dimarts, 29 de maig de 2012

Solitude


No és que em senti així, llevat de qualque moment concret, puntual i solventable. Però quan passa és un poc empipós, si bé la clau està en deixar, això, que passi. I aquest fet aconteix ràpidament perquè tot el que m'envolta ho permet i a més hi pos -i no poc- de la meva part, que consti.

De tota manera, aquesta cançó del gran Duke Ellington m'agrada per ella mateixa i m'agrada molt, canti qui la canti, sigui Billie Holliday, Ella Fitzgerald, Malia, ... tant dóna. Avui em qued amb la versió de Nina Simone: quan més anys faig, més m'agrada la seva veu aspra.

Solitude, Nina Simone  

En la meva solitud em persegueixes 
amb els somnis dels dies passats. 
En la meva solitud m'assatges 
amb records que mai no moren. 

M'assec a la meva cadira 
ple de desesperació, 
ningú pot estar tan trist 
amb penombres per tot arreu. 
M'assec i mir, 
sé que aviat embogiré. 

En la meva solitud preg, 
estimat Déu, 
perquè em retornis el meu amor.

1 comentari:

lolita lagarto ha dit...

la solitud..tan necessària a vegades i tan difícil d'altres..
la Nina Simone la broda!