sobre l'arena, l'encisament continúa en els que ens envolten, ho veurem si volem obrir els ulls i aixecar la vista del terra; ho sabrem si volem aturar-nos i escoltar.