dimecres, 9 de novembre de 2011

Una de Serrat







M'encanta la cançó. M'apassionen la passió, la resignació i la tristesa que emanen de cada paraula. Qui no ha sentit mai alguna cosa semblant, d'una manera o altra? El cor batega més fort, les llàgrimes humedeixen els ulls, més tristos que mai, mentres un nus a la gola no deixa passar l'aire cap els pulmons. Tot això, en forma de cançó, està a "Soy lo prohibido". D'acord que no és la millor manera de sentir un amor, per descomptat tampoc de viure'l: qui la va compondre sabia que la raó tard o d'hora sempre arriba i posa a tothom en el seu lloc però també sabia que, mentrestant, el cor és qui comanda. Vida pura i... què bé la canta Serrat!


Soy lo prohibido (Joan Manuel Serrat, 2000)

Soy ese vicio de tu piel
que ya no puedes desprender.
Soy lo prohibido.

Soy esa fiebre de tu ser
que te domina sin querer.
Soy lo prohibido.

Soy esa noche de placer,
la de la entrega sin papel.
Soy tu castigo.

Porque en tu falsa intimidad
en cada abrazo que le das
sueñas conmigo.

Soy el pecado que te dió
nueva ilusión en el amor.
Soy lo prohibido.

Soy la aventura que llegó
para ayudarte a continuar
en tu camino.

Soy ese beso que se da
sin que se pueda comentar.

Soy ese nombre que jamás
fuera de aquí pronunciarás.

Soy ese amor que negarás
para salvar tu dignidad.

Soy lo prohibido.