dijous, 21 d’abril de 2011

Una necessitat com qualsevol altra



Heu sentit mai la necessitat de fugir? Sí, imagin que sí, sempre hi ha alguna cosa que ens fa desitjar córrer en direcció contrària. Desamors, neguits, dolors constants i punyents, desaires, incomprensions, pors ... Les possibilitats són infinites i poden entremesclar-se.

A vegades encara tenc la temptació de fugir com ho he fet sempre: cap endins, cap a dins la closca. És fàcil: tanques els ulls, bloqueges orelles, nas i boca i immobilitzes braços i cames. Encara que només ho facis de manera metafòrica, és molt efectiu. Només cal pràctica.

Però la cosa es queda en temptació passatgera, perquè reconec que he agafat el gust a fer, a ser, a dir i a moure'm... a la meva manera, per descomptat, que pentura no serà la millor, però és la meva. Aquesta és la meva necessitat: actuar i fer-ho en la direcció correcta. I no, no és fàcil, em falta pràctica, i hi ha situacions difícils en què reaccion tard i malament.

De tota manera, si alguna cosa sé ara és que gairebé tot -amb importants excepcions que no cal posar sobre la taula- té solució en aquesta vida, només és qüestió d'esforçar-s'hi i posar-hi bona voluntat. Tal vegada, no ho sé, m'influeix el fet que ja no veig la vida com un camí etern, sense fi.

Un amic blocaire deia fa uns quants posts que tot el que val la pena exigeix sacrifici i esforç. Cada cop estic més convençuda que té raó...

I això ho escric mentres escolt aquesta cançó, Back to before, de Jerry Fish & The Mudbug Club:  rítmica en la seva suavitat i amb un rerefons amablement melòdic, una combinació perfecta de dues veus dispars.

4 comentaris:

L'EXORCISTA ha dit...

Fugir? De què? De qui? El pitjor és fugir d'un mateix. No hi ha manera d'amagar-se d'un mateix.
Un petó.
PS: Fugir només perllonga el patiment i, al final, el fa inútil.

XeXu ha dit...

Em sembla que sempre que fugim ho fem precisament cap a dins. Quan fugim en sentit figurat, vull dir. Ens amaguem, ens esborrem d'una situació. No fem més que tancar els ulls i no voler escoltar. El problema després és tornar a sortir de la closca que dius. De vegades no és tan fàcil com semblaria, i a més, un s'hi acostuma amb molta facilitat.

Filadora ha dit...

"reconec que he agafat el gust a fer, a ser, a dir i a moure'm..." m'encanta! clar que sí!
Tothom necessita fugir en certs moments o desaparèixer! però trobo molt bé que "la cosa es quedi en temptació passatgera!"

Xicarandana ha dit...

Exorcista: el dia que vaig descobrir que era impossible fugir de mi mateixa, vaig deixar de fer-ho; som més ràpida que jo mateixa i, clar, sempre m'agafava... ;-)
Xexu: hola! Ja saps, la closqueta és temptatora, és tan comfortable...
Filadora: efectivament! Moviment i seguretat al poder!!! :-))