dimarts, 29 de juny de 2010

Tocar mare

Em feia falta tocar mare. Un simple horabaixa calorós a casa, un simple horabaixa de rutines fetes 1.000 cops abans, m'han deixat millor que no estava. M'estaré centrant a la fi? No vull fer-me il·lusions, alguna cosa em diu que no em confii...
Em feia falta tocar mare i mirar cap endins. M'ha preocupat no veure-hi tant com em pensava, però em sembla que serà suficient. Diuen que tot és cíclic, no? Els fonaments hi són, per descomptat, malgrat certs canvis em facin oblidar-los. Necessitava, necessit, mirar tot el que tenc al cap amb perspectiva. No és fàcil, però és l'única manera de veure-hi més clar.
Em feia falta tocar mare i ho he fet, he pogut posar el fre i gaudir d'allò que sent com a meu, malgrat darrerament no ho gaudeixi tant com m'agradaria.
I en fi, que demà serà un altre dia, i Déu sap què ens depararà (en els darrers temps, de sorpresa en sorpresa "y tiro porque me toca").
I com a banda sonora, aquesta cançoneta de la peli Shall we dance. No és cap clàssic, però és de les que m'agraden: una història coral on absolutament tothom té el seu final feliç. M'ha fet pensar en un temps en que em sentia viure de manera semblant. Avui, la quantitat de gent que m'envolta s'ha reduit i preferesc no pensar en finals, ni que siguin feliços. Em ve just amb el dia a dia. I, com diria el filòsof Buenafuente, no és ni millor ni pitjor, sinó diferent...
No m'he pogut resistir: a sota, el chachachá que balla Stanley Tucci a la pel·lícula: senzillament impressionant!!!




divendres, 18 de juny de 2010

Encontres i desencontres

Desencontres. Com una goma elàstica: cada un a un extrem, i per molt que us estireu un enfora de l'altre, no hi ha manera, alguna cosa us manté enganxats, i quan us topau, pam!, en tots els morros. I fa mal. I les cames et fan figa. I tremoles. I vols dir moltes coses, però una mirada, un gest i la memòria et frenen.

De tota manera, passat el moment, creus que l'altre ha sentit el mateix, en vols parlar, i resulta que no, que tant dóna, perquè t'assabentes que la seva percepció del que ha passat no és la mateixa que la teva, malgrat també hagi patit. I tornes a frenar.

I continúa l'impàs: cada un en el seu extrem de la goma, perquè roman allò que us manté enganxats però també allò que us separa. Com es pot arreglar? No tenc la resposta.

I m'enrecord d'aquesta pel·lícula, In the mood for love. I per això la banda sonora, meravellosa, al post. És una història de solituds, d'incomprensions i de sentiments velats, una història diferent segons el personatge que la viu, una història diferent per a cada espectador.





Encontres. Us veieu menys que abans, molt menys, però sempre és fàcil retrobar-se, sempre està bé. Hi ha discrepàncies i entrebancs (alguns ben grossos), però guanya tot lo demés. El pes dels anys viscuts no és feixuc, ni molt manco. Hi ha distàncies, no distanciaments, però amb cada encontre tot flueix com sempre, i us sentiu menys sols, i recolzats, i compresos, estau amb qui voleu estar i el sentiment és recíproc. S'omple el cor, i una certa felicitat i un bon somriure perduren molt de temps després de la despedida.

L'únic dubte, l'única por és la perdurabilitat. Serà per sempre? Tampoc sé la resposta. Tal vegada en cap dels dos casos no n'hi hagi. Qui sap què passarà? Ara com ara, domés tenc una cosa clara: el demà és conseqüència dels errors i dels encerts d'ahir. Alguns són evitables, altres no. Alguns són reversibles, altres no, malauradament.

I per animar aquest to psicològico-social-antropològic-estrany del post, marca de la casa per altra banda, aquí teniu aquesta cançoneta, Come on Eileen, dels Dexis midnight runners (em sembla que aquests no feren massa més aportacions a la història de la música, però degueren passar una bona estona gravant-la).