dilluns, 30 de maig de 2011

"Si tu vois ma mère"




Si tu vois ma mère, de Sidney Bechet. Mentre dura la cançó, se succeeixen imatges de París, dels seus llocs més emblemàtics. Primer amb la tranquil·litat d'un temps suau. Després, comencen a caure unes poques gotes d'aigua que acaben en una tormenta d'estiu. L'aire es neteja, torna a sortir el sol i la gent ocupa de nou els exteriors del decorat, un decorat que no ho és, que és real. I tot torna a la normalitat.

Woody Allen inicia així la seva Midnight in Paris. Qualcú ha escrit que aquesta escena dura massa. Està completament i absoluta equivocat. O tal vegada n'Allen ho tenia reservat a aquells que no hi hem estat mai?

Ahir, a la fi, vaig donar títol i autor a aquesta melodia. Se'm resistia: aquesta vegada Google m'ho havia posat difícil però només era qüestió de donar-li temps.

Ara em trob escoltant-la repetidament mentre pens que ni aquesta setmana, ni la que ve, ni la següent, tampoc no em passejaré per París amb la persona que sempre havia cregut m'hi acompanyaria. No estic trista, simplement gaudesc d'un cert sentiment de nostàlgia que m'acarona el cor, la nostàlgia del que no he viscut però si somniat. Com li passa al protagonista, per cert.

diumenge, 29 de maig de 2011

Alehop!



Poques coses a dir, moltes a fer.
Decisions mitjanament clares.
Energies suficients per portar-les a terme.
El fil conductor: el respecte.
Camin sobre aquest fil com una equilibrista.
Mesures de seguretat? No, no n'hi ha.
És més divertit sense malla de protecció.

dissabte, 28 de maig de 2011

Home, de poder-se fer, es pot



Ahir venia escoltant Soy lo prohibido, versió Serrat. Record que la primera vegada que vaig escoltar-la em va escandalitzar i deprimir, i agradar i enganxar, tot a l'hora. Em demanava ahir com es pot fer una cançó tan meravellosa d'un fet tan nefast (l'adulteri). La resposta, la de sempre: hi ha molts matisos en tot allò que feim, moltes maneres d'entendre i sentir les coses. Moltes maneres de viure-les també. Infinites maneres d'estimar, per descomptat. Per acabar-ho d'adobar, això pot extrapolar-se a accions diverses, a diverses maneres de sentir i de pensar. A mi, ara mateix, podrien cantar-me-la, si bé no precisament cap maromo, sinó un bon pastís de xocolata (reconec que tenc greus problemes per controlar les meves ànsies alimentícies).

A més, hi hem de sumar el fet que la vida és una eterna roda en la qual res és per a sempre: sentiments i moments canvien, en ocasions perquè nosaltres així ho volem, en ocasions per les circumstàncies, simplement.

Punyetero rollo que estic escrivint avui, i encara no he acabat. Tranquils, ara ve la "coletilla". Dins tot aquest maremàgnum sí que hi ha una cosa inmutable: el que som. Podem equivocar-nos una, dues, tres vegades. Podem flagelar-nos (metafòricament, clar) pels errors comesos i remordir-nos a perpetuïtat pel mal que hem fet. Tal vegada no ens quedi altra que aprendre a conviure amb el que sentim i, malgrat tot, ser capaços de tirar endavant, de ser honestos amb nosaltres mateixos i ACTUAR en conseqüència.

Crec que qui va compondre la cançó ho entenia més o manco així. Ara bé, és preocupant l'alternança de present i passat en les formes verbals...:
Soy ese vicio de tu piel
que ya no puedes desprender.
Soy lo prohibido.
Soy esa fiebre de tu ser
que te domina sin querer.
Soy lo prohibido.
Soy esa noche de placer,
la de la entrega sin papel.
Soy tu castigo.
Porque en tu falsa intimidad
en cada abrazo que le das
sueñas conmigo.
Soy el pecado que te dió
nueva ilusión en el amor.
Soy lo prohibido.
Soy la aventura que llegó
para ayudarte a continuar
en tu camino.
Soy ese beso que se da
sin que se pueda comentar.
Soy ese nombre que jamás
fuera de aquí pronunciarás.
Soy ese amor que negarás
para salvar tu dignidad.
Soy lo prohibido.

dilluns, 23 de maig de 2011

Aires

Divendres vespre vaig passar tres hores a Santa Maria, un poble encantador amb una gent meravellosa. S'hi respirava un aire sa i ple d'il·lusió i bona energia. Dissabte vespre vaig passar gairebé dues hores a París gràcies a Woody Allen: una altra mena d'aire, però igual de bo; aquest, més íntim i romàntic, més melòdic. El diumenge passà ràpid, a casa. A la nit, un aire nou invadí l'ambient, era asfixiant i nirviós, preocupant, no podia creure el que veia a la televisió.

Imagin que ningú és capaç d'acabar amb el món en quatre anys. També imagin que no és el que pretenen. Vull ser objectiva. No vull caure en la desesperació i el pessimisme. La vida, ja sabeu, la vida que es composa de les petites coses i dels petits gestos, continua. I és aquí on hem d'anar guanyant les batalles que ens mantindran en la nostra posició.

Mentrestant, us deix amb París. Ningú no ens podrà llevar els bons moments, a què no?

dijous, 19 de maig de 2011

De com uns ukeleles et poden arreglar el dia

Avui he tengut un mal dia a la feina. Errades, passotismes, desconnexions, incomprensions, injustícies... Em pensava que havia fet call, però no, hi ha coses que encara em treuen de polleguera, i de quina manera!
Estava en la meva mà agafar-m'ho d'una altra manera, i no ho he fet. Podria haver deixat els problemes a la feina, i no he pogut, els he arrossegat tot el dia. Més me'n meresc, per poma.

I amb aquest desànim generalitzat he posat l'ordinador en marxa, he entrat a Facebook -res d'interessant-, he consultat una cosa a google i he entrat a blogger decidida a escriure un post en pla "passió-setmana-santa". Per ambientar-me, el Delicatessen d'Icat fm, com no! I sonava la cançó perfecte, To be counted among men, de Villagers: profunda, sèria, intensa, melòdica, sincera. Sí, ja sé, ja l'havia posada, i? No em cans de sentir-la.

Mirant-mirant quines altres cançons estava posant avui n'Albert Puig al programa, he vist que hi tenia Short people, de Randy Newman. I ja m'he animat, la melodia no està malament i la lletra té un punt de punyeteria adient per al dia d'avui, així que l'he cercada a Youtube. De rebot, com sempre, he trobat una versió divertídissima d'una orquestra composta bàsicament per ukeleles.

La tonteria i l'emprenyadura s'han evaporat. Tornaran? Ni idea. Crec que avui vespre, ja no.



Short people got no reason
Short people got no reason
Short people got no reason
To live

They got little hands
Little eyes
They walk around
Tellin' great big lies
They got little noses
And tiny little teeth
They wear platform shoes
On their nasty little feet

Well, I don't want no short people
Don't want no short people
Don't want no short people
`Round here

Short people are just the same
As you and I
(A fool such as I)
All men are brothers
Until the day they die
(It's a wonderful world)

Short people got nobody
Short people got nobody
Short people got nobody
To love

They got little baby legs
That stand so low
You got to pick em up
Just to say hello
They got little cars
That go beep, beep, beep
They got little voices
Goin' peep, peep, peep
They got grubby little fingers
And dirty little minds
They're gonna get you every time
Well, I don't want no short people
Don't want no short people
Don't want no short people
'Round here

dimecres, 18 de maig de 2011

Mai no és tard



Com diu la cançó, mai no és tard. Ara, no em demaneu què més diu, perquè no tenc ni "p.......a" idea de francès. I per a què mai no és tard? Doncs juguem a les endevinalles:
- Mai no és tard per a gaudir d'un bon àpat i d'un bon vi (pensament referenciat al post anterior).
- Mai no és tard per ficar-se entre els llençols amb olor a finestra oberta enmig del camp.
- Mai no és tard per teclejar unes paraules mentres tenc la moixeta petita sobre les cames, fent rum-rum.
- Mai no és tard per escoltar una cançó alegre capaç de compondre el cor més cansat.
- Mai no és tard...

diumenge, 15 de maig de 2011

Esperits per a l'ànima


Aquesta setmana, dues experiències molt possitives amb bona companyia i amb el vi.

Dijous, un tast de vi, el meu primer tast. Esper que no sigui el darrer. Deixant de banda que l'impartia un parent llunyà i que ho va fer de manera magistral, cosa que em va enorgullir enormement (és curiós com estira la família, perquè no el conec de res), he de dir que vaig disfrutar molt endinsant-me en aquest món: tonalitats grogues i brillants com el sol, o fosques i rogenques com la sang; aromes a cítrics, a bosc, a fusta; sabors a minerals, a fum, a albercoc, a poma, a maduixa... Tot un plaer per a un sentit que tenc una mica rovellat. La pena va ser haver de tirar el contingut de les copes! Això és el que ens recomanaren, amb raó, perquè cinc copes de "tintos", dues de "blancs" i una de "dolç" eren molt de brou per a un sol cos, encara què reconec que no vaig poder evitar que els que més m'agradaren (els tenc marcats amb asterisc als apunts) anassin parcialment gola endins.

Ahir vespre, sopar amb amigues. Qui ens convidava ens oferí esquisideses, una de nosaltres dugué unes postres de concurs i, com no podia ser d'altra manera, tot es regà amb dos bons vins, ja que les amigues eren la bona companyia amb qui havia anat al tast i, clar, ara hi ha nivell...

He disfrutat molt, moltíssim, tant del tast com del sopar: el vi, el bon vi, és un bon esperit per a l'ànima. El amics, però, encara ho són més.

No sabia quina cançó posar, així que he cercat a youtube algo amb "drinking" i m'he trobat amb això. Absolutament meravellós, amb aquest aire a lo Tom Waits. Li seguiré la pista, a Rob Dougan...

divendres, 13 de maig de 2011

"Lenta revolució"



Acaba una nova setmana.
Petits canvis, petites passes. Els moviments justos... en la direcció correcta? No ho sé. Però tan se val, és l'única direcció visible en aquests moments, malgrat no sé com abarcar tantes coses, com li contava a una amiga avui dematí.

Mentrestant, faig, i faig, i continuu fent. És la meva lenta revolució o, si ho preferiu, llevau-li la "r": és la meva lenta evolució.

Ara som a casa, és tard i no tenc perquè fer res més per avui. Quin descans per als sentits, quin descans per al cervell...

dilluns, 9 de maig de 2011

Moviment constant



Tot l'horabaixa ha estat un no parar: ovelles, arbres, xapeta, mangueres, males herbes, poda, cans, moixos, regadores, galines, oques... He disfrutat moltíssim! No feia comptes que em retés tant. Ha estat genial!

I l'esbraonament de demà, també ho serà! Je.

diumenge, 8 de maig de 2011

"... y así vivo yo"



Una nova cançó gentilesa del Delicatessen d'Icat Fm, per variar. No sé què faria sense ells, la veritat. La banda sonora d'aquest cap de setmana s'ha compost íntegrament dels darrers podcasts i ni així he aconseguit llevar-me els nervis que em roseguen.

He aprofitat, i bé, aquests dies, no tenc queixa, bé, sí que en tenc una: se m'ha cascat una arrecada que m'agrada molt. Però anem a allò possitiu: he gaudit de bona companyia amb qui he rigut i he conversat; he cuinat i he menjat de gust; he dormit prou (si bé mai és suficient); he adesat la casa (don un aprovat rascat a la neteja, tot un èxit). No hi ha hagut marge ni per als arbres ni per al jardí, però no ho puc abarcar tot, ho tenc ben assumit, per a ells tendré casi tots els horabaixes de la setmana entrant.

I malgrat tot, els nervis m'han continuat, em continuen, rosegant. Imagin que és perquè encara no els he donat forma, no sé exactament d'on vénen ni perquè són aquí, si bé començ a tenir certes sospites. És un neguit suau, gairebé constant, que en moments concrets em puny la panxa. Perquè m'entengueu: és més o manco com la cadència de les sis primeres estrofes d'aquesta cançó de Las Migas.

A partir de ja mateix, m'he de marcar com a objectiu prioritari sentir-me com la darrera estrofa...

- - - - - - - - -


Aquella noche en el río
nunca se me olvidará,
y tú a mí me quitaste el sentío
y la luna se puso a temblar.

Comprender que soy yo tu capricho
y aun así quererte como nadie te ha querido.
Conseguir encender la candela
pa' que así tu cuerpo tiemble como una vela.

Y que dudes de tu voluntad,
y aun soñando, te enamora
diciéndote cositas
muy cerquita, ay, muy cerquita.

Y el río se lo lleva to'.
Maldita suerte, maldita suerte.
Nunca supe, compañera, porqué no me dejaste de quererte.

Y que dudes de tu voluntad,
y aun soñando, te enamora
diciéndote cositas
muy cerquita, ay, muy cerquita.

Y el río se lo lleva to'.
Maldita suerte, maldita suerte.
Nunca supe, compañera, porqué no me dejaste de quererte.

Que lo mismito que el río se lleva tu amor,
se me lleva las penas, y así vivo yo.

dissabte, 7 de maig de 2011

Com un peix en el rostoll

Com un peix en el rostoll, frase feta que explica a la perfecció com m'he sentit fa una estona. Acab d'arribar del centre comercial de fer la compra setmanal i el trauma habitual no s'ha limitat a veure el compte a l'hora de pagar, sinó en intentar localitzar els productes bàsics a les seves noves ubicacions. Estan remodelant TOT el centre i ho canvien ABSOLUTAMENT TOT de lloc.

Vas a cercar pa, i et trobes els provadors de roba. On hi havia les begudes, ara hi ha els productes de neteja. Les galetes on abans hi havia els xampús. Sentia com les neurones em feien "zum-click, zum-click, zum-click", em tem que algunes no ho han pogut resistir i les he perdut, i no en vaig sobrada...

M'he sentit a un malson, perduda dins del triangle de les bermudes, desorientada, "on puc trobar la pasta per la lassanya?", "i la galeta picada, on és? aquí ara hi ha el vi...". Gairebé he abraçat una lletuga que encara era al seu lloc de sempre. A l'hora d'anar a cercar l'orenga, la darrera cosa de la llista que em faltava, i cansada d'esquivar altres éssers amb mirades tan desorientades com la meva, he decidit que ja no podia més i que m'anava cap a casa! Crec que podrem sobreviure uns dies sense orenga.

De remat, el camí de tornada estava adobat de cartells amb el rostres dels "homes grans", aquells que pretenen governar les nostres butxaques durant els propers quatre anys. Intentaré xerrar d'ells en un altre post perquè... tela!!!

Què quina cançoneta escau a tot això? Doncs no n'hi ha cap ni una que em véngui al cap! Serà que he perdut les neurones especialitzades en el tema? Per Déu, esper que no!!!

dijous, 5 de maig de 2011

De puntetes



Amb la delicadesa de la versió instrumental d'una cançó que qui més qui manco relaciona amb esforç, bon joc i victòria, us desig bona nit.

Sí, ha estat un dia on hi ha hagut esforç, on també hi ha hagut bon joc (si bé sempre és millorable), però on no hi ha hagut cap victòria al final del partit. A la vida real les victòries sempre tenen un punt d'amargura, avui ho he recordat i no m'ha agradat. Preferesc pensar que pas pels dies de puntetes, sense fer gaire renou, com els acords que ara sonen...

dimecres, 4 de maig de 2011

North & South

Feia molta estona que res m'enganxava i m'emocionava tant com la sèrie Norte y Sur (no confondre, si us plau, amb la ianqui), basada en la novel·la amb el mateix títol d'Elizabeth Gaskell, publicada per primer cop entre 1854-55.

No faré cap crítica cinematogràfica (per això tenc amigues que ho fan molt bé), només dir que la història m'ha robat el cor, de la mateixa manera que ho ha fet l'actor protagonista, Richard Armitage, a qui fins fa tres dies no coneixia de res.

En sèrio que feia molta estona que no em passava i m'ha encantat recuperar aquest sentiment de "passional obsessió" més propi de l'adolescència.

No diré massa més, preferesc que si algú es vol deixar temptar pugui gaudir amb la sorpresa que va suposar per a mi veure els quatre capítols de la sèrie. Avui he començat a llegir la novel·la, amb unes ganes "tremendes"...

I aquí sota, un petit muntatge que he trobat a Youtube. Imagin que agradarà al sector femení que llegeix aquest blog més que al masculí... Que consti també que no és una història "rosa" ni res semblant. La cançó que han triat de fons no m'agrada gens, però escau a la perfecció amb lo "romanticona" que estic; a més, la selecció de moments és bona, molt bona: Armitage, Armitage i més Armitage!

En fi, anava a escriure que esper que això se m'espassi aviat però, en realitat, sé que em durarà una micona més, al manco mentre llegeixi el llibre, i n'estic ben contenta...

dilluns, 2 de maig de 2011

El valor de les causes perdudes



Amb aquesta cançó, crec que Toni Zenet no és gaire conseqüent. Romp un grapat de frases fetes i això no és pla: generació rere generació ens ensenyen que cal no ensopegar amb la mateixa pedra, que a vegades plou sobre banyat, que hi ha coses que van a missa i, per descomptat, que cal allunyar-se de les causes perdudes. I ve ell i, amb maquiavèl·lica premeditació i mitjançant una atraient fusió de jazz, tango i rumba, ens fa apologia del contrari. Home, que això no es fa, que una està sensible i intenta ser responsable i racional...

El molt gamberro m'ha xafat el post que havia preparat. Anava de la necessitat de no deixar-se dur pel primer impuls, de la conveniència de racionalitzar sentiments i desitjos per evitar ensopegades vàries. La cosa m'havia quedat bastant profunda i melancòlica (ja sabeu, en aquest blog darrerament això és tendència...) i em trobava cercant la banda sonora més adequada per anar-la escoltant mentre l'acabava de perfilar. Havia pensat en algo de Miguel Poveda, que l'home té un sentiment que te c....s. I en això estava quan en Zenet i jo ens hem topat de morros (ja ens havíem vist alguna vegada per youtube, però ens havíem esquivat molt educadament) i n'estic contenta: m'ha fet somriure (y jugar a vivir, y jugarse la vida) i ha llevat ferro a tanta filosofia barata que em ronda pel capet.

Què més dóna si feim i deixam de fer, si improvitzam sobre la marxa o seguim una estratègia ben fixada. L'important és que vivim.
Què més dóna si estimam, si seguim estimant, si estimam per sempre més i mai som corresposts. L'important és que ho sentim.
Què més dóna si ens equivocam, i ens tornam equivocar, i torna-m'hi torna-hi. L'important és que feim.

- - - - - - - - - - - - - -

Que no me nieguen el último trago
Que no me perdone nadie en la vida
Sobre los paquetes de tabaco se impriman poesías
Se impriman poesías…
Al menos que después no sea tarde
Al menos que después no me arrepienta
Para poder volver a tropezarme con la misma piedra
Con la misma piedra…
Que vuelva a llover sobre mojado
Y en los charquitos salten las ranas
Que siga el corazón desengañado sin darse de baja
Sin darse de baja…
Y jugar a vivir, y jugarse la vida
Y volver a morir por las causas perdidas
Y jugar a vivir, y jugarse la vida
Y volver a morir por las causas perdidas
Que no me pierda el miedo a perderte
Y la verdad no me quite el sueño
Que siempre se tiente a la suerte con el primer beso
Con el primer beso…
Al menos que otra vez lloren de nuevo
Los ojos que no miden la distancia
Que cure lo que no me cura el tiempo
Y el agua salada y el agua salada…
Que las promesas no vayan a misa, y no haya favor por favores
Que los enamorados se rindan sin condiciones
Sin condiciones…
Y jugar a vivir, y jugarse la vida
Y volver a morir por las causas perdidas
Y jugar a vivir, y jugarse la vida
Y volver a morir por las causas perdidas
Y jugar a vivir, y jugarse la vida
Y volver a morir por las causas perdidas
Y jugar a vivir, y jugarse la vida…