divendres, 29 d’abril de 2011

Sort

Tenc sort. És lleig dir-ho però, tenc sort. Sort de tenir la família que tenc, bona, sana i forta. I els amics, tant diferents entre si i tan especials tots ells. I la feina, una bona feina. I la casa, que em permet gaudir de companys de quatre pates (també de dues amb plomes) i de plantes. I el passat, perquè és passat i pel que implica d'aprenentatge. I salut per gaudir de tot. Som conscient que les coses es trunquen en un segon i són capaces de fer un gir de 180º, és per això que puc ser mitjanament objectiva a l'hora de descriure l'"ara". No crec que ningú em penalitzi amb targeta groga per dir-ho.

Però el més curiós de tanta sort és precisament això, aquests "peròs" que tenc la mania de trobar en tot. I va per temporades, tal vegada estigui relacionat amb canvis de pressió atmosfèrica. Que consti que em sembla que la pressió està pujant de nou... És quan tot "rutlla", quan em trob al meu lloc i tal com he d'estar ara, amb emperons inclosos. A vegades, bones i ocasionals companyies i petites converses amb senzilles reflexions actuen amb més eficàcia que el millor bàlsam creat pel millor dels metges. Això també és sort.

dimarts, 26 d’abril de 2011

Summer Samba



Tenia molta curiositat per saber com seria el dia d'avui després de la "marejadilla" que han suposat per a mi aquestes vacacions. Definitivament, tot passa: una gran veritat.

Conclusió: ha estat un dia mitjanament normal, tirant a bo. Al matí, retrobament amb els companys de feina (és un fet constatat que algunes cares em fan infinitament feliç) i l'horabaixa, familiar i "camperol". El cansament i aquella cosa que em ronda encara hi són, però avui els he guanyat jo la partida, amb això em conform.

Respecte a "aquella cosa", estic per començar a pegar-me bufetades a mi mateixa cada vegada que hi pensi. Quina punyetera mania que m'ha pegat ara amb això! Després d'un any! M'ho he de fer mirar. Si és pel ditxós rellotge biològic, la veritat, no sé com aturar-lo: algú sap on està la bateria? Mirau que la cerc, i no la trob...

Propòsit per a la setmana: ni una neurona més tudada en aquesta història. Crec que serà fàcil, acab d'adonar-me que he fet broma sobre el tema! Guai! Supòs que ha estat per escoltar durant la darrera hora cançons com el "So Nice" de Bebel Gilberto: les proporcions justes de ritme, optimisme i sensualitat que darrerament em falten...

dilluns, 25 d’abril de 2011

Ahir era ahir, demà serà demà

Acab d'esborrar dos paràgrafs, m'he adonat que us estava donant explicacions del que han estat aquestes vacacions per a mi. No han estat les millors de la meva vida, i n'he estat l'única responsable: he deixat que certs records em guanyassin la partida. El que m'empipa més és que he entristit i preocupat als qui m'estimen, no era la meva intenció.

Per diversos motius, ahir vaig tocar fons. Avui he començat a recuperar el ritme. Demà, serà demà.

Us deix els acords, magnífics, d'una cançó en directe, senzilla, equilibrada, sincera i sense pretensions. El que necessitava escoltar i... sentir.

diumenge, 24 d’abril de 2011

Sense més trascendència



Ja està bé, nina. Dus dies mirant-te el llombrígol, entristida per coses que ja mai ningú podrà arreglar, i a sobre preocupant als qui t'envolten.
De què vas? Reacciona d'una vegada!
Què ha canviat de dues setmanes? I tres? Doncs res!
I de fa un any? I dos? Doncs molt!
Que què pots fer? Exacte: poca cosa!
I molt, també! Així que a dormir prest i demà, anem per feina...!

Protagonistes
cadascú en el seu món
i a la vegada
extres del món dels demés.

Tots entrecreuant-nos...

Milers de vides,
de centres de gravetat.
Milions de rastres,
infinits plans de futur.

dissabte, 23 d’abril de 2011

Muntanya russa



És difícil definir els blancs i els negres, allò que és bo i allò que no ho és tant. La gamma de grisos és massa extensa i ho pens de tot en general, també de la gent: tots i cada un de nosaltres som capaços d'arribar al millor, i també de caure en el pitjor. Depèn del moment, depèn de molts factors i alguns són incontrolables. No és que m'hagi passat res, me mantenc en la línia de flotació, però els darrers dies les aigües s'han remogut una mica (o les he remogut jo) i hi ha més ones del que és habitual.

Estam en constant moviment i, en conseqüència, procuram mantenir l'equilibri el millor que sabem. No en queda altra. Davant els imponderables, res millor que aquests facin el que hagin de fer i, una vegada han partit, procurar recordar què hem après d'ells.

Em fa mandra assumir que la vida és una muntanya russa, puja-baixa-puja-posa't caperavall-atura'tenl'aire-caudenou-frena-accelera, però ho és i si no ho començ a pair, ho duc clar...

divendres, 22 d’abril de 2011

Vent (2a part)



Fa un vent impressionantment fort!
Li he demanat que se'n dugui enfora, molt enfora, però molt enfora, tan enfora que no pugui tornar, tot lo dolent.

Mmm, i si, crec que està funcionant!
Lo bo, ara com ara, ho tenc ben amarradet...!

PD. Volia posar alguna referència sobre el vent, d'aquestes que et fan semblar superintel·ligent, i he anat a la viquipèdia... Carai, si que dóna de si el tema! Ara no tenc temps de llegir l'article amb deteniment, però el deix aquí, per si a algú dels qui guaitau per aquí li interessa, o per a mi mateixa més tard: http://ca.wikipedia.org/wiki/Vent. Frapant...!

dijous, 21 d’abril de 2011

Una necessitat com qualsevol altra



Heu sentit mai la necessitat de fugir? Sí, imagin que sí, sempre hi ha alguna cosa que ens fa desitjar córrer en direcció contrària. Desamors, neguits, dolors constants i punyents, desaires, incomprensions, pors ... Les possibilitats són infinites i poden entremesclar-se.

A vegades encara tenc la temptació de fugir com ho he fet sempre: cap endins, cap a dins la closca. És fàcil: tanques els ulls, bloqueges orelles, nas i boca i immobilitzes braços i cames. Encara que només ho facis de manera metafòrica, és molt efectiu. Només cal pràctica.

Però la cosa es queda en temptació passatgera, perquè reconec que he agafat el gust a fer, a ser, a dir i a moure'm... a la meva manera, per descomptat, que pentura no serà la millor, però és la meva. Aquesta és la meva necessitat: actuar i fer-ho en la direcció correcta. I no, no és fàcil, em falta pràctica, i hi ha situacions difícils en què reaccion tard i malament.

De tota manera, si alguna cosa sé ara és que gairebé tot -amb importants excepcions que no cal posar sobre la taula- té solució en aquesta vida, només és qüestió d'esforçar-s'hi i posar-hi bona voluntat. Tal vegada, no ho sé, m'influeix el fet que ja no veig la vida com un camí etern, sense fi.

Un amic blocaire deia fa uns quants posts que tot el que val la pena exigeix sacrifici i esforç. Cada cop estic més convençuda que té raó...

I això ho escric mentres escolt aquesta cançó, Back to before, de Jerry Fish & The Mudbug Club:  rítmica en la seva suavitat i amb un rerefons amablement melòdic, una combinació perfecta de dues veus dispars.

dimecres, 20 d’abril de 2011

"Ets amb mi"


Ara no sé si ja havia penjat aquesta cançó, però em sembla que no. Absolutament recomanable, encara que sembli una mescla impossible: un clàssic ianqui, Stand by me, versionat al català pel valencià Miquel Gil; els ritmes, cadenciosos, de la mà de l'Orquestra Àrab de Barcelona.

Ai, com m'agrada! Fa bastants de mesos que la vaig escoltar per primer cop, si bé diverses circumstàncies, no precisament "alienes a l'organització", feren que l'aparcàs juntament amb altres coses. Ara n'estic recuperant algunes, com aquesta cançó, i les combin amb els clàssics de sempre i amb "descobriments last minute".

També reconec que algunes altres preferesc mantenir-les arxivades al calaix dels "per ara no, que no estic preparada". Malgrat sé que sempre estaran amb mi.

dilluns, 18 d’abril de 2011

Jo mateixa, a vegades



Si todos fossem iguais a você, cançó que tanca el magnífic àlbum Vinicius de Moraes en "La Fusa", que per cert no coneixeria si no fós per una bona amiga. Em roda pel cap des que fa un parell de dies algú va penjar una cançó semblant a un altre espai de la xarxa de xarxes.

Aquesta cançó és el colofó final d'un concert-homenatge dedicat a Vinicius i la canten ell mateix, Maria Creuza i Toquinho. És intensa, com jo mateixa, a vegades. No gaire "llarga", com jo mateixa, a vegades. Va In crescendo, com jo mateixa, a vegades.

I parla de pau, d'amor i de veritat, que és el que desitj per als meus i per a mi mateixa, sempre.

PD: Definitivament, cada dia estic més nyonya...

Si todos fossem iguais a você

Vai tua vida
Teu caminho é de paz e amor
A tua vida
É uma linda canção de amor
Abre teus braços e canta a última esperança
A esperança divina de amar em paz.

Se todos fossem iguais a você
Que maravilha viver
Uma canção pelo ar
Uma mulher a cantar
Uma cidade a cantar
A sorrir, a cantar, a pedir
A beleza de amar
Como o sol, como a flor, como a luz
Amar sem mentir, nem sofrer
Existiria a verdade
Verdade que ninguém vê
Se todos fossem no mundo iguais a você

diumenge, 17 d’abril de 2011

La festa dels llibres


S'atraca la festa de les festes, la festa dels llibres, Sant Jordi. I enguany no ho puc celebrar millor: tenc un bon llibre a les mans, dos més que esperen sobre la tauleta de nit, un que esper que la llibretera m'avisi aviat que ja el té i una petita temptació-sorpresa que no sé si m'acabaré comprant.

Sí, així som jo, o no llegesc gens (sequera total) o faig una bona i llarga immersió per una mar de llibres, llibres i més llibres (quines aigües més agradables, per cert). Agraesc estar en condicions de gaudir de tots i cada un d'ells, no sempre ha estat així i per això ho valor encara més.

En fi, amics, que aquesta setmana hi haurà per tot arreu activitats i més activitats al voltant de les lletres, esper que les gaudiu més que jo (reconec que aprofitaré per estar més per casa i treure el nas el menys possible).

I us vull obsequiar amb aquesta rosa: l'he fotografiada avui matí, abans de sembrar el roser al jardí. Desitj de tot cor que arreli a la terra i es faci fort, amb espines i tot.

dissabte, 16 d’abril de 2011

Fa un any


Aquests dies fa un any.
Fou cert, fou clar, ... i fou breu.
Com la cançó.

divendres, 15 d’abril de 2011

Sentir-se bé i estar de mala llet



Pots sentir-te bé i al mateix temps estar de mala llet? La resposta és sí. I no ho dic només jo, sinó que també ho pregonen Nina Simone, Michael Bublé i els Muse quan canten la cançó "Feeling good". Ni un d'ells, ni un, la canta en pla flower power. És tot el contrari: la canten com a enfadats, com si protestassin. Així que avui m'he entretengut una estona cercant la lletra (m'estim més no concretar quant de temps és "una estona") i sí, definitivament aquesta cançó és una variant extraordinària de "cançó-protesta".

M'explic: a vegades el renou a fora ens guanya, la mala gent avança, el terreny que trepitjam és tou i tot s'emboira, així que cal proclamar alt i clar com ens sentim, malgrat sembli que ho diem massa fort i que estam rabiosos. Cal dir, ni que sigui a crits, que ens SENTIM BÉ i volem continuar SENTINT-NOS BÉ. Volem que aquest sentiment se'ns refermi al cor i s'hi enganxi encara més fort. És més, volem que tothom se n'assebenti i que no quedi ningú a qui no li quedi clar.

Jo no sé cantar així com canten ells, ja m'agradaria, però més d'un pic he tengut ganes de treure'm això mateix de dins del pit sense saber com. Aquesta setmana m'ha tornat a passar i ho he resolt a la meva manera. Una manera sana i en certa manera esportiva, no us penseu.

Perquè, i ho dic seriosament, insistesc en sentir-me bé.

FEELING GOOD

Ocells que volen alt,
saben com me sent.
Sol al cel,
saps com me sent.
Brisa movent-te lentament,
saps com me sent.
És una nova albada.
És un nou dia.

És una nova vida
per a mi,
i me sent bé.

Peixos a la mar,

saben com me sent.
Riu corrent lliurement,
saps com me sent.
Flor a l'arbre,
saps com me sent.
És una nova albada.
És un nou dia.
És una nova vida
per a mi,
i me sent bé.

Libèl·lula sota el sol,

saps el que vull dir, no?
Papallones divertint-se,
saben el que vull dir.
Dormir en pau quan el dia acaba.
Això és el que vull dir.
I aquest vell món és un nou món,
i un món valent
per a mi.

Estels, quan brillen,

saben com me sent.
Aroma de pi,
saps com me sent.
Oh, la llibertat és meva.
I sé com me sent.
És una nova albada.
És un nou dia.
És una nova vida

per a mi.

I me sent bé.

dijous, 14 d’abril de 2011

L'amor és Déu en barca



Una manera curiosa de definir l'amor -i, de rebot, la vida- per part d'Enric Casasses. Amb l'aspre veu de Miquel Gil cobra un sentit diferent. Una bona combinació. La darrera estrofa val un món. L'amor és això, i molt més...

L’amor és Déu en barca
Lletra: Enric Casasses
Música: Miquel Gil

D’acord, no ens entenem
ni ens sabem estimar,
la por si l’aprofites
es torna cerimònia.

La carta que ara ve
ja la’n puc destapar,
l’amor és ritual,
el ritual és la vida,
la vida anar tirant.

La vida anar tirant,
l’amor és pa amb formatge,
el pa amb formatge és vida,
la vida anar paint.

L’amor és Déu en barca,
la vida és un naufragi
en un got de vi blanc,
l’amor és caure al toll
i trobar-hi l’amor.

dilluns, 11 d’abril de 2011

Aquelles petites coses


Avui no escriuré massa, ja vaig endarrerida sobre l'hora prevista... Dilluns, quina mandra...

Canvi de setmana i canvi de post. I quines són les meves pretensions per a aquests set dies nous? Doncs no en tenc gaire, únicament la de fixar-me i aprofitar les petites coses, les tangibles i que tenc a l'abast. Com aquesta cançó, que és un petit tresor.

dissabte, 9 d’abril de 2011

La bona soledat



La bona soledat. Que què és això? Doncs una cosa estranya que m'ha passat pel cap, com no, mentres escoltava una cançó [si algú es demana si sempre tenc alguna cançó al cap, la resposta és "Si", sobretot quan estic escrivint aquí].

Estic davant l'ordinador, fent temps abans d'anar a dormir, tafanejant pels blogs amics, pel Facebook i, ailàs, per Spotify: quin invent, tu!, sembla que hi està TOTA LA MÚSICA DEL MÓN!!! Fins i tot m'ha entrat salivera, com als cans de Paulov...

No hi ha manera, avui no arrib a dir el que he de dir. Aquest ja és el tercer paràgraf. Meam si em centr: res, que avui li ha tocat a aquesta cançó caure en les meves "garres", pobreta... No coneixia la versió de Norah Jones i M. Ward i trob que és meravellosa. Coses de la vida, ha fet que prengués forma un sentiment que em ronda els darrers dies, la soledat.

La que sentia abans és diferent a la soledat que sent ara. Després d'una temporada de muntanyes russes, mir enrere i pens en com estic ara. No puc dir que estigui sola, no ho estic, la quantitat de gent que em rodeja és apabullant, alguns són més propers, altres no tant, però tots tenen, teniu, la vostra importància (just ara acab de sopar amb bona gent a un bon lloc). Això no lleva que no tengui moments en què em sent sola, però és una soledat bona, perquè m'hi sent bé, com ara, mentre escolt "Blue Bayou"...

Contràriament al que diu la lletra, crec que he arribat a la platja blava de Bayou. No sé quant de temps hi estaré, però pens aprofitar-lo...

Tot torna a començar



Sense que servesqui de precedent, aquesta vegada el primer que m'ha cridat l'atenció d'una cançó és el títol; després, he parat esment en la lletra; i finalment, en la música. Vaja, el món a l'inrevés...

Tot torna a començar. És una obvietat, però té un punt interessant si pens que després d'un dia ve un altre dia, i que passa el mateix amb cada setmana, cada mes i cada any. Tot pot tornar a començar, si vull. Llavors, per què em deix lastrar pel passat?

"Tot torna a començar" (Mishima):

Quan d'un cel blau del nord somriguin
núvols blancs i bufi el vent,
i els teus pulmons s'inflin com veles,
i el sol t'escupi raigs al front.

Quan els pit-rojos i les caderneres,

els gaigs, les garces i els mussols
refilin a l'uníson una melodia
que tens al cor, potser comencis
a sospitar.

(I tothom sap que la sospita és la primera forma de la fè)


Quan recuperis tots els fragments

d'aquest naufragi que és la memòria,
d'aquests parracs ja no en direm corbates,
d'aquesta espelma ja no en direm llum.

Quan de la fosca nit salvatge

l'udol dels llops, convocant la lluna,
recorri en calfreds els petits cossos
dels vostres fills, és que tot
torna a començar.

O potser tu mai has tingut un amic imaginari.

O potser tu mai has demanat res al teu àngel de la guarda.
O potser tu mai t'has sentit fill d'un pare desconegut.

dijous, 7 d’abril de 2011

Arrebatadorament sentimental



Hi ha melodies que demanen, no, que exigeixen, ser cantades a la manera clàssica.

Avui capvespre tornava a casa en cotxe i, perquè em fés companyia, he posat un cd de Van Morrison i Georgie Fame (How long has this been going on). Una de les cançons, en concret la 4, és aquesta, una molt bona versió d'un clàssic de clàssics. Però Youtube, que és impressionantment eficaç, no és perfecte i no la té disponible. Així que m'he posat a remenar altres versions: Sammy Davis Jr., Shirley Bassey, fins i tot Astrud Gilberto. I res, que cap em convencia.

Mentrestant, esquivava i esquivava en Tony Benett, per clàssic i poc original. Al final li he fet cas i, decididament, cantant aquest tipus de música, és un dels millors: l'orquestra es conjuga amb la seva veu al mil·límetre i oscil·len, tots plegats i en perfecte harmonia, entre sons aguts i greus d'una manera plàcida i arrebatadorament sentimental.

Durant tres minuts i tres segons i amb una mica d'imaginació, pots imaginar-te dins d'un dels dramons de Douglas Sirk.

I després dones gràcies per no esser-hi! Mare santa, quin patir!

dimecres, 6 d’abril de 2011

"Rectificar és de savis"



Mmm, molt bé, ho reconec, en Bublé és millor del que em pensava. El tenia per més figa-flor, més postís, més "playbacker" i resulta que no, que els directes se li donen de "c...". Per a mi és així com un músic demostra que ho és, i més quan hi ha orquestra inclosa. Ara em fa una mica de nosequè no haver mogut fitxa per anar a qualque concert seu quan ha vengut a la terra nostra.

En fi, lo fet, fet està. I lo dit, també.

Però, Michael, encara que t'he de dir que mai podré admirar-te tant com admir a n'en Harry (Connick jr.) i a n'en Jamie (Cullum), ja que arribaren abans que tu i els dec la deferència, reconec que m'agrades. M'agrades més que no em pensava.

Avui a la tarda, mentres t'escoltava, m'has fet sentir bé, m'has fet sentir tal com diu la lletra de la cançó.

El millor de tot, que encara m'hi sent.

Donar al play



Com en els vells temps.
Una passejada en cotxe.
Bona companyia, molt bona.
La música, un recopilatori de la dama Fitzgerald i del mag Armstrong.
Al cap, però, aquesta cançó que teniu aquí dalt.
El meu cotxe, un microespai, una bimbolla, amb una atmosfera concreta.
La conversa, especial, com sempre.
Però tot té un fi, com aquesta melodia.

I ara mateix?
L'ordinador i jo.
La música, aquesta cançó que teniu aquí dalt.
El meu estudi, un microespai, una bimbolla, amb una atmosfera concreta.
No hi ha conversa, sinó pensaments, records i tecleig.
I no té fi, basta que doni al play i tot torna a començar.

Sempre i quan però no m'entri la son, tanqui l'ordinador i me'n vagi a dormir, que és el que està a punt de passar. No sé perquè m'he posat nostàlgica. Bé, ho sé. Tampoc passa res, és un sentiment agradable, però per tenir durant una estoneta només, així, abans de dormir, quan les defenses estan baixes però no hi ha perill.

dimarts, 5 d’abril de 2011

Sentir una cançó



Tenint en compte que no sé què diu, aquesta cançó em té completament hipnotitzada.

Fa dos dies vaig sentir-la per primer cop i ara no puc deixar d'escoltar-la. Aquí, el verb "sentir" hi escau a la perfecció, més que "escoltar".
No em transmet tristesa, malgrat ho pugui semblar, sinó tot el contrari: em fa pensar en els bons moments, amb lo bo que tenc a l'abast i que, tot plegat, és molt.

dilluns, 4 d’abril de 2011

Sobre bandes sonores



M'agrada el cinema i m'agrada la música, o sigui que us podeu imaginar fins a quin punt m'agraden les bandes sonores. N'hi ha de fantàstiques i de meravelloses, tant si s'han compost expressament per la pel·lícula com si són un recull de cançonetes.

Hi pensava avui horabaixa i m'he posat a cercar bandes sonores per youtube. Era això o fer els "deures" d'un curs. I, ehem, ho he tengut clar. M'he passejat per les músiques de Gladiator, The last of Mohicans, Dances with wolves i també d'alguna peli de por.

Hi ha escenes en què la música és essencial, tant o més que les declamacions dels actors. En el meu cas, quan m'he emocionat de bon de veres, però de veres-veres, d'allò que et cau la llagrimeta i dius "on són els cleenex" i "per favor, per favor, que no s'encenguin els llums encara...", ha estat amb moments com el de la melodia adjunta, quan en Kevin Costner balla amb "Two socks" ("Calcetines", per als amics...) a Ballant amb llops. No vaig tenir escapatòria: música + animals = en John Barry sap on "punyir", el molt "punyetero"... Aquest John i l'altre, en John Williams, tenen un perill...

Per cert, el millor del vídeo del "Two socks" al youtube (amb 437 "m'agrada" i 5 "no m'agrada") és l'únic comentari en spanish: Quienes habrán sido los 5 anormales retromongolos que le han dado al jodido "no me gusta"..

Vent



El vent bufa increiblement fort avui. Aixeca mil·lions i mil·lions de partícules i les desplaça d'aquí a allà. Despentina i escambuixa arbres i plantes. Resseca la terra. Duu i se'n duu niguls a gran velocitat. Desorienta animals i persones (perdonau la redundància). I tot s'accelera, amb el vent.

Tot s'accelera a fora. Aquí dins no. Aquí segueix havent el ritme habitual.
I que duri.

dissabte, 2 d’abril de 2011

Batecs amb ritme



Sí, crec que és doiut el que estic a punt d'escriure, però "allá voy". Em permetré la llicència escudada en l'anonimat que em dóna el blog (val, hi tenc els amics que em coneixen -"hola, guapos i guapes, què tal?"- que sí em poden posar cara i veu, però són això, amics, i no m'ho tendran en compte).

Bé, el que volia dir, ara que ja he presentat les meves excuses (com el títol de la cançoneta de marres) anticipades i m'he cobert les espatlles mitjanament, és que em trob bé, em sent bé, que no em trec del cap aquesta cançó des d'ahir i que això em passa no només perquè la cançó sigui bona, que ho és, sinó perquè sent que el meu cor batega al seu ritme. Exacte, aquest és el doi. Hi ha molts instruments i veus en ella, com sentiments i moments tenc a dins i he arribat a la nyonya conclusió que el cor em batega per tu, sí sí, no posis aquesta cara de sorprès, em batega per tu. I per tu, i per tu també, i, sí, per vosaltres i, encara que no t'ho creguis, per tu també. Per tu, i per a tu.

Mare santa! La primavera enguany pega fort...!