dimecres, 6 d’abril de 2011

Donar al play



Com en els vells temps.
Una passejada en cotxe.
Bona companyia, molt bona.
La música, un recopilatori de la dama Fitzgerald i del mag Armstrong.
Al cap, però, aquesta cançó que teniu aquí dalt.
El meu cotxe, un microespai, una bimbolla, amb una atmosfera concreta.
La conversa, especial, com sempre.
Però tot té un fi, com aquesta melodia.

I ara mateix?
L'ordinador i jo.
La música, aquesta cançó que teniu aquí dalt.
El meu estudi, un microespai, una bimbolla, amb una atmosfera concreta.
No hi ha conversa, sinó pensaments, records i tecleig.
I no té fi, basta que doni al play i tot torna a començar.

Sempre i quan però no m'entri la son, tanqui l'ordinador i me'n vagi a dormir, que és el que està a punt de passar. No sé perquè m'he posat nostàlgica. Bé, ho sé. Tampoc passa res, és un sentiment agradable, però per tenir durant una estoneta només, així, abans de dormir, quan les defenses estan baixes però no hi ha perill.

2 comentaris:

miratuporlondres ha dit...

Està molt bé fer això com a relax abans de dormir. O com a relax en general, ara bé, alerta amb nostàlgies abans de tancar els ulls, o te passarà el mateix que a jo. No descansaràs bé. De totes formes, som un cas apart....

Xisti ha dit...

BIMBOLLA... M'encanta sona més aguda i li dona una sensació encara més eterea, si és així la teva melancólia està be, quan comenci a pesar busca una agulla fina i a rebentar!