dijous, 7 d’abril de 2011

Arrebatadorament sentimental



Hi ha melodies que demanen, no, que exigeixen, ser cantades a la manera clàssica.

Avui capvespre tornava a casa en cotxe i, perquè em fés companyia, he posat un cd de Van Morrison i Georgie Fame (How long has this been going on). Una de les cançons, en concret la 4, és aquesta, una molt bona versió d'un clàssic de clàssics. Però Youtube, que és impressionantment eficaç, no és perfecte i no la té disponible. Així que m'he posat a remenar altres versions: Sammy Davis Jr., Shirley Bassey, fins i tot Astrud Gilberto. I res, que cap em convencia.

Mentrestant, esquivava i esquivava en Tony Benett, per clàssic i poc original. Al final li he fet cas i, decididament, cantant aquest tipus de música, és un dels millors: l'orquestra es conjuga amb la seva veu al mil·límetre i oscil·len, tots plegats i en perfecte harmonia, entre sons aguts i greus d'una manera plàcida i arrebatadorament sentimental.

Durant tres minuts i tres segons i amb una mica d'imaginació, pots imaginar-te dins d'un dels dramons de Douglas Sirk.

I després dones gràcies per no esser-hi! Mare santa, quin patir!

2 comentaris:

Filadora ha dit...

És deliciosa la cançó...

maria ha dit...

No sé pas com ho faríem si ens retallessin la música...M'agrada la cançó.Com més l'escolto,més m'agrada.