dilluns, 2 de maig de 2011

El valor de les causes perdudes



Amb aquesta cançó, crec que Toni Zenet no és gaire conseqüent. Romp un grapat de frases fetes i això no és pla: generació rere generació ens ensenyen que cal no ensopegar amb la mateixa pedra, que a vegades plou sobre banyat, que hi ha coses que van a missa i, per descomptat, que cal allunyar-se de les causes perdudes. I ve ell i, amb maquiavèl·lica premeditació i mitjançant una atraient fusió de jazz, tango i rumba, ens fa apologia del contrari. Home, que això no es fa, que una està sensible i intenta ser responsable i racional...

El molt gamberro m'ha xafat el post que havia preparat. Anava de la necessitat de no deixar-se dur pel primer impuls, de la conveniència de racionalitzar sentiments i desitjos per evitar ensopegades vàries. La cosa m'havia quedat bastant profunda i melancòlica (ja sabeu, en aquest blog darrerament això és tendència...) i em trobava cercant la banda sonora més adequada per anar-la escoltant mentre l'acabava de perfilar. Havia pensat en algo de Miguel Poveda, que l'home té un sentiment que te c....s. I en això estava quan en Zenet i jo ens hem topat de morros (ja ens havíem vist alguna vegada per youtube, però ens havíem esquivat molt educadament) i n'estic contenta: m'ha fet somriure (y jugar a vivir, y jugarse la vida) i ha llevat ferro a tanta filosofia barata que em ronda pel capet.

Què més dóna si feim i deixam de fer, si improvitzam sobre la marxa o seguim una estratègia ben fixada. L'important és que vivim.
Què més dóna si estimam, si seguim estimant, si estimam per sempre més i mai som corresposts. L'important és que ho sentim.
Què més dóna si ens equivocam, i ens tornam equivocar, i torna-m'hi torna-hi. L'important és que feim.

- - - - - - - - - - - - - -

Que no me nieguen el último trago
Que no me perdone nadie en la vida
Sobre los paquetes de tabaco se impriman poesías
Se impriman poesías…
Al menos que después no sea tarde
Al menos que después no me arrepienta
Para poder volver a tropezarme con la misma piedra
Con la misma piedra…
Que vuelva a llover sobre mojado
Y en los charquitos salten las ranas
Que siga el corazón desengañado sin darse de baja
Sin darse de baja…
Y jugar a vivir, y jugarse la vida
Y volver a morir por las causas perdidas
Y jugar a vivir, y jugarse la vida
Y volver a morir por las causas perdidas
Que no me pierda el miedo a perderte
Y la verdad no me quite el sueño
Que siempre se tiente a la suerte con el primer beso
Con el primer beso…
Al menos que otra vez lloren de nuevo
Los ojos que no miden la distancia
Que cure lo que no me cura el tiempo
Y el agua salada y el agua salada…
Que las promesas no vayan a misa, y no haya favor por favores
Que los enamorados se rindan sin condiciones
Sin condiciones…
Y jugar a vivir, y jugarse la vida
Y volver a morir por las causas perdidas
Y jugar a vivir, y jugarse la vida
Y volver a morir por las causas perdidas
Y jugar a vivir, y jugarse la vida
Y volver a morir por las causas perdidas
Y jugar a vivir, y jugarse la vida…

1 comentari:

Sr. Tinc ha dit...

Vostè en sap, de música, en sap, en sap... :-)