dilluns, 31 de desembre de 2012

That's amore!




Fa un parell de dies vaig anar a veure una pel·lícula preciosa (Love is all you need) i aquesta cançó hi sona un grapat de vegades. No és que em dugui "loca", però al final hi ha una versió que canta no sé qui amb una tal Alice Carreri... no l'he trobada en lloc però em va agradar molt, igual que la pel·lícula.

Així que desig, a "tot quisqui", que el 2013 tengui el mateix optimisme i, ja posats, un final feliç semblant!

divendres, 28 de desembre de 2012

"Som el que som"

[...] Si bé molt s'ha gastat, molt queda encara;
i si bé no tenim ara aquella força que en els vells temps
movia terra i cel, som el que som:
cors heroics de parell temple,
debilitats pel temps i el destí,
més forts en voluntat
per a esforçar-se, cercar, trobar i no rendir-se.

Fragment final del poema Ulises, 
d'Alfred Lord Tennyson (1809-1892) [traducció lliure]

Amb aquesta cita, Frasier acabava ahir en la darrera reposició que la 2 ha ofert els darrers mesos amb una constància sorprenent (més que la meva, m'he perdut episodis). Frasier Crane s'acomiadava així d'amics, parents i oients a la ficció; i, perquè no, dels espectadors. Hi ha poques sèries com aquesta. L'enyoraré...

dimarts, 25 de desembre de 2012

Després de



Després de tanta eufòria prenadalenca, una mica de calma.

dilluns, 24 de desembre de 2012



Per estar amb els teus,
per sentir la seva escalfor,
per plorar pels que no hi són,
per pensar en els que no coneixeràs mai,
per fer balanç de tot el que t'envolta,
per fer balanç de tu mateix,
aquestes festes serveixen per moltes coses,
també serveixen per a això.

dissabte, 22 de desembre de 2012

Persistència

persistència 
 [c. 1900; de persistent]
 f Acció de persistir. 
 Qualitat de persistent. 
 ELECTRÒN Lapse durant el qual un material luminescent continua emetent llum un cop ha cessat l'excitació que la produïa. 
  per_sis_tèn_ci_a.

[www.diccionari.cat]

"Ha ocorregut un error de persistència". Això és el que apareix cada dos per tres dins d'un requadre vermell a la pantalla de l'ordinador, a la feina. És una aplicació que el companys informàtics han dissenyat per a millorar la gestió de les nostres funcions. Mesos i mesos planificant, pensant, projectant, elaborant i programant perquè, al final, quan ja tenim l'ansiat objecte del desig a la punta dels dits i a l'extrem de les pupil·les, ens doni constantment aquest avís.

Vaig cercar el que significa "persistència". És l'acció de persistir ("mantenir-se ferm en una actitud" i "durar llarg temps"). I vaig pensar que aquest programa i jo tenim al manco una cosa en comú: la tendència a caure en errors de persistència.

En haver resolt el problema, demanaré als informàtics que m'expliquin com ho han fet i m'ho aplicaré a mi mateixa. És lo bo que té viure en un món 2.0.


diumenge, 16 de desembre de 2012

Bon Nadal



Tornam a ésser-hi. Uns la gaudeixen, altres la pateixen i la majoria ens conformam amb sobreviure a l'experiència, a la festa de les festes, el Nadal. Uneix famílies, amics i companys a nivell nacional, internacional i fins i tot universal, la felicitat està en l'aire i l'esperit nadalenc arriba a la cabana més perduda de la sabana africana.

En fi, em reserv el que pens de tot plegat, però escriuré el que té de bo per a mi: deixant de banda tota la parafernàlia, veuré amics que fa temps que no veig, tendré més temps lliure per fer el que em véngui de gust, i serà l'excusa perfecta per a escoltar nadales com All I want for Christmas is you i revisitar pel·lícules com Love actually.

Sobre aquesta cançó, us confés que m'agrada com la canta na Carey, el que no puc però és veure-la. Massa ensucrada. Què hi farem!


dimecres, 12 de desembre de 2012

L'hivern del comissari Ricciardi


L'hivern del comissari Ricciardi, de Maurizio di Giovanni. Edicions La Campana, 2011

Quatre estacions, quatre novel·les, i acab de gaudir de la primera, l'hivern. L'autor l'ambienta a la Nàpols dels anys 30, amb la dictadura de El Duce en plena efervescència, on el comissari Luigi Alfredo Ricciardi investiga l'assassinat d'un tenor de prestigi. Efectivament, es tracta d'una novel·la policíaca més, però amb una particularitat que la fa diferent: l'estranya facultat que pateix Ricciardi i que el converteix en únic i intransferible, en un solitari, en un incomprès, en un detectiu que investiga sobretot les emocions i els sentiments, més que els fets i les pistes.

Fris que caigui a les meves mans la segona novel·la. Sospit que Ricciardi anirà evolucionant i canviant. Esper que per a bé.


dilluns, 26 de novembre de 2012

"Fins al riu amb la mà estesa"



No pretenc pecar d'irreverent, però no m'agrada gaire Leonard Cohen. La seva veu i jo no ens entenem molt bé. Qüestió de química, supòs. Va ser gràcies a Joan Manuel Serrat que aquesta cançó em va començar a estirar una micona, encara que sense tirar coets, tampoc. Ara, amb Nina Simone i els particulars acords que inclou a la seva versió, reconec que, a la fi, he caigut rendida als peus de Suzanne...

La lletra és preciosa. Aquí teniu la traducció cantada per Serrat:

Susanna té una casa enllà de la ribera.
Us hi porta a sentir l'aigua i les barques, al capvespre.
I la nit amb ella és vostra. És mig boja i això us tempta.
I ella us dóna te i taronges d'unes terres estrangeres.
I tot just aneu a dir-li que no us queda amor per a ella,
de seguida us capta l'ona. Mira el riu i deixa entendre
que ella té un amor per sempre.

I voleu fer el camí amb ella.
I sabeu que ella el fa a cegues.
I sabeu que ella es confia,
que el seu cos es dóna al vostre per no res.

I Jesús, mariner un dia, quan descalç travessà l'aigua,
va passar un temps fent de guaita i va veure que el buscaven
de tants homes uns pocs homes: sols aquells que s'ofegaven.
I va dir: "Des d'ara, els homes
mariners seran i amb barques aniran...".
Però va ofegar-se, ell també, en un capvespre.
Solitari com un home, deixà anar
sobre nosaltres el seu clam.

I el camí que ell fa feu vostre
i voleu seguir-lo a cegues.
Confieu potser per sempre.
L'esperit d'ell mou el vostre com un cos.

I llavors Susanna us porta fins al riu amb la mà estesa.
Al vestit, hi duu les roses i els parracs de les trinxeres,
mentre el sol inunda el fàstic dels monuments de la terra.
I us ensenya a veure coses que no hauríeu sabut veure,
entremig d'escombraries i entremig de flors enceses,
com hi ha herois entre les algues, com hi ha infants que amor no tenen.
I Susanna el mirall desa.

I voleu fer el camí amb ella.
I voleu seguir-la a cegues.
Confieu potser per sempre.
L'esperit seu ella ajusta al vostre cos.

diumenge, 25 de novembre de 2012

"Shing-A-Lin!"



Horabaixa de sol, de jardí i de bona música. Quina combinació!!!

diumenge, 18 de novembre de 2012

Brevetats dispars

 La infermera tunisiana, de Carles McGragh (Lleonard Muntaner editor, 2008)

Una amiga blocaire la comentà al seu blog (Azar objetivo) i poc després per casualitat anà a parar a les meves mans. M'és impossible millorar el seu post. Domés puc afegir que he gaudit llegint-la per la pau, l'amor i la veritat que desprèn la història. Trista? Sí, però ja ho va dir el poeta (Tennyson, segons google): és millor haver estimat i perdut que no haver estimat mai.





Amb l'aigua al coll, d'Andrea Camilleri i Carlo Lucarelli (Edicions 62, 2011)

Un autèntic divertimento. Un joc entre dos mestres -o això diuen- de la novel·la pol·licíaca italiana. Els seus detectius (el comissari Salvo Montalbano de Camilleri i la inspectora Grazia Negro de Lucarelli) uniran les seves forces i capacitats neuronals per resoldre un misteriós cas d'assassinat. Estructuren la trama a partir de missives, cartes camuflades en cannoli i atestats de la policia. Ben original.

dissabte, 17 de novembre de 2012

"Suite francesa", d'Irène Némirovsky



Suite francesa, d'Irène Némirovsky. Editorial Salamandra, 2006.

La guerra, sempre la guerra. Em feia mandra llegir-la per això: sabia que em faria patir, i així ha estat, però no de la manera que em pensava. Aquesta edició ve acompanyada per un pròleg que parla de la vida de l'autora i per dos apèndixs: el primer amb notes manuscrites i el segon amb correspondència.

La novel·la es divideix en dues parts. La primera tracta de la fugida de la població civil davant l'entrada de les tropes alemanyes a París. Una història coral on múltiples personatges són els protagonistes. La segona, en canvi, se centra en un petit poble de l'interior de França durant els mesos que va estar sota l'ocupació i en com invasors i invadits coexistiren en relativa harmonia. Em va cridar l'atenció que l'autora tractàs la guerra com un conflicte que seguia els paràmetres d'una guerra clàssica, aprofundint en les diferents maneres de ser, d'estimar i de viure de cada personatge, independentment de la nacionalitat i procedència. En llegir el material complementari vaig entendre perquè.

Némirovsky patí la bogeria nazi després d'haver escrit la novel·la. La seva família i ella fugiren de París amb el manuscrit a la maleta. El que varen viure després fou el mateix que patiren mil·lions i mil·lions de persones. Això ho expliquen, i molt bé, el pròleg (no tenc costum de llegir-los però aquest cop vaig fer una excepció) i sobretot les notes manuscrites i la correspondència. El pròleg ve a ser una biografia de Némirovsky; a les notes manuscrites, l'autora reflexiona sobre la vida, la guerra i pren apunts sobre una possible continuació de la novel·la; la correspondència em va fer estremir: són les cartes que Irène primer i el seu marit després escrigueren i reberen durant l'etapa final de les seves vides. La cruesa i autenticitat de les paraules em deixà ben tocada, Irène mai no hagués sabut imaginar un argument tan cruel.

dimarts, 13 de novembre de 2012

Digitalitzant-me



He estat fent un curs al voltant de la digitalització de llibres. He convertit documents d'oppenoffice mitjançant extensions writer2epub tancant amb el calibri. He creat textos en html mitjançant dreamweavers validant en  sigil. He maquetat en indesign a format epub, validant en calibri. I tot això sense tenir tan sols un ereader ni una tablet.

L'edició en paper no és gens senzilla tampoc, però jo diria que com a mínim és més "tangible" (com la pilota del vídeo).

Fent balanç del curs, crec que el resultat ha estat més que satisfactori ("i jo he pogut fer totes aquestes mandangues?"). Sobre la seva utilitat, està per veure però hi tenc bones expectatives.

La conclusió: que, ara per ara, em qued amb el llibre en paper.

dilluns, 12 de novembre de 2012

De viatge



De viatge. Molt bona companyia, rialles, paratges sorprenents, ciutats encantadores, carreteres desconegudes, reflexions interessants, sobretaules pausades, coixins estranys, desconnexions necessàries, i més rialles...
Sí, feia estona.
Caldrà repetir-ho.

divendres, 19 d’octubre de 2012

Comiats



Feliços o dolorosos, eterns o momentanis, incòmodes o agradables, suaus o espinosos, inesperats o previsibles. Hi ha moltes classes de comiats però tots coincideixen en una cosa: en major o menor mesura, la tristesa els embolcalla.

dissabte, 13 d’octubre de 2012

Capaços del millor



Som capaços del pitjor, però també del millor: contemplar la bellesa i lluitar per conservar-la.

divendres, 12 d’octubre de 2012

Épatant



Tanta ladygaga, tanta ladygaga i no arriba a les soles de les sabates dels shows que muntava Cab Calloway fa casi cent anys... Epatant.

I tot ha vengut per aquesta mena d'homentatge que algú ha compartit a facebook:
https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=tvkCEEj4I2s#!

Hala, ja estic de bon humor. Ariariho!

dimarts, 9 d’octubre de 2012

Entre l'espasa i la paret



Diumenge passat em convidaren a anar al cinema per veure The deep blue sea. Gràcies, I.!
Em digueren que la traducció del títol venia a ser "entre l'espasa i la paret" ("between the devil and the deep blue sea").
La pel·lícula parla de l'amor, del desamor, de la passió, de la ceguesa, de la necessitat.
És crua, vital, genial i bella, molt bella. I és inevitable no endinsar-se en la muntanya russa que suposen els sentiments i les emocions de Hester Collyer, la protagonista (immensa Rachel Weisz).
Hi contribueixen la fotografia (una llum íntima i càlida) i la banda sonora (la composició de Barber sonà dins del meu cap molt temps després d'haver sortit de la sala).
No us la perdeu...

dissabte, 29 de setembre de 2012

Setembre, sota la pluja



Estam a les acaballes de setembre i a la fi ha plogut. No com cal, d'acord, però tot ajuda.
El 1961, Dinah Washington ja cantava aquesta cançó. September in the rain.

per a mi continua essent setembre, 
aquell mes de setembre, 
sota la pluja...

Molts setembres i moltes pluges han passat des de llavors, i Dinah continúa brodant-la.

dimarts, 18 de setembre de 2012

Bons desitjos



Avui, com cada dia, hi ha hagut bons i mals moments. Res greu, res genial, res que surti de la rutina. Però dues coses m'han fet sentir d'allò més bé. Les deixaré aquí en forma de post per no oblidar-les:

1. He sortit de casa amb un "vell" cedé de la meva col·lecció i l'he posat al cotxe. És el Mambo sinuendo, de Ry Cooder i Manuel Galbán. Aquesta cançó, Secret love, mai no m'havia cridat l'atenció fins avui. De camí a la feina m'ha duit al desert mexicà i m'ha fet recordar la fantàstica pel·lícula Un lugar llamado Milagro, de Robert Redford (una petita joia de les que deixen bon regust perquè parlen de bones persones).

2. Ja era tard quan he entrat al facebook i he vist que algú havia penjat aquesta "benedicció apatxe". En fi, no sé si és cert que els apatxes es desitjaven una cosa tan guapa els uns als altres, tampoc no faig comptes anar-ho a encalçar. Ho deixarem amb un simple "si non é vero, e ben trovato". De tota manera, he pensat que no es pot escoltar res millor que el  Secret love de Cooder mentres es llegeix:

Que el sol et dugui nova energia cada dia.
Que la lluna suau et restauri per la nit.
Que la pluja se'n dugui les preocupacions.
Que la brisa et porti noves forces al teu interior.
Que caminis tranquil pel món i coneguis la seva bellesa tots el dies de la teva vida. 

dilluns, 3 de setembre de 2012

Essència d'Austen


Jane Austen (Steventon, 1775 - Winchester, 1817)
Los Watson
Il·lustracions de Sara Morante
Traducción de Íñigo Jáuregui
Nordica libros, 2012

És sencional tenir amigues bibliotecàries i amigues lectores, que et "passen" material com aquest. Gràcies a una d'elles i dins plena sequera estiuenca va anar a parar a les meves mans aquesta novel·leta.  Es tracta d'una novel·la inacabada -en realitat són molt poques pàgines- de Jane Austen, editada de manera impecable per Nórdica Libros. Molt curteta, es llegeix en menys de dues hores, i amb unes il·lustracions precioses.

El text és tan breu que domés arriba a ser un primer esbós d'uns personatges que ben segur ens haguessin emocionat. Tot i així, hi he captat (o hi he volgut captar) el que consider l'essència d'Austen: la puresa de caràcter i la fermesa moral dels seus protagonistes.

També gràcies a aquesta amiga i a unes quantes més, fa un grapat de dies caigueren a les meves mans, aquest cop de manera definitiva, dues novel·les cabdals de la mateixa autora. Fou un obsequi lliurat a un sopar que havia de ser estiuenc i que ja no ho va ser (quina fresqueta!). Sempre que ens reunim es genera un ambient especial: el lloc de la trobada no era Bath, no li calia. El sopar no fou tan fat com un sandvitx de cogombre, fou molt millor. I la conversa, llarga encara que no ens n'adonarem, va estar farcida de "judici i sentiment", d'un cert sarcasme i d'una no gaire subtil ironia. En resum: essència d'Austen.

divendres, 24 d’agost de 2012

Guanyat i merescut



Avui som un any més vella. Un dia com qualsevol altre si no hagués estat per les felicitacions de familiars i amics. Sí, hi són tots, amb menys o més distància, però hi són tots (o gairebé...). És un guster sentir que la gent que estimes i aprecies te té present.

I com cada any, faig un ràpid balanç i una ràpida previsió. Balanç de l'any que carrec sobre les espatlles, i previsió del nou any que estren.

En quant al balanç, les quatre dècades que duc a sobre em fan estar més tranquil·la (o resignada?). Tenc el que me meresc i també el que m'he guanyat. Per bé o per malament. I és una pèrdua de temps pensar amb el que he perdut o no he aconseguit.

Pel que fa a les previsions, són bones. La idea és mantenir-me com fins ara, sense ensurts ni mals rotllos, ni sorpreses, que ja basta amb les que ens ofereixen els que ens governen, puajs! Així doncs, creuaré els dits perquè la salut dels propers es mantengui o millori i faré lloc per a tot allò que arribi. Per començar, el regal que m'he trobat fa unes hores en arribar a casa: una moixeta en els ossos, esgotada i amb els ulls malalts, i malgrat tot, dolça com el sucre. Una nova companyia de quatre potes de qui tenir cura i a qui estimar (i van...).

Sí, faig anys, però seguesc igual, continu tenint els ulls color marró.

dimarts, 14 d’agost de 2012

En plena sequera



Patesc una lleu sequera vital. Dic lleu perquè afecta bàsicament les meves habilitats lectores. No hi ha manera, cap llibre m'enganxa, i ho he provat amb uns quants. Quan això em passa -perquè em passa de tard en tard- tenc el sa i normal costum de donar la culpa a algú altre. El cap de turc generalment és el clima: si fa fred, perquè fa fred; si fa calor, perquè fa calor... I ara fa calor, i molta!

N'hi ha que em retreuen que tengui la desconsolada "Suite francesa" penjada al costat dret del blog. Ja sé que no tenc compassió d'ella, pero ella no pateix gaire i a mi em seveix de recordatori flagelatori. A més, és transitori, amb l'arribada de la primera pluja o de la primera brisa de tardor em reactivaré. Sempre és així.

L'únic que em preocupa és que enguany la sequera està arribant a l'àmbit cinematogràfic. Tenint en compte que als cinemes hi ha aire acondicionat, és una mica preocupant. Patesc, en definitiva, d'una sequera una mica perillosa, d'abast i durada desconeguts. Però ja sabeu que tot en aquesta vida té una part bona: la meva sequera em permet relaxar-me i despreocupar-me d'alguns elements emprenyosos que pul·lulen al voltant, sense impedir que pugui gaudir de petits oasis com aquesta cançó de Marcelo Camelo. "Meu amor é teu"... Fresca i agradable, com han de ser els oasis.


dimecres, 1 d’agost de 2012

I si demà...



M'encanten els gustos musicals d'Isabel Coixet. Ella mateixa, ahir, al programa "Hoy programa" (valgui la redundància) de Radio3, oferí unes perles musicals delicioses, i les anà alternant amb anècdotes i històries del món del cinema. Una hora fenomenal.

I vaig escoltar per primera vegada aquesta cançó de Mina, "E se domani" (1966).

Com us ho diria? Em deixà gairebé flotant...

I si demà
jo no pogués 
tornar-te a veure?
Posem que et sentissis 
cansat de mi...
El que basta als demés
no em donaria ni l'ombra 
de la perduda felicitat
I si demà, ho recalc, 
de sobte et perdés?
Hauria perdut el món sencer,
no domés a tu.

diumenge, 29 de juliol de 2012

La clau està en "young" i en "heart"


Casualitats de la vida. Avui he escoltat per vies diferents dues cançons que coincideixen molt en el títol. A la ràdio, "Young hearts run free" de Candi Staton, i a la tele, "Young at heart" de Brad Mehldau (a una soporífera pel·lícula, "La casa del llac", de 2006, que se salva perquè hi surt Keanu Reeves que si no...).

Que de què va la lletra de cada una? Ni idea, i em fa peresa cercar-les. Fa massa calor. L'important és que m'han fet sentir d'allò més bé mentre les escoltava. M'ha semblat inclús que el cor m'anava millor i més ràpit. Igual es pensava que la cosa anava amb ell.

Bah, no em faceu cas, estic escoltant a Tom Waits i això desbarata al més centrat... encara què la versió de "Young at heart" que va publicar el 2006 no té desperdici.

També enganx la versió psicodèlica que Kim Mazelle va fer de "Young hearts run free" per a la pel·lícula "Romeo i Julieta" de 1996, que per cert no he vist (sospit que em donaria mal de cap). Per si algú té ballera, més que res.

dimecres, 25 de juliol de 2012

Un tal Kevin Johansen

Com anar desfent un fil, així he anat desgranant cançons del darrer disc d'un tal Kevin Johansen. Fill d'argentina i de nordamericà, nascut a Alaska i que ha viscut a diferents indrets del continent americà. Es nota: aquest senyor fa bona música incorporant ritmes i demés herbes de per tot on ha passat. No ha perdut arrels, sembla que les hagi anat sumant.

Aquí, dues perles de "Bi", el darrer disc: Amor finito i No digas quizás.



dissabte, 21 de juliol de 2012

Un respir passatger



El vent se'n duu la calor.
La terra fa un alè.
L'animalari es calma.
Les cigales resten mudes.
Apareix una lleu intuïció a aigua, a pluja.
Un respir passatger, però un respir real.

Catendè (Vinicus de Moraes, Maria Creuza & Toquinho, 1970) 

Meu catendê ... de lá de China
Luante, meu catendê

Meu catendê ... de lá de China
Luante, meu catendê

Varre a voz o vendaval
Perdido no céu de espanto
Meu barco fere a distância
No disparo da inconstância
Me encontrei sem me esperar
Quanto mais o tempo avança
Mais me perco neste mar
E no rumo do segredo
Caminhei todo o caminho

Ei lá
Maré brava maré mansa
Ei lá
Vou na trilha da esperança
Ei lá
Vou no passo da alvorada
Ei lá
Mar amor enamorada

De segredo e de procura
Fiz do medo o meu amigo
E de força sempre pura
O meu canto se encontrou
E no fim da jornada
Vi meu canto crescer
Há tanto escuro na estrada
Esperando o sol nascer
Vou cantar pela vida
O meu canto de amor
Há tanta dor escondida
Tanto canto sem cantor

Ei lá
Maré brava maré mansa
Ei lá
Vou na trilha da esperança
Ei lá
Vou no passo da alvorada
Ei lá
Mar amor enamorada

divendres, 20 de juliol de 2012

Sobre drets

Avui he tornat a manifestar-me. Amb molta de gent, molta més gent. I no ho he fet perquè em llevin la paga extra ni m'acurcin els dies de lliure disposició, que també. Tampoc ho he fet per donar suport a cap partit polític ni a cap sindicat, a aquestes altures cap d'ells m'inspira la més mínima confiança. Ho he fet perquè ja està bé, perquè no ens estan retallant simplement les nòmines, sinó que ens estan retallant els nostres drets, i perquè no han fet més que començar.

No servirà de res, em tem. Però mentres tengui el dret a manifestar-me, a sortir al carrer i cridar als quatre vents d'on vénen les injústicies, ho faré. Sí, és un dret que no havia usat gairebé mai. Ara ha arribat el moment d'aprofitar-lo al màxim.

dilluns, 16 de juliol de 2012

Un dia especial



Perquè avui he tengut la sort de sentir aprop meu a molta de gent que apreci i estim.
Perquè he estat bé després d'un parell de dies fotuts (res important, simple esgotament i algo semblant a una ressaca mal païda).
Perquè he gaudit dels meus.
Perquè he vist com el meu lloro siulava i ballava al ritme de l'Stand by me de Ben E. King.
Per tot això, el dia d'avui ha estat especial.

dilluns, 25 de juny de 2012

Vaig gravar el teu nom...



Avui m'han impactat moltes i diverses coses. Algunes bones. Altres, no tant. Del conjunt, em qued amb això:
- els dilluns fereixen, però no maten,
- quan creus que les coses no es poden desbaratar, van i es desbaraten encara més,
- vist que el punt anterior és inevitable, cal resignar-se i no deixar-se endur per la ràbia i la desesperació,
- el meu cor i jo cada vegada ens entenem millor, els dos solets,
- un nou descobriment, una altra cançó dels Pulp...

The trees, The Pulp (2001)

Vaig agafar una escopeta d'aire comprimit,
vaig disparar a un ocell
i va morir sense fer renou.
La teva pell tan pàl·lida
contra les fulles caigudes de la tardor,
i ningú ens veié,
excepte els arbres.
Sí, els arbres,
aquells arbres tan inútils,
produeixen l'aire
que estic respirant.
Sí, els arbres,
els arbres inútils
que mai no em digueren
que havies partit.
Vaig gravar el teu nom
amb un cor
ara inflat, distorsionat,
irreconeixible, com el nostre amor.
L'olor a floridura de les fulles
i la dolçor de la decadència
són l'encens a la processó fúnebre aquí, avui,
en els arbres, els arbres inútils...
Intentes modelar el món així com vols que sigui,
tall el teu nom mil·lers de vegades
desitjant que tornis a mi.
Oh, no, no, jo també podria anar
i dir-ho als arbres, sí,
anar i dir-ho als arbres, sí.

{traducció bastant lliure]

dissabte, 23 de juny de 2012

Per tot plegat



Un cert optimisme guaita de manera discreta per les escletxes.
I em deman quina deu ser la causa...
Serà perquè fa més sol que mai?
Serà perquè les vacances estan cada cop més a prop?
Serà per la meva primera collita (sis) d'albercocs?
Hi ha més "serà", sí, n'hi ha més, però tal vegada sigui per tot plegat.

Havanera, Emmanuel Chabrier (1885)

 

diumenge, 17 de juny de 2012

En color



Com a la pel·lícula Pleasantville (aquests dies la donen al Paramount channel), de veure-ho tot en B/N, podem passar a veure-ho tot, i en poden veure, en color en qüestió de segons. Les causes són innumerables: una cançó, unes hores de feina física al sol, un pensament fugaç, l'aire sa, una llarga desconnexió amb les notícies, la consciència tranquil·la, l'esperança...

Life in technicolor, Coldplay.

dijous, 14 de juny de 2012

No entenc res


Jo ja no entenc res de res.

Té 15 anys, uns pares llicenciats, d'esquerres, defensors del català. La resta de parentel·la, jo inclosa, mitjanament normal. I avui m'ha sorprès posant aquesta imatge de perfil a Facebook. M'ha saludat pel xat i he aprofitat per dir-li que no m'agradava gens. I m'ha contestat "... pero yo lo apollo". Li volia dir moltes coses però no li he dit res, domés bona nit.

Estic decebuda, cansada i trista. I em sent impotent. L'únic conhort ha estat escoltar aquesta melodia de Henry Mancini. Avui, al "Flor de pasión" de Radio3 han dit que es compleixen 18 anys de la mort del compositor i, entre d'altres, han posat la cançó central de "Two for the road".

La pel·lícula és de 1966, és a dir que té 46 anys. És possible que durant aquests anys la humanitat no hagi tengut res millor a fer que degenerar?


dilluns, 11 de juny de 2012

L'ètica, segons Robert Mulligan



En realitat el post s'hauria de titular "L'ètica, segons Harper Lee", ja que ella és autora del llibre To kill a mockingbird, ("Matar a un ruiseñor"), sobre el que Mulligan és basà per dirigir en 1962 la pel·lícula amb el mateix títol. Disculpau, per cert, que l'escrigui en castellà, però és així com el tenc arrelat al coret.

"Matar a un ruiseñor" fou un dels millors descobriments que em va facilitar José Luis Garci a "Qué grande es el cine". Per a mi va esser un dels millors programes. L'atmosfera generada pel film, abans i després de l'emissió, era única. Crec que la vaig veure a ca la padrina, en aquells temps tenia la seva sala d'estar per a mi tota sola i uns ulls de 18 anys que es deixaven emocionar fàcilment.

No he trobat cap de les escenes que cercava, per tant he considerat que el millor que podia fer era enllaçar-vos un fragment de la banda sonora. No us deixeu cansar pels primers acords i seguiu escoltant, perquè després del minut 1 començareu a respirar l'essència de la història.

El personatge protagonista, Atticus Finch (Gregory Peck), és considerat encara com un dels grans herois nordamericans. Per a mi representa els valors que ens haurien de caracteritzar a tots. L'ètica és l'eina que li serveix de guia en tots els àmbits de la seva vida: 

Un no compren a una persona fins que considera les coses des del seu punt de vista, 
fins que entra dins la seva pell i camina pel món com si fós ell. 

L'única cosa que no es regeix per la regla de la majoria
és la conciència d'un mateix.

dimarts, 5 de juny de 2012

La fidelitat, segons William Wyler



Ahir vaig anar a caure que, si els anam a cercar, podem trobar al cinema, de manera simple i resumida, bons exemples de valors i de sentiments. En ocasions els trobam en una única escena, a vegades sense que hi hagi ni un sol diàleg, i tenc un grapat d'exemples al cap. El primer que penjaré al blog serà aquest: una escena que per a mi és una mostra del concepte de fidelitat.

Un dels millors westerns de la història és Horizontes de grandeza (William Wyler, 1958) i no, no admet discussions. Tampoc entraré a explicar perquè és així, s'ha de veure i punt, tan senzill com això. I una de les millors escenes és la que inseresc: el ranxer Henry Terrill (Charles Bickford) decideix atacar la hisenda del també ranxer Rufus Hanassey (Burl Ives), tots dos en eterna disputa per les terres de Julie Maragon (Jean Simmons). Amb l'excusa del rescat de Maragon, pressumptament segrestada pels Hanassey, Terrill pretén acabar d'una vegada amb l'adversari. Arribats a aquest punt, Steve Leech (Charlton Heston), el majoral de Terrill, a qui sempre ha admirat i seguit, decideix que la lluita ha anat massa enfora i els seus homes i ell es planten; així, l'amo parteix totsol cap a una mort segura.

El que passa després (minut 2:40 del vídeo), recolzat per una fotografia impecable i per una banda sonora única, és per a mi una de les millors representacions del concepte de fidelitat per part del setè art.

dimarts, 29 de maig de 2012

Solitude


No és que em senti així, llevat de qualque moment concret, puntual i solventable. Però quan passa és un poc empipós, si bé la clau està en deixar, això, que passi. I aquest fet aconteix ràpidament perquè tot el que m'envolta ho permet i a més hi pos -i no poc- de la meva part, que consti.

De tota manera, aquesta cançó del gran Duke Ellington m'agrada per ella mateixa i m'agrada molt, canti qui la canti, sigui Billie Holliday, Ella Fitzgerald, Malia, ... tant dóna. Avui em qued amb la versió de Nina Simone: quan més anys faig, més m'agrada la seva veu aspra.

Solitude, Nina Simone  

En la meva solitud em persegueixes 
amb els somnis dels dies passats. 
En la meva solitud m'assatges 
amb records que mai no moren. 

M'assec a la meva cadira 
ple de desesperació, 
ningú pot estar tan trist 
amb penombres per tot arreu. 
M'assec i mir, 
sé que aviat embogiré. 

En la meva solitud preg, 
estimat Déu, 
perquè em retornis el meu amor.

dijous, 24 de maig de 2012

Il faut savoir



Feisbuc m'ha permès escoltar avui aquesta cançó. La vull compartir amb vosaltres. Tenia curiositat per saber què deia i el que he trobat és, senzillament, preciós.

Bona nit.

Il faut savoir, Charles Aznavour

Cal saber somriure, encara,
quan el millor se n’ha anat
i no queda més que el pitjor
en una estúpida vida per plorar.

Cal saber, costi el que costi,
guardar tota la dignitat
i, malgrat ens costi,
anar-se’n per no tornar.

Enfrontar-se al destí que ens desarma
i trobar l’alegria perduda.
Cal saber ocultar les llàgrimes
pero jo, cor meu, no en vaig saber.

Cal saber abandonar la taula
quan l’amor es retira
sense aferrar-se a un aire llastimer
per partir sense fer renou.

Cal saber amagar la pena
sota la màscara de cada dia
i retenir els crits d’odi
que són les darreres paraules d’amor.

Cal saber mantenir-se com el gel
i callar un cor que ja mor.
Cal saber ocultar el rostre
però jo t’estim massa.
Però jo, jo no puc,
Cal saber, però jo,
Jo no en sé.

dimarts, 22 de maig de 2012

La primera vegada



Algú, inesperadament, et dedica una cançó a la qual mai havies prestat gaire atenció. No entens perquè ho ha fet, t'ho planteges, sí, però domés per un segon. No és important, en realitat. Allò important és que, des de l'amistat i la distància t'ha donat just allò que necessitaves: pau i serenor, i li agraeixes.

Sents que tot és al seu lloc i que val la pena ser on ets. I et permets recordar les primeres vegades en què les persones cabdals de la teva vida entraren en ella. Ja són moltes. Algunes, més de les que voldries, n'han sortit, però mentres duri la cançó domés pensaràs en això, en la primera vegada amb cada una d'elles.

"The first time ever I saw your face", Roberta Flack

dimecres, 16 de maig de 2012

Assumint-ho


"Assumir", un verb que no tenc el costum d'usar, si bé fa uns dies que li don voltes. Avui li deia a una amiga que res va bé, però que com que tot podria anar pitjor, em conform. El millor de tot és que allò amb el que m'he de conformar no és poca cosa, sempre i quan faci un esforç racionalitzador clar. A tall d'exemple, les vistes des de la finestra: assumiré que les veuré durant molts anys i això és bona cosa. També seria bo que assumís, per inevitable, tot allò que els Klaus & Kinski pretenen evitar a la cançó "Mamá no quiero ir al colegio":

Mamá no quiero ir al colegio, porque hay gente y no es para mí,
Mamá no quiero levantarme, porque no me quiero morir,
Madre porque soy cobarde y mi intención es la de huir.

Mamá ya no quiero crecer, y ser adulto y trabajar,

Madre no debí comprometerme con la vida en general.

Mamá, no quiero trabajar,

Mamá, ni responsabilidad,
Mamá, no me quiero levantar.

Déjame, yo me quedo aquí a dormir
,
O convenceme en que todo me va a ir.

Mamá no quiero esforzarme para a las chicas gustar,

Mamá no quiero hacerme viejo y que no haya marcha atrás,
Mamá yo no quiero ser valiente y poderme equivocar.

Mamá, yo no quiero morir
,
Mamá, yo no quiero sufrir,
Mamá, déjame dormir ya...

Déjame, yo me quedo aquí a dormir
,
O garantizame, que nunca me voy a morir.


dimecres, 9 de maig de 2012

El moment del dia



Les 7.45 del matí. El sol començava a estar bastant amunt. I he pensat en què ja no podia demanar res més. He decidit que, avui al manco, em conformaria amb això, amb què el sol havia sortit un dia més i que difícilment res ho podria superar.

dissabte, 5 de maig de 2012

Viratge


En sentir aquesta cançó, Like a friend dels Pulp, vaig pensar que el gir que fa al minut 1.42 era comparable al gir que m'havia fet la vida en un moment determinat: de la irreal però inevitable calma de què gaudia, vaig passar a un trebolí del qual em tem que encara estic sortint, igual que l'estrambòtic i genial viratge que fa la cançó.

Paradoxalment, en cercar l'enllaç de youtube he vist que la cançó pertany a la banda sonora de la pel·lícula Grans Esperances. Ben curiós, si senyor.


dilluns, 30 d’abril de 2012

"... y era un timo"



Avui, l'equip de govern de la meva comunitat autònoma ha presentat un "pla per a l'equilibri econòmic" amb unes mesures que afecten greument la sanitat (pública), l'educació (pública) i l'administració (pública).  Amb aquestes mesures, que directament aplicaran en virtut de la seva majoria absoluta, afirmen que aconseguiran un "estalvi" de 347 mil·lions d'euros. No diuen però a costa de què ni a costa de qui ho faran, encara que ens ho imaginam perquè donen moltes pistes.

Som una guarda de xotets de cordeta: de què serveixen tots els anys que duim pagant imposts, i els que ens queden, si sempre van a parar a mans -millor dit, a urpes- de mals gestors. sigui quin sigui el color polític? Fins on creuen que podran tensar la corda?

Todo es mentira, Albert Pla & Pascal Comelade

Me dijeron que era sí, pero era no
Me dijeron que era no, pero era sí
Me dijeron que era todo, y era nada
que era aquí, pero era allá
que tararí… que tarará…

Me dijeron que era esto, y era aquello

que era cierto, y era falso
que era bueno, y era malo
que era blanco, y era negro
que era tal, pero era cual
que era así, pero era asá
y que patatín… que patatán…

Todo es mentira… Todo es mentira…

Todo es mentira… Todo es mentira…

Me engañaron por que soy un pobre iluso

que se creía el Rey del Mundo
y que lo podía cambiar todo,
me engañaron por que soy un pobre necio
que creía en el poder de su destino
y era un timo…

Yo que creía ser tan listo y fui tan tonto

yo que creía ser tan guapo y era feo
tener pelo y era calvo
que era gratis y era caro
yo creía ser eterno
y se me está acabando el tiempo.
Yo me creía que algún día volaría,
que algún día llegaría hasta la cima
que con mi vida podía hacer lo que quisiera
pues creía ciegamente en sus mentiras
y en las mías…

Todo es mentira… Todo es mentira…

Todo es mentira… Todo es mentira…

Me engañaron por que soy un pobre loco

que se creía el Rey del Mundo
y sólo se engañó a sí mismo.
Me engañaron por que soy un pobre iluso
lo merezco, yo también soy un poquito mentiroso.
Yo aquí sigo recostado debajo de un olivo
viendo pasar el tiempo y engañándome a mi mismo.

diumenge, 29 d’abril de 2012

El mateix, però diferent



D'aquest grup, els Alabama Shakes, posaren a la ràdio la cançó "Rise to the sun"; digueren que feien un soul diferent, lluny dels cànons d'un gènere que, per cert, s'ha tornat a posar de moda -serà que necessitam algo de dolçor i passió a les nostres vides, o que ja està tot inventat.

I sí, els escoltes i dius "això és soul". Però hi ha algo que et descentra. Determinats acords, qualque instrument no gaire habitual i una veu dura i aspre. Melòdica, dura i aspre.

Són joves i han sabut fer el mateix, però diferent. Sembla fàcil, i no ho és.

dimecres, 25 d’abril de 2012

Sona així



Quan l'amistat és un fet tangible.
Quan és tan natural com respirar.
Quan sents que hi ets per altri,
Quan aquests altri, simplement, hi són.

Quan això aconteix,
la sensació sona, més o manco, com el Satin doll, d'Ella.

[Dedicat a algú que segur sabrà qui és, un membre actiu de la "resistència dinàmica"].

dissabte, 21 d’abril de 2012

Consummation



Amb Nina Simone som capaç de sentir allò que canta, malgrat el meu anglès sigui massa dolent per entendre-la. Em vénen al cap My way i Feeling good.

Ahir escoltava per primer cop la cançó enllaçada aquí dalt, Consummation, i vaig saber que parlava d'una vida que cerca una altra vida. De la recerca, els anys, els esforços, les decepcions i la soledat que això implica. I, sobretot, vaig saber que parlava del descans tranquil que arriba quan, finalment, dos "are one". Alegria i pau, com diu la lletra, planegen sobre i sota la melodia.

Tant la música com la resta d'arts tenen el poder, entre d'altres, de fer-nos sentir les millors emocions encara que no disposem dels elements necessaris per tenir-les en propietat, encara que sigui fugaçment.

And now we are one
Let my soul rest in peace
At last it is done

My soul has been released
For thousands of years
My soul has roamed the earth
In search for you
So that someday I could give birth

To know joy, joy, joy, joy

Joy and peace is mine
Peace divine
And now we give thanks
Give thanks for each other
At peace forever
For it is done

At peace forever

For we are one

Amb els Sugar Ray



I si començ el cap de setmana amb bon peu, amb bon humor?
Difícil no ha de ser: l'ànim està alt; les energies així així però hi són.
Procuraré no pensar ni en elefants, ni en destitucions, ni en petroli, ni en...
Quina música podria posar en consonància?
Ah, sí! Els Sugar Ray. Aquesta cançó SEMPRE m'aixeca l'esperit!

dijous, 19 d’abril de 2012

Arriscar-se



Avui el bon dia ha vengut de la mà dels Magic Numbers i aquest Take a chance. Boníssima!

Arriscar-se. Arriscar-se? No gràcies. L'experiència és un grau. En no ser que per arriscar-me entengui provar una salsa hiperpicant amb les patates braves, comprar-me unes sabates de taló alt o anar per una nova ruta de casa a la feina. Llavors sí, puc dir que m'arrisc.

Potser qualque dia elevi el grau d'"atreviment", però per ara no ho faré. No és el moment. Encara no.

dilluns, 16 d’abril de 2012

En 2 metres quadrats


Sense entrar en detalls, avui he vist com es concentraven en 2 metres escassos una bona part dels dolors i les preocupacions dels darrers anys. Persones que han estat importants, per bé o per mal, en la meva vida han coincidit al mateix moment i al mateix lloc. Una coincidència no gaire difícil, però coincidència al cap i a la fi.

No he reaccionat de manera valenta. Ha estat superior a mi i he fuit en direcció contrària. Em reserv per a mi el que he sentit. I no ho explic per furgar en la ferida, que podria, sinó per xerrar del que ha vengut després. Al cap d'unes hores, ho he començat a pair i he caigut en què, essent objectius, no està tan malament que tot el que m'ha rovegat per dins i m'ha fet trontollar càpiga en 2 metres quadrats. He pensat, a més, que si era capaç d'allunyar-me físicament d'aquests 2 metres quadrats, també era possible aparcar-los en el lloc més recòndit i petit dels meus dies.

M'he començat a sentir millor i he recordat, i cercat, aquesta cançó que m'ha donat el bon dia d'avui. Una versió molt millor, al meu parer, que l'original dels Strokes. Sembla ser que pertany a un recopilatori-homenatge que grups indies de Brasil han fet a clàssics d'aquest estil.

dissabte, 14 d’abril de 2012

Agulles de cristall




A ciegas, Miguel Poveda

No tienes que darme cuenta,
a ciegas yo te he querido.
Yo voy el mundo a tientas,
desde que te he conocido
llevo una venda en los ojos
como pintan a la fe.
No hay dolor como esta gloria
de estar queriendo sin ver.
Yo muchas noches sentía,
cercano ya el día,
tus pasos en la casa.
Gracias a Dios que has llegado,
que no te ha pasado,
ninguna cosa mala.
En tus manos, un aroma,
Que trasminaba como el clavel.

Pero yo lo echaba broma,
porque era esclavo de tu querer.
No tienes que darme cuentas,
que no te las he pedido.
Quien va por el mundo a tientas,
lleva los rumbos perdidos.
Quien me clavara en los ojos
alfileres de cristal,
para no verme cara a cara
contigo y con tu verdad.
Yo muchas noches sentía, 
cercano ya el día,
tus pasos en la casa.
En tus manos, un aroma,
que trasminaba como el clavel.
Pero yo lo echaba broma,  
porque era esclavo de tu querer.
No tienes que darme cuenta. 

diumenge, 8 d’abril de 2012

Arrels


Són ben fortes, les arrels que ens fermen a la terra. N'hi ha diferents castes. La majoria, ens vénen de sèrie: la llengua amb la que sentim, pensam, estimam, i també odiam. Els sabors, les aromes, les músiques... Sí, creiem que som internacionals, ciutadans i ciutadanes del món, però certes sensacions i determinats ritmes ens bullen a la sang sense saber com hi han arribat.

M'hi ha fet pensar una expressió que ha usat ma mare avui i que ens ha fet molta gràcia. De tard en tard ens sorprèn amb frases i dites que es veu que de nina sentia dir als seus pares o als pares dels seus pares. Les consider part de l'herència, com la forma dels dits, el color dels ulls, les arracades o l'ou de fusta per cosir calcetins. Avui, referint-se a una persona pesada, ha dit que "fartaria a una vaca de betlem". M'encanta.

Però crec que hi ha una altra classe d'arrels. Són les que es van formant i creixent sempre gràcies a un acurat reg. Són arrels noves que, amb l'oxígen i els adobs adequats, agafen força. La procedència és diversa. L'amor que et fa crear una nova família, l'amistat que et fa sentir part d'un grup. Són delicades, aquestes.

M'hi ha fet pensat la pel·lícula que he vist avui, Intocable, fantàstica, i la bona companyia amb qui l'he gaudida.

dijous, 5 d’abril de 2012

[.]

- Què com em va la vida? Doncs bé, supòs. La pitjor cosa que m'ha passat avui és que se m'acaba d'espatllar una tecla del portàtil, la del punt i els dos punts. Això és perquè les coses van bé, no?
- Mmm, vist així...
- Que sí, que van bé. Mira, si espitj molt fort encara funciona! No ho trobes fantàstic?
- Vols dir que no exageres?
- I clar que exager. Però què vols que faci ara?
- No sé, preocupar-te, dic jo, i pensar on el pots dur perquè t'ho arreglin.
- Imagin que tens raó, però pentura esperaré una mica.
- Esperar el què?
- Doncs tal vegada esperi a veure què passa quan no es tanquen les coses amb un punt final o un punt i apart

dilluns, 2 d’abril de 2012

Intermezzo



La ràdio és capaç de sorprendre't i d'emocionar-te quan menys ho esperes. Fa dos dies ho va fer amb l'"Intermezzo" de l'òpera Nôtre Dame.

Us imaginau que els moments de trànsit de les nostres vides sonassin així?

Sí, potser seria excessivament barroc i gens pràctic ni racional.

divendres, 30 de març de 2012

Com aquesta



En moments de buit, una opció és desconnectar.
I la millor manera que conec per fer-ho és connectant-me al primer aparell que se'm posa a tir i escoltar música.
I no val qualsevol cosa.
Ha de ser música com aquesta.
Ha de ser música com el "Sanssouci" de Rufus Wainwright.

diumenge, 25 de març de 2012

Tenim raó


Uns diuen que hem estat 50.000. Altres diuen que 18.000. Malgrat haguéssim estat 30, la raó és amb nosaltres, i la defensam amb bones paraules i amb bons gestos, tal com ens han ensenyat. La llengua és la nostra raó. Un home bo està en vaga de fam per defensar-la. Avui, un home valent s'ha enfilat a una estàtua plena de claus per proclamar-la. No són bones raons per pensar que guanyant batalles, encara que siguin petites, podrem guanyar la guerra?

dissabte, 24 de març de 2012

Un suspir



Un blog amic et recorda l'obra Carmina Burana i la intensitat amb què la gaudires en la joventut. Recordes també que hi havia una peça molt dolça que t'agradava especialment. Quina era? Tot d'una la trobes: In Trutina. Però hi ha molts vídeos a youtube, quin esculls? I optes per un una mica rar, encara que qui canta, amb un nom també rar, ho fa com els àngels i a més sona ben igual que aquell cassette que no saps ni per on para.

Xateges amb una amiga i ella acaba contant-te el seu problema, en realitat un d'ells, trist i tangible. No la veus, però sents la seva força, al manco en aquell moment. Li desitges sort i esperes ser capaç d'ajudar-la.

I tens la sort de ser conscient, una vegada més, que la vida és un suspir. Saps que demà ja no t'enrecordaràs i tornaràs a perdre el temps i la llavor amb les tonteries importants de sempre. Però decideixes que al manco per avui ja està bé de futileses.

I per enèssima vegades dones al play i escoltes Lucia Popp cantant In Trutina.

dimecres, 21 de març de 2012

"La virgen y el gitano"




La virgen y el gitano
D.H. Lawrence
Impedimenta, 2008

És el primer que llegesc de D.H. Lawrence (1885-1930) i reconec que m'ha impactat. No m'estranya que el text, escrit en 1926 i publicat després de la seva mort, fós revisat i "netejat". Amb aquesta edició, Impedimenta ens ofereix la història tal com la pensà l'autor i... "tela"!

D'una manera clara i concisa, l'autor descriu l'opressiu ambient de la vicaria on Yvette, la protagonista, i la seva germana Lucille viuen amb el rector -el seu pare-, l'àvia i dos oncles d'allò més repulsiu. En un fragment determinat defineix l'àvia d'una manera terrorífica:

[...] De un momento a otro, no obstante, abriría la boca, recuperaría la conciencia y con una insaciable voracidad por la vida, la vida de los demás, iniciaría la caza de todos y cada uno de los detalles. Como el viajo sapo que Yvette había estado observando, fascinada, hacía no mucho: se encontraba agazapado al borde de una colmena, justo enfrente de la pequeña entrada por donde salían las abejas; cuando éstas se lanzaban al aire, las cazaba a todas con un demoníaco y velocísimo movimiento de sus mandíbulas, y se las tragaba una tras otra, como si pudiese contener todo un enjambre dentro de su viejo, abultado y arrugado vientre, similar a una bolsa. Las había engullido a medida que estas se lanzaban al aire primaveral un año tras otro, y otro, y otro, así durante generaciones.

I el rector, tampoc se'n salva:

[...] En su interior se sentía intimidado; de hecho, había nacido ya intimidado, y quienes nacen de ese modo son esclavos por naturaleza: un profundo instinto les hace temer atrozmente a aquellos que deciden arrancarse del cuello los grilletes de la esclavitud.

En aquest ambient, Yvette s'ofega, una sensació que es veurà incrementada per l'aparició en escena d'un campament de gitanos. Així, es descriu de manera metafòrica la batalla entre el desig de llibertat contra les convencions socials, el resultat de la qual està decidit des de les primeres pàgines. Ni el poder purificador de l'aigua ni la possibilitat de fer realitat les ànsies més extremes ho podran canviar. Aquesta és la lectura que hi faig, una lectura no gaire possitiva, però no per això menys realista, malauradament.

dimarts, 20 de març de 2012

"Qualsevol cosa que desitgis..."



És fàcil sentir-se com descriu aquesta cançó dels Radiohead. Maleïdament fàcil. Serà una qüestió constitucional, o hormonal, o qualsevol cosa d'aquestes que acaben en "...al" (ui, pensant-ho bé, qualsevol no).

O, potser, parafrasejant a Jessica Rabbit, "simplement m'han dibuixat així".

Hi ha una escena d'una pel·lícula, que no he vist, on Charlotte Gainsborough i Johnny Deep l'escolten plegats. Es troben a una mena de Fnak i sembla que no es coneguin. Les mirades i els gestos ho diuen tot...:
http://www.youtube.com/watch?v=qSZd82_ghic

diumenge, 18 de març de 2012

"Chino para principiantes"


Chino para principiantes
Ann Mah
Ediciones B, 2010

La nordamericana Isabelle Lee viatja a la Xina, la pàtria dels seus pares -que no la seva- cercant un canvi d'aires. Aquesta mena de fugida li permetrà replantejar la seva vida. La contracoberta del llibre diu textualment: "una novela chispeante sobre comida, familia y cómo encontrarse a uno mismo". Pentura exagera una miconeta...

No tenia prevista aquesta lectura, però me la recomanaren tan fervorosament que no vaig saber, ni voler, resistir-me, i no m'empendesc: m'ho vaig passar "pipa" llegint-la! Els capítols s'estructuren en diferents zones geogràfiques de la Xina i parla de les infinites varietats culinàries que hi ha. Sí, el menjar xinès és mooooolt més que els "rollitos de primavera" i l'arròs tres delícies...

Resumint: sense tenir gaire pretensions, Chino para principiantes ens ofereix una lectura agradable, senzilla, correcta, divertida, i fàcil. En definitiva, molts adjectius i cap de negatiu!


Nota: aviat ens vendrà a sobre l'operació bikini, però hem de tenir ben present la raó que hi ha en el proverbi xinès que diu "menjar bé és viure bé".

dissabte, 10 de març de 2012

"La vida tal cual"



He duit un dies de mosqueig, amb la sensació de què res va bé, però en poques hores, un gir de 90º, d'aquests que la vida t'ofereix sense adonar-te'n, ha fet que em senti en pau amb el que m'envolta. Els ingredients de la fórmula? Em sembla que han estat aquests: tres hores de bar amb dues amigues de tota la vida, la força i la superació d'una d'elles i la serenitat de l'altra; una classe de zumba farcida de suors i rialles, la força i la superació d'algunes de les persones que eren allà; aquesta cançoneta que me martelleja el cervell des d'ahir... 

QUÉ BARBARIDAD!, Jaime Urrutia (2002)

Ráscale
Vais a ser testigos de algo especial
si estáis preparados para flipar, chiriririchichi
hay tantas cosas que os van a epatar
hay las tallas hermosas de la realidad, chiriririchichi 
 Un espectáculo sin igual
Mm pasotes, excesos la vida tal cual 
Qué borrachera, qué grande es el mar 
que no me quieras, qué barbaridad ay
Un mundo entero sin descubrir ay
paseándose entero delante de ti
Vais a abrir los labios para exclamar ay
que como está el patio, qué barbaridad
una pelicula sin final
brutal, ridículo celestial
se puede reir y se puede llorar 
es una verdadera barbaridad... 
Qué borrachera, qué grande es el mar 
que no me quieras, qué barbaridad, ay
menuda jaca, menudo patán
no tengo resaca
qué barbaridad
por los clavos de cristo, qué barbaridad
ráscale ahi 
Un espectáculo sin igual  
que da a la vida toda su sal
se puede reir y se puede llorar
es una verdadera barbaridad 
qué borrachera, qué sucio está el mar
que no me quieras, qué barbaridad ay
menuda traca, qué buena que estás
no tengo resaca
qué barbaridad, por la madre de cristo
qué barbaridad 
ráscale ahí  
qué borrachera, qué sucio está el mar  
que no me quieras
qué barbaridad
menuda jaca, menudo patán
no tengo resaca 
qué barbaridad.

diumenge, 4 de març de 2012

Tararejant



Té 7 anys. Començà a tararejar aquesta ària sense saber d'on li venia. La seva mare em digué que l'havia escoltada un pic per la tele, li havia encantat i feia dos dies que estava "dalequetepego" amb ella. No sé gaire d'òpera, de música clàssica, bé, no sé gairebé de res, però aquesta me la conec. Li vaig deixar el cd amb el llibret.

I vaig pensar que, mentres un nin sigui capaç de deixar-se sorprendre i encantar per les coses bones de la vida, no tot està perdut. Encara que pugui ser tard, encara que els dies siguin com les ones sobre l'arena, l'encisament continúa en els que ens envolten, ho veurem si volem obrir els ulls i aixecar la vista del terra; ho sabrem si volem aturar-nos i escoltar.

dilluns, 20 de febrer de 2012


Olor de colònia, de Sívia Alcàntara (Edicions de 1984, 2009)

La història dels habitants d'una colònia tèxtil catalana a la posguerra, després d'una guerra civil que deixà la por i l'odi incrustats en una gent que es conformava amb sobreviure. Un incendi remou els febles fonaments de la comunitat i en provocarà grans i petits canvis al llarg de dècades.

Una gran novel·la, molt ben estructurada i amb uns personatges perfectament definits. M'ha agradat el fet que tots fossin protagonistes: l'autora dóna a cada un d'ells la possibilitat de donar el seu punt de vista, i això fa que et fiquis en la pell de tots, fins i tot dels "dolents", i els comprens. Un caleidoscopi on cada element està engarçat de manera genial.

diumenge, 19 de febrer de 2012

Cheek to cheek



No és que estigui encara sota els efluvis de Sant Valentí. En sèrio que no ho estic. De fet, penj això perquè havia de penjar alguna cosa i com que la meva vida, gràcies a Déu, està d'un previsible apabullant i, a més, no se m'acudia cap "agudesa", he pensat provar en teclejar qualque cosa amb aquesta cançó de fons.

Una cançó domés apte per a afeccionats als musicals. Darrerament estic donant "canya" a un recopilatori de músiques de pel·lícules de Woody Allen i aquesta n'és una. El vídeo de youtube ho diu tot. Jo únicament puc afegir que quan l'he vist he tengut nostàlgia d'una època que mai no he viscut, si és que això és possible.

dimarts, 14 de febrer de 2012

A tots nosaltres



El dia d'avui és un dels més nyonyos de l'any. Sant Valentí. Flors, bombons, perfums... Ni el fred ha aconseguit refredar el tema. Ràdio, televisió, premsa, mostradors... Aaiiishh. I sabeu què és el que més m'ha arribat al coret? Doncs aquesta cançó, que Paul McCartney acaba de treure del forn (no acaba les bateries, l'home). Radio 3 me l'ha oferida quan tornava a casa. I, mentres sonava, he pensat que escriuria un post escoltant-la de nou i que el dedicaria als enamorats. A continuació, aclariria que els enamorats som tots nosaltres. I aquí ve la meva aportació nyonya -i prescindible- al dia: tots, absolutament tots, som "culpables" d'haver-nos enamorat al manco un cop a la vida; tots, absolutament tots, som "susceptibles" de continuar enamorats o de tornar-nos enamorar de nou. Tots, en definitiva, tenim el dret moral de celebrar aquest dia. Encara que alguns ho farem de la manera més discreta i tangencial possible, també us ho dic...

dijous, 9 de febrer de 2012

Misterious power




Una amiga ha penjat avui unes estrofes de Walt Whitman. I he recordat que algú molt especial va regalar-me fa molts anys un poemari seu. He cercat al world wide web més coses d'ell i he trobat un poema que m'ha encantat. Després he llegit que no és seu, sembla ser que se li ha atribueix de manera errònia. Però no em puc estar de penjar-lo. I hauria de fer l'esforç de memoritzar-lo. Són just les paraules que necessitava sentir. El misteriós poder de la casualitat...

No deixis que acabi el dia sense haver crescut una mica,
sense haver estat feliç,
sense haver augmentat els teus somnis.
No et deixis vèncer pel desànim.
No permetis que ningú et prengui el dret a expressar-te,
que és quasi un deure.
No abandonis les ànsies de fer de la teva vida quelcom extraordinari.
No deixis de creure que les paraules i les poesies
poden canviar el món.
Passi el que passi, la nostra essència resta intacta.
Som éssers plens de passió.
La vida és desert i oasi,
ens fa caure, ens fereix,
ens ensenya,
ens converteix en protagonistes
de la nostra pròpia historia.
Encara que el vent bufi en contra,
la poderosa obra continua.
Tu pots aportar una estrofa.
No deixis mai de somniar,
perquè en somnis és lliure l’home.
No caiguis en el pitjor dels errors:
El silenci.
La majoria viu en un silenci espantós.
No et resignis.
Fuig.
“Emeto els meus udols pels sostres d’aquest món”,
diu el poeta.
Valora la bellesa de les coses simples.
Es pot fer bella poesia sobre petites coses,
però no podem remar en contra de nosaltres mateixos.
Això transforma la vida en un infern.
Gaudeix del pànic que et provoca
tenir la vida per davant,
viu-la intensament,
sense mediocritat.
Pensa que en tu està el futur
i emprèn la tasca amb orgull i sense por.
Aprèn dels qui poden ensenyar-te.
Les experiències dels qui ens van precedir,
els nostres “poetes morts”,
t’ajudaran a caminar per la vida.
La societat d’avui som nosaltres,
Els “poetes vius”
No permetis que la vida et passi a tu, sense viure-la…

diumenge, 5 de febrer de 2012

La meva primera neu







Mai havia estat a la neu, i no és gens habitual que la neu arribi on visc. Manco avui. Avui l'he trepitjada, n'he fet bolles, l'he olorada... Que durà conseqüències per a les meves plantes? Ben segur. Però en ocasions no podem evitar que el que passa, senzillament, passi. I l'únic que podem fer és deixar-nos dur.

dissabte, 4 de febrer de 2012

La casa de Riverton


La casa de Riverton, de Kate Morton. Prisa ediciones, 2011.

He de reconèixer que aquesta escriptora, per ser australiana, coneix la mar de bé els intríngulis de la societat britànica del segle passat. La flema britànica vessa pels quatre costats de la novel·la i aquí hi veig jo el problema: al llarg de les 518 pàgines (edició de butxaca) del llibre he tengut la sensació de que el que llegia era "más de lo mismo". Els personatges, arquetípics, i la trama, més vista que el tbo. Constantment em venia al cap Downton Abbey, que és la que tenc més fresca. I fins aquí la part negativa.

Tot el demés, perfecte: un cop superada la mandra que em feia llegir el llibre després de les 30 o 40 primeres pàgines, m'hi vaig enganxar i de quina manera! A aquestes altures del blog, ja deveu saber que som una romàntica empedernina, així que he disfrutat amb aquesta història d'amors i desamors. La protagonitzen la família Hartford i el seu servei, i s'emmarca, més o menys, dins del període d'entreguerres del segle passat.

Les eines que usa l'autora per fer que les constants anades i vengudes del passat al present, i del present al passat, no se'ns facin ni feixugues ni embulloses són diverses: guions cinematogràfics, cartes, gravacions, notes de premsa. I ho aconsegueix.

De Kate Morton havia llegit El jardín olvidado i veig que continúa amb el mateix esquema: un dels personatges és l'eix vertebrador de la història. En aquest cas es tracta de Grace Bradley, de 99 anys, qui per circumstàncies de la vida rememora els successos de què fou partícep quan entrà de criada amb 14 anys a la casa de Riverton. Gràcies a ella, anam descobrint com secrets del passat conflueixen al present. L'atzar i la casualitat són, de nou, una forma de destí. I fins aquí arriben les coincidències amb El jardín olvidado. Trob que a La casa de Riverton li ha mancat l'originalitat, la frescura i, tal vegada, el "toc australià" de l'anterior.

dissabte, 28 de gener de 2012

La mestria d'Etta



There is something on your mind, així és titula aquesta cançó que la recentment desapareguda Etta James gravà amb l'inigualable B.B.King el 1993. Es troba inclosa al Blues summit, que vaig "comprar" encara en format "cassette". Com passa el temps!

Us podeu imaginar què ha fet que m'enrecordàs d'ella: fa uns dies, Etta ens va deixar. Una autèntica pena. Ens queda, però, i per sempre més la seva veu, dura, forta, rotunda. No sé com era ni com va viure, però estic ben segura que aquests adjectius li esqueien a la perfecció.

Remenant per youtube, he trobat aquest directe, també amb ells dos. A la cançó s'hi suma Dr. John. Pura música, pura emoció:
http://www.youtube.com/watch?v=o2mhdidocTM&feature=related

diumenge, 22 de gener de 2012

Up



Up. Sí ja sé que fa temps que l'estrenaren, però l'atzar no me la va posar davant fins fa dos dies.
Up. Sí, ja sé que és el típic producte Disney.
Up. Sí, ja sé que és un conte de fades més per a nins que per a adults.
Up. Sí, la vaig començar a veure amb totes les prevencions possibles.

Up. No m'esperava aquesta escena, la del principi, que resumeix en poc més de 4 minuts la vida en parella de Carl i Ellie. Meravellosa, però amb un mal final, encara què inevitable. Un final que no és tal, sinó que dóna peu a què continuï la història...

diumenge, 15 de gener de 2012

Mozart



L'amiga amb qui acab de xatejar m'ha dit que estava escoltant Mozart i l'he imitada. Des d'aquí li don les gràcies: hi ha músiques que fan esvair fàcilment certs pensaments volàtils i et fan més conscient de la bona realitat del moment.

Comença una nova setmana. Creuem els dits.

diumenge, 8 de gener de 2012

Perfecte



Perfecte. És el que he pensat d'aquest fado quan l'he escoltat al podcast del "Cuando los elefantes sueñan con la música" (Radio3, del 13 de desembre).

M'han semblat perfectes tant la veu de la cantant com les guitarres. Perfecte la melodia, que m'ha enganxat des del primer acord.

L'he cercada a youtube i el que he trobat m'ha sorprès: la cantant és perfecta, bellíssima; i el lloc, també.

Molta, molta perfecció, la de Cuca Roseta. I una bona manera de començar la setmana.


divendres, 6 de gener de 2012

Cançó de cuna

Una cançó dolça-dolça. La donaren ahir a la ràdio mentre anava d'aquí a allà en el cotxe. Em va fer pensar en què la vida és plena de coincidències. Hi ha coses que les trob per tot arreu i no en puc fugir. O potser les tengui massa arrelades i, per això, ni que sigui per un instant, prenen possessió del meu cap. No sé com tallar els fils. No sé com fer-ho perquè no m'estrenguin tant. A vegades es fa difícil respirar. Sort que són això, instants.

 

DRUME NEGRITA (d'Eliseo Grenet)

Drume negrita
Que yo va a comprar nueva cunita
Que tendrá capite' y también ca'cabe'
Si tu drume yo te traigo un mamey muy colorao
Si no drume yo te traigo un babalao
Que da pau pau

A la negrita se le salen
Los pies de la cunita
Y la negra Merce' ya no sabe que hace'
Drume negrita
Que yo va a compra' nueva cunita
Que tendrá capite' y también ca'cabe'
Si tú drume yo te traigo un mamey muy colorao'
Si no drume yo te traigo un babalao'
Que da pau pau.


Mamey: classe de fruita que creix a Cuba
Babalao: sacerdot de Santeria
Pau: pal o pa. Donar pau pau significa "pegar".


(Lletra i notes extretes de: http://www.mamalisa.com/?t=ss&p=965&c=137)

dilluns, 2 de gener de 2012

2012



[Sometimes always, de The Jesus and Mary Chain]

Un nou any amb una pretensió ben clara, la de mantenir-me, la de mantenir.
La família, que no en falli ni un. Guarnir i gaudir els lligams.
Els amics: passar llista cada mes. No se me n'ha de despistar cap.
Casa meva: assumit el fet que les tasques a fer em passaran sempre per damunt, les disfrutaré mentre les faci.
La feina: si el bessó és bo, que ho és, no es veurà afectat ni per retallades ni per reestructuracions.

"Mantenir", "preservar", "tenir cura de", tots aquests verbs serveixen. Es complementen amb altres, però avui no venen al cas.

I si he de perdre alguna cosa, que sigui qualque quilet dels que em sobren.
I si he guanyar alguna cosa, que sigui una espurna d'il·lusió i d'esperança.