divendres, 18 de març de 2011

En Roy, en Roy Orbison



L'idolatrava, a l'adolescència. Sempre agrairé a la pel·lícula Pretty woman (a la que mai he vist "el què") que el fés el centre de la banda sonora amb la cançó que li dóna títol, que tampoc m'agrada gaire, per cert.

Tampoc no és que me mati la música que feia de jovenet: per a mi és com un succedani de n'Elvis, amb excés d'edulcorant.

A mi, el que m'agrada de Roy Orbison, el que em va fer tornar boja (bé, aquí m'he passat...) és aquest concert-homenatge en el que l'acompanyaren personatges tan il·lustres com Bruce Springsteen, Elvis Costello, Tom Waits, K.D. Lang i Bonnie Raitt, per citar els més coneguts. Es tracta del Black and White night, gravat el 1988, poc abans de morir. Encara em comprava els discs en vinil i aquest fou un dels que vaig posar insistentment, un cop i un altre. També vaig comprar-me el vídeo (vhs, per descomptat): un directe fabulós que veia repetidament, els directes tenen sempre una màgia especial.

Aquí us deix una de les cançons que més m'agradaven, Crying. És de les nyonyes-nyones, ho adverteixo. Han passat molts d'anys, però molts, però hi ha coses que no canvien: encara m'agrada.

4 comentaris:

miratuporlondres ha dit...

En Roy era un dels grans. Millor dit, en temes musicals s'ha de parlar en present. És un dels grans.
El vaig descobrir poc a poc, i una vegada mort. Clar, per temes d'edat.
No t'oblidis del disco que va fer amb en Dylan, Harrison, Tom Petty, Jeff Lynne,...Els Traveling Wilburys.

miratuporlondres ha dit...

I ja podries canviar el link a "mis discos de siempre", que el vaig dur a wordpres.....
Ja te val.. ;-D

Xicarandana ha dit...

Em documentaré sobre el Traveling Wilburys: són els típics dels que sempre sent xerrar, però que desconec totalment.

I no et posis així, tu, mira, ja he canviat el link... :-)

Aineta ha dit...

T'ha quedat molt maca la reforma!