dilluns, 20 de febrer de 2012


Olor de colònia, de Sívia Alcàntara (Edicions de 1984, 2009)

La història dels habitants d'una colònia tèxtil catalana a la posguerra, després d'una guerra civil que deixà la por i l'odi incrustats en una gent que es conformava amb sobreviure. Un incendi remou els febles fonaments de la comunitat i en provocarà grans i petits canvis al llarg de dècades.

Una gran novel·la, molt ben estructurada i amb uns personatges perfectament definits. M'ha agradat el fet que tots fossin protagonistes: l'autora dóna a cada un d'ells la possibilitat de donar el seu punt de vista, i això fa que et fiquis en la pell de tots, fins i tot dels "dolents", i els comprens. Un caleidoscopi on cada element està engarçat de manera genial.

diumenge, 19 de febrer de 2012

Cheek to cheek



No és que estigui encara sota els efluvis de Sant Valentí. En sèrio que no ho estic. De fet, penj això perquè havia de penjar alguna cosa i com que la meva vida, gràcies a Déu, està d'un previsible apabullant i, a més, no se m'acudia cap "agudesa", he pensat provar en teclejar qualque cosa amb aquesta cançó de fons.

Una cançó domés apte per a afeccionats als musicals. Darrerament estic donant "canya" a un recopilatori de músiques de pel·lícules de Woody Allen i aquesta n'és una. El vídeo de youtube ho diu tot. Jo únicament puc afegir que quan l'he vist he tengut nostàlgia d'una època que mai no he viscut, si és que això és possible.

dimarts, 14 de febrer de 2012

A tots nosaltres



El dia d'avui és un dels més nyonyos de l'any. Sant Valentí. Flors, bombons, perfums... Ni el fred ha aconseguit refredar el tema. Ràdio, televisió, premsa, mostradors... Aaiiishh. I sabeu què és el que més m'ha arribat al coret? Doncs aquesta cançó, que Paul McCartney acaba de treure del forn (no acaba les bateries, l'home). Radio 3 me l'ha oferida quan tornava a casa. I, mentres sonava, he pensat que escriuria un post escoltant-la de nou i que el dedicaria als enamorats. A continuació, aclariria que els enamorats som tots nosaltres. I aquí ve la meva aportació nyonya -i prescindible- al dia: tots, absolutament tots, som "culpables" d'haver-nos enamorat al manco un cop a la vida; tots, absolutament tots, som "susceptibles" de continuar enamorats o de tornar-nos enamorar de nou. Tots, en definitiva, tenim el dret moral de celebrar aquest dia. Encara que alguns ho farem de la manera més discreta i tangencial possible, també us ho dic...

dijous, 9 de febrer de 2012

Misterious power




Una amiga ha penjat avui unes estrofes de Walt Whitman. I he recordat que algú molt especial va regalar-me fa molts anys un poemari seu. He cercat al world wide web més coses d'ell i he trobat un poema que m'ha encantat. Després he llegit que no és seu, sembla ser que se li ha atribueix de manera errònia. Però no em puc estar de penjar-lo. I hauria de fer l'esforç de memoritzar-lo. Són just les paraules que necessitava sentir. El misteriós poder de la casualitat...

No deixis que acabi el dia sense haver crescut una mica,
sense haver estat feliç,
sense haver augmentat els teus somnis.
No et deixis vèncer pel desànim.
No permetis que ningú et prengui el dret a expressar-te,
que és quasi un deure.
No abandonis les ànsies de fer de la teva vida quelcom extraordinari.
No deixis de creure que les paraules i les poesies
poden canviar el món.
Passi el que passi, la nostra essència resta intacta.
Som éssers plens de passió.
La vida és desert i oasi,
ens fa caure, ens fereix,
ens ensenya,
ens converteix en protagonistes
de la nostra pròpia historia.
Encara que el vent bufi en contra,
la poderosa obra continua.
Tu pots aportar una estrofa.
No deixis mai de somniar,
perquè en somnis és lliure l’home.
No caiguis en el pitjor dels errors:
El silenci.
La majoria viu en un silenci espantós.
No et resignis.
Fuig.
“Emeto els meus udols pels sostres d’aquest món”,
diu el poeta.
Valora la bellesa de les coses simples.
Es pot fer bella poesia sobre petites coses,
però no podem remar en contra de nosaltres mateixos.
Això transforma la vida en un infern.
Gaudeix del pànic que et provoca
tenir la vida per davant,
viu-la intensament,
sense mediocritat.
Pensa que en tu està el futur
i emprèn la tasca amb orgull i sense por.
Aprèn dels qui poden ensenyar-te.
Les experiències dels qui ens van precedir,
els nostres “poetes morts”,
t’ajudaran a caminar per la vida.
La societat d’avui som nosaltres,
Els “poetes vius”
No permetis que la vida et passi a tu, sense viure-la…

diumenge, 5 de febrer de 2012

La meva primera neu







Mai havia estat a la neu, i no és gens habitual que la neu arribi on visc. Manco avui. Avui l'he trepitjada, n'he fet bolles, l'he olorada... Que durà conseqüències per a les meves plantes? Ben segur. Però en ocasions no podem evitar que el que passa, senzillament, passi. I l'únic que podem fer és deixar-nos dur.

dissabte, 4 de febrer de 2012

La casa de Riverton


La casa de Riverton, de Kate Morton. Prisa ediciones, 2011.

He de reconèixer que aquesta escriptora, per ser australiana, coneix la mar de bé els intríngulis de la societat britànica del segle passat. La flema britànica vessa pels quatre costats de la novel·la i aquí hi veig jo el problema: al llarg de les 518 pàgines (edició de butxaca) del llibre he tengut la sensació de que el que llegia era "más de lo mismo". Els personatges, arquetípics, i la trama, més vista que el tbo. Constantment em venia al cap Downton Abbey, que és la que tenc més fresca. I fins aquí la part negativa.

Tot el demés, perfecte: un cop superada la mandra que em feia llegir el llibre després de les 30 o 40 primeres pàgines, m'hi vaig enganxar i de quina manera! A aquestes altures del blog, ja deveu saber que som una romàntica empedernina, així que he disfrutat amb aquesta història d'amors i desamors. La protagonitzen la família Hartford i el seu servei, i s'emmarca, més o menys, dins del període d'entreguerres del segle passat.

Les eines que usa l'autora per fer que les constants anades i vengudes del passat al present, i del present al passat, no se'ns facin ni feixugues ni embulloses són diverses: guions cinematogràfics, cartes, gravacions, notes de premsa. I ho aconsegueix.

De Kate Morton havia llegit El jardín olvidado i veig que continúa amb el mateix esquema: un dels personatges és l'eix vertebrador de la història. En aquest cas es tracta de Grace Bradley, de 99 anys, qui per circumstàncies de la vida rememora els successos de què fou partícep quan entrà de criada amb 14 anys a la casa de Riverton. Gràcies a ella, anam descobrint com secrets del passat conflueixen al present. L'atzar i la casualitat són, de nou, una forma de destí. I fins aquí arriben les coincidències amb El jardín olvidado. Trob que a La casa de Riverton li ha mancat l'originalitat, la frescura i, tal vegada, el "toc australià" de l'anterior.