dilluns, 31 de gener de 2011

Rufus Wainwright



Rufus Wainwright: no sé que té aquest home que em té hipnotitzada. És com molts músics: jove (37 anys encara és jove, val?), amb bona veu i bon sentit de la música, n'hi ha palades com ell. A palades? No! Què estic dient??? Ell és molt més. Composa una música fabulosa, una música només seva, sempre amb el seu segell. Són imprescindibles els seus discs Poses, Part One, Part Two i Release the stars, on ha demostrat que és un tot terreny capaç de fer des de la composició més barroca i densa a la més senzilla i delicada. I és capaç d'embestir versions úniques i intranferibles (us recoman l'Across the Universe dels Beatles o l'Everybody Knows de Leonard Cohen) i de montar un homenatge a Judy Garland, la seva musa, en 2010 i calcant al mateix lloc, el Carnegie Hall, un concert d'ella mateixa de 1961, amb una orquestra de primera i sense tallar-se un pèl (no té desperdici i està editat en dvd, us el recoman: aquí us enganxo Zing! Went the strings of my heart).

Parlant de recomanacions, l'he presentat a parents i amics i la majoria en fuig. I no ho entenc. Serà per la seva mirada de boig, que la té? Perquè té més ploma que les gallines del meu galliner, i en tenc moltes? O perquè balla fatal? No ho sé. Tal vegada la rara sigui jo, m'agrada la música rara, ho reconec.

He llegit que ara s'està dedicant a composar òpera. En fi, ferà alguna meravella, n'estic segura, però enyoraré la possibilitat d'escoltar noves cançons d'ell, si bé sempre em quedaran les que ja tenc.

I aquí us deixo na Garland amb el número musical que serví d'inspiració a n'en Rufus per a la gamberrada, o jo ho veig així, que montà al festival de Glastonbury en 2007 i que us he enganxat al principi.

Bona setmana!