dijous, 31 de març de 2011

Realitat contra irrealitat



La del dia a dia contra la dels pensaments volàtils.
La de les abraçades a l'abast contra les mai rebudes.
La de les passes donades i per donar contra les volades a favor del vent.
La dels somriures cada cinc minuts contra la del neguit perpetu.
La de la mirada reflectida pel mirall contra la que reflecteixen els altres.
A cops, jo contra mi mateixa.

dimecres, 30 de març de 2011

Cursos i noves tecnologies



Es veu que tenc debilitat pels cursos. He intentat deixar-ho, però no puc, tard o d'hora hi torno a caure. Hi deu haver grups d'ajuda? Ho miraré... Però no volia parlar d'addiccions, sinó d'una altra cosa.

Ahir vaig acabar un curs presencial, i vaig disfrutar. Bons professors i bons companys. Les hores, que no foren poques, em passaren volant, vaig aprendre bastant i vaig tenir opció de demanar el que no entenia. La interacció fou molt bona.

Avui n'he començat un de virtual. Aish, aquests cursos virtuals no m'acaben de convèncer, però era això o res (no vull arriscar-me a tenir síndrome d'abstinència). Els trob postissos i freds i sempre que n'he fet algún he anat a remolc, m'hi perdia entre tantes activitats, i tants de fòrums i debats.

Però pentura ara m'anirà millor: entre aquest blog, el de les fotografies i i el facebook, he agafat una fluïdesa "quepaqué".

Deu ser el que en diuen "evolució"...

dilluns, 28 de març de 2011

Silenci



Fa temps vaig penjar aquesta cançó al blog. No record els pensaments que l'acompanyaren. Tampoc no faig comptes cercar-los.

No sé perquè m'ha vengut avui al cap, però he tengut necessitat d'ella, de trobar-la de nou.

Els niguls, el llac, les muntanyes, la vall, la veu, la guitarra, el violoncel, la melodia, el cant dels ocells... tot plegat forma un conjunt que m'anestesia de manera plàcida. Em transporta a un somriure inevitable i tranquil.

Em feia falta. Se m'acaba d'ocórrer que tal vegada sigui per... No, no ho diré.

Res és millor que el Silencio que ens proposen els Madredeus...

Bona nit...

Mig dilluns menjat



Bé, duc mig dilluns menjat i ja no em queden energies. Catxindena, quin refredat! Està acabant amb mi!. N'hi ha que em diuen si no serà al·lèrgia. Toca't el nas, som un poc al·lèrgica, però taaaant??? Ara que, pensant-ho bé, des que he tornat una "pupas" tot és possible.

En fi, estic deixant un munt de coses aparcades a la secció "Quan estigui bé". Ja no n'hi caben més a la secció "Quan tengui temps".

Però m'ho agafaré amb la filosofia habitual: una mescladissa d'idees zen i "jahoveurem" mallorquí recolzada en les infalibles eines de superació que em dóna ser una despistada integral ("oh, nohihaviapensat"...).

D'aquí a mitja hora he de tornar a agafar el cotxe, buf, i serà tardíssim quan torni a casa. Millor no pensar-hi: ho faig perquè vull i "punto". La part possitiva és que ja ha passat mig dia i que estic de bon humor, com demostra l'engrescadora i novedosa cançoneta que he penjat.

Sí, estic de bon humor! Serà per la primavera? Serà pel bon regust que deixàreu amb els vostres comentaris d'ahir? Serà perquè avui he tengut un bon matí a la feina i he vist gent a qui aprecio molt? O serà l'al·lèrgia????

dissabte, 26 de març de 2011

The logical song



Hi va haver un temps en què tu i jo érem amics, o jo ho sentia així. Per a mi fou una bona època: formàvem un bon grup tots plegats. Record les excursions, les passejades, les nostres converses musicals, les quals a vegades es convertien en una mena de competició (que acostumaves a guanyar, per cert). Enyor molt aquella època: què còmoda és la ingenuitat! No sé tu, però a mi em quedaven tantes coses per aprendre!

Tot passa, tot canvia i lentament, d'una manera subtil, ens allunyàrem. Però això no lleva que m'agradi veure't, encara que sigui de tant en tant, i, també, ho reconec, que em punyi una mica la distància, més ben dit, el distanciament (però només una micona, eh?).

És per això que em preocup quan sé que no estàs bé, o, com avui, quan sé que estàs pitjor del que creia.

I és per això que et dedic aquesta cançó. Sé que tot d'una sabràs que va dedicada a tu. Si t'he de ser sincera, és la tercera opció: primer, havia escollit una cançó de Queen (Show must go on); després he pensat que no, que no era just, que era millor posar Supertramp, perquè t'agrada més (al manco, més que a mi), però la que anava a posar m'ha semblat excessivament sentimental i amb una lletra que podia conduir a error; així que finalment he optat per aquesta del teu Roger Hodgson. Pentura no és de les que més t'agraden, no ho sé, però t'aguantes (;-)).

Esper que t'animi, en el cas que em llegeixis, ni que sigui un poquet. Em conformaré si et fa somriure. I sinó, tampoc passa res, perquè m'he quedat d'un ample escrivint aquest post...!

Avui ens has fet falta: hi érem tots, o gairebé, com en els vells temps.

Bona nit, amic. Sé que saps que te'n sortiràs. Sé que saps que no serà ni fàcil ni ràpid. I també sé que saps que la vida són dos dies, i que cal disfrutar-los. Deixem l'amargura per a ... mai?

divendres, 25 de març de 2011

Petiteses immenses

Buscar más artistas como Samantha Navarro en Myspace Music

Ahahá: aquí la teniu, la cançó que vaig escoltar per primer cop, fa dos dies, en ple trajecte automobilístic i en plena congestió nasal i mental. Aquesta i unes quantes fresques i noves melodies més, m'ajudaren a arribar a casa. Sí, ja sé que aquest fet és en si mateix una petitesa, però per a mi és una petitesa immensa, una més de les que omplen els meus dies.

Avui matí he viscut una nova petitesa immensa i esper viure'n alguna més abans d'anar a dormir: encara queda la tarda. Però si no és així, sé que n'hi haurà més demà, i passat demà. Només és qüestió d'esperar amb els ulls  espolsats, les orelles dispostes, el nas afinat, el paladar esmolat i, el més important de tot, els braços ben oberts.

dijous, 24 de març de 2011

L'atzar



Ahir vaig sortir abans d'hora d'un curs que faig els capvespres, cosa que no fou cosa de l'atzar sinó d'una "peazo" congestió que feia perillar el retorn a casa. Tampoc fou l'atzar qui em feu posar Radio 3 al cotxe: a aquella hora no feien res que el meu estómac pogués digerir (ni som futbolera ni som patxanguera, i ja he perdut l'esperança que es torni a escoltar Icat Fm en aquesta illa, si no és per internet, clar).

Però m'agrada pensar que fou l'atzar qui em va dur a Culpable, estranya i divertida cançó d'un tal Max Capote. He de reconèixer que en aquest programa, El Gran Quilombo, recomanaren una cançó que m'agrada més, però l'atzar no em permet oferir-vos-la, encara... Me la reservo per a més endavant, segur que en un moment o altre ella i jo ens trobarem i ja no se m'escaparà.

La qüestió és que Culpable em va permetre arribar a casa en bones condicions, menys piltrafa de com havia sortit del curs, així que aquí la teniu.

Culpable

Mátenme, es lo que necesito,
yo las robé y les cambié el estribillo,
me perdí entre tantos estilos,
son las canciones disfraz del mismo estribo.

Y aunque sea el culpable ya es tarde,
y aunque sea el culpable ya es tarde,
ya es tarde.


Mi canción sólo es más de lo mismo,
letras de amor mezcladas con hedonismo
mírenme yo no soy lo que digo,
mírense aplauden por compormiso.


Y aunque sea el culpable, ya es tarde,
Y anque sea el culpable ya es tarde, 
ya es tarde.

dimarts, 22 de març de 2011

Ítaca



Una persona a qui aprecio molt acaba de perdre a algú molt i molt estimat. No ha estat una cosa sobtada, ni tampoc inesperada, però això no ho fa menys dolorós.

Se'm remouen les entranyes i el cervell pensant en el que deuen patir. I és inútil preparar-se per a les pèrdues, encara que aquest cop no sigui "teva" i et caigui una mica llunyana. És inútil. La memòria i els records fan que el crui que tens a l'ànima et faci més mal que altres dies.

Malgrat aquesta persona no llegirà mai això, hi penjo Viatge a Ítaca, de Lluís Llach: fa dos dies ens deia que li agradava molt. D'aquí a una estona la veuré, l'abraçaré, li faré companyia i estaré al seu costat per al que necessiti.

ÍTACA 

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.
 
Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.
 
Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.

divendres, 18 de març de 2011

En Roy, en Roy Orbison



L'idolatrava, a l'adolescència. Sempre agrairé a la pel·lícula Pretty woman (a la que mai he vist "el què") que el fés el centre de la banda sonora amb la cançó que li dóna títol, que tampoc m'agrada gaire, per cert.

Tampoc no és que me mati la música que feia de jovenet: per a mi és com un succedani de n'Elvis, amb excés d'edulcorant.

A mi, el que m'agrada de Roy Orbison, el que em va fer tornar boja (bé, aquí m'he passat...) és aquest concert-homenatge en el que l'acompanyaren personatges tan il·lustres com Bruce Springsteen, Elvis Costello, Tom Waits, K.D. Lang i Bonnie Raitt, per citar els més coneguts. Es tracta del Black and White night, gravat el 1988, poc abans de morir. Encara em comprava els discs en vinil i aquest fou un dels que vaig posar insistentment, un cop i un altre. També vaig comprar-me el vídeo (vhs, per descomptat): un directe fabulós que veia repetidament, els directes tenen sempre una màgia especial.

Aquí us deix una de les cançons que més m'agradaven, Crying. És de les nyonyes-nyones, ho adverteixo. Han passat molts d'anys, però molts, però hi ha coses que no canvien: encara m'agrada.

dimecres, 16 de març de 2011

"T'estims", "Ti amos" i "Te quieros"

Fer feina a vegades no està tan malament, ho reconec (però no li digueu a ningú, val?). Avui, per exemple, m'han passat dues coses interessants, una possitiva i l'altra no tant.

La possitiva:

Després d'una reunió de feina no excessivament farragosa, una de les persones convocades i quan ja ens despedíem (la típica despedida mallorquina: tots drets durant un mínim de quinze minuts parlant del món i de la bolla) ens ha fet a la resta una reflexió interessant. És algú a qui conec des de fa bastants d'anys, d'acord que de manera superficial però amb qui, i no em demaneu perquè, hi ha una química especial, tal vegada perquè aquesta persona és en sí mateixa especial i particular. Amb una paraula, no el conec de res però em cau beníssim.

Doncs bé, no sé què ha fet comentar-nos com de diferent és el verb estimar segons l'idioma. La qüestió és que va i ens demana si no havíem pensat mai que és possible que els italians diguin "ti amo" perquè són passionals, els espanyols "te quiero" perquè són possessius i els catalans "t'estim" perquè valoram l'assumpte. Val que ha deixat clar que es tractava d'una curiositat sense cap fonament, però no deixa de ser una curiositat que m'ha fet somriure.

L'altra que no ho ha estat tant...:

He sortit de la feina en direcció el cotxe. Avui l'he deixat aparcat al carrer (no acostum a fer-ho perquè tenc pàrguing però he vist un lloc que estava molt bé i com que arribava justa a la feina doncs li he deixat) però a mesura que m'hi atracava he vist que el cotxe aparcat al lloc on estava segura haver deixat el meu NO ERA EL MEU. De tota manera, he espitjat el botonet de la clau per si estava equivocada: cap llum de cap cotxe dels voltants a fet xuif-xuif. No hi era i punt. La farola del costat m'ha fet veure la llum, i no perquè s'hagi encès, sinó perquè li havien enganxat una ferratina taronja, amb la matrícula del meu cotxe escrita, que deia que la grua se l'havia enduit. Sembla ser que uns indicadors que no he vist al matí avisaven que havien de podar els arbres d'aquell carrer i el meu pobre i desamparat cotxet els ha fet nosa.

La broma m'ha costat una bona passejada fins arribar al pàrquing municipal i una pessigada a la cartera pel "servei" de grua. Encara em resta fer cua per pagar la multa i presentar un recurs. No puc dir que m'hagi enrabiat, ni enfurismat, ni enfadat. M'he indignat, simplement, i he pensat que era una pena no saber dir "me c.. amb l'ajuntament i amb el c...ó que el va inventar!" en diferents idiomes...

---   ---   ---   ---
De banda sonora de tot plegat volia posar la cançó L.O.V.E. de Nat King Cole en una versió que canta en diferents idiomes. He cercat i cercat, fins i tot m'he empassolat una versió en francès i, no us ho perdeu, una estranya versió en japonès i, com que no he trobat la que volia i a aquestes altures ja he avorrit en Nat, us pos aquesta versió d'anunci de colònia, que també està bé.

Bona nit!

dilluns, 14 de març de 2011

De nou "Aniversari", dels Manel



Efectivament, fa no res vaig penjar la cançó, però és que vull tenir al blog el videoclip. No som gaire fanàtica dels clips, m'agraden les cançons sense contextos ni condicionants, però en aquest cas faig una excepció, l'excepció que confirma la regla.

Ahir al matí vaig encalçar el diari Ara per un grapat de quioscs fins arribar al centre. Malgrat era diumenge i em feia peresa agafar el cotxe, VOLIA el dvd que acompanyava el diari perquè era aquest vídeoclip. Havia llegit que hi sortia en Sergi López! Tenia molt bona pinta, l'assumpte...

El capvespre em vaig acomodar al sofà i em va sorprendre molt, i en possitiu. I aquí el deix.

Bona nit, bona gent.

dissabte, 12 de març de 2011

Cançó per a un bon moment



Una cançó tranquil·la per a un cap de setmana tranquil. Les imatges que l'acompanyen en aquest vídeo són d'allò més adient. Simple i senzill, com a mi m'agrada. M'encantaria saber què diu el meu amic Van (Morrison) però l'anglès se'm continua resistint i no hi ha hagut sort a Google. Resignació. Per cert, el cd al qual pertany, "Back on top", és molt bo, lo darrer que va fer que em va agradar. Després en Van i jo hem hagut de seguir camins diferents. Je.

Aquests dies faig balanç de tot allò viscut els darrers tres anys. Com ha pogut anar tot tan ràpit? Són tres anys que em pesen com si fossin trenta. Em fa por pensar en la velocitat amb què corren els dies. L'envelliment, la mort... abans eren pensaments molt allunyats de mi i ara em volategen continuament. Però per bé, no us penseu: el fet de no encalçar quimeres, somniar contes de fades ni desitjar impossibles em permet disposar d'energies per viure coses infinitament més properes i profitoses. Tenc tot el que he de tenir a l'abast.

Necessitats i il·lusions hi són, no hi ha manera d'extirpar-les, tampoc ho intento. Conviuen i s'entremesclen amb sentiments, vivències i realitats, i no passa res. També són amb mi, malgrat mai pugui tocar-les ni sentir-les.

D'aquí a una estona agafaré el cotxe. Com a banda sonora el "Back on top". Procuraré no superar els 90 km/h, mentres decideixo què fer demà diumenge. Serà un bon moment abans de començar un nou bon moment.

dijous, 10 de març de 2011

Una de Puccini



Una ària dolça, tendra, suau i trista. Una cançó que m'acaba d'arribar de rebot i que el primer que m'ha fet pensar és amb la pel·lícula Una habitación con vistas, el súmum del romanticisme durant la meva adolescència..., ai...! Ara no sé si la vaig veure cinquanta mil vegades, o cinquanta mil i una... ;-)

Després m'ha agafat la brusca de cercar la traducció. Aquí teniu la de la wikipèdia. Quina sorpresa! És completament adient amb la trama de la pel·lícula, la qual, per altra banda no és tan efusiva, que per això la feren els britànics.

Preciosa...

Oh mi papaíto querido
Me gusta, es bello, bello
¡Iré a Porta Rossa
a comprar el anillo!
¡Sí, sí, allí quiero ir!
¡Y si le amase en vano,
andaría sobre el Ponte Vecchio
mas por tirarme al Arno!
¡Me consumo y me atormento!
¡Oh Dios, querría morir!
¡Papá, piedad, piedad!
¡Papá, piedad, piedad!

dimarts, 8 de març de 2011

"Aniversari", dels Manel



Aquest tipos de Manel ja em varen agradar, i molt, amb cançons com Ai, Dolors! o Captatio benevolentiae del seu disc "Els millors professors europeus". Fins i tot vaig encaparrotar-me en memoritzar aquesta darrera, cosa mai vista en la meva infausta i desmemoriada vida.

I ara em sorprenen amb Aniversari, del seu darrer disc "10 milles per veure una bona armadura", que posen a la venda dia 15. He llegit que el títol ve d'una frase de Kenneth Brannagh a Mucho ruido y pocas nueces. No, si imaginació no els falta...

Ja sé que sempre dic el mateix de la música que penjo: "Què bona!", "Fantàstica!", "Meravellosa!", "Espectacular!". I a aquestes altures del cuento i, amb aquesta cançó en concret, no faig comptes variar el meu discurs ni en una coma: "Què bona!", "Fantàstica!", "Meravellosa!", "Espectacular!".

Carai, és que ho és! Aquí sota, teniu la lletra, per si voleu gaudir llegint, mentre gaudiu escoltant. Estic per tornar a fer l'esforç de memoritzar alguna cosa. I hi haurà tasca amb la cançoneta...

Els llums s'han apagat, han tret el pastís,
aplaudien els pares, els tiets i els amics,
tots alhora agrupats en únic crit:
"Que demani un desig, que demani un desig".
I tu, nerviosa, com sempre que et toca ser el centre d'atenció
has fixat els ulls en un punt imprecís del menjador
un segon, dos segons, tres segons, quatre i cinc.

Els teus ulls cavalcaven buscant un desig
les espelmes cremaven i alguns dels amics
t'enfocaven amb càmeres de retratar
una veu comentava: "ai, que guapa està"
i jo en el fons m'acabava el culet de la copa decidit
a trobar un raconet adequat per fer-me petit, petit.

Del tamany d'una mosca, del tamany d'un mosquit,
per un cop empetitit sota els tamborets i la taula allargada
pels dos cavallets fer-me pas amb prudència
per un entramat de sabates d'hivern, de confeti aixafat
i esprintar maleint l'allargada dels meus nous passets
i amagar-me entre un tap de suro i la paret
just a temps que no em mengi el collons de gatet.

I escalar les sanefes del teu vestit
i falcar el peu esquerre en un descosit
i arribar-te a l'espatlla i seure en un botó
i agafar un pelet d'aire i amb un saltiró
enganxar-te un cabell, impulsar-me en un últim salt final
i accedir al teu desig travessant la paret del llagrimal,
ara un peu, ara un braç, ara el tors, ara el cap.

I ja dins del desig veure si hi ha bon ambient
repartir unes targetes, ser amable amb la gent
i amb maneres de jove, discret i educat
presentar els meus respectes a l'autoritat,
escoltar amb atenció batalletes curioses als més vells,
fer-me fotos gracioses amb altres il·lustres viatgers
i amb un home amb corbata que no sé qui és.

i en el núvol de somnis que tens a l'abast
i entre d'altres que ho sento, però ja mai viuràs
detectar un caminet que m'allunyi del grup
o una ombreta tranquil·la on desapercebut
estirar-me una estona i, per fi, relaxar-me celebrant
el plaer indescriptible que és estar amb tu avui que et fas gran
mentre fora de l'ull les espelmes es van apagant.

dissabte, 5 de març de 2011

Després...



Despús ahir escoltava cançons com aquesta dels Band of Horses. Què bona! Quin grup! Són fantàstics. Aquesta en concret és genial, m'ha costat trobar-la per oferir-vos-la. Domés em vaig quedar amb dues paraules que va dir n'Albert Puig, el locutor: "arms" i "horses". Però no hi ha res que un poc de paciència i unes nocions de "navegació" no puguin resoldre. Gràcies de nou, Delicatessen!

Ahir vaig acabar de llegir "Inés y la alegría". Una novel·la feixuga i difícil les primeres 100 (o més) pàgines. Però després... Vaig entrar dins la vida de na Inés, d'en Galán i de molts d'altres. Vaig poder estar a la imaginària cuina de Bosost. Vaig sentir l'amor, la por, la sensibilitat que desprenien tots i cada un dels personatges. Na Grandes tendrà defectes -a moments estava marejada de tant que tornava la història envant i enrere- però és única fent vibrar emocions. Quina pena que el llibre s'hagi acabat! Gràcies per deixar-me'l, amiga!

Avui em sent rara. Crec que ja estic bé del refredat, o grip, no sé que ha estat això. Em fa peresa tornar a la rutina, a la feina, a les feines, al "fer", però ja està bé. Massa dies de baixa, ara hauré d'entonar-me de nou, preparar el cos per al dia a dia. De tota manera no em puc queixar, ha estat una malaltia que m'ha permès llegir a qualsevol hora, escoltar música en qualsevol moment, quan més "m'abellia" (quin verb més meravellós!) sense pensar en res més.

Ara vaig cap a la dutxa. Ràpida, perquè a fora fa un sol que no vull desaprofitar.

Després, ja veurem...

dimarts, 1 de març de 2011

Fleet foxes



Som a casa, amb un refredat que m'ha impedit anar a veure "El cisne negro", em sap greu, però la veritat és que no vaig sobrada d'energies i no em veia amb coratge de sortir. Tampoc no em puc queixar: és el primer sotrac de la temporada. Esper estar bé demà: vull anar a fer feina (no és que en tengui especials ganes, també us ho dic, però hi he d'anar).

Tenc el cap a punt d'estallar (em sembla que li diuen "congestió"), no tenc ganes de llegir, he aguantat la tele mitja hora més o manco (em creia estar a un malson: he caigut a Tele5). I m'he enxufat a l'ordinador per veure què hi havia de nou al Facebook (he aprofitat per penjar una cançoneta de l'adolescència) i per veure també de què va anar el Delicatessen d'ahir.

I resulta que al programa emeteren lo nou dels Fleet Foxes. Són un grup especial i diferent, els Fleet Foxes, amb una força i un carisme difícils de definir. Algunes cançons m'agraden molt, altres no tant, però totes tenen el toc particular que els fa ser únics.

Ara escolt "Helplessness Blues", la cançó que dóna nom al seu nou disc, serà qüestió d'averiguar si la resta també m'agrada tant.