diumenge, 18 de desembre de 2011

La Nadala de John Lennon



Lennon la gravà fa 40 anys, just els que tenc jo, contra la guerra de Vietnam. Han canviat moltes coses per allò més bàsic no: som capaços del millor i del pitjor.

No podem parlar de guerra al nostre país, o si? D'una manera diferent i segons la situació de cada un, som presoners, soldats, carcellers, comandants, rebels i víctimes. D'una manera diferent, continuam celebrant el Nadal, peti qui peti.

A nivell personal, no tenc dret a queixar-me: un any més, estic amb els meus.

“Happy Christmas (War Is Over)” - John Lennon

Així que és Nadal
i, què heu fet?
Un altre any ha passat
i un nou acaba de començar.
Per això, això és Nadal.
Esper que us divertiu,
la gent propera i l'estimada,
els majors i els joves.


Un molt Bon Nadal
i un feliç Any Nou.
Esperem que sigui bo,
sense cap por.


I així, això és el Nadal
(s'ha acabat la guerra).
Per a dèbils i per a forts
(si ho voleu).
Per a rics i pobres
(ha acabat la guerra).
El món està tan malament
(si ho voleu).
Per això, Bon Nadal
(s'ha acabat la guerra).
Per a negres i per a blancs
(si ho voleu).
Per a grocs i rojos
(s'ha acabat la guerra).
Aturem tota lluita
(ara).


Un molt Bon Nadal
i un feliç Any Nou.
Esperem que sigui bo,
sense cap por.


I així, això és el Nadal
(s'ha acabat la guerra).
I, què hem fet?
(si ho voleu).
Un altre any ha passat
(s'ha acabat la guerra),
i un de nou que acaba de començar
(si ho voleu).
Per això Bon Nadal
(s'ha acabat la guerra).
Esperem que us divertiu
(si ho voleu),
la gent propera i l'estimada
(s'ha acabat la guerra),
els majors i els joves
(ara).


Un molt Bon Nadal
i un feliç Any Nou.
Esperem que sigui bo,
sense cap por.
S'ha acabat la guerra,
si ho voleu,
s'ha acabat la guerra,
ara.


Bon Nadal i Feliç Any Nou, bona gent.


¿Qué dirías de mi?, Silvia Pérez-Cruz y Javier Colina

Una delícia de cançó, amb una lletra neta i clara que desprèn tot el desamor amb què fou escrita. Tristesa i bellesa són una sola cosa que arriba, gràcies a la veu de Pérez-Cruz i la música de Javier Colina, al més profund del cor.

Em sap greu, no he trobat cap altre enllaç més que Spotify:

Que dirías de mi

Tú mismo me pediste que de hablar te dejara,
que por favor tratara de no pensar en ti.
Y hoy que guardo silencio,
mi dignidad te enfada
y a todos les has dicho
que me olvidé de ti.

Si los rayos de luna contaran
las noches que paso
fijandome en ellos
y pensando en ti.

Si las olas del mar te dijeran
las veces que he escrito
tu nombre en la arena
y llorando por ti.

Si la brisa sutil recogiera toda mis ternuras
y al pasar junto a ti te las diera
por ser para ti.
¿Qué dirías de mí?

Que te quise como en éste mundo jamás te han querido
y sufro el martirio de vivir sin ti.

¿Qué dirías de mí?


divendres, 16 de desembre de 2011

Vent



Un dia no gaire possitiu per diversos motius. Un d'ells, el vent. Duu hores bufant i bufant amb massa força. No és bo per a res. Analogia d'idees: duc dos dies seguint la pista d'aquesta banda per la xarxa. Es tracta de la Soul Rebels Brass Band i fan una fantàstica versió del Sweet dreams de Eurythmics, amb instruments de vent... Amb tant de ritme, som incapaç d'estar-me quieta a la cadira.

dimarts, 13 de desembre de 2011

Caducitat vs. perdurabilitat



No sé perquè però avui m'ha pegat per pensar en què sembla que tot dugui data de caducitat. Des del iogurt que tenim a la gelera, passant per la gelera mateixa, fins arribar a nosaltres mateixos. La nostra època és la d'agafar i deixar les coses al vol, perquè tot va molt i molt ràpid: aves, jets, wifis, xats, la llista és però que molt llarga... Tot s'accelera per la senzilla raó que intentam abarcar aquest "tot".

Però, tanmateix, allò que realment importa SEMPRE és perdurable perquè ni caduca ni duu piles. Si volem, ho podem tocar amb la punta dels dits; si volem i si obrim els ulls per veure-ho. Exemples? Els que volgueu i, ehem, la majoria "nyonyos": l'amor envers els estimats i els amics, la il·lusió per allò que de bo ens aporta la vida ... Ah, que voleu exemples més concrets?  Cap problema: les postes de sol, el rum-rum dels meus moixos i ..., clar, cançons com aquesta.

divendres, 9 de desembre de 2011

Un moment perfecte



Començà a sonar una trompeta, eren les notes d'una vella melodia. La remor de fons la despistà al principi: què hi pintaven aquells ocells allà? Després, en una llarga introducció, un saxo i uns violins donaren pas a una veu vella, gastada, de musical antic.

A la fi, la melodia: així ho indicava l'orquestració màgica i conjunta de veu, violins, baix, saxo i trompeta.

I pensà que era una cançó ideal per a una nit d'insomni, o no; una cançó perfecte per a ser escoltada amb una copa de vi negre a la mà, o blanc; la millor cançó, en definitiva, per a ser gaudida amb bona companyia... o en entranyable soledat.

dimarts, 6 de desembre de 2011

"Pensam massa i sentim massa poc" (Charles Chaplin)



Discurs final de “El Gran Dictador” (Charles Chaplin)

Ho sento, però no aspiro a ser emperador. Això no és per a mi. No pretenc regentar, ni conquerir res de res. M’agradaria ajudar en el possible a cristians i jueus, negres i blancs. Tots tenim el desig d’ajudar-nos mútuament. La gent civilitzada és així. Volem viure compartint la nostra sort …  no compartint la nostra desgràcia. No ens volem menysprear ni odiar entre nosaltres.

En aquest món hi ha lloc per a tots. I la bona terra és rica i pot garantir la subsistència de tots. El camí de la vida pot ser lliure i bell, però hem perdut el camí. L’avarícia ha enverinat les ànimes dels homes, ha aixecat en el món barricades d’odi, ens ha portat al pas de l’oca, a la misèria i a la matança. Hem augmentat la velocitat. Però ens hem tancat nosaltres mateixos dins d’ella. La maquinària, que proporciona abundància, ens ha deixat en la indigència. La nostra ciència ens ha fet cínics, la nostra intel·ligència, durs i mancats de sentiments. Pensem massa i sentim massa poc. Més que maquinària, necessitem humanitat. Més que intel·ligència, necessitem amabilitat i cortesia. Sense aquestes qualitats, la vida serà violenta i tot es perdrà. L’avió i la ràdio ens han aproximat més. La veritable naturalesa d’aquests avenços clama per la bondat en l’home, clama per la fraternitat universal, per la unitat de tots nosaltres. Fins i tot ara, la meva veu està arribant a milions d’éssers de tot el món, a milions d’homes, dones i nens desesperats, víctimes d’un sistema que tortura els homes i empresona a les persones innocents. A aquells que puguin sentir-me, els dic: “No desespereu”.

La desgràcia que ens ha caigut a sobre no és més que el pas de l’avarícia, l’amargor dels homes, que temen el camí del progrés humà. L’odi dels homes passarà, i els dictadors moriran, i el poder que van prendre al poble tornarà al poble. I mentre els homes moren, la llibertat no perdrà mai.

Soldats! No us lliureu a aquests bèsties, que us menyspreen, que us esclavitzen, que governen les vostres vides, digueu-los el que cal fer, el que cal pensar i el que s’ha de sentir! Que us obliguen a fer la instrucció, que us tenen a mitja ració, que us tracten com a bestiar i us fan servir com a carn de canó. No us lliureu a aquests homes desnaturalitzats, a aquests homes-màquina amb intel·ligència i cors de màquina! i Vosaltres no sou màquines! Sou homes! Amb l’amor de la humanitat en els vostres cors! No odieu! Només aquells que no són estimats odien, els que no són estimats i els desnaturalitzats!

Soldats! No lluiteu per l’esclavitud! Lluiteu per la llibertat!

En el capítol disset de Sant Lluc està escrit que el regne de Déu es troba dins de l’home, no d’un home o d’un grup d’homes, sinó de tots els homes! A vosaltres! Vosaltres, el poble teniu el poder, el poder de crear màquines, el poder de crear felicitat ‘Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer que aquesta vida sigui lliure i bella, de fer d’aquesta vida una meravellosa aventura. Per tant, en nom de la democràcia, emprem aquest poder, unim-nos tots. Lluitarem per un món nou, per un món digne, que donarà als homes la possibilitat de treballar, que donarà a la joventut un futur i als ancians seguretat.

Prometent-nos tot això, les bèsties han pujat al poder. Però menteixen! No han complert aquesta promesa. No la compliran! Els dictadors es donen llibertat a si mateixos, però esclavitzen al poble. Ara, unim-nos per alliberar el món, per acabar amb les barreres nacionals, per acabar amb la cobdícia, amb l’odi i la intolerància. Lluitem per un món de la raó, un món en què la ciència i el progrés portin la felicitat a tots nosaltres. Soldats, en nom de la democràcia, unim-nos!

dissabte, 3 de desembre de 2011

Amor i desamor



Dues persones molt properes són ara el ying i el yang, la nit i el dia, dos pols oposats en qüestions d'amor. Una està immersa dins del paradís d'una història que neix mentre que l'altra sembla estar-ne a les acaballes. Dues cares de la mateixa manera. Què puc dir? No gaire. El maleït cicle de la vida. El fantàstic cicle de la vida. Tot depèn del moment.

Eduardo Jordá recomana al seu article d'avui a Diario de Mallorca veure aquest vídeo de Ronnie Lane tocant la cançó Ooh la la: "no sé si existe la fórmula para atrapar la felicidad, ni mucho menos para transmitirla, pero esta canción ha conseguido demostrarnos que todo eso es posible". Pot ser no n'hi hagi per tant, però l'encerta quan diu que la manera abrupta com es talla la cançó és un bon símil del que passa amb la felicitat.

No sé si aquestes dues persones llegiran mai aquest post però, si ho fan, esper que sàpiguen que pensava amb elles quan l'escrivia. Esper que sàpiguen que és per a elles aquesta cançó i que l'amor "secció amistat" que sent per elles és dels de cicle llarg, mooolt llarg...

dimarts, 29 de novembre de 2011

Una de psicòpates



Doncs sí, n'acab de llegir una de psicòpates. Es titula Sé lo que estás pensando, i l'ha escrit John Verdon (Roca editorial, 2011). El típic thriller, ho reconec. No tenia previst llegir-lo (em tem que Suite francesa està dormint el somni dels justos) però, coses que passen, primer me'l recomanaren i, després, amb molta facilitat anà a parar a les meves mans.

La trama no és gaire novedosa (investigador de renom a un retir teòricament plàcid que es veu involucrat en tot un seguit d'estranys successos, en principi inexplicables i sense connexió). "Y hasta aquí puedo leer". Em costà enganxar-m'hi. Podeu creu que DESITJAVA que escabetxassin a algú? És que passaven les pàgines i no apareixia cap "fiambre"! Però vaja, reconec que l'assassí quan comença, comença "amb ganes"...

M'ho he passat molt bé llegint-lo. És una història molt entretenguda i, per això mateix, recomanable. Ara bé, no és apta per a esperits excessivament cultes i delicats, d'aquests que només llegeixen obres mestres.

dimarts, 15 de novembre de 2011

"Just the way you look tonight"



 Uf, què nyonya que és la lletra d'aquesta cançó. Pas de posar-la traduïda, en sèrio. Així, en anglès, queda més discreta, sembla més bona i tot. Però el meu cosset tenia ganes d'aquest tipus de música. Sí, dec estar una mica nyonya també, encara què potser algú em corregeixi i digui que no és que hi "estigui", sinó que directament ho "som". En fi, tant dóna, l'escalforeta al cor amb què m'acaba d'obsequiar el senyor Ferry no me la treu ningú. Però no és qüestió de temptar la sort, millor que avui ja no posi la tele, no sigui que se m'hi aparegui algún barbut i em talli el rotllo...

Someday when I’m awfully low
When the world is cold
I will feel a glow
Just thinking of you
And the way you look tonight

O but you’re lovely
With your smile so warm
And your cheeks so soft
There is nothing for me to love you
Just the way you look tonight

With each word, your tenderness grows
Tearing my fear apart
And that laugh that wrinkles your nose
Touches my foolish heart

Lovely never never change
Keep that breathless change
Won’t you please arrange it
Cause I, I love you
Just the way you look tonight

Just the way you look tonight.



dilluns, 14 de novembre de 2011

"Welcome to Tijuana"



En realitat volia titular el post amb el final de l'estribillo però no m'he atrevit: això de "que te den" em sembla una micona lleig. Fa temps que tenia aquesta cançó a "esborranys" però no la podia penjar perquè fins avui no he tengut ningú a qui dedicar-li l'agradable estribillo... Si, ja sé que "estribillo" no es correcte però és que "tornada" em sona rar.

Acab d'arribar de pilates, una sessió especialment dura, i, au, decidit, dedic la tornada, únicament i exclusiva la tornada, a la profe. La tipa avui ha fregat el sadisme...


Wellcome to Tijuana!!
El dia que me dijiste "adios muy buenas me voy de aquí"
dejaste mi alma en pena
por los rincones llorándote a ti.
Ahora que ha pasado más de un año
y ya te he olvidado,
me deseo buena suerte, no volver a verte y que me vaya bien.


(ESTRIBILLO)
Adiós mi corazón, que te den, que te den por ahí,
que no me supiste dar ni un poquito lo que te di a ti...¡QUE TE DEN!


Y si pasas por mi puerta
veras 7 u 8 ahí esperándome,
para bailar ir a la discoteca
tomar cerveza o tomar el té,
y yo sonrío coqueta hoy tengo jaqueca no voy a salir,
mañana volvemos preciosa
con 4 rosas todas para ti.

dimecres, 9 de novembre de 2011

Una de Serrat







M'encanta la cançó. M'apassionen la passió, la resignació i la tristesa que emanen de cada paraula. Qui no ha sentit mai alguna cosa semblant, d'una manera o altra? El cor batega més fort, les llàgrimes humedeixen els ulls, més tristos que mai, mentres un nus a la gola no deixa passar l'aire cap els pulmons. Tot això, en forma de cançó, està a "Soy lo prohibido". D'acord que no és la millor manera de sentir un amor, per descomptat tampoc de viure'l: qui la va compondre sabia que la raó tard o d'hora sempre arriba i posa a tothom en el seu lloc però també sabia que, mentrestant, el cor és qui comanda. Vida pura i... què bé la canta Serrat!


Soy lo prohibido (Joan Manuel Serrat, 2000)

Soy ese vicio de tu piel
que ya no puedes desprender.
Soy lo prohibido.

Soy esa fiebre de tu ser
que te domina sin querer.
Soy lo prohibido.

Soy esa noche de placer,
la de la entrega sin papel.
Soy tu castigo.

Porque en tu falsa intimidad
en cada abrazo que le das
sueñas conmigo.

Soy el pecado que te dió
nueva ilusión en el amor.
Soy lo prohibido.

Soy la aventura que llegó
para ayudarte a continuar
en tu camino.

Soy ese beso que se da
sin que se pueda comentar.

Soy ese nombre que jamás
fuera de aquí pronunciarás.

Soy ese amor que negarás
para salvar tu dignidad.

Soy lo prohibido.


dissabte, 5 de novembre de 2011

Pare i filla



Pare i filla sobre l'escenari.
Sense oblidar que la lletra és de la mare i la música del pare.

VESTIDA DE NIT
Lletra: Glòria Cruz
Música: Càstor Pérez
Veus: Sílvia Pérez Cruz i Càstor Pérez

Pinto les notes d’una havanera
blava com l’aigua d’un mar antic.
Blanca d’escuma, dolça com l’aire,
gris de gavines, daurada d’imatges,
vestida de nit.

Miro el paisatge, cerco paraules,
que omplin els versos sense neguit.
Els pins m’abracen, sento com callen,
el vent s’emporta tot l’horitzó.

Si pogués fer-me escata
i amagar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d’aquest món d’enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom.

Si pogués enfilar-me a l’onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol.

dimecres, 2 de novembre de 2011

El tercer home i l'amor als llibres

Háblame del tercer hombre, de José Carlos Llop (RBA, 2011, 2a. ed.) i El amor de mi vida, de Rosa Montero (Alfaguara, 2011), els dos darrers llibres que he llegit.

- - - - -
Háblame del tercer hombre, una novel·la narrada en primera persona per un nin que ho està deixant de ser, ambientada al 1949, en plena postguerra, on les úniques notes de color són aportades pel cinema i la música. Els ulls del nin ens mostren els primers encontres amb l'amor, amb el desamor, la mort, la mentida, la traïció i la desesperança. Una història que he sentit freda, si bé la pulcritud en l'ús del llenguatge i la mestria a l'hora de crear ambients ho compensen.

"Tu perteneces a una estirpe de solitarios, de personas que no son de ningún sitio i lo son de todos, aunque en todos perciban cierta sensación de extrañeza".

- - - - - -

El amor de mi vida, en canvi, és tot passió. La passió de Rosa Montero pels llibres, que són l'amor de la seva vida. En realitat, es tracta d'una selecció d'articles publicats a El País entre 1998 i 2010 i això fa que sigui de lectura desigual. He disfrutat a les totes llegint-lo: és com entrar dins un caleidoscopi de lletres, amb multitud d'històries, tant dels autors, com dels personatges, com dels llibres en sí mateixos. Els que més m'han enganxat, els articles dedicats a Conrad, Nabokov, Shelley i Las mil i una noches. Lo dit, un caleidoscopi.

"Para mi los libros son verdaderos talismanes. Me parece que, si tengo algo a mano para leer, puedo ser capaz de aguantar casi todo. Son un antídoto para el dolor, un calmante para la desesperación, un excitante contra el aburrimiento. Nunca me siento sola ni existen horas perdidas cuando puedo sumergirme en algún texto".

dissabte, 22 d’octubre de 2011

Mango i cafè, diamants i elefants



Amb un bon refredat, així estic des de fa dies. Avui però sent que a la fi les neurones, totes elles, són al seu lloc i funcionen -comencen a fer-ho- com cal. El nas i el coll encara no, quin fàstic. La metgessa, una al·lota jove que em va dir que era de Còlombia, em va recomanar dos remeis a part del paracetamol i de l'antimucolític. Un era el suc de mango, em digué que tenia moltes propietats; però no tenc ni liquadora ni mangos. L'altre consisteix en fer gàrgares de cafè aigualit mesclat amb sal gruixada (això m'ho va recalcar molt) i suc de llimona. Ho hauré de provar, aquesta tossina és desesperant.

Podeu imaginar que he tengut moltes hores mortes. Ahir horabaixa vaig fer un intensiu de tele: Desayuno con diamantes i La pantera rosa. No sé si era un monogràfic de Henry Mancini, però ho semblava. Avui he vist que la gent del programa Cuando los elefantes sueñan con la música (Radio 3) havien penjat aquesta versió del Moon river, quina delícia! Ha estat una coincidència de les que m'agraden.

diumenge, 16 d’octubre de 2011

Llàgrimes



Fa dos dies vaig llegir aquesta cita d'Isak Dinesen:  
"Tot es cura amb aigua salada: amb suor, amb llàgrimes, o amb la mar".

Aquest cap de setmana ha estat especialment entretengut, de nou he tengut la immensa sort de gaudir de la meravellosa gent que m'envolta. Però (sempre hi ha d'haver un ditxós "però" en les notes a peu de pàgina de la meva vida?), però, dic, hi ha hagut dos moments que m'han fet pensar en les llàgrimes de què parla Dinesen.

Dissabte, a un concert a l'aire lliure, un molt bon concert per cert, durant uns segons, em vaig quedar mirant els infants que corrien entre l'escenari i els seients de la primera fila i, sense gairebé adonar-me'n, em caigueren unes poques llàgrimes. No fou res, de fet no va tenir gaire importància, em caigueren per algú a qui no vaig arribar a conèixer.

Avui diumenge, mentre preparava el dinar amb ma mare, he pensat en la meva padrina, com sempre que tall ceba. No érem de moltes paraules, ella i jo, però amb els anys arribàrem a establir una relació especial. Pensava en els dinars de diumenge, en la gràcia que em feia la manera com ella es concentrava mirant-me mentre jo, esquerrana d'arrel, tallava ceba. Pens en com ens miràvem i, sense dir-nos res, somrèiem, malgrat les llàgrimes que sempre em quèien -i em cauen- per mor de la punyetera ceba.

Isak Dinesen tenia molta raó, les llàgrimes curen, i no tenen perquè ser de dolor ni de pena. Les millors són les que vénen de la memòria, dels records, i del plaer de viure.

PD. Que consti en acta que la culpa de l'empalagós to d'aquest post no la tenc jo, sinó el senyor Michael Nyman, a qui he usat com a banda sonora. (ha colat?).

divendres, 14 d’octubre de 2011

Sentit i sensibilitat



En ocasions, el cinema et dóna justament allò que necessites...

dilluns, 10 d’octubre de 2011

Simplicitats



La sorpresa en la mirada riallera d'un infant.
L'aleteig dels coloms mentres aixequen el vol.
La lluna, que puja i baixa.
El sol, que baixa i puja.
Un calfred de plaer.
Els somriures d'aquells a qui estimam.
Un moix que dorm sobre les meves cames.
Les aromes del jardí.
Aquesta cançó, on música, aigua i color són una sola cosa.

dissabte, 8 d’octubre de 2011

Imelda May



Imelda May, la meva particular sorpresa de la setmana. Són tan autèntics com semblen? És un directe-directe? Sense anar-ho a cercar, respondré a tot que sí! I creuré, com a "anacrònica" i "demodé" que som, que hi ha músics que encara saben fer art amb l'única ajuda dels seus dits, les seves veus i les seves ànimes, sense haver d'emprar entorns virtuals ni dependre excessivament de nous enginys tècnics i, sobretot, sense haver-se de posar entrecots per capell.

dilluns, 3 d’octubre de 2011

Fora de joc



I read a lot, això diu Nick Lowe en aquesta cançó. També estic llegint molt darrerament, pot ser ho hagueu notat... Ha estat una bona opció, la de deixar estar tanta introspecció reconcentrada i ocupar el capet amb altres vides, altres móns, altres històries. Així se'm fa -em faig- més agradable i lleuger el camí i, cosa curiosa, me sent més centrada i amb els peus al seu lloc, o sigui, en terra. M'he adonat, a més, que això em lleva temps de blogs, facebooks i youtubes. Però resulta que una amiga em diu que no em pot deixar comentaris al blog i no aconseguesc saber perquè. Pot ser les noves tecnologies s'estiguin venjant? No ho sé, supòs que no, però saber-ho m'ha fet pensar en què estic més "fora de joc" del que creia... Tant dóna, tanmateix no feia comptes ficar cap gol...

diumenge, 2 d’octubre de 2011

"La sociedad literaria y el pastel de piel de patata de Guernsey"



Un títol extraordinari per a una novel·la extraordinària. Ho dic des d'un punt de vista estrictament subjectiu, és clar. Multitud històries en una que viatgen del passat al present i que s'entrecreuen per correu postal. Té tot el que m'agrada em recordin de tard en tard: superació personal, fermesa d'idees, solidaritat, esperança, bon humor, i més. Una defensa a ultrança de tot allò que de bo té l'espècie humana.

És l'any 1946 i Juliet Ashton, jove escriptora londinenca, cerca -i troba- un tema sobre el qual desenvolupar el seu nou treball i ho fa a un lloc irresistiblement atraient, l'illa de Guernsey, al canal de La Manxa, que patí d'una manera especial la invasió alemanya. Allà es trobarà amb un grup de gent que aconseguí sobreviure i mantenir l'esperit gràcies -de rebot- a la lectura.

Vaig aficar-me en la pell dels personatges i vaig arribar al "the end" ben contenta i amb un somriure als llavis: No puc demanar res més.



dimecres, 21 de setembre de 2011

"La hija de Robert Poste"


La hija de Robert Poste, de Stella Gibbons
Editorial Impedimenta, 2010

Stella Gibbons (1902-1989), escriptora i periodista, publicà aquesta novel·la en 1932 amb el títol original Cold Comfort Farm. Com a nota curiosa, dir que fou prohibida a la República d'Irlanda per unes subtils referències a mesures de control de la natalitat. La història, lleugera i divertida i que no ha perdut frescor amb el pas dels anys, gira entorn Flora Poste, una joveneta de bona família que, per circumstàncies de la vida, decideix anar a viure a la granja que uns parents llunyans tenen a l'interior del país. El contrapunt que suposa la diferent visió que de la vida tenen els dos móns és senzillament genial. De tots els personatges que apareixen, que no són pocs, hi destac per sobre de tots a Flora. I no vull dir massa cosa més per no xafar la lectura a ningú, encara que vull traslladar aquí la cita d'inici del llibre, extreta de Mansfield Park (les referències a Jane Austen són abundants) i que dóna una idea del to que l'autora va voler donar a la trama: "Que otras plumas se ocupen de la culpa y las desgracias".

dissabte, 17 de setembre de 2011

Thoreau dixit

 
"Si has construït castells en l'aire, el teu treball no es perd. Ara col·loca les bases a sota." 
Henry David Thoreau
Una frase llegida avui a Facebook. No ho havia vist des d'aquest punt de vista.

dimarts, 13 de setembre de 2011

Old devil moon



Avui m'han obsequiat amb el cd It could happen to you, de Chet Baker. L'he posat al cotxe de tornada a casa. Durant el trajecte, una lluna espectacular omplia gairebé el cel. En arribar a aquesta cançó he decidit que us l'oferiria.

La sorpresa ha vengut en veure el títol de la cançó...

diumenge, 11 de setembre de 2011

Avui a casa

Amb sol i i sense vent.
Una temperatura adequada.
Les aromes del camp, les bones i les xereques.
Galls, faisans i oques pasturen i conversen entre ells.
El rum-rum dels moixos, que se solegen panxa-amunt.
I la terra, els arbres i les plantes, que demanen atenció.

La banda sonora del moment, aquesta...:

dijous, 8 de setembre de 2011

Hehehe...



Hehehe...
Hihihi...
Hahaha...
No, no m'he tornat boja (ja ho estava d'abans). El que passa és que sense gairebé fer-ne comptes se'm presenta un cap de setmana de QUATRE DIES. Hohoho...

dimarts, 6 de setembre de 2011

Inesperadament



Inesperadament, així vaig escoltar aquesta cançó en un enllaç penjat a Facebook per una amiga.
Inesperadament, em va copsar el cor en un moment en què em sentia sola.
Inesperadament, fou la banda sonora mentres xatejava amb un amic, en una bona -i teclejada- conversa.

La majoria de coses passen de manera inesperada, i aquesta ha estat de les bones. Una sorpresa trobar aquesta cançó en el marc de la darrera pel·lícula d'Almodóvar (que per cert no crec que vagi a veure, em fa mandra...). La veu de Conxa Buika, única i intransferible.

dissabte, 3 de setembre de 2011

Albatros



Fa anys, vaig veure un documental sobre l'albatros; record que explicava, entre altres coses, que és un animal que viu molts d'anys i que s'aparella per a tota la vida. Això em va impactar ja que fins aquell dia havia pensat que els animals sempre s'aparellaven seguint la filosofia del "aquí te pillo, aquí te mato". L'albatros em va semblar gairebé humà. Però, clar, era joveneta, ha passat el temps i ara sé que la majoria dels humans no vivim molts anys, de fet ens arrabassen del món massa prest, com alguns animals. També sé que alguns no ens "aparellam" per tota la vida, ni tan sols ho feim per un curt espai de temps, com alguns animals.

On vull arribar amb aquest post? Ni punyetera idea... Només diré que, malgrat alguns no serem mai classificats dins de la categoria d'albatros, hem de tenir ben present que mentres disposem d'ales, d'unes llargues i poderoses ales a les quals encara no els falta cap ploma, ens trobam en unes immillorables condicions per prendre el vol, així que cal que facem que aquest sigui plàcid, interessant, emotiu i engrescador, mentres duri...


dimarts, 30 d’agost de 2011

Molta calor (i III)


Han passat quatre dies des que vaig celebrar els 40 anys. Sí, quaranta. I ho vaig voler compartir amb la família, amb els amics i, perquè no, amb els veïnats, que aquí al camp són molt importants. Des d'aquest dia ha continuat fent molta calor, però he tengut l'oportunitat de poder gaudir de l'altra, la calor del cor. És aquesta escalfor tan agradable que sents quan sents (perdonau la redundància) que importes a algú i quan tens al costat els que t'importen. No hi eren tots, malauradament, però això no ho féu menys emotiu, sinó tot el contrari.

Després de setmanes de nervis, de preparatius, de moments de pànic tipus "on m'he aficat?", fou tot un plaer que la casa se m'omplís de rialles, de suport, d'abraçades, de somriures, de música i de bons sentiments.

Com jo mateixa, la meva vida no és de les millors, però tampoc és de les pitjors: per començar, val el que pesen, en or, les setanta-dues persones que compartiren la vetlada amb mi. Sí, molta calor...

dimarts, 23 d’agost de 2011

Molta calor (II)



M'estic fonent... Se'm fon el cos, se'm fonen les idees. Se'm fondrà el bon humor????

Que per què aquesta cançó? Doncs perquè és l'única que em ve al cap amb aquesta calor, simplement. Bé, també hi ha el Highway to hell dels AC/DC, però no em va gaire el rollo heavy i, per altra banda, Mallorca està molt lluuuuuny de ser l'infern...

Nanit...


Hace calor, hace calor,
yo estaba esperando que cantes mi canción,
y que abras esa botella, y brindemos por ella
y hagamos el amor en el balcón.

Mi corazón, mi corazón
es un músculo sano pero necesita acción.
Dame paz y dame guerra, y un dulce colocón
y yo te entregaré lo mejor.

Ah, haa ha, ah, haa ha,
Dulce como el vino, salada como el mar,
princesa y vagabunda, garganta profunda,
sálvame de esta soledad.

Hace calor, hace calor,
yo estaba esperando que cantes mi canción,
y que abras esa botella, y brindemos por ella
y hagamos el amor en el balcón.

Mi corazón, mi corazón
es un músculo sano pero necesita acción.
Dame paz y dame guerra, y un dulce colocón
y yo te entregaré lo mejor.

Ah, haa ha, ah, haa ha,
Dulce como el vino, salada como el mar,
princesa y vagabunda, garganta profunda,
sálvame de esta soledad.

Hace calor, hace calor,
ella tiene la receta para estar mucho mejor.
Sin truco, sin prisa, me entrega su sonrisa
como una sacerdotisa del amor.

Luna de miel, luna de papel,
luna llena, piel canela, dame noches de placer.
A veces estoy mal, a veces estoy bien,
te daré mi corazón para que juegues con él.

Ah, ha ha, ah, haa ha,
Podrían acusarme, ella es menor de edad.
Iremos a un hotel, iremos a cenar,
pero nunca iremos juntos al altar.

dimecres, 17 d’agost de 2011

Molta calor



Fa molta calor, massa calor. Diuen que durarà TOTA la setmana. I n'estic farta. Em sent feixuga, pesada, cansada i desanimada. Volia fer moltes coses i no em sent amb forces. Catxis.

I perquè sé que tot això són futileses, i perquè sé que el món no s'acaba ni s'acabarà per ara, per molt que ens diguin certs predicadors catastrofistes, he cercat durant la breu treva que em dóna la fresqueta del matí alguna cosa que m'alleugerís.

Voilà, aquí la teniu! Van Morrison amb You make me feel so free. I a sobre, algú s'ha preocupat en posar-hi imatges marines per a acompanyar-la. Tot un encert.

PD.: reconec que no cercava aquesta cançó, sinó aquesta altra, Scandinavia, certament més refrescant. Però el que he trobat a Youtube no em convenç, malgrat els directes d'en Van són sempre fabulosos!

diumenge, 14 d’agost de 2011

Lluna d'agost


Ahir em vaig detenir a contemplar-la. Les siluetes de la palmera i el lledoner emmarcaven la lluna, la lluna d'agost. Contra tot pronòstic no em vaig sentir ni sola ni trista. Vaig sentir la seva bellesa. L'ensucrat Dean ho explica millor que jo...:




dilluns, 8 d’agost de 2011

Els bons vells temps



The good old days, de The Lodger, una de les cançons habituals d'Icatfm. Sempre m'anima escoltar-la.

Avui m'ha fet pensar en els meus vells bons temps i m'han vengut al cap excursions a la muntanya, dies de platja i rialles, sortides nocturnes, converses i confidències...; remuntant-me més en el temps, pens en les mega-trobades familiars, la facultat, els primers anys de feina.... Què queda de tot això? Doncs poca cosa.

Però, a dia d'avui, els buits deixats s'omplen amb algun nou escenari i també algunes noves companyies i, si bé no és el que esperava de la vida (per esser sincera, donava per fet que les coses anirien d'una altra manera) he de reconèixer que m'hi sent bé, que no en tenc queixa: es manté el que realment importa, amb incorporacions excepcionals al guió.

divendres, 5 d’agost de 2011

El desig de canvi fet cançó



De totes les versions que s'han fet de A change is gonna come, em qued amb la d'Aretha Franklin. No pretenc fer un comentari sexista però, per a mi, és qui més es creu la lletra i crec que és perquè és dona.

Canvi, li don moltes voltes a la parauleta i al concepte. Sempre estic pensant en hipotètics, improbables i desitjats canvis, a vosaltres també us passa? Feina, casa, sentiments...: ens envolten moltes coses susceptibles de canvi. I, sent objectius, som conscient que a la majoria és millor no tocar-la (l'experiència és un grau).

Però somniar no és delicte, no encara. I tampoc ho és identificar-se durant uns minuts amb el que canta Aretha...

A change is gonna come

Hi ha un vell amic
a qui una vegada li vaig sentir dir
una cosa que m'arribà al cor
i començava així.

Vaig néixer al riu,
en una petita tenda,
i com el riu,
he estat corrent des de llavors
sense parar.

Ell va dir que des de feia llarg temps venia,
però sé que el meu canvi està a punt d'arribar.

Ell va dir que ha estat una vida dura,
massa dura,
però tenc por a morir,
podria no tenir-lo si sapigués
que hi ha allà,
més enllà del cel.

Ve des de fa molt temps,
però sé que s'atraca el meu canvi.

Vaig, vaig anar amb el meu germà
i li vaig demanar:
"germà, per favor, pots ajudar-me?".
Ell digué, "bona germana meva,
m'agradaria però no puc",
i quan, quan vaig mirar entorn meu
jo havia fet una passa enrera
caiguent sobre els meus genolls.

Hi va haver ocasions en què vaig pensar
que no resistiria massa més
però d'alguna manera ara mateix crec
que som capaç, capaç de seguir endavant.
Te dic que ha estat molt de temps
i que ha estat un viatge costa amunt
tot el camí.

Però jo sé,
sé que el meu canvi arribarà.
Algunes vegades vaig haver de plorar tota la nit.
Sí, ho vaig fer.
Algunes vegades vaig haver de donar-me per vençuda
perquè allò que sabia que era equivocat.
Sí, ha estat un viatge costa amunt
Segur que ha estat un llarg camí
Sí, ho ha estat,
cada pas del camí.

Però jo crec
que aquesta nit arriba el meu canvi.
T'ho dic,
arriba el meu canvi.

diumenge, 31 de juliol de 2011

Amb optimisme



Ahir va fer mal temps, no vaig poder anar a la platja, però vaig fer doble sessió, de lectura i de cinema.
Avui no he fet res del que volia, però m'ha agradat fer confitura de prunes amb ma mare.
Demà és dilluns, però amb horari d'estiu. I torn a la feina després de la vacances, però tenc present que em queda encara el gruix per agafar-me. I, sí, torn a la feina, però tenc ganes de retrobar-me amb la gent.
I ara, ara mateix, hauria d'estar o cuinant, o planxant, o "atacant" males herbes... En canvi, estic davant l'ordinador i sense cap remordiment. La versió que del Somewhere over the rainbow fa Eva Cassidy no em deixa...
No sé perquè em passa. No sé si són les hormones, o els canvis de temps, o la pinça aquesta que a vegades se me'n va però sempre torna. No sé perquè em passa, però aquests darrers dies veig les coses amb optimisme.
[... i també amb nyonyeria, això que no falti, que sinó, no seria el meu blog...]

dissabte, 30 de juliol de 2011

Sota el sòtil



De fons, Michael Buble.
Sobre la taula, àpats senzills i deliciosos, regats amb bons beuratges.
Sobre les cadires, vuit persones d'edats i caràcters ben diferents.
Un gat persa fent ziga-zaga a través de cames de cadires, taula i gent.
Paraules, paraules i més paraules. Ocurrents, intel·ligents, agradables, divertides, interessants.
Bons sentiments i el so de les rialles flotant sota el sòtil.

I res més, i res manco.
La vida està molt bé quan no et passes amb les exigències.

dijous, 28 de juliol de 2011

Els Divine Comedy



National Express, una bona cançó dels Divine Comedy. A l'estil antic i amb una irreverència ben actual.
Bon ritme a una casa de bojos? Doncs sí, en aquest vídeo al manco...

Temps



Em diuen que necessit temps, que m'agafi les coses amb calma, que el que hagi de ser serà, que gaudesqui del que tenc ara, en aquest moment just. I tenen raó. Però en determinats moments em sent incapaç de fer-ho. Estic empapada, impregnada, per allò viscut, com si em cobrís amb una capa llefiscosa que em dificulta els moviments; i tenc el cap ple d'això i de més: de por, por pel que esdevindrà, por de perdre, por d'empitjorar.

I lluit per mantenir el somriure habitual, les bones paraules i una mirada possitiva, i així aconseguesc congelar la por i treure'm la capa llefiscosa, una vegada més.

Temps, sembla que tot sigui qüestió de temps.

dimarts, 26 de juliol de 2011

Què tenen?



Fa dos dies vaig fer un "intensiu" de Esposas e hijas, sèrie de la BBC de sis episodis basada en una novel·la d'Elisabeth Gaskell. Tenia planxa acumulada i aquest fou l'esquer gràcies al qual vaig poder posar-m'hi (no m'agrada gens, planxar).

No puc dir que Esposas e hijas arribi als nivells extrems de Norte y sur ni de qualsevol de les narracions de Jane Austen, però també és fantàstica (amiga, mai podré agrair-te a bastament les teves recomanacions).

I em deman, què tenen aquestes històries que m'encisen de tal manera? El primer que em ve al cap és "amor". Sí, ho reconec, són romàntiques a més no poder, freguen fins i tot la nyonyeria, però no és l'únic: hi ha més. Hi trob "amistat", "fidelitat", "honor", "respecte" i, per rematar, un inevitable "final feliç". En resum, hi trob una perfecta evasió. Tanta sort que no m'ha pegat amb la "play"...

diumenge, 24 de juliol de 2011

Bogeria

La bogeria no té límits, és infinita.

http://www.youtube.com/watch?v=fUr-nuPIIBI

dimarts, 19 de juliol de 2011

"Debajo de una sombrilla"



Avui començ les vacances, la primera tanda de vacances. No tenc paraules. De l'emoció, les llàgrimes em cauen galtes avall, les quals, per cert, ja em fan mal degut a un somriure incapaç de controlar.

Expectatives, les justes, no tenc el llistó molt alt:
- el desig de què tot rutlli en harmonia.
- l'ànsia de gaudir de moltes coses. Dormir, llegir, xerrar, riure, somriure, fer.
- l'esperança de què la vida encara em pugui sorprendre (de manera possitiva, clar) i si és amb un punt surrealista, millor. Sempre i quan una mona no em robi la càmara o perdi les lentilles, que per aquí no pas...

PEOR IMPOSSIBLE 
Debajo de una sombrilla
pensando en coktail de ron
apareciste de pronto
con tu bote de aerosol
El mono robó tu Cannon
en el ascensor del hotel
y los cocos daban vueltas
a tu alrededor
Se te cayó una lentilla
y te volviste a mirar.
Todo está lleno de cocos
y el mono se oye gritar.
Por eso siempre serás tú
Los cocos y tú
el mono y tú
el aerosol y tú
y nadie más que tu...
El mono robo tu Canon
en el ascensor del hotel
y los cocos daban vueltas
a tu alrededor
No te enseñaré la isla
hace mucho calor...
y tu ya me tienes harto
os odio a los dos.
Y te marchaste de pronto
no me dió tiempo a pensar
¿Que hacías tu con el mono
en un país occidental?

dissabte, 16 de juliol de 2011

Bàlsams


Estar amb la família / una tarda amb les amigues / els matins de cap de setmana / el somriure d'un nin / que et regalin flors / un sopar amb els amics / el youtube / trobar una bona peça a les rebaixes / un bon llibre / la mirada interessant d'un home interessant / cinc minuts seguits de bones notícies a la tele / la mar / aquest blog / treballar al jardí / la meva "bitxeria" ...

... i, per què no, un dia salvatge, de tard en tard. Que no està a l'abast? Cap problema: els dos minuts quaranta-un segons que dura Wild thing del Troggs garanteixen, com a mínim, un somriure i unes bones remenades de cap...

dijous, 14 de juliol de 2011

El magnètic poder de l'ukelele



Estava tant tranquil·la tafanejant per Spotify, cercant una banda sonora adequada per a uns "deures" que m'he compromès a fer quan, zaca! m'ha embestit aquest senyor, Eddie Veder, amb el seu ukelele, fent una calmadeta versió de Dream a little dream of me, la qual m'ha duit a aquest fantàstic Can't keep.

U-na-a-u-tèn-ti-ca-ma-ra-ve-lla !!! L'ukelele i ell, ell i l'ukelele. Una magnífica i emotiva melodia. Unes imatges fantàstiques... Quina sensació de llibertat!

I m'ha fet pensar en el post recentment penjat en un blog que m'agrada seguir i que parlava de l'ukelele i de la seva simplicitat ("menys és més"). També m'ha fet pensar en un altre post que mira tu per on li vaig dedicar fa unes setmanes... Estam assistint a una febre ukeleliana?

dimecres, 13 de juliol de 2011

L'home i la pedra



"L'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra", això diu el refrany. I supòs que té raó, encara que depenent del cas resulta que puc ser:
a) l'home,
b) la pedra,
c) l'home i la pedra al mateix temps,
d) ai no, que no som home, que som dona...

diumenge, 10 de juliol de 2011

Perspectives


Únicament cal mirar en la direcció adequada per veure les coses amb perspectiva, per veure-les des d'un nou punt de vista.

dissabte, 9 de juliol de 2011

De la mà



Aquesta cançó tanca una de les pel·lícules més emotives que he vist els darrers temps. Qui l'ha vista sabrà de quina xerr. Senzilles històries de cada dia, sentiments ben humans i quotidians, vida i mort, alegria i tristesa. En ella m'hi ha fet pensar una curta conversa -sí, la definirem així- que acab de tenir amb algú a qui estim molt. I, amic, t'he de dir que si alguna cosa he après gràcies a tu, és que l'amor i l'estimació van de la mà de la comprensió, ni una passa més envant, ni una passa més enrera... Això ens dóna un cert avantatge, no trobes?

Coses de tenir temps lliure: m'he entretengut cercant la lletra de My way i l'he adaptada al català. Esper no haver-me equivocat massa, però crec que l'essència hi és. Na Nina Simone també hi ajuda, i molt.


-----------------------------------------


My way
El final ja està a prop,
M'enfront al darrer teló.
Amic, ho diré clar,
Xerraré del meu cas, del qual en sé molt.
Vaig tenir una vida satisfactòria,
Vaig recórrer tots i cada un dels camins,
I més, molt més encara.
I ho vaig fer tot a la meva manera.
Tristeses, en vaig tenir
Que no val la pena comentar.
Vaig fer el que calia,
Em vaig assegurar que fós sense privilegis,
Vaig planificar cada etapa programada,

Cada acurada passa donada en el camí.
I més, encara molt més.
I ho vaig fer tot a la meva manera...
Així és, hi va haver moments,
Estic segur que ho saps,
en què vaig donar passes
Més llargues que les meves cames,
Però al final,

Front el dubte,
Em vaig tragar les meves paraules,

Vaig afrontar els fets i em vaig mantenir intacte.
I ho vaig fer tot a la meva manera.

Vaig estimar, riure i sofrir.
Em va tocar guanyar, i també perdre.
I ara, quan les llàgrimes cedeixen,
Em resulta tan entretingut 

Pensar que ho vaig fer tot.
Deixa'm dir-ho, sense timidesa,
"Oh no, oh no, no fou el meu cas,
Jo ho vaig fer tot a la meva manera".

Doncs que és un home, què ha aconseguit?
Si no és fidel a ell mateix, no té res.
Dir les coses que sent realment

I no les paraules de qui s'agenolla.
La meva història mostra que vaig assumir els cops,
I ho vaig fer tot a la meva manera...
Sí..., fou a la meva manera...

divendres, 8 de juliol de 2011

La mar



Demà, un dia de platja. El primer en dos anys. En tenc moltes ganes. És més, crec que m'anirà bé: veure com les ones van i vénen, duen i s'enduen, passejar i intentar evitar sense èxit que l'arena mullada s'enganxi als talons. Aconseguir que pell i esperit agafin ja el sol de l'estiu.

dimarts, 5 de juliol de 2011

-

Avui el món ha perdut una bona persona. Segur que n'ha perdut moltes més, però a aquesta la coneixia.
La vida és injusta, però en aquest cas ho ha estat més que mai.

diumenge, 3 de juliol de 2011

Do the hustle!



Un ritme una mica "horterilla" però a la vegada molt marxós. Una cançó encara més guapa ballada que escoltada. Crec que el títol ve a dir alguna cosa així com "fés enrenou"... Bah, la traducció és el de menys. El més important és que m'ha deixat molt bon cos retrobar-me amb ella. No us entren ganes de ballar-la?

Camins



És diumenge i tenc una sensació que feia bastants dies, però bastants dies, que no tenia: no he de córrer per anar enlloc. Tampoc no és que no tengui res a fer, només que avui tenc una mica de marge. Per això estic davant l'ordinador, remenant cançons per youtube (estic per incloure aquesta "afició" al currículum). Després m'esperen. Però aquest després no té hora.

Cercava una cançó que ja té uns anys, és molt nyonya però m'agrada perquè pertany a la banda sonora d'un viatge a Sicília en el que menjàrem molta carretera; la dúiem en una bona recopilació de música al cotxe, gravada per una amiga en una cassette.

De casualitat, ha aparescut la que us he penjat aquí dalt. No la coneixia, ni tampoc al grup que la canta. M'ha enganxat. Mai hagués pensat que començaria el matí amb una cançó desconeguda. M'he aixecat amb l'altra al cap i, ja ho veieu, no tenen res a veure. A petita escala, és el que ens passa cada dos per tres a la vida. [petita dosi de filosofia barata, gentilesa de la casa]

dissabte, 2 de juliol de 2011

Do re mi



Avui m'he examinat de català, nivell E, per quarta vegada. Diuen que "el que la sigue la consigue". Jo, de "seguirla", la seguesc, però es veu que no amb suficients ganes. L'incentiu econòmic i l'incentiu de millora professional no són suficients. Actes, resolucions, convenis, propostes de resolució, abreviacions, majúscules, minúscules, pronomes febles... Tal vegada aquest cop hagi aprovat; si no és així, crec que hauré quedat a les portes.

Ai, és possible que ja sigui massa madureta per a aquestes coses? Pentura m'hauria de centrar en fer punt de cadeneta, confitures i en poda de rosers... No, pensant-ho bé, crec que no... encara.

dijous, 30 de juny de 2011

Una mena de màgia



Fins i tot en les situacions més ordinàries aconteixen fenòmens d'allò més extraordinari....

dimecres, 29 de juny de 2011

Efectes sistèmics



Aquests dies m'estic formant dins l'apassionant món dels productes fitosanitaris. On diu "apassionant" posau-li una certa entonació sarcàstica: el fet que les directrius pedagògiques dels nous temps brillin per la seva absència, juntament amb l'horari del curs, fa que em passi el que no m'havia passat mai en la meva extensa experiència "cursillista": em dorm, literalment em dorm. Una experiència fastigosa i incontrolable, això de lluitar contra un mateix... Gràcies a Déu, tot plegat es compensa per la presència d'una màquina de cafè i una altre de begudes fresquetes (i excitants, algunes) que fan que pugui arribar dignament al final de la tercera i darrera hora.

Cal que em centri, però, en la tonteria que ha provocat aquest post: en aquest curs ens han explicat que determinats plaguicides tenen efectes sistèmics en els organismes sobre els quals actuen. I què vol dir? Doncs vol dir que afecten tot el cos. Si és una planteta, van del brot més tendre i sucós a l'arrel més profunda. Amb una paraula, si xerram de plaguicides, una putada per als destinataris.

Ara m'ho traslladaré a mi, que és el que m'agrada fer: escoltava Billie Holiday quan he acudit que les seves cançons tenen efectes sistèmics sobre mi. I no em passa amb altres grans veus. També hi ha altres coses que tenen "bons efectes sistèmics sobre el meu organisme" (certs somriures, determinades paraules, molts paisatges...). Què tal si deix de banda les que els provoquen negatius? Au, va, al manco avui...

dimarts, 28 de juny de 2011

Som aquí



Som aquí.
Una gran obvietat.
Una obvietat que en ocasions es fa immensa.

dissabte, 25 de juny de 2011

Amb ritme suau



Em fa mal tot i estic molt cansada. Ahir vaig fer una cura de repòs de 24 h i no em va bastar. Avui tenc tasca a fer i no puc continuar postposant-la.

Les causes del cansament són vàries. Algunes les tenc identificades, altres no. Algunes són físiques, altres sé que em vénen de l'ànima. Algunes tenen solució, altres no. He comès l'error de donar més importància de la que tenen a determinades circumstàncies (au nines, tornau d'allà d'on heu vengut).

He perdut per les bardisses l'energia que em sostenia. Bé, no és cert que l'hagi perduda. És més bé que l'he emprada per a mil i una coses concentrades en escassos dies i sense donar-me l'opció de gaudir de la meva casa-camp.

Acab de començar la recuperació amb el que tenc a l'abast: un berenar sa, la musiqueta d'aquí dalt, una estoneta de camp i aquestes paraules al blog. Després he de partir, però pens tornar en un grapat d'hores i ja no em mouré del meu redol fins d'aquí a dos dies. Tendré paciència i aniré tira-tira, amb bones: sí, definitivament el ritme suau d'aquesta cançó és el que necessit, malgrat la tristesa que desprèn.

divendres, 24 de juny de 2011

Que la vida que ens hem perdut, simplement, no existeix


M'ha costat rendir-me a aquesta cançó i això que he escoltat un bon grapat de vegades el darrer cd dels Manel. Fins ahir no vaig parar esment a La bola de cristall, la número 5 del recull. Però tornava cap a casa, el capvespre, cansada, després d'una setmana farcida de "coses a fer" i vaig parar atenció a la lletra (total, el cotxe ja se sap el camí de memòria...). La melodia em va fer volar per les estrofes. També em va passar amb una altra cançó que me reserv per a un altre post. Aquesta, la d'avui, és magnífica:

La bola de cristall

Mira,
surt el sol a les ciutats on haguéssim pogut viure
i una llum plena de pau va inundant totes les cuines.
Jo faig pinta de tranquil, i tu sembles tan tranquil·la.
I ens crido: “Treu-te la disfressa i revela qui ets!
No em crec que sigueu la vida que ens estem perdent”.

Mira,
tot ha anat segons el pla, quin exemple d’harmonia,
això és creure en el que un vol i invertir amb saviesa els dies,
si prens nota, crec que ens surt un bon llibre d’aforismes.
I ens crido: ”Observant-vos les mans, us he vist el truc!
No sou realment la vida que ens hem perdut”.

Mira,
panderetes, serpentines, apa nena, quines mitges,
hi som tots, sí, però fixa’t bé, com et miro, com em mires.
Va, assumim-ho, els dies bons gairebé som invencibles!
I ens crido: “Això és lamentable teatre amateur!
I no la vida que se’ns escapa a cada moment”.

Mira
com els nervis no han pogut, les paraules que buscàvem.
Les diem i no fan por, les diem amb la veu alta:
“Amor meu, sempre hi seré, amor meu, com ho dubtaves?”
I ens crido: “Ja sé de què aneu i he perdut l’interès!
Que la vida que ens hem perdut simplement no existeix”.

dimecres, 22 de juny de 2011

Creu i delícia del cor

















Fa tres dies vaig gaudir de La Traviata en viu i en directe. La vaig gaudir amb gairebé tots els sentits. L'oïda, per descomptat: em qued amb el famós brindis (aquí una fotografia que vaig fer d'estrangis, això si, sense flaix) i, sobretot, amb el duet Un di felice, eterea, que us he penjat a sota en versió cinematogràfica. La vista: vestuari, escenografia, actuació general dels intèrprets... Tres hores que passaren màgicament volant.

Només em va fer falta tastar el cava del famós brindis, olorar les aromes del jardí de la casa a la Provença on Violeta i Alfred visqueren el seu fugaç amor i, finalment, passejar per les esponeroses estances dels palaus de París...

dissabte, 18 de juny de 2011

Quan no hi ha paraules

Quan no hi ha paraules, quan no saps que dir, quan els aconteixements se succeeixen sense possibilitat de reflexió, quan creus que de nou has perdut el rumb, quan imagines i tornes imaginar, especules i tornes especular.

Quan tot això esdevé, cal aturar-se i veure, i olorar, i escoltar, i tastar, i sentir. Som carn, pell i ossos i, amb tot això, és el millor que podem fer.

El demés ja arribarà, si vol.

dilluns, 13 de juny de 2011

Murs



Com diu la cançó, alguns murs cauen, no tots, però alguns murs cauen. És qüestió de saber de quin tipus de mur es tracta: alguns són necessaris, en diuen "estructurals"; altres, en canvi, només serveixen per bloquejar l'aire i la llum.

N'hi ha que semblen indestructibles però, sense cap motiu sòlid, cauen per sempre més. Fins i tot s'esmicolen els fonaments.

D'altres, s'ho veia venir: són tan fins que gairebé es transparenta el que hi ha a l'altra part. Amb aquests, una simple bufada d'aire fresc basta perquè se'n vagin volant. En realitat, ni tan sols podem dir que s'enderroquen.

Els que no cauen, si bé tampoc tenen garantia de permanència infinita (res ho té) tenen un gruix extraordinari, uns fonaments com les arrels d'un queixal ben enganxat a la mandíbula i una altària prou important com perquè els vents gèlids del nord no els esbuquin i, el més important, tampoc no facin malbé el que hi ha a la part d'un mateix.

I no parlem dels murs nous de trinca: on menys et penses, un bon dia, n'apareix un i te n'adones que l'has construït tu mateix, miqueta a miqueta, amb les restes de naufragis, amb nova sava, amb mil i una coses que has agafat -après- d'aquí i d'allà.

dijous, 9 de juny de 2011

Avui toca "Peach Trees"


No us passa a vegades que el que us envolta no acaba d'encaixar? És com si no estàs fet a la vostra mida. O per ample, o per estret, o per curt, o per llarg. I no us passa, també a vegades, que sembli que aneu desacompassats? Com si haguessiu fet uns segons tard, o haguessiu arribat uns segons prest.

Certament són sensacions incòmodes i no deixen de ser això, sensacions. A sobre -o gràcies a Déu- van i vénen sense avisar. Quina diferència amb quan sents que estàs on, quan i amb qui has d'estar. Tot encaixa i és perfecte. Però clar, són això, sensacions. O no?

Qui està per sobre de sensacions és Rufus Wainright ("el meu Rufus" per als amics): sentir-lo és gaudir-lo. Té cançons per a tots els estats d'anim. Avui toca Peach Trees.

dimarts, 7 de juny de 2011

Per prescripció facultativa

El millor del dia ha tengut lloc a les 7.30 h del matí, minut amunt, minut avall. Anava per la carretera quan he vist cinc cavalls que jugaven i corrien dins d'una tanca. Cinc cavalls grisos i preciosos. Un segon, dos, com a molt, no ha durat més.

Després, l'arribada a Ciutat, l'entrada a la feina, les cares, unes més agradables -la majoria-, les altres no tant. Papers, papers i més papers. Telèfon i més telèfon. En fi, la rutina de cada dia, amb les mancances habituals.

L'horabaixa, també l'habitual els darrers temps. Però ho ha espatllat una visita al metge. No per a mi, no us preocupeu, ni tampoc res greu, si bé el tema serà una mica pel·liagut.

La puntilla, ara mateix. Descarregava música nova al mòbil per tenir sons frescos a l'hora de fer una passejadeta quan no se m'ha ocorregut altra cosa que mirar el correu de la feina. Beneita, beneita, més que beneita: només m'ha servit per saber amb quin "little marron" començaré el dia demà dematí!

Així que, per auto-prescripció facultativa, m'acab de prendre un tros de pastís de xocolata i acab de donar al play per tercera vegada a aquesta versió en directe de la cançó Excuses dels The Morning Benders, que tant m'agrada. Ja em trob molt millor: un 7 més o manco en una escala de 0 a 10. Gens malament, no ho creieu?

Hala, dioso, me'n vaig a cremar mig pastís mentre escolt què ha descobert darrerament n'Albert Puig.

diumenge, 5 de juny de 2011

Sanjosex



Divendres vaig gaudir d'un concert íntim i calm. Fou al teatre de Petra (la de Mallorca, no la de Jordània). Cantaren Espaldamaceta, primer, i Sanjosex, després, acompanyats únicament per les seves respectives guitarres, i ho feren per a una cinquantena de persones tirant pel llarg.

Reconec que jo hi anava per n'Espaldamaceta, encara que era el "teloner" (ai, què poc m'agrada aquesta paraula!), per això imagin que la sorpresa de conèixer Sanjosex fou encara més grossa: a poc a poc, a mesura que avançava el concert, s'anava fent gran i més gran sobre l'escenari, arribant a vessar amb tanta bona música i amb tant bon rotllo. Com m'agradaria poder-vos fer sentir el que vaig sentir divendres vespre però no és possible, és d'aquelles coses que sols es gaudeixen en viu i en directe.

Penj aquí una de les cançons que més m'agradaren. Parla del passat, de les coses senzilles que ens marcaren a la infància, de la recerca d'allò que mai no tornarà.

EL CORRIOL


Busco ideals que he après
Lluny de casa i no els trobo
Hi ha un desordre que em té preocupat
De petit no m'ho havien explicat
Costa d'acceptar que les coses van canviant
Simplement redefinir la manera de sentir
Però no accepto els canvis que hi ha hagut
Ideals que s'han perdut
Potser és que he llegit massa llibres d'altres temps
Potser m'he creat un bell lloc dins del meu cap
Però hi havia un temps de veritat
Tot allò per mi ja s'ha acabat

Busco un lloc meu


Refranys antics

Sense sentit
Paraules que s'han esvaït
Busco un vell corriol on jo de petit jugava
Busco racons que recordo que tots els amics hi anàvem
Però tots aquells llocs ja han canviat
Sota el ritme de la humanitat

Busco un lloc meu


Busco ideals que he après

Lluny de casa i no els trobo
Hi ha un desordre que em té preocupat
Tot això no m'ho havien explicat

Busco un vell corriol on jo de petit jugava

Però tots aquells llocs ja han canviat
Sota el ritme de la humanitat

Busco un lloc meu


Enyoro un temps mai viscut

Que em van explicar de petit a casa
Enyoro un lloc que potser era una país
Però ara veig només
Un piló de gent fent cua.

dissabte, 4 de juny de 2011

No només hi ha miratges al desert



Cercant una cançó relacionada amb miratges he anat a parar -no em demaneu com- al Bewitched d'Ella Fitzgerald i sí, definitivament me la qued com a fons d'aquest post. Ara acab de recordar que la vaig recomanar a cert amic blocaire. La degué escoltar? Li degué servir d'alguna cosa? No crec que m'estengui massa, tampoc sé si acabaré penjant això que escric: estic cansada, un dia truiós al camp, però ha estat bé, n'estic satisfeta. Tornant als miratges, ahir me'n vaig adonar que he estat un temps contemplant-ne un; en realitat, per ser sincera, no vaig saber que era un miratge fins que vaig veure com s'esvaïa davant meu. Un pena, la veritat. Hauria jurat que l'havia tocat i tot. Ho devia somniar.

En fi, que no passa res. Estic acostumada i tots ens podem equivocar. Només que he d'anar alerta amb ells, amb els miratges dic. No em convé que m'emboirin la vista...

dilluns, 30 de maig de 2011

"Si tu vois ma mère"




Si tu vois ma mère, de Sidney Bechet. Mentre dura la cançó, se succeeixen imatges de París, dels seus llocs més emblemàtics. Primer amb la tranquil·litat d'un temps suau. Després, comencen a caure unes poques gotes d'aigua que acaben en una tormenta d'estiu. L'aire es neteja, torna a sortir el sol i la gent ocupa de nou els exteriors del decorat, un decorat que no ho és, que és real. I tot torna a la normalitat.

Woody Allen inicia així la seva Midnight in Paris. Qualcú ha escrit que aquesta escena dura massa. Està completament i absoluta equivocat. O tal vegada n'Allen ho tenia reservat a aquells que no hi hem estat mai?

Ahir, a la fi, vaig donar títol i autor a aquesta melodia. Se'm resistia: aquesta vegada Google m'ho havia posat difícil però només era qüestió de donar-li temps.

Ara em trob escoltant-la repetidament mentre pens que ni aquesta setmana, ni la que ve, ni la següent, tampoc no em passejaré per París amb la persona que sempre havia cregut m'hi acompanyaria. No estic trista, simplement gaudesc d'un cert sentiment de nostàlgia que m'acarona el cor, la nostàlgia del que no he viscut però si somniat. Com li passa al protagonista, per cert.

diumenge, 29 de maig de 2011

Alehop!



Poques coses a dir, moltes a fer.
Decisions mitjanament clares.
Energies suficients per portar-les a terme.
El fil conductor: el respecte.
Camin sobre aquest fil com una equilibrista.
Mesures de seguretat? No, no n'hi ha.
És més divertit sense malla de protecció.

dissabte, 28 de maig de 2011

Home, de poder-se fer, es pot



Ahir venia escoltant Soy lo prohibido, versió Serrat. Record que la primera vegada que vaig escoltar-la em va escandalitzar i deprimir, i agradar i enganxar, tot a l'hora. Em demanava ahir com es pot fer una cançó tan meravellosa d'un fet tan nefast (l'adulteri). La resposta, la de sempre: hi ha molts matisos en tot allò que feim, moltes maneres d'entendre i sentir les coses. Moltes maneres de viure-les també. Infinites maneres d'estimar, per descomptat. Per acabar-ho d'adobar, això pot extrapolar-se a accions diverses, a diverses maneres de sentir i de pensar. A mi, ara mateix, podrien cantar-me-la, si bé no precisament cap maromo, sinó un bon pastís de xocolata (reconec que tenc greus problemes per controlar les meves ànsies alimentícies).

A més, hi hem de sumar el fet que la vida és una eterna roda en la qual res és per a sempre: sentiments i moments canvien, en ocasions perquè nosaltres així ho volem, en ocasions per les circumstàncies, simplement.

Punyetero rollo que estic escrivint avui, i encara no he acabat. Tranquils, ara ve la "coletilla". Dins tot aquest maremàgnum sí que hi ha una cosa inmutable: el que som. Podem equivocar-nos una, dues, tres vegades. Podem flagelar-nos (metafòricament, clar) pels errors comesos i remordir-nos a perpetuïtat pel mal que hem fet. Tal vegada no ens quedi altra que aprendre a conviure amb el que sentim i, malgrat tot, ser capaços de tirar endavant, de ser honestos amb nosaltres mateixos i ACTUAR en conseqüència.

Crec que qui va compondre la cançó ho entenia més o manco així. Ara bé, és preocupant l'alternança de present i passat en les formes verbals...:
Soy ese vicio de tu piel
que ya no puedes desprender.
Soy lo prohibido.
Soy esa fiebre de tu ser
que te domina sin querer.
Soy lo prohibido.
Soy esa noche de placer,
la de la entrega sin papel.
Soy tu castigo.
Porque en tu falsa intimidad
en cada abrazo que le das
sueñas conmigo.
Soy el pecado que te dió
nueva ilusión en el amor.
Soy lo prohibido.
Soy la aventura que llegó
para ayudarte a continuar
en tu camino.
Soy ese beso que se da
sin que se pueda comentar.
Soy ese nombre que jamás
fuera de aquí pronunciarás.
Soy ese amor que negarás
para salvar tu dignidad.
Soy lo prohibido.

dilluns, 23 de maig de 2011

Aires

Divendres vespre vaig passar tres hores a Santa Maria, un poble encantador amb una gent meravellosa. S'hi respirava un aire sa i ple d'il·lusió i bona energia. Dissabte vespre vaig passar gairebé dues hores a París gràcies a Woody Allen: una altra mena d'aire, però igual de bo; aquest, més íntim i romàntic, més melòdic. El diumenge passà ràpid, a casa. A la nit, un aire nou invadí l'ambient, era asfixiant i nirviós, preocupant, no podia creure el que veia a la televisió.

Imagin que ningú és capaç d'acabar amb el món en quatre anys. També imagin que no és el que pretenen. Vull ser objectiva. No vull caure en la desesperació i el pessimisme. La vida, ja sabeu, la vida que es composa de les petites coses i dels petits gestos, continua. I és aquí on hem d'anar guanyant les batalles que ens mantindran en la nostra posició.

Mentrestant, us deix amb París. Ningú no ens podrà llevar els bons moments, a què no?

dijous, 19 de maig de 2011

De com uns ukeleles et poden arreglar el dia

Avui he tengut un mal dia a la feina. Errades, passotismes, desconnexions, incomprensions, injustícies... Em pensava que havia fet call, però no, hi ha coses que encara em treuen de polleguera, i de quina manera!
Estava en la meva mà agafar-m'ho d'una altra manera, i no ho he fet. Podria haver deixat els problemes a la feina, i no he pogut, els he arrossegat tot el dia. Més me'n meresc, per poma.

I amb aquest desànim generalitzat he posat l'ordinador en marxa, he entrat a Facebook -res d'interessant-, he consultat una cosa a google i he entrat a blogger decidida a escriure un post en pla "passió-setmana-santa". Per ambientar-me, el Delicatessen d'Icat fm, com no! I sonava la cançó perfecte, To be counted among men, de Villagers: profunda, sèria, intensa, melòdica, sincera. Sí, ja sé, ja l'havia posada, i? No em cans de sentir-la.

Mirant-mirant quines altres cançons estava posant avui n'Albert Puig al programa, he vist que hi tenia Short people, de Randy Newman. I ja m'he animat, la melodia no està malament i la lletra té un punt de punyeteria adient per al dia d'avui, així que l'he cercada a Youtube. De rebot, com sempre, he trobat una versió divertídissima d'una orquestra composta bàsicament per ukeleles.

La tonteria i l'emprenyadura s'han evaporat. Tornaran? Ni idea. Crec que avui vespre, ja no.



Short people got no reason
Short people got no reason
Short people got no reason
To live

They got little hands
Little eyes
They walk around
Tellin' great big lies
They got little noses
And tiny little teeth
They wear platform shoes
On their nasty little feet

Well, I don't want no short people
Don't want no short people
Don't want no short people
`Round here

Short people are just the same
As you and I
(A fool such as I)
All men are brothers
Until the day they die
(It's a wonderful world)

Short people got nobody
Short people got nobody
Short people got nobody
To love

They got little baby legs
That stand so low
You got to pick em up
Just to say hello
They got little cars
That go beep, beep, beep
They got little voices
Goin' peep, peep, peep
They got grubby little fingers
And dirty little minds
They're gonna get you every time
Well, I don't want no short people
Don't want no short people
Don't want no short people
'Round here

dimecres, 18 de maig de 2011

Mai no és tard



Com diu la cançó, mai no és tard. Ara, no em demaneu què més diu, perquè no tenc ni "p.......a" idea de francès. I per a què mai no és tard? Doncs juguem a les endevinalles:
- Mai no és tard per a gaudir d'un bon àpat i d'un bon vi (pensament referenciat al post anterior).
- Mai no és tard per ficar-se entre els llençols amb olor a finestra oberta enmig del camp.
- Mai no és tard per teclejar unes paraules mentres tenc la moixeta petita sobre les cames, fent rum-rum.
- Mai no és tard per escoltar una cançó alegre capaç de compondre el cor més cansat.
- Mai no és tard...

diumenge, 15 de maig de 2011

Esperits per a l'ànima


Aquesta setmana, dues experiències molt possitives amb bona companyia i amb el vi.

Dijous, un tast de vi, el meu primer tast. Esper que no sigui el darrer. Deixant de banda que l'impartia un parent llunyà i que ho va fer de manera magistral, cosa que em va enorgullir enormement (és curiós com estira la família, perquè no el conec de res), he de dir que vaig disfrutar molt endinsant-me en aquest món: tonalitats grogues i brillants com el sol, o fosques i rogenques com la sang; aromes a cítrics, a bosc, a fusta; sabors a minerals, a fum, a albercoc, a poma, a maduixa... Tot un plaer per a un sentit que tenc una mica rovellat. La pena va ser haver de tirar el contingut de les copes! Això és el que ens recomanaren, amb raó, perquè cinc copes de "tintos", dues de "blancs" i una de "dolç" eren molt de brou per a un sol cos, encara què reconec que no vaig poder evitar que els que més m'agradaren (els tenc marcats amb asterisc als apunts) anassin parcialment gola endins.

Ahir vespre, sopar amb amigues. Qui ens convidava ens oferí esquisideses, una de nosaltres dugué unes postres de concurs i, com no podia ser d'altra manera, tot es regà amb dos bons vins, ja que les amigues eren la bona companyia amb qui havia anat al tast i, clar, ara hi ha nivell...

He disfrutat molt, moltíssim, tant del tast com del sopar: el vi, el bon vi, és un bon esperit per a l'ànima. El amics, però, encara ho són més.

No sabia quina cançó posar, així que he cercat a youtube algo amb "drinking" i m'he trobat amb això. Absolutament meravellós, amb aquest aire a lo Tom Waits. Li seguiré la pista, a Rob Dougan...

divendres, 13 de maig de 2011

"Lenta revolució"



Acaba una nova setmana.
Petits canvis, petites passes. Els moviments justos... en la direcció correcta? No ho sé. Però tan se val, és l'única direcció visible en aquests moments, malgrat no sé com abarcar tantes coses, com li contava a una amiga avui dematí.

Mentrestant, faig, i faig, i continuu fent. És la meva lenta revolució o, si ho preferiu, llevau-li la "r": és la meva lenta evolució.

Ara som a casa, és tard i no tenc perquè fer res més per avui. Quin descans per als sentits, quin descans per al cervell...

dilluns, 9 de maig de 2011

Moviment constant



Tot l'horabaixa ha estat un no parar: ovelles, arbres, xapeta, mangueres, males herbes, poda, cans, moixos, regadores, galines, oques... He disfrutat moltíssim! No feia comptes que em retés tant. Ha estat genial!

I l'esbraonament de demà, també ho serà! Je.

diumenge, 8 de maig de 2011

"... y así vivo yo"



Una nova cançó gentilesa del Delicatessen d'Icat Fm, per variar. No sé què faria sense ells, la veritat. La banda sonora d'aquest cap de setmana s'ha compost íntegrament dels darrers podcasts i ni així he aconseguit llevar-me els nervis que em roseguen.

He aprofitat, i bé, aquests dies, no tenc queixa, bé, sí que en tenc una: se m'ha cascat una arrecada que m'agrada molt. Però anem a allò possitiu: he gaudit de bona companyia amb qui he rigut i he conversat; he cuinat i he menjat de gust; he dormit prou (si bé mai és suficient); he adesat la casa (don un aprovat rascat a la neteja, tot un èxit). No hi ha hagut marge ni per als arbres ni per al jardí, però no ho puc abarcar tot, ho tenc ben assumit, per a ells tendré casi tots els horabaixes de la setmana entrant.

I malgrat tot, els nervis m'han continuat, em continuen, rosegant. Imagin que és perquè encara no els he donat forma, no sé exactament d'on vénen ni perquè són aquí, si bé començ a tenir certes sospites. És un neguit suau, gairebé constant, que en moments concrets em puny la panxa. Perquè m'entengueu: és més o manco com la cadència de les sis primeres estrofes d'aquesta cançó de Las Migas.

A partir de ja mateix, m'he de marcar com a objectiu prioritari sentir-me com la darrera estrofa...

- - - - - - - - -


Aquella noche en el río
nunca se me olvidará,
y tú a mí me quitaste el sentío
y la luna se puso a temblar.

Comprender que soy yo tu capricho
y aun así quererte como nadie te ha querido.
Conseguir encender la candela
pa' que así tu cuerpo tiemble como una vela.

Y que dudes de tu voluntad,
y aun soñando, te enamora
diciéndote cositas
muy cerquita, ay, muy cerquita.

Y el río se lo lleva to'.
Maldita suerte, maldita suerte.
Nunca supe, compañera, porqué no me dejaste de quererte.

Y que dudes de tu voluntad,
y aun soñando, te enamora
diciéndote cositas
muy cerquita, ay, muy cerquita.

Y el río se lo lleva to'.
Maldita suerte, maldita suerte.
Nunca supe, compañera, porqué no me dejaste de quererte.

Que lo mismito que el río se lleva tu amor,
se me lleva las penas, y así vivo yo.

dissabte, 7 de maig de 2011

Com un peix en el rostoll

Com un peix en el rostoll, frase feta que explica a la perfecció com m'he sentit fa una estona. Acab d'arribar del centre comercial de fer la compra setmanal i el trauma habitual no s'ha limitat a veure el compte a l'hora de pagar, sinó en intentar localitzar els productes bàsics a les seves noves ubicacions. Estan remodelant TOT el centre i ho canvien ABSOLUTAMENT TOT de lloc.

Vas a cercar pa, i et trobes els provadors de roba. On hi havia les begudes, ara hi ha els productes de neteja. Les galetes on abans hi havia els xampús. Sentia com les neurones em feien "zum-click, zum-click, zum-click", em tem que algunes no ho han pogut resistir i les he perdut, i no en vaig sobrada...

M'he sentit a un malson, perduda dins del triangle de les bermudes, desorientada, "on puc trobar la pasta per la lassanya?", "i la galeta picada, on és? aquí ara hi ha el vi...". Gairebé he abraçat una lletuga que encara era al seu lloc de sempre. A l'hora d'anar a cercar l'orenga, la darrera cosa de la llista que em faltava, i cansada d'esquivar altres éssers amb mirades tan desorientades com la meva, he decidit que ja no podia més i que m'anava cap a casa! Crec que podrem sobreviure uns dies sense orenga.

De remat, el camí de tornada estava adobat de cartells amb el rostres dels "homes grans", aquells que pretenen governar les nostres butxaques durant els propers quatre anys. Intentaré xerrar d'ells en un altre post perquè... tela!!!

Què quina cançoneta escau a tot això? Doncs no n'hi ha cap ni una que em véngui al cap! Serà que he perdut les neurones especialitzades en el tema? Per Déu, esper que no!!!

dijous, 5 de maig de 2011

De puntetes



Amb la delicadesa de la versió instrumental d'una cançó que qui més qui manco relaciona amb esforç, bon joc i victòria, us desig bona nit.

Sí, ha estat un dia on hi ha hagut esforç, on també hi ha hagut bon joc (si bé sempre és millorable), però on no hi ha hagut cap victòria al final del partit. A la vida real les victòries sempre tenen un punt d'amargura, avui ho he recordat i no m'ha agradat. Preferesc pensar que pas pels dies de puntetes, sense fer gaire renou, com els acords que ara sonen...

dimecres, 4 de maig de 2011

North & South

Feia molta estona que res m'enganxava i m'emocionava tant com la sèrie Norte y Sur (no confondre, si us plau, amb la ianqui), basada en la novel·la amb el mateix títol d'Elizabeth Gaskell, publicada per primer cop entre 1854-55.

No faré cap crítica cinematogràfica (per això tenc amigues que ho fan molt bé), només dir que la història m'ha robat el cor, de la mateixa manera que ho ha fet l'actor protagonista, Richard Armitage, a qui fins fa tres dies no coneixia de res.

En sèrio que feia molta estona que no em passava i m'ha encantat recuperar aquest sentiment de "passional obsessió" més propi de l'adolescència.

No diré massa més, preferesc que si algú es vol deixar temptar pugui gaudir amb la sorpresa que va suposar per a mi veure els quatre capítols de la sèrie. Avui he començat a llegir la novel·la, amb unes ganes "tremendes"...

I aquí sota, un petit muntatge que he trobat a Youtube. Imagin que agradarà al sector femení que llegeix aquest blog més que al masculí... Que consti també que no és una història "rosa" ni res semblant. La cançó que han triat de fons no m'agrada gens, però escau a la perfecció amb lo "romanticona" que estic; a més, la selecció de moments és bona, molt bona: Armitage, Armitage i més Armitage!

En fi, anava a escriure que esper que això se m'espassi aviat però, en realitat, sé que em durarà una micona més, al manco mentre llegeixi el llibre, i n'estic ben contenta...

dilluns, 2 de maig de 2011

El valor de les causes perdudes



Amb aquesta cançó, crec que Toni Zenet no és gaire conseqüent. Romp un grapat de frases fetes i això no és pla: generació rere generació ens ensenyen que cal no ensopegar amb la mateixa pedra, que a vegades plou sobre banyat, que hi ha coses que van a missa i, per descomptat, que cal allunyar-se de les causes perdudes. I ve ell i, amb maquiavèl·lica premeditació i mitjançant una atraient fusió de jazz, tango i rumba, ens fa apologia del contrari. Home, que això no es fa, que una està sensible i intenta ser responsable i racional...

El molt gamberro m'ha xafat el post que havia preparat. Anava de la necessitat de no deixar-se dur pel primer impuls, de la conveniència de racionalitzar sentiments i desitjos per evitar ensopegades vàries. La cosa m'havia quedat bastant profunda i melancòlica (ja sabeu, en aquest blog darrerament això és tendència...) i em trobava cercant la banda sonora més adequada per anar-la escoltant mentre l'acabava de perfilar. Havia pensat en algo de Miguel Poveda, que l'home té un sentiment que te c....s. I en això estava quan en Zenet i jo ens hem topat de morros (ja ens havíem vist alguna vegada per youtube, però ens havíem esquivat molt educadament) i n'estic contenta: m'ha fet somriure (y jugar a vivir, y jugarse la vida) i ha llevat ferro a tanta filosofia barata que em ronda pel capet.

Què més dóna si feim i deixam de fer, si improvitzam sobre la marxa o seguim una estratègia ben fixada. L'important és que vivim.
Què més dóna si estimam, si seguim estimant, si estimam per sempre més i mai som corresposts. L'important és que ho sentim.
Què més dóna si ens equivocam, i ens tornam equivocar, i torna-m'hi torna-hi. L'important és que feim.

- - - - - - - - - - - - - -

Que no me nieguen el último trago
Que no me perdone nadie en la vida
Sobre los paquetes de tabaco se impriman poesías
Se impriman poesías…
Al menos que después no sea tarde
Al menos que después no me arrepienta
Para poder volver a tropezarme con la misma piedra
Con la misma piedra…
Que vuelva a llover sobre mojado
Y en los charquitos salten las ranas
Que siga el corazón desengañado sin darse de baja
Sin darse de baja…
Y jugar a vivir, y jugarse la vida
Y volver a morir por las causas perdidas
Y jugar a vivir, y jugarse la vida
Y volver a morir por las causas perdidas
Que no me pierda el miedo a perderte
Y la verdad no me quite el sueño
Que siempre se tiente a la suerte con el primer beso
Con el primer beso…
Al menos que otra vez lloren de nuevo
Los ojos que no miden la distancia
Que cure lo que no me cura el tiempo
Y el agua salada y el agua salada…
Que las promesas no vayan a misa, y no haya favor por favores
Que los enamorados se rindan sin condiciones
Sin condiciones…
Y jugar a vivir, y jugarse la vida
Y volver a morir por las causas perdidas
Y jugar a vivir, y jugarse la vida
Y volver a morir por las causas perdidas
Y jugar a vivir, y jugarse la vida
Y volver a morir por las causas perdidas
Y jugar a vivir, y jugarse la vida…