diumenge, 31 de juliol de 2011

Amb optimisme



Ahir va fer mal temps, no vaig poder anar a la platja, però vaig fer doble sessió, de lectura i de cinema.
Avui no he fet res del que volia, però m'ha agradat fer confitura de prunes amb ma mare.
Demà és dilluns, però amb horari d'estiu. I torn a la feina després de la vacances, però tenc present que em queda encara el gruix per agafar-me. I, sí, torn a la feina, però tenc ganes de retrobar-me amb la gent.
I ara, ara mateix, hauria d'estar o cuinant, o planxant, o "atacant" males herbes... En canvi, estic davant l'ordinador i sense cap remordiment. La versió que del Somewhere over the rainbow fa Eva Cassidy no em deixa...
No sé perquè em passa. No sé si són les hormones, o els canvis de temps, o la pinça aquesta que a vegades se me'n va però sempre torna. No sé perquè em passa, però aquests darrers dies veig les coses amb optimisme.
[... i també amb nyonyeria, això que no falti, que sinó, no seria el meu blog...]

dissabte, 30 de juliol de 2011

Sota el sòtil



De fons, Michael Buble.
Sobre la taula, àpats senzills i deliciosos, regats amb bons beuratges.
Sobre les cadires, vuit persones d'edats i caràcters ben diferents.
Un gat persa fent ziga-zaga a través de cames de cadires, taula i gent.
Paraules, paraules i més paraules. Ocurrents, intel·ligents, agradables, divertides, interessants.
Bons sentiments i el so de les rialles flotant sota el sòtil.

I res més, i res manco.
La vida està molt bé quan no et passes amb les exigències.

dijous, 28 de juliol de 2011

Els Divine Comedy



National Express, una bona cançó dels Divine Comedy. A l'estil antic i amb una irreverència ben actual.
Bon ritme a una casa de bojos? Doncs sí, en aquest vídeo al manco...

Temps



Em diuen que necessit temps, que m'agafi les coses amb calma, que el que hagi de ser serà, que gaudesqui del que tenc ara, en aquest moment just. I tenen raó. Però en determinats moments em sent incapaç de fer-ho. Estic empapada, impregnada, per allò viscut, com si em cobrís amb una capa llefiscosa que em dificulta els moviments; i tenc el cap ple d'això i de més: de por, por pel que esdevindrà, por de perdre, por d'empitjorar.

I lluit per mantenir el somriure habitual, les bones paraules i una mirada possitiva, i així aconseguesc congelar la por i treure'm la capa llefiscosa, una vegada més.

Temps, sembla que tot sigui qüestió de temps.

dimarts, 26 de juliol de 2011

Què tenen?



Fa dos dies vaig fer un "intensiu" de Esposas e hijas, sèrie de la BBC de sis episodis basada en una novel·la d'Elisabeth Gaskell. Tenia planxa acumulada i aquest fou l'esquer gràcies al qual vaig poder posar-m'hi (no m'agrada gens, planxar).

No puc dir que Esposas e hijas arribi als nivells extrems de Norte y sur ni de qualsevol de les narracions de Jane Austen, però també és fantàstica (amiga, mai podré agrair-te a bastament les teves recomanacions).

I em deman, què tenen aquestes històries que m'encisen de tal manera? El primer que em ve al cap és "amor". Sí, ho reconec, són romàntiques a més no poder, freguen fins i tot la nyonyeria, però no és l'únic: hi ha més. Hi trob "amistat", "fidelitat", "honor", "respecte" i, per rematar, un inevitable "final feliç". En resum, hi trob una perfecta evasió. Tanta sort que no m'ha pegat amb la "play"...

diumenge, 24 de juliol de 2011

Bogeria

La bogeria no té límits, és infinita.

http://www.youtube.com/watch?v=fUr-nuPIIBI

dimarts, 19 de juliol de 2011

"Debajo de una sombrilla"



Avui començ les vacances, la primera tanda de vacances. No tenc paraules. De l'emoció, les llàgrimes em cauen galtes avall, les quals, per cert, ja em fan mal degut a un somriure incapaç de controlar.

Expectatives, les justes, no tenc el llistó molt alt:
- el desig de què tot rutlli en harmonia.
- l'ànsia de gaudir de moltes coses. Dormir, llegir, xerrar, riure, somriure, fer.
- l'esperança de què la vida encara em pugui sorprendre (de manera possitiva, clar) i si és amb un punt surrealista, millor. Sempre i quan una mona no em robi la càmara o perdi les lentilles, que per aquí no pas...

PEOR IMPOSSIBLE 
Debajo de una sombrilla
pensando en coktail de ron
apareciste de pronto
con tu bote de aerosol
El mono robó tu Cannon
en el ascensor del hotel
y los cocos daban vueltas
a tu alrededor
Se te cayó una lentilla
y te volviste a mirar.
Todo está lleno de cocos
y el mono se oye gritar.
Por eso siempre serás tú
Los cocos y tú
el mono y tú
el aerosol y tú
y nadie más que tu...
El mono robo tu Canon
en el ascensor del hotel
y los cocos daban vueltas
a tu alrededor
No te enseñaré la isla
hace mucho calor...
y tu ya me tienes harto
os odio a los dos.
Y te marchaste de pronto
no me dió tiempo a pensar
¿Que hacías tu con el mono
en un país occidental?

dissabte, 16 de juliol de 2011

Bàlsams


Estar amb la família / una tarda amb les amigues / els matins de cap de setmana / el somriure d'un nin / que et regalin flors / un sopar amb els amics / el youtube / trobar una bona peça a les rebaixes / un bon llibre / la mirada interessant d'un home interessant / cinc minuts seguits de bones notícies a la tele / la mar / aquest blog / treballar al jardí / la meva "bitxeria" ...

... i, per què no, un dia salvatge, de tard en tard. Que no està a l'abast? Cap problema: els dos minuts quaranta-un segons que dura Wild thing del Troggs garanteixen, com a mínim, un somriure i unes bones remenades de cap...

dijous, 14 de juliol de 2011

El magnètic poder de l'ukelele



Estava tant tranquil·la tafanejant per Spotify, cercant una banda sonora adequada per a uns "deures" que m'he compromès a fer quan, zaca! m'ha embestit aquest senyor, Eddie Veder, amb el seu ukelele, fent una calmadeta versió de Dream a little dream of me, la qual m'ha duit a aquest fantàstic Can't keep.

U-na-a-u-tèn-ti-ca-ma-ra-ve-lla !!! L'ukelele i ell, ell i l'ukelele. Una magnífica i emotiva melodia. Unes imatges fantàstiques... Quina sensació de llibertat!

I m'ha fet pensar en el post recentment penjat en un blog que m'agrada seguir i que parlava de l'ukelele i de la seva simplicitat ("menys és més"). També m'ha fet pensar en un altre post que mira tu per on li vaig dedicar fa unes setmanes... Estam assistint a una febre ukeleliana?

dimecres, 13 de juliol de 2011

L'home i la pedra



"L'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra", això diu el refrany. I supòs que té raó, encara que depenent del cas resulta que puc ser:
a) l'home,
b) la pedra,
c) l'home i la pedra al mateix temps,
d) ai no, que no som home, que som dona...

diumenge, 10 de juliol de 2011

Perspectives


Únicament cal mirar en la direcció adequada per veure les coses amb perspectiva, per veure-les des d'un nou punt de vista.

dissabte, 9 de juliol de 2011

De la mà



Aquesta cançó tanca una de les pel·lícules més emotives que he vist els darrers temps. Qui l'ha vista sabrà de quina xerr. Senzilles històries de cada dia, sentiments ben humans i quotidians, vida i mort, alegria i tristesa. En ella m'hi ha fet pensar una curta conversa -sí, la definirem així- que acab de tenir amb algú a qui estim molt. I, amic, t'he de dir que si alguna cosa he après gràcies a tu, és que l'amor i l'estimació van de la mà de la comprensió, ni una passa més envant, ni una passa més enrera... Això ens dóna un cert avantatge, no trobes?

Coses de tenir temps lliure: m'he entretengut cercant la lletra de My way i l'he adaptada al català. Esper no haver-me equivocat massa, però crec que l'essència hi és. Na Nina Simone també hi ajuda, i molt.


-----------------------------------------


My way
El final ja està a prop,
M'enfront al darrer teló.
Amic, ho diré clar,
Xerraré del meu cas, del qual en sé molt.
Vaig tenir una vida satisfactòria,
Vaig recórrer tots i cada un dels camins,
I més, molt més encara.
I ho vaig fer tot a la meva manera.
Tristeses, en vaig tenir
Que no val la pena comentar.
Vaig fer el que calia,
Em vaig assegurar que fós sense privilegis,
Vaig planificar cada etapa programada,

Cada acurada passa donada en el camí.
I més, encara molt més.
I ho vaig fer tot a la meva manera...
Així és, hi va haver moments,
Estic segur que ho saps,
en què vaig donar passes
Més llargues que les meves cames,
Però al final,

Front el dubte,
Em vaig tragar les meves paraules,

Vaig afrontar els fets i em vaig mantenir intacte.
I ho vaig fer tot a la meva manera.

Vaig estimar, riure i sofrir.
Em va tocar guanyar, i també perdre.
I ara, quan les llàgrimes cedeixen,
Em resulta tan entretingut 

Pensar que ho vaig fer tot.
Deixa'm dir-ho, sense timidesa,
"Oh no, oh no, no fou el meu cas,
Jo ho vaig fer tot a la meva manera".

Doncs que és un home, què ha aconseguit?
Si no és fidel a ell mateix, no té res.
Dir les coses que sent realment

I no les paraules de qui s'agenolla.
La meva història mostra que vaig assumir els cops,
I ho vaig fer tot a la meva manera...
Sí..., fou a la meva manera...

divendres, 8 de juliol de 2011

La mar



Demà, un dia de platja. El primer en dos anys. En tenc moltes ganes. És més, crec que m'anirà bé: veure com les ones van i vénen, duen i s'enduen, passejar i intentar evitar sense èxit que l'arena mullada s'enganxi als talons. Aconseguir que pell i esperit agafin ja el sol de l'estiu.

dimarts, 5 de juliol de 2011

-

Avui el món ha perdut una bona persona. Segur que n'ha perdut moltes més, però a aquesta la coneixia.
La vida és injusta, però en aquest cas ho ha estat més que mai.

diumenge, 3 de juliol de 2011

Do the hustle!



Un ritme una mica "horterilla" però a la vegada molt marxós. Una cançó encara més guapa ballada que escoltada. Crec que el títol ve a dir alguna cosa així com "fés enrenou"... Bah, la traducció és el de menys. El més important és que m'ha deixat molt bon cos retrobar-me amb ella. No us entren ganes de ballar-la?

Camins



És diumenge i tenc una sensació que feia bastants dies, però bastants dies, que no tenia: no he de córrer per anar enlloc. Tampoc no és que no tengui res a fer, només que avui tenc una mica de marge. Per això estic davant l'ordinador, remenant cançons per youtube (estic per incloure aquesta "afició" al currículum). Després m'esperen. Però aquest després no té hora.

Cercava una cançó que ja té uns anys, és molt nyonya però m'agrada perquè pertany a la banda sonora d'un viatge a Sicília en el que menjàrem molta carretera; la dúiem en una bona recopilació de música al cotxe, gravada per una amiga en una cassette.

De casualitat, ha aparescut la que us he penjat aquí dalt. No la coneixia, ni tampoc al grup que la canta. M'ha enganxat. Mai hagués pensat que començaria el matí amb una cançó desconeguda. M'he aixecat amb l'altra al cap i, ja ho veieu, no tenen res a veure. A petita escala, és el que ens passa cada dos per tres a la vida. [petita dosi de filosofia barata, gentilesa de la casa]

dissabte, 2 de juliol de 2011

Do re mi



Avui m'he examinat de català, nivell E, per quarta vegada. Diuen que "el que la sigue la consigue". Jo, de "seguirla", la seguesc, però es veu que no amb suficients ganes. L'incentiu econòmic i l'incentiu de millora professional no són suficients. Actes, resolucions, convenis, propostes de resolució, abreviacions, majúscules, minúscules, pronomes febles... Tal vegada aquest cop hagi aprovat; si no és així, crec que hauré quedat a les portes.

Ai, és possible que ja sigui massa madureta per a aquestes coses? Pentura m'hauria de centrar en fer punt de cadeneta, confitures i en poda de rosers... No, pensant-ho bé, crec que no... encara.