dijous, 30 de juny de 2011

Una mena de màgia



Fins i tot en les situacions més ordinàries aconteixen fenòmens d'allò més extraordinari....

dimecres, 29 de juny de 2011

Efectes sistèmics



Aquests dies m'estic formant dins l'apassionant món dels productes fitosanitaris. On diu "apassionant" posau-li una certa entonació sarcàstica: el fet que les directrius pedagògiques dels nous temps brillin per la seva absència, juntament amb l'horari del curs, fa que em passi el que no m'havia passat mai en la meva extensa experiència "cursillista": em dorm, literalment em dorm. Una experiència fastigosa i incontrolable, això de lluitar contra un mateix... Gràcies a Déu, tot plegat es compensa per la presència d'una màquina de cafè i una altre de begudes fresquetes (i excitants, algunes) que fan que pugui arribar dignament al final de la tercera i darrera hora.

Cal que em centri, però, en la tonteria que ha provocat aquest post: en aquest curs ens han explicat que determinats plaguicides tenen efectes sistèmics en els organismes sobre els quals actuen. I què vol dir? Doncs vol dir que afecten tot el cos. Si és una planteta, van del brot més tendre i sucós a l'arrel més profunda. Amb una paraula, si xerram de plaguicides, una putada per als destinataris.

Ara m'ho traslladaré a mi, que és el que m'agrada fer: escoltava Billie Holiday quan he acudit que les seves cançons tenen efectes sistèmics sobre mi. I no em passa amb altres grans veus. També hi ha altres coses que tenen "bons efectes sistèmics sobre el meu organisme" (certs somriures, determinades paraules, molts paisatges...). Què tal si deix de banda les que els provoquen negatius? Au, va, al manco avui...

dimarts, 28 de juny de 2011

Som aquí



Som aquí.
Una gran obvietat.
Una obvietat que en ocasions es fa immensa.

dissabte, 25 de juny de 2011

Amb ritme suau



Em fa mal tot i estic molt cansada. Ahir vaig fer una cura de repòs de 24 h i no em va bastar. Avui tenc tasca a fer i no puc continuar postposant-la.

Les causes del cansament són vàries. Algunes les tenc identificades, altres no. Algunes són físiques, altres sé que em vénen de l'ànima. Algunes tenen solució, altres no. He comès l'error de donar més importància de la que tenen a determinades circumstàncies (au nines, tornau d'allà d'on heu vengut).

He perdut per les bardisses l'energia que em sostenia. Bé, no és cert que l'hagi perduda. És més bé que l'he emprada per a mil i una coses concentrades en escassos dies i sense donar-me l'opció de gaudir de la meva casa-camp.

Acab de començar la recuperació amb el que tenc a l'abast: un berenar sa, la musiqueta d'aquí dalt, una estoneta de camp i aquestes paraules al blog. Després he de partir, però pens tornar en un grapat d'hores i ja no em mouré del meu redol fins d'aquí a dos dies. Tendré paciència i aniré tira-tira, amb bones: sí, definitivament el ritme suau d'aquesta cançó és el que necessit, malgrat la tristesa que desprèn.

divendres, 24 de juny de 2011

Que la vida que ens hem perdut, simplement, no existeix


M'ha costat rendir-me a aquesta cançó i això que he escoltat un bon grapat de vegades el darrer cd dels Manel. Fins ahir no vaig parar esment a La bola de cristall, la número 5 del recull. Però tornava cap a casa, el capvespre, cansada, després d'una setmana farcida de "coses a fer" i vaig parar atenció a la lletra (total, el cotxe ja se sap el camí de memòria...). La melodia em va fer volar per les estrofes. També em va passar amb una altra cançó que me reserv per a un altre post. Aquesta, la d'avui, és magnífica:

La bola de cristall

Mira,
surt el sol a les ciutats on haguéssim pogut viure
i una llum plena de pau va inundant totes les cuines.
Jo faig pinta de tranquil, i tu sembles tan tranquil·la.
I ens crido: “Treu-te la disfressa i revela qui ets!
No em crec que sigueu la vida que ens estem perdent”.

Mira,
tot ha anat segons el pla, quin exemple d’harmonia,
això és creure en el que un vol i invertir amb saviesa els dies,
si prens nota, crec que ens surt un bon llibre d’aforismes.
I ens crido: ”Observant-vos les mans, us he vist el truc!
No sou realment la vida que ens hem perdut”.

Mira,
panderetes, serpentines, apa nena, quines mitges,
hi som tots, sí, però fixa’t bé, com et miro, com em mires.
Va, assumim-ho, els dies bons gairebé som invencibles!
I ens crido: “Això és lamentable teatre amateur!
I no la vida que se’ns escapa a cada moment”.

Mira
com els nervis no han pogut, les paraules que buscàvem.
Les diem i no fan por, les diem amb la veu alta:
“Amor meu, sempre hi seré, amor meu, com ho dubtaves?”
I ens crido: “Ja sé de què aneu i he perdut l’interès!
Que la vida que ens hem perdut simplement no existeix”.

dimecres, 22 de juny de 2011

Creu i delícia del cor

















Fa tres dies vaig gaudir de La Traviata en viu i en directe. La vaig gaudir amb gairebé tots els sentits. L'oïda, per descomptat: em qued amb el famós brindis (aquí una fotografia que vaig fer d'estrangis, això si, sense flaix) i, sobretot, amb el duet Un di felice, eterea, que us he penjat a sota en versió cinematogràfica. La vista: vestuari, escenografia, actuació general dels intèrprets... Tres hores que passaren màgicament volant.

Només em va fer falta tastar el cava del famós brindis, olorar les aromes del jardí de la casa a la Provença on Violeta i Alfred visqueren el seu fugaç amor i, finalment, passejar per les esponeroses estances dels palaus de París...

dissabte, 18 de juny de 2011

Quan no hi ha paraules

Quan no hi ha paraules, quan no saps que dir, quan els aconteixements se succeeixen sense possibilitat de reflexió, quan creus que de nou has perdut el rumb, quan imagines i tornes imaginar, especules i tornes especular.

Quan tot això esdevé, cal aturar-se i veure, i olorar, i escoltar, i tastar, i sentir. Som carn, pell i ossos i, amb tot això, és el millor que podem fer.

El demés ja arribarà, si vol.

dilluns, 13 de juny de 2011

Murs



Com diu la cançó, alguns murs cauen, no tots, però alguns murs cauen. És qüestió de saber de quin tipus de mur es tracta: alguns són necessaris, en diuen "estructurals"; altres, en canvi, només serveixen per bloquejar l'aire i la llum.

N'hi ha que semblen indestructibles però, sense cap motiu sòlid, cauen per sempre més. Fins i tot s'esmicolen els fonaments.

D'altres, s'ho veia venir: són tan fins que gairebé es transparenta el que hi ha a l'altra part. Amb aquests, una simple bufada d'aire fresc basta perquè se'n vagin volant. En realitat, ni tan sols podem dir que s'enderroquen.

Els que no cauen, si bé tampoc tenen garantia de permanència infinita (res ho té) tenen un gruix extraordinari, uns fonaments com les arrels d'un queixal ben enganxat a la mandíbula i una altària prou important com perquè els vents gèlids del nord no els esbuquin i, el més important, tampoc no facin malbé el que hi ha a la part d'un mateix.

I no parlem dels murs nous de trinca: on menys et penses, un bon dia, n'apareix un i te n'adones que l'has construït tu mateix, miqueta a miqueta, amb les restes de naufragis, amb nova sava, amb mil i una coses que has agafat -après- d'aquí i d'allà.

dijous, 9 de juny de 2011

Avui toca "Peach Trees"


No us passa a vegades que el que us envolta no acaba d'encaixar? És com si no estàs fet a la vostra mida. O per ample, o per estret, o per curt, o per llarg. I no us passa, també a vegades, que sembli que aneu desacompassats? Com si haguessiu fet uns segons tard, o haguessiu arribat uns segons prest.

Certament són sensacions incòmodes i no deixen de ser això, sensacions. A sobre -o gràcies a Déu- van i vénen sense avisar. Quina diferència amb quan sents que estàs on, quan i amb qui has d'estar. Tot encaixa i és perfecte. Però clar, són això, sensacions. O no?

Qui està per sobre de sensacions és Rufus Wainright ("el meu Rufus" per als amics): sentir-lo és gaudir-lo. Té cançons per a tots els estats d'anim. Avui toca Peach Trees.

dimarts, 7 de juny de 2011

Per prescripció facultativa

El millor del dia ha tengut lloc a les 7.30 h del matí, minut amunt, minut avall. Anava per la carretera quan he vist cinc cavalls que jugaven i corrien dins d'una tanca. Cinc cavalls grisos i preciosos. Un segon, dos, com a molt, no ha durat més.

Després, l'arribada a Ciutat, l'entrada a la feina, les cares, unes més agradables -la majoria-, les altres no tant. Papers, papers i més papers. Telèfon i més telèfon. En fi, la rutina de cada dia, amb les mancances habituals.

L'horabaixa, també l'habitual els darrers temps. Però ho ha espatllat una visita al metge. No per a mi, no us preocupeu, ni tampoc res greu, si bé el tema serà una mica pel·liagut.

La puntilla, ara mateix. Descarregava música nova al mòbil per tenir sons frescos a l'hora de fer una passejadeta quan no se m'ha ocorregut altra cosa que mirar el correu de la feina. Beneita, beneita, més que beneita: només m'ha servit per saber amb quin "little marron" començaré el dia demà dematí!

Així que, per auto-prescripció facultativa, m'acab de prendre un tros de pastís de xocolata i acab de donar al play per tercera vegada a aquesta versió en directe de la cançó Excuses dels The Morning Benders, que tant m'agrada. Ja em trob molt millor: un 7 més o manco en una escala de 0 a 10. Gens malament, no ho creieu?

Hala, dioso, me'n vaig a cremar mig pastís mentre escolt què ha descobert darrerament n'Albert Puig.

diumenge, 5 de juny de 2011

Sanjosex



Divendres vaig gaudir d'un concert íntim i calm. Fou al teatre de Petra (la de Mallorca, no la de Jordània). Cantaren Espaldamaceta, primer, i Sanjosex, després, acompanyats únicament per les seves respectives guitarres, i ho feren per a una cinquantena de persones tirant pel llarg.

Reconec que jo hi anava per n'Espaldamaceta, encara que era el "teloner" (ai, què poc m'agrada aquesta paraula!), per això imagin que la sorpresa de conèixer Sanjosex fou encara més grossa: a poc a poc, a mesura que avançava el concert, s'anava fent gran i més gran sobre l'escenari, arribant a vessar amb tanta bona música i amb tant bon rotllo. Com m'agradaria poder-vos fer sentir el que vaig sentir divendres vespre però no és possible, és d'aquelles coses que sols es gaudeixen en viu i en directe.

Penj aquí una de les cançons que més m'agradaren. Parla del passat, de les coses senzilles que ens marcaren a la infància, de la recerca d'allò que mai no tornarà.

EL CORRIOL


Busco ideals que he après
Lluny de casa i no els trobo
Hi ha un desordre que em té preocupat
De petit no m'ho havien explicat
Costa d'acceptar que les coses van canviant
Simplement redefinir la manera de sentir
Però no accepto els canvis que hi ha hagut
Ideals que s'han perdut
Potser és que he llegit massa llibres d'altres temps
Potser m'he creat un bell lloc dins del meu cap
Però hi havia un temps de veritat
Tot allò per mi ja s'ha acabat

Busco un lloc meu


Refranys antics

Sense sentit
Paraules que s'han esvaït
Busco un vell corriol on jo de petit jugava
Busco racons que recordo que tots els amics hi anàvem
Però tots aquells llocs ja han canviat
Sota el ritme de la humanitat

Busco un lloc meu


Busco ideals que he après

Lluny de casa i no els trobo
Hi ha un desordre que em té preocupat
Tot això no m'ho havien explicat

Busco un vell corriol on jo de petit jugava

Però tots aquells llocs ja han canviat
Sota el ritme de la humanitat

Busco un lloc meu


Enyoro un temps mai viscut

Que em van explicar de petit a casa
Enyoro un lloc que potser era una país
Però ara veig només
Un piló de gent fent cua.

dissabte, 4 de juny de 2011

No només hi ha miratges al desert



Cercant una cançó relacionada amb miratges he anat a parar -no em demaneu com- al Bewitched d'Ella Fitzgerald i sí, definitivament me la qued com a fons d'aquest post. Ara acab de recordar que la vaig recomanar a cert amic blocaire. La degué escoltar? Li degué servir d'alguna cosa? No crec que m'estengui massa, tampoc sé si acabaré penjant això que escric: estic cansada, un dia truiós al camp, però ha estat bé, n'estic satisfeta. Tornant als miratges, ahir me'n vaig adonar que he estat un temps contemplant-ne un; en realitat, per ser sincera, no vaig saber que era un miratge fins que vaig veure com s'esvaïa davant meu. Un pena, la veritat. Hauria jurat que l'havia tocat i tot. Ho devia somniar.

En fi, que no passa res. Estic acostumada i tots ens podem equivocar. Només que he d'anar alerta amb ells, amb els miratges dic. No em convé que m'emboirin la vista...