dilluns, 25 de juny de 2012

Vaig gravar el teu nom...



Avui m'han impactat moltes i diverses coses. Algunes bones. Altres, no tant. Del conjunt, em qued amb això:
- els dilluns fereixen, però no maten,
- quan creus que les coses no es poden desbaratar, van i es desbaraten encara més,
- vist que el punt anterior és inevitable, cal resignar-se i no deixar-se endur per la ràbia i la desesperació,
- el meu cor i jo cada vegada ens entenem millor, els dos solets,
- un nou descobriment, una altra cançó dels Pulp...

The trees, The Pulp (2001)

Vaig agafar una escopeta d'aire comprimit,
vaig disparar a un ocell
i va morir sense fer renou.
La teva pell tan pàl·lida
contra les fulles caigudes de la tardor,
i ningú ens veié,
excepte els arbres.
Sí, els arbres,
aquells arbres tan inútils,
produeixen l'aire
que estic respirant.
Sí, els arbres,
els arbres inútils
que mai no em digueren
que havies partit.
Vaig gravar el teu nom
amb un cor
ara inflat, distorsionat,
irreconeixible, com el nostre amor.
L'olor a floridura de les fulles
i la dolçor de la decadència
són l'encens a la processó fúnebre aquí, avui,
en els arbres, els arbres inútils...
Intentes modelar el món així com vols que sigui,
tall el teu nom mil·lers de vegades
desitjant que tornis a mi.
Oh, no, no, jo també podria anar
i dir-ho als arbres, sí,
anar i dir-ho als arbres, sí.

{traducció bastant lliure]