dissabte, 4 de febrer de 2012

La casa de Riverton


La casa de Riverton, de Kate Morton. Prisa ediciones, 2011.

He de reconèixer que aquesta escriptora, per ser australiana, coneix la mar de bé els intríngulis de la societat britànica del segle passat. La flema britànica vessa pels quatre costats de la novel·la i aquí hi veig jo el problema: al llarg de les 518 pàgines (edició de butxaca) del llibre he tengut la sensació de que el que llegia era "más de lo mismo". Els personatges, arquetípics, i la trama, més vista que el tbo. Constantment em venia al cap Downton Abbey, que és la que tenc més fresca. I fins aquí la part negativa.

Tot el demés, perfecte: un cop superada la mandra que em feia llegir el llibre després de les 30 o 40 primeres pàgines, m'hi vaig enganxar i de quina manera! A aquestes altures del blog, ja deveu saber que som una romàntica empedernina, així que he disfrutat amb aquesta història d'amors i desamors. La protagonitzen la família Hartford i el seu servei, i s'emmarca, més o menys, dins del període d'entreguerres del segle passat.

Les eines que usa l'autora per fer que les constants anades i vengudes del passat al present, i del present al passat, no se'ns facin ni feixugues ni embulloses són diverses: guions cinematogràfics, cartes, gravacions, notes de premsa. I ho aconsegueix.

De Kate Morton havia llegit El jardín olvidado i veig que continúa amb el mateix esquema: un dels personatges és l'eix vertebrador de la història. En aquest cas es tracta de Grace Bradley, de 99 anys, qui per circumstàncies de la vida rememora els successos de què fou partícep quan entrà de criada amb 14 anys a la casa de Riverton. Gràcies a ella, anam descobrint com secrets del passat conflueixen al present. L'atzar i la casualitat són, de nou, una forma de destí. I fins aquí arriben les coincidències amb El jardín olvidado. Trob que a La casa de Riverton li ha mancat l'originalitat, la frescura i, tal vegada, el "toc australià" de l'anterior.