dilluns, 30 de maig de 2011

"Si tu vois ma mère"




Si tu vois ma mère, de Sidney Bechet. Mentre dura la cançó, se succeeixen imatges de París, dels seus llocs més emblemàtics. Primer amb la tranquil·litat d'un temps suau. Després, comencen a caure unes poques gotes d'aigua que acaben en una tormenta d'estiu. L'aire es neteja, torna a sortir el sol i la gent ocupa de nou els exteriors del decorat, un decorat que no ho és, que és real. I tot torna a la normalitat.

Woody Allen inicia així la seva Midnight in Paris. Qualcú ha escrit que aquesta escena dura massa. Està completament i absoluta equivocat. O tal vegada n'Allen ho tenia reservat a aquells que no hi hem estat mai?

Ahir, a la fi, vaig donar títol i autor a aquesta melodia. Se'm resistia: aquesta vegada Google m'ho havia posat difícil però només era qüestió de donar-li temps.

Ara em trob escoltant-la repetidament mentre pens que ni aquesta setmana, ni la que ve, ni la següent, tampoc no em passejaré per París amb la persona que sempre havia cregut m'hi acompanyaria. No estic trista, simplement gaudesc d'un cert sentiment de nostàlgia que m'acarona el cor, la nostàlgia del que no he viscut però si somniat. Com li passa al protagonista, per cert.

3 comentaris:

Filadora ha dit...

Fes les maletes nena! que et passo a buscar i ens en anem a París! :)
1 abraçada!
Per cert, la vaig anar a veure ahir la peli!
La caracterització dels personatges em va encantar!

Xicarandana ha dit...

Fet, Filadora!
Però millor pas jo a recollir-te, que tu hauràs de fer "voltera" si véns cap a la meva illa!
:-))))

maria ha dit...

M'agraden molt les músiques que penges.Buah!no te'n penedeixis potser es giren els plans i ...