dimarts, 17 d’agost de 2010

Evasió

... I per evadir-me del post anterior (podria esborrar-lo, crec que és massa íntim i no gaire positiu, però no ho faré), escolt Randy Crawford amb Cajun Moon, una cançó recuperada de manera insospitada, i que em recorda els agradables temps -ara que els veig amb la distància i la memòria adequades- de la postadolescència.

Evadir-me del que fa mal, caminar cap allò que fa bé. En sabré?

I resulta que...



Mai m'han agradat els Cure i molt manco aquesta cançó. Digue'm-ne senzillament que el seu estil no és el meu. El vídeo de Lullaby en concret em provoca esgarrifances. Però fa una estona he recollit els resultats d'una analítica i resulta que el que hi diu no és per pegar bots precisament. És més, m'ha fet sentir per uns moments com el cantant (el maquillatge del qual, per cert, em feia de joveneta una enveja que no vegis) quan està dins del llit, esperant que l'aranya, que, mira per on, és ell mateix, se'l mengi, sense cuinar ni res. Bé, doncs això, que mai hagués pensat que aquesta cancó formaria part de la meva personal recopilació blocaire i... aquí la teniu.

Puntualitzacions a fer sobre aquest tema:
1. Promet no fer més recerques de malalties per Internet.
2. No faig comptes quedar-me quieta al llit esperant l'aranya.
2. La vida són dos dies, he d'esquivar a partir de ja els pensaments negatius. Tal vegada tot plegat sigui un malson i quedi poc per despertar.

dilluns, 16 d’agost de 2010

Una passa més



Fa uns dies, un vespre, ens vérem entre molta de gent. La salutació, freda. Jo estava nirviosa, per variar: no sé manejar-me davant teu. I passaren les hores, i esperava el moment en què xerraríem, sabia què dir-te, què demanar-te, perquè ho tenia pensat, no volia quedar-me sense saber què dir, volia donar peu a no sé ben bé què. A una reconciliació? No, potser una reconciliació no, no serà tan fàcil, però si a una primera passa. I passaren les hores, et cercava amb la mirada, i no et vaig trobar. El moment no va arribar, però si la despedida, tan freda com la salutació.

I no deix de pensar en tu. Te tenc por i desig apropar-me a la vegada. Pensava penjar en aquest post una fotografia de nosaltres dues, en realitat és una imatge de les nostres siluetes, d'una de les nostres sortides, de fa un parell d'anys. No ho he pogut fer, avui la pàgina no em deixa, pentura és una senyal, pentura no vols que ho faci.

El dolor del darrer encontre és fresc. El que penses de mi planeja sobre el meu cap, no necessites mala gent aprop teu. Tal vegada la distància sigui necessària.

Mentres escric això escolt aquesta cançó de Maria Bethania un cop i un altre. No sé què diu, però si expressa el que sent: pena.

dimarts, 10 d’agost de 2010

En el meridià

Estic en el meridià de les vacances. Sense fer res en especial, disfrut d'estar amb els meus, mentres seguesc enyorant els qui he perdut. Llegeixo més, veig més cinema, dorm més, em passejo més, jug més a cartes, i escolt la meva música de sempre (en Van per sobre dels altres, i amb distància).

Estic descansant, amb una paraula, feia mesos que ho necessitava.

dilluns, 9 d’agost de 2010

Els ulls amb què mir

Intent ser objectiva amb el que veig i sent, amb el que em diuen, però és impossible, tot passa pel filtre del meu cap i el pobre està marcat per tot allò que he viscut durant 38 anys. El que veig amb els meus ulls depèn de la interpretació que li don, ni més ni manco, i aquesta interpretació serà la que vestirà amb llums o amb ombres el que m'envolta.
Ni tan sols la meva càmara és objectiva. Depenent del botonet del flaix, la imatge que captura canvia fins a extrems inimaginables, com les fotografies d'aquí sota, tirades en segons de diferència.


Em qued amb la placidesa de la segona. La primera és massa artificial: la claretat excessiva del primer pla contra les ombres del fons.