dissabte, 22 d’octubre de 2011

Mango i cafè, diamants i elefants



Amb un bon refredat, així estic des de fa dies. Avui però sent que a la fi les neurones, totes elles, són al seu lloc i funcionen -comencen a fer-ho- com cal. El nas i el coll encara no, quin fàstic. La metgessa, una al·lota jove que em va dir que era de Còlombia, em va recomanar dos remeis a part del paracetamol i de l'antimucolític. Un era el suc de mango, em digué que tenia moltes propietats; però no tenc ni liquadora ni mangos. L'altre consisteix en fer gàrgares de cafè aigualit mesclat amb sal gruixada (això m'ho va recalcar molt) i suc de llimona. Ho hauré de provar, aquesta tossina és desesperant.

Podeu imaginar que he tengut moltes hores mortes. Ahir horabaixa vaig fer un intensiu de tele: Desayuno con diamantes i La pantera rosa. No sé si era un monogràfic de Henry Mancini, però ho semblava. Avui he vist que la gent del programa Cuando los elefantes sueñan con la música (Radio 3) havien penjat aquesta versió del Moon river, quina delícia! Ha estat una coincidència de les que m'agraden.

diumenge, 16 d’octubre de 2011

Llàgrimes



Fa dos dies vaig llegir aquesta cita d'Isak Dinesen:  
"Tot es cura amb aigua salada: amb suor, amb llàgrimes, o amb la mar".

Aquest cap de setmana ha estat especialment entretengut, de nou he tengut la immensa sort de gaudir de la meravellosa gent que m'envolta. Però (sempre hi ha d'haver un ditxós "però" en les notes a peu de pàgina de la meva vida?), però, dic, hi ha hagut dos moments que m'han fet pensar en les llàgrimes de què parla Dinesen.

Dissabte, a un concert a l'aire lliure, un molt bon concert per cert, durant uns segons, em vaig quedar mirant els infants que corrien entre l'escenari i els seients de la primera fila i, sense gairebé adonar-me'n, em caigueren unes poques llàgrimes. No fou res, de fet no va tenir gaire importància, em caigueren per algú a qui no vaig arribar a conèixer.

Avui diumenge, mentre preparava el dinar amb ma mare, he pensat en la meva padrina, com sempre que tall ceba. No érem de moltes paraules, ella i jo, però amb els anys arribàrem a establir una relació especial. Pensava en els dinars de diumenge, en la gràcia que em feia la manera com ella es concentrava mirant-me mentre jo, esquerrana d'arrel, tallava ceba. Pens en com ens miràvem i, sense dir-nos res, somrèiem, malgrat les llàgrimes que sempre em quèien -i em cauen- per mor de la punyetera ceba.

Isak Dinesen tenia molta raó, les llàgrimes curen, i no tenen perquè ser de dolor ni de pena. Les millors són les que vénen de la memòria, dels records, i del plaer de viure.

PD. Que consti en acta que la culpa de l'empalagós to d'aquest post no la tenc jo, sinó el senyor Michael Nyman, a qui he usat com a banda sonora. (ha colat?).

divendres, 14 d’octubre de 2011

Sentit i sensibilitat



En ocasions, el cinema et dóna justament allò que necessites...

dilluns, 10 d’octubre de 2011

Simplicitats



La sorpresa en la mirada riallera d'un infant.
L'aleteig dels coloms mentres aixequen el vol.
La lluna, que puja i baixa.
El sol, que baixa i puja.
Un calfred de plaer.
Els somriures d'aquells a qui estimam.
Un moix que dorm sobre les meves cames.
Les aromes del jardí.
Aquesta cançó, on música, aigua i color són una sola cosa.

dissabte, 8 d’octubre de 2011

Imelda May



Imelda May, la meva particular sorpresa de la setmana. Són tan autèntics com semblen? És un directe-directe? Sense anar-ho a cercar, respondré a tot que sí! I creuré, com a "anacrònica" i "demodé" que som, que hi ha músics que encara saben fer art amb l'única ajuda dels seus dits, les seves veus i les seves ànimes, sense haver d'emprar entorns virtuals ni dependre excessivament de nous enginys tècnics i, sobretot, sense haver-se de posar entrecots per capell.

dilluns, 3 d’octubre de 2011

Fora de joc



I read a lot, això diu Nick Lowe en aquesta cançó. També estic llegint molt darrerament, pot ser ho hagueu notat... Ha estat una bona opció, la de deixar estar tanta introspecció reconcentrada i ocupar el capet amb altres vides, altres móns, altres històries. Així se'm fa -em faig- més agradable i lleuger el camí i, cosa curiosa, me sent més centrada i amb els peus al seu lloc, o sigui, en terra. M'he adonat, a més, que això em lleva temps de blogs, facebooks i youtubes. Però resulta que una amiga em diu que no em pot deixar comentaris al blog i no aconseguesc saber perquè. Pot ser les noves tecnologies s'estiguin venjant? No ho sé, supòs que no, però saber-ho m'ha fet pensar en què estic més "fora de joc" del que creia... Tant dóna, tanmateix no feia comptes ficar cap gol...

diumenge, 2 d’octubre de 2011

"La sociedad literaria y el pastel de piel de patata de Guernsey"



Un títol extraordinari per a una novel·la extraordinària. Ho dic des d'un punt de vista estrictament subjectiu, és clar. Multitud històries en una que viatgen del passat al present i que s'entrecreuen per correu postal. Té tot el que m'agrada em recordin de tard en tard: superació personal, fermesa d'idees, solidaritat, esperança, bon humor, i més. Una defensa a ultrança de tot allò que de bo té l'espècie humana.

És l'any 1946 i Juliet Ashton, jove escriptora londinenca, cerca -i troba- un tema sobre el qual desenvolupar el seu nou treball i ho fa a un lloc irresistiblement atraient, l'illa de Guernsey, al canal de La Manxa, que patí d'una manera especial la invasió alemanya. Allà es trobarà amb un grup de gent que aconseguí sobreviure i mantenir l'esperit gràcies -de rebot- a la lectura.

Vaig aficar-me en la pell dels personatges i vaig arribar al "the end" ben contenta i amb un somriure als llavis: No puc demanar res més.