dilluns, 31 de gener de 2011

Rufus Wainwright



Rufus Wainwright: no sé que té aquest home que em té hipnotitzada. És com molts músics: jove (37 anys encara és jove, val?), amb bona veu i bon sentit de la música, n'hi ha palades com ell. A palades? No! Què estic dient??? Ell és molt més. Composa una música fabulosa, una música només seva, sempre amb el seu segell. Són imprescindibles els seus discs Poses, Part One, Part Two i Release the stars, on ha demostrat que és un tot terreny capaç de fer des de la composició més barroca i densa a la més senzilla i delicada. I és capaç d'embestir versions úniques i intranferibles (us recoman l'Across the Universe dels Beatles o l'Everybody Knows de Leonard Cohen) i de montar un homenatge a Judy Garland, la seva musa, en 2010 i calcant al mateix lloc, el Carnegie Hall, un concert d'ella mateixa de 1961, amb una orquestra de primera i sense tallar-se un pèl (no té desperdici i està editat en dvd, us el recoman: aquí us enganxo Zing! Went the strings of my heart).

Parlant de recomanacions, l'he presentat a parents i amics i la majoria en fuig. I no ho entenc. Serà per la seva mirada de boig, que la té? Perquè té més ploma que les gallines del meu galliner, i en tenc moltes? O perquè balla fatal? No ho sé. Tal vegada la rara sigui jo, m'agrada la música rara, ho reconec.

He llegit que ara s'està dedicant a composar òpera. En fi, ferà alguna meravella, n'estic segura, però enyoraré la possibilitat d'escoltar noves cançons d'ell, si bé sempre em quedaran les que ja tenc.

I aquí us deixo na Garland amb el número musical que serví d'inspiració a n'en Rufus per a la gamberrada, o jo ho veig així, que montà al festival de Glastonbury en 2007 i que us he enganxat al principi.

Bona setmana!

dissabte, 29 de gener de 2011

Imagina't



No hi ha res segur, o al manco és el que pens. Tot trontolla: l'economia -llegiu el darrer post d'Azar objetivo, http://ainapol.blogspot.com/2011/01/economia-economia.html-, la societat, el clima, el món sencer està a punt de petar..., aquesta és la sensació que em queda quan llegesc un diari o veig les notícies a la tele... Sembla que ens hem acomodat al caos, que tot això no va amb nosaltres, jo la primera. I continuam amb les nostres coses, les nostres neures, queixant-nos de futileses i deixant de banda allò fonamental: que el temps corr en contra nostre, els fulls del calendari no s'aturen i no pot ser que ens n'anem sense haver donat el millor de nosaltres, no pot ser.

L'Imagine de Lennon era una utopia, no?

Imagina’t que no hi ha cel,
és fàcil si ho intentes,
Sense infern sota nostra
damunt nosaltres només el cel blau.
Imagina a tota la gent
vivint al dia…
Imagina que no hi ha països,
no és difícil de fer,
ningú per qui matar o morir
ni tampoc religió.
Imagina’t tota la gent
vivint la seva vida en pau….

Diràs que sóc un somniador,
però no sóc l’únic;
i espero que algun dia t’uniràs a nosaltres,
i aleshores, només hi haurà un sol món.

Imagina’t que no hi ha propietat,
no sé si podràs.
Que no hi ha enveja, ni tampoc fam,
sinó homes vivint en germanor.
Imagina’t que tothom,
ho comparteix tot arreu del món.

Diràs que sóc un somniador,
però no sóc l’únic;
i espero que algun dia t’uniràs a nosaltres,
i aleshores, només hi haurà un sol món.

——————————————————-

Imagine there’s no heaven
It’s easy if you try
No hell below us
Above us only sky
Imagine all the people
Living for today…
Imagine there’s no countries
It isn’t hard to do
Nothing to kill or die for
And no religion too
Imagine all the people
Living life in peace…

You may say I’m a dreamer
But I’m not the only one
I hope someday you’ll join us
And the world will be as one

Imagine no possessions
I wonder if you can
No need for greed or hunger
A brotherhood of man
Imagine all the people
Sharing all the world…

You may say I’m a dreamer
But I’m not the only one
I hope someday you’ll join us
And the world will live as one

dilluns, 24 de gener de 2011

Força



Un blues rítmic i optimista. De cop i volta m'he enrecordat d'ell. Força, energia, alegria i seguretat, això és el que desprèn aquesta cançó cantada per B.B.King i Etta James. Feia molt de temps que no l'escoltava i veig que no torna vella. Això està bé.

Ai, no sé què faria sense Youtube, un deu per a qui va inventar-lo!

dijous, 20 de gener de 2011

El llarg camí


I precisament aquí està la gràcia, en el camí, que serà lo llarg que hagi de ser, tendrà les costes que hagi de tenir, m'hi acompanyarà qui m'hi hagi d'acompanyar, i veuré i em trobaré amb Déu sap què. Això si, duc el calçat adequat (crec) i la motxilla carregada amb lo imprescindible.

No vaig cap a casa, ja hi som.

diumenge, 9 de gener de 2011

Cha-cha-chá


Hi va haver un temps en què no domés tenia "ballera", sinó que vaig anar fins i tot a classes de ball. Classes de ball sense parella. Tot dones, clar, era d'esperar, i el professor. Amb algunes el pobre home va haver de fer una feiiiiinada, però no va ser ni el meu cas ni el de les meves amigues. No és per "fardar", sabíem que no ens guanyaríem la vida amb allò, però també sabíem que teníem ritme, que la música ens encisava -ens encisa- i disfrutàrem, i ballàrem, i riguérem, i suàrem, i ... tot això i més concentrat en una hora a la setmana, o era hora i mitja? Aquesta memòria meva... Ens ensenyaren els passos bàsics -no tan bàsics a lo darrer de tot- de chachachá, samba, mambo, rumba-bolero, tango, rock, merengue, vals i qualque cosa més.

I ho vaig deixar. Em vaig cansar de ballar sola, massa espai buit davant meu. I per acabar-ho d'arreglar, em sabia la teoria ("un-dos-tres, un-dos-tres, vuelta, un-dos-tres, un-dos-tres") però en les comptades ocasions en què vaig poder ballar amb algú (bé, al final domés va ser amb el professor) em posava dels nervis! No m'acostumava a què ningú se m'atracàs i em tocàs i em convertia en una pedra. Un contrasentit absolut. No vaig continuar.

Anys més tard, la vida, que és molt sàbia (i repunyetera), em va donar el que creia que em feia falta i no amb una única oportunitat, sinó amb alguna més. I vaig deixar-me dur pel nou ritme ("un-dos-tres, un-dos-tres, vuelta, un-dos-tres, un-dos-tres"). M'hi vaig deixar dur de bon grat, tot i què vaig donar -i em donaren- unes quantes trepitjades. La qüestió és que la cançó es va acabar i vaig perdre la parella de ball.

I estic aquí, davant el teclat, escoltant aquest cha-cha-chá, sense ganes de ballar-lo, ni sola ni amb ningú. Però, i això em consola, record els passos bàsics, esper no oblidar-los.

dissabte, 8 de gener de 2011

Espaldamaceta



El nom del músic, Espaldamaceta, un tipo interessant. Us el recomano.
La cançó, de títol escatològic, és impressionat, preciosa, però molt, molt trista.

Ahora que la mierda ya me llega hasta los ojos:

Y ahora que la mierda ya me llega hasta los ojos
Y ahora que no hago otra cosa que limpiarme.
Será que no he querido oír tus llantos
Será que también lloro.

Y has venido guapa con los ojos inundados
De cosas que has vivido sin estar yo a tu lado.
Será que no he querido oír tus llantos
Será que también lloro.

Y no me has perdonado, aunque yo sí que lo haga
Yo ya me he limpiado las uñas cuando debía.
Será que no he querido oír tus llantos
Será que estoy muy solo.

Y no me hagas preguntas cuando ya no miro atrás
Y no me hagas preguntas si la historia ya no es mía.
Y tengo ganas de viajar un poco
Será que estoy muy solo.

Y qué voy a enseñarte, si me enseñabas tú todo
Y qué vas a enseñarme cuando quiero que te largues.
Ahora no sales nunca de mi sitio
Será que no te encuentras.

Y ahora que los lazos ya no unen nunca a nadie
Ahora que no confiaré ya nunca más en nadie.
Me necesitas sólo por los ojos
A mi ya no me llames.

divendres, 7 de gener de 2011

Amb aroma de vainilla



Ahir, casa meva s'aromatitzava amb la aroma a vainilla que desprenia aquesta espelma, mentre sonava un disc de música clàssica, una extranya recopilació feta pel meu admirat Rufus Wainwright. La darrera cançó és una versió per a corda de "Cigarrettes and chocolate milk", tenc debilitat per ella. M'hagués agradat incloure-la en aquest post, però no l'he trobada, així que pos aquest directe, genial: el piano i ell, ell i el piano, i una bona cançó, no és necessari res més.

D'aquesta manera em vaig despedir ahir de les festes Nadal i per extensió del 2010. Intent mirar cap endavant però és difícil, hi ha ferides que no crec poder tancar mai. Gràcies a Déu, però, m'he deixat de sentir culpable, quan més hi he pensat, menys culpable m'he sentit i no per una, sinó per moltes coses. He entès també els canvis i tot el que impliquen.

I em trob aquí, on sempre, conscient del que tenc i del que som ara. Veig cap on he d'anar, i em sent amb força -com la que té la cançó- per anar-hi. I si una claror com la de l'espelma i una flaire com a de vainilla m'acompanyen, molt millor.

Oh, què cursi això darrer, però m'agrada, faig comptes deixar-ho així...

dijous, 6 de gener de 2011

Manual de seducció. 1a lliçó

Estimat blog, fa dies em ronda pel cap una idea, i és la d'aprofitar l'aprenentatge intensiu en temes amorosos que he tengut l'oportunitat de "gaudir" en dos anys malauradament inoblidables. Estic contenta pel que he viscut perquè he pogut això, viure i aprendre i "blablabla"...
Aquests dies me n'adono que començ a veure les coses amb una mica de perspectiva i això em permet enriure'm de mi mateixa i de tot plegat. I se m'ha acudit fer memòria (infausta tasca) de tot allò que per a mi implica amor i somriure, tot al mateix temps.
Ho vull traslladar en forma de lliçons en un imaginari manual de seducció. Pentura quedarà en un primer i únic capítol: en el meu cas, la inconstància és incurable. Bé, ja veurem...


MANUAL DE SEDUCCIÓ
LLIÇÓ PRIMERA: LA PASSIÓ


La passió, sense cap dubte, la passió és fonamental en l'amor i, per tant, en els intruments de seducció necessaris per assolir-lo. Si no hi ha passió, és a dir, si tens la sang d'un peix, difícilment aconseguiràs moure't cap a l'objecte del teu desig. Tot i què, com en tot a la vida, hi ha excepcions, ja que si ets una espècie de Keanu Reeves (versió masculina) o Scarlett Johansson (versió femenina) no necessites res més que efectuar alguna que altra interessant caiguda de pipelles. Tot i què, en aquests casos, "sempre" hi haurà qui es mourà pels impulsos passionals cap a tu. En resum, que passió n'hi ha d'haver, o en un sentit o en un altre, i, si és en tots dos sentits, doncs, llavors... llavors, salten xispes, focs d'artifici i tot allò fantàstic i merave... NO! STOP! NOVEL·LES ROSES, NO!!! "VADE RETRO..."!!!

I aquí, l'exemple pràctic, amics:


diumenge, 2 de gener de 2011

Comparativa musical

La mateixa cançó, amb "alguns" anys de diferència... Je, què curiós...





En serio no puedo quedarme
(pero bebe afuera hace frío)
Tengo que irme
(pero bebe afuera hace frío)
Se ha hecho muy tarde
(esperando a que caigas)
O que amable
(deja que sostenga tus manos, están frías como hielo)
Mi madre comenzará a preocuparse
(que hermosa eres cuando te das prisa)
Mi padre estará impaciente
(escucha la chimenea rugir)
Realmente sería mejor que me fuera
(belleza por favor no corras)
Tal vez medio trago mas
(pondré algunos discos mientras tanto)
Los vecinos podrían pensar...
(bebé allá afuera esta malo)
en que piensas mientras bebes
(no hay taxis allá fuera)
Yo desearía saber como
(ahora tus ojos son como la luz de las estrellas)
romper este encantamiento
(Tomaré tu sombrero, tu cabello se verá inflado)
lamento decir "no, no, no señor"
(pienso si me acerco ...)
Al final puedo decir que lo intenté
(cual es el sentido de herir mi orgullo)
En serio no puedo quedarme
(oh bebé no te quedes afuera)
Ambos: bebé esta frío afuera.
Simplemente debo irme
(pero bebé esta frío afuera)
La respuesta es no
(pero bebé esta frío afuera)
Tu bienvenida ha sido
(que suerte tu has caído)
Tan agradable y cálida
(Mira por la ventana la nieve)
Mi hermana puede sospechar
(Dios sus labios parecen deliciosos)
Mi hermano estará en la puerta
(ondas sobre la costa tropical)
mis tías virginales son de mente perversa
(Dios sus labios son deliciosos)
Aunque, tal vez, un cigarro mas...
(nunca vi una ventisca así antes)
Debo irme a casa
(pero bebé te congelarás afuera)
dijo que me prestaría una capa
(Esta mas arriba de tu rodilla allá afuera)
Ha sido realmente grandioso
(yo me emocionó cuando tocas mi mano)
Pero no lo vés?
(como puedes hacerme esto?)
hay un límite para hablar de mañana
(creo que dolerá para el resto de mi vida)
Al menos mañana estaremos completamente involucrados
(y si te da neumonía y mueres?)
Realmente no me puedo quedar
(envejecerás allá afuera)
ambos: bebé esta frío
bebé esta frío afuera.

dissabte, 1 de gener de 2011

Wonderland



És una pel·lícula senzilla, amb gent quotidiana, molts personatges, tots són protagonistes. Les seves vides, els seus moments, es van creuant. Per atzar? Qui sap. La música, tendra i senzilla com els personatges, desprèn soletat amb pinzellades d'optimisme, també com ells. I acaba bé, i això m'encanta.

En un mal moment, ja fa més d'un any, vaig penjar un post amb una altra de les melodies de la banda sonora; bé, en realitat és la mateixa però aquesta té més força i dóna ritme al cor. Aquell dia tot anava malament, tot anava fatal, i algú em va telefonar, i em vaig sentir millor.

Avui comença un nou any, però en realitat és domés un nou dia, tan simple com això. I tenc l'opció de sentir per mi mateixa, de no tancar-me en l'espera, per molt que desitgi que algú véngui i m'ajudi. Tan simple com això.

No hi ha finals feliços perquè no hi ha finals, res acaba.

Bon dia.