dimarts, 29 de novembre de 2011

Una de psicòpates



Doncs sí, n'acab de llegir una de psicòpates. Es titula Sé lo que estás pensando, i l'ha escrit John Verdon (Roca editorial, 2011). El típic thriller, ho reconec. No tenia previst llegir-lo (em tem que Suite francesa està dormint el somni dels justos) però, coses que passen, primer me'l recomanaren i, després, amb molta facilitat anà a parar a les meves mans.

La trama no és gaire novedosa (investigador de renom a un retir teòricament plàcid que es veu involucrat en tot un seguit d'estranys successos, en principi inexplicables i sense connexió). "Y hasta aquí puedo leer". Em costà enganxar-m'hi. Podeu creu que DESITJAVA que escabetxassin a algú? És que passaven les pàgines i no apareixia cap "fiambre"! Però vaja, reconec que l'assassí quan comença, comença "amb ganes"...

M'ho he passat molt bé llegint-lo. És una història molt entretenguda i, per això mateix, recomanable. Ara bé, no és apta per a esperits excessivament cultes i delicats, d'aquests que només llegeixen obres mestres.

dimarts, 15 de novembre de 2011

"Just the way you look tonight"



 Uf, què nyonya que és la lletra d'aquesta cançó. Pas de posar-la traduïda, en sèrio. Així, en anglès, queda més discreta, sembla més bona i tot. Però el meu cosset tenia ganes d'aquest tipus de música. Sí, dec estar una mica nyonya també, encara què potser algú em corregeixi i digui que no és que hi "estigui", sinó que directament ho "som". En fi, tant dóna, l'escalforeta al cor amb què m'acaba d'obsequiar el senyor Ferry no me la treu ningú. Però no és qüestió de temptar la sort, millor que avui ja no posi la tele, no sigui que se m'hi aparegui algún barbut i em talli el rotllo...

Someday when I’m awfully low
When the world is cold
I will feel a glow
Just thinking of you
And the way you look tonight

O but you’re lovely
With your smile so warm
And your cheeks so soft
There is nothing for me to love you
Just the way you look tonight

With each word, your tenderness grows
Tearing my fear apart
And that laugh that wrinkles your nose
Touches my foolish heart

Lovely never never change
Keep that breathless change
Won’t you please arrange it
Cause I, I love you
Just the way you look tonight

Just the way you look tonight.



dilluns, 14 de novembre de 2011

"Welcome to Tijuana"



En realitat volia titular el post amb el final de l'estribillo però no m'he atrevit: això de "que te den" em sembla una micona lleig. Fa temps que tenia aquesta cançó a "esborranys" però no la podia penjar perquè fins avui no he tengut ningú a qui dedicar-li l'agradable estribillo... Si, ja sé que "estribillo" no es correcte però és que "tornada" em sona rar.

Acab d'arribar de pilates, una sessió especialment dura, i, au, decidit, dedic la tornada, únicament i exclusiva la tornada, a la profe. La tipa avui ha fregat el sadisme...


Wellcome to Tijuana!!
El dia que me dijiste "adios muy buenas me voy de aquí"
dejaste mi alma en pena
por los rincones llorándote a ti.
Ahora que ha pasado más de un año
y ya te he olvidado,
me deseo buena suerte, no volver a verte y que me vaya bien.


(ESTRIBILLO)
Adiós mi corazón, que te den, que te den por ahí,
que no me supiste dar ni un poquito lo que te di a ti...¡QUE TE DEN!


Y si pasas por mi puerta
veras 7 u 8 ahí esperándome,
para bailar ir a la discoteca
tomar cerveza o tomar el té,
y yo sonrío coqueta hoy tengo jaqueca no voy a salir,
mañana volvemos preciosa
con 4 rosas todas para ti.

dimecres, 9 de novembre de 2011

Una de Serrat







M'encanta la cançó. M'apassionen la passió, la resignació i la tristesa que emanen de cada paraula. Qui no ha sentit mai alguna cosa semblant, d'una manera o altra? El cor batega més fort, les llàgrimes humedeixen els ulls, més tristos que mai, mentres un nus a la gola no deixa passar l'aire cap els pulmons. Tot això, en forma de cançó, està a "Soy lo prohibido". D'acord que no és la millor manera de sentir un amor, per descomptat tampoc de viure'l: qui la va compondre sabia que la raó tard o d'hora sempre arriba i posa a tothom en el seu lloc però també sabia que, mentrestant, el cor és qui comanda. Vida pura i... què bé la canta Serrat!


Soy lo prohibido (Joan Manuel Serrat, 2000)

Soy ese vicio de tu piel
que ya no puedes desprender.
Soy lo prohibido.

Soy esa fiebre de tu ser
que te domina sin querer.
Soy lo prohibido.

Soy esa noche de placer,
la de la entrega sin papel.
Soy tu castigo.

Porque en tu falsa intimidad
en cada abrazo que le das
sueñas conmigo.

Soy el pecado que te dió
nueva ilusión en el amor.
Soy lo prohibido.

Soy la aventura que llegó
para ayudarte a continuar
en tu camino.

Soy ese beso que se da
sin que se pueda comentar.

Soy ese nombre que jamás
fuera de aquí pronunciarás.

Soy ese amor que negarás
para salvar tu dignidad.

Soy lo prohibido.


dissabte, 5 de novembre de 2011

Pare i filla



Pare i filla sobre l'escenari.
Sense oblidar que la lletra és de la mare i la música del pare.

VESTIDA DE NIT
Lletra: Glòria Cruz
Música: Càstor Pérez
Veus: Sílvia Pérez Cruz i Càstor Pérez

Pinto les notes d’una havanera
blava com l’aigua d’un mar antic.
Blanca d’escuma, dolça com l’aire,
gris de gavines, daurada d’imatges,
vestida de nit.

Miro el paisatge, cerco paraules,
que omplin els versos sense neguit.
Els pins m’abracen, sento com callen,
el vent s’emporta tot l’horitzó.

Si pogués fer-me escata
i amagar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d’aquest món d’enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom.

Si pogués enfilar-me a l’onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol.

dimecres, 2 de novembre de 2011

El tercer home i l'amor als llibres

Háblame del tercer hombre, de José Carlos Llop (RBA, 2011, 2a. ed.) i El amor de mi vida, de Rosa Montero (Alfaguara, 2011), els dos darrers llibres que he llegit.

- - - - -
Háblame del tercer hombre, una novel·la narrada en primera persona per un nin que ho està deixant de ser, ambientada al 1949, en plena postguerra, on les úniques notes de color són aportades pel cinema i la música. Els ulls del nin ens mostren els primers encontres amb l'amor, amb el desamor, la mort, la mentida, la traïció i la desesperança. Una història que he sentit freda, si bé la pulcritud en l'ús del llenguatge i la mestria a l'hora de crear ambients ho compensen.

"Tu perteneces a una estirpe de solitarios, de personas que no son de ningún sitio i lo son de todos, aunque en todos perciban cierta sensación de extrañeza".

- - - - - -

El amor de mi vida, en canvi, és tot passió. La passió de Rosa Montero pels llibres, que són l'amor de la seva vida. En realitat, es tracta d'una selecció d'articles publicats a El País entre 1998 i 2010 i això fa que sigui de lectura desigual. He disfrutat a les totes llegint-lo: és com entrar dins un caleidoscopi de lletres, amb multitud d'històries, tant dels autors, com dels personatges, com dels llibres en sí mateixos. Els que més m'han enganxat, els articles dedicats a Conrad, Nabokov, Shelley i Las mil i una noches. Lo dit, un caleidoscopi.

"Para mi los libros son verdaderos talismanes. Me parece que, si tengo algo a mano para leer, puedo ser capaz de aguantar casi todo. Son un antídoto para el dolor, un calmante para la desesperación, un excitante contra el aburrimiento. Nunca me siento sola ni existen horas perdidas cuando puedo sumergirme en algún texto".