dissabte, 28 de maig de 2011

Home, de poder-se fer, es pot



Ahir venia escoltant Soy lo prohibido, versió Serrat. Record que la primera vegada que vaig escoltar-la em va escandalitzar i deprimir, i agradar i enganxar, tot a l'hora. Em demanava ahir com es pot fer una cançó tan meravellosa d'un fet tan nefast (l'adulteri). La resposta, la de sempre: hi ha molts matisos en tot allò que feim, moltes maneres d'entendre i sentir les coses. Moltes maneres de viure-les també. Infinites maneres d'estimar, per descomptat. Per acabar-ho d'adobar, això pot extrapolar-se a accions diverses, a diverses maneres de sentir i de pensar. A mi, ara mateix, podrien cantar-me-la, si bé no precisament cap maromo, sinó un bon pastís de xocolata (reconec que tenc greus problemes per controlar les meves ànsies alimentícies).

A més, hi hem de sumar el fet que la vida és una eterna roda en la qual res és per a sempre: sentiments i moments canvien, en ocasions perquè nosaltres així ho volem, en ocasions per les circumstàncies, simplement.

Punyetero rollo que estic escrivint avui, i encara no he acabat. Tranquils, ara ve la "coletilla". Dins tot aquest maremàgnum sí que hi ha una cosa inmutable: el que som. Podem equivocar-nos una, dues, tres vegades. Podem flagelar-nos (metafòricament, clar) pels errors comesos i remordir-nos a perpetuïtat pel mal que hem fet. Tal vegada no ens quedi altra que aprendre a conviure amb el que sentim i, malgrat tot, ser capaços de tirar endavant, de ser honestos amb nosaltres mateixos i ACTUAR en conseqüència.

Crec que qui va compondre la cançó ho entenia més o manco així. Ara bé, és preocupant l'alternança de present i passat en les formes verbals...:
Soy ese vicio de tu piel
que ya no puedes desprender.
Soy lo prohibido.
Soy esa fiebre de tu ser
que te domina sin querer.
Soy lo prohibido.
Soy esa noche de placer,
la de la entrega sin papel.
Soy tu castigo.
Porque en tu falsa intimidad
en cada abrazo que le das
sueñas conmigo.
Soy el pecado que te dió
nueva ilusión en el amor.
Soy lo prohibido.
Soy la aventura que llegó
para ayudarte a continuar
en tu camino.
Soy ese beso que se da
sin que se pueda comentar.
Soy ese nombre que jamás
fuera de aquí pronunciarás.
Soy ese amor que negarás
para salvar tu dignidad.
Soy lo prohibido.

2 comentaris:

Vida ha dit...

Bona reflexió la que fas quan dius "La resposta, la de sempre: hi ha molts matisos en tot allò que feim, moltes maneres d'entendre i sentir les coses. Moltes maneres de viure-les també. Infinites maneres d'estimar, per descomptat. Per acabar-ho d'adobar, això pot extrapolar-se a accions diverses, a diverses maneres de sentir i de pensar", però Xicarandana, saps on crec que es troba la clau? en sentir aquesta reflexió de cor, que no sigui només un procés mental, un convenciment només a nivell d'idees. I això només s'aconsegueix - quan som rígids per educació i circumstàncies, possiblement com tu i jo - a partir de l'experimentació, de posar-nos un i altre cop en la disjuntiva d'aquesta reflexió Jo desig que les paraules se les endugui al vent si se les ha d'endur, però que no passi res perquè ja hagin arrelat a la terra de la nostra experiència, les bones evidentment, cosa difícil, creu-me.

Xicarandana ha dit...

Efectivament, Vida. Tota la raó. De fet, és l'única cosa possitiva que li veig a això d'experimentar (de viure, al cap i a la fi): que, malgrat ens equivoquem, si volem, tenim la possibilitat de crèixer. En aquest cas, cor i cervell van agafats de la mà.