dissabte, 23 d’abril de 2011

Muntanya russa



És difícil definir els blancs i els negres, allò que és bo i allò que no ho és tant. La gamma de grisos és massa extensa i ho pens de tot en general, també de la gent: tots i cada un de nosaltres som capaços d'arribar al millor, i també de caure en el pitjor. Depèn del moment, depèn de molts factors i alguns són incontrolables. No és que m'hagi passat res, me mantenc en la línia de flotació, però els darrers dies les aigües s'han remogut una mica (o les he remogut jo) i hi ha més ones del que és habitual.

Estam en constant moviment i, en conseqüència, procuram mantenir l'equilibri el millor que sabem. No en queda altra. Davant els imponderables, res millor que aquests facin el que hagin de fer i, una vegada han partit, procurar recordar què hem après d'ells.

Em fa mandra assumir que la vida és una muntanya russa, puja-baixa-puja-posa't caperavall-atura'tenl'aire-caudenou-frena-accelera, però ho és i si no ho començ a pair, ho duc clar...

5 comentaris:

Vida ha dit...

Així és, Xicarandana. A tots ens costa, però no acceptar-ho encara ho fa més difícil.
Vols venir dilluns a passejar per la Volta des General?

maria ha dit...

Difícils contradiccions.Una cançó molt bonica.

Xicarandana ha dit...

Hola Vida, gràcies pel comentari, i també per la invitació, però no puc. Em diràs si l'arbre és viu? Seria una bona senyal...
Hola Maria: no és que n'Amy Winehouse estigui en una muntanya russa, és que ella mateixa ho és, capaç d'autèntiques bogeries i també de cançons tan pausades com aquesta!

Aineta ha dit...

Què has fet?

Xicarandana ha dit...

No he fet reeees, Aineta..., només que tenc uns dies bastants tontos. Que estan durant una mica massa, per cert.
Un beso.