dilluns, 31 de maig de 2010

Fora neguits!



Sensacions tristes i/o desagradables són les que em persegueixen a estones en aquests darrers mesos. Bueno, vale, és cert que n'he tengut sempre. Però ara, amb un bon grapat de dècades viscudes a les espatlles, estic arribant a la problemàtica conclusió que la vida en rosa no existeix, o al manco així com la tenia entesa, o pentura és que no està feta per a mi. Petits i grans sotracs em fan no disposar dels ansiats equilibri i tranquilitat.

Serà qüestió d'acostumar-se perquè, què fer amb les "pupas" físiques, les inseguretats, les febleses, les preocupacions???? Les molt punyeteres són recurrents... Buf, serà ver que no se n'aniran mai? Mmmmmmmm, "me huelo" que la resposta és que SI...

I? A la porra amb elles! Els dedicaré el temps que es meresquin, i pus. La resta serà per tot lo bo que hi ha en tot: plaers, rialles, carícies..., gaudi amb una paraula. Com el que sent mentres escric això i sona aquesta cançó: un directe autèntic a l'estil dels vells clàssics, un "rara avis", per cert, en els temps que corren.

Take my love with you, d'Eli "Paperboy" Reed & The True Lovers: una passada!!!! I la demostració de que tots tenim un passat: passejant per Youtube he vist que actuaren al "Miraquienbaila" aquest de T5...

dissabte, 29 de maig de 2010

Mal de queixal



Gràcies a Déu, el meu dentista no s'assembla gens al del vídeo d'aquí dalt (és una escena de La pequeña tienda de los horrores, un magnífic musical, al meu parer). El meu dentista és un tipo sèrio, educat i que inspira molta confiança. Dilluns vaig anar a veure'l: tenc mal de queixal per primera vegada a la vida. Uf! Ara entenc certes coses per part de gent propera: males cares, mals humors, i pena, molta pena. Sembla impossible que "una cosa tan petita" em pugui condicionar tant... El dolor constant i la preocupació pel que passarà al final em fan estar malament, no estic al 100% i ho veig tot amb un punt entre el neguit i l'emprenyadura, tot i què m'esforç en què els altres no ho notin gaire i no en paguin les conseqüències.

Al voltant d'això, he pensat que el dolor m'ha condicionat a la vida més del que creia. Tant el dolor físic com el mal d'ànima em fan veure el món d'un color especial: una mescla de vermell "ràbia", verd "enveja comparativa" i negre "fons de pou". I és una pena, perquè el món és molt millor quan et permets veure'l de color rosa "flower power", blau "tranquil" i taronja "primavera".

En fi, tornant al queixal, al qual ara xifonaré amb un fru-fru recén comprat, tendré paciència. Esper que per la seva part l'antibiòtic faci el que ha de fer, que tot se'm calmi i que dia 8 em puguin matar el nirvi (això sona fatal, però m'han dit que no hi ha per tant i que conservaré íntegra la meva estimada barramenta). Com a BSO al post, no m'he pogut (bé, no he volgut) reprimir. Aquí teniu el "pena-penita-pena" de na Lola. Anava a posar la versió d'en Serrat, però és massa tova, bona, però massa "blandengue". Preferesc el poderío de La Faraona, m'ho dec a mi, i al meu queixalet.

Si en el firmamento poder yo tuviera,
esta noche negra lo mismo que un pozo,
con un cuchillito de luna lunera,
cortaría los hierros de tu calabozo.
Si yo fuera reina de la luz del día,
del viento y del mar,
cordeles de esclava yo me ceñiría
pot tu libertad.

Estribillo

¡Ay, pena, penita, pena -pena-,
pena de mi corazón,
que me corre por las venas -pena-
con la fuerza de un ciclón!
Es lo mismo que un nublado
de tiniebla y pedernal.
Es un potro desbocado
que no sabe dónde va.
Es un desierto de arena -pena-,
es mi gloria en un penal.
¡Ay, penal! ¡Ay, penal!
¡Ay, pena, penita, pena!

Yo no quiero flores, dinero, ni palmas,
quiero que me dejen llorar tus pesares
y estar a tu vera, cariño del alma,
bebiéndome el llanto de tus soleares.
Me duelen los ojos de mirar sin verte,
reniego de mí,
que tienen la culpa de tu mala suerte
mis rosas de abril.

dissabte, 22 de maig de 2010

El tassó

Avui dematí m'he despertat pensant en un munt de coses. Eren les 8 del dematí i m'ha estat impossible tornar-me a dormir. Tot el que és el meu món m'ha començat a donar voltes: cosetes, cosetes i més cosetes.

Posats a fer, he continuant pensant i he descobert que el bessó del meu neguit és que tenc la fotuda mania de voler controlar tots i cada un dels moments de la meva vida. Perd miserablement el temps i les energies intentant que el món rodi així com jo vull, planificant-me per tenir a tothom content. "Ajajá!!!!!" -dirà algú- "no és això el que fas sempre, trasto?" Doncs si, què passa? Però reconec que pot arribar a ser inviable.

Acte seguit he seguit pensant (i aquí estava ja realment empipada: no m'agraden els esports, i el de pensar el trob especialment esgotador...), he seguit pensant, dic, en què si em posava a la distància adequada i veia els meus "temes" com dins un tassó, podia veure aquest tassó mig ple o mig buit, segons el moment o la situació.

I he decidit que us parlaria d'això. Però, mentres redactava un "rollo macabeo" dirigit al meu llombrígol, me n'he adonat que a fora fa sol, que tenc unes hores per a mi i el meu jardí, que el tassó sempre, SEMPRE, estarà, no mig ple, sinó PLE A PUNT DE VESSAR, si així ho vull. I si qualque dia està casi buit, tiraré l'aigua que quedi, l'ompliré amb bon vi i brindaré per tot el que he viscut.

dimecres, 19 de maig de 2010

Torre de Babel



Tenc poques tables a l'hora de xerrar en públic (per ser sincera, li tenc pànic) i els darrers temps m'ha costat concentrar-me en la lectura: aquests són els dos motius perquè vaig dir que si quan m'oferiren la possibilitat de moderar un club de lectura. Era un repte.

Avui ha tengut lloc la cinquena sessió i des de l'anterior hi veig un punt d'inflexió en sentit negatiu. En les tres primeres tot va anar rodat: les lectures interessaren i el grup de gent era esplèndit, pocs i ben avenguts, amb ganes de xerrar i també d'escoltar. Per part meva, cada cop em sentia més segura i contenta de l'experiència, no domés per mi mateixa, perquè veia que funcionava, sinó també perquè em va permetre conèixer gent interessantíssima. Però el caos ha arribat a partir de la quarta sessió, i em tem que ha arribat per quedar-s'hi: s'ha incorporat al grup un element discordant, una espècie de dona en forma de panzer que bombardeja qualsevol intent per debatre d'una manera amena i distendida. Reconec que el llibre no donava gaire de si, però els temes secundaris que hi podríem haver tret eren bons (la cultura xinesa, la relació home-dona, el progrés i la globalització, la por al canvi intern, ...). I he fracassat com a moderadora: no he pogut amb ella, el grup tampoc; de tota manera, era la meva responsabilitat. I la tertúlia sobre el llibre se n'ha anat a la porra i s'ha convertit en un debat nirviós, tens i lleig sobre masclisme, infidelitat, immigració, català. El que hauria d'haver estat un intercanvi d'opinions ha passat a ser en un guirigall de veus altisonants que, a l'hora, proclamaven les seves idees i rebatien les de l'altre. I tot provocat per aquesta persona, per la seva manera de trepitjar les opinions dels demés i voler imposar les seves (indefendibles, a més a més, i no vull entrar en detalls). La torre de Babel -semblava que cada un xerrava en una llengua diferent als altres- ha durat més o menys una hora.

Sensació de fracàs, és el que tenc. Per això la Cavalleria rusticana de Mascagni. És, salvant les distàncies, el que voldria haver sabut fer: orquestrar de manera equilibrada un grup de gent per aconseguir un resultat harmònic i agradable. No s'hi ha assemblat ni d'enfora!

En fi, una vivència més...

dimarts, 18 de maig de 2010

Com elefants que es desperten de la sesta



Com elefants que desperten de la sesta: Nubla fa una curiosa definió de memòria amb aquesta cançó.

Li tenc molt de respecte, a la memòria, més que res perquè sempre n'he tengut poca: la majoria de records se m'escolen entre els plecs del cervell i van a parar no sé on, pentura al lloc on també es perden els desitjos frustrats, les iniciatives errònies i les passions dormides.

Per descomptat, els anys passen i cada vegada els records són més i més. I sobre els records que tenc i sobre aquells que crec que he perdut, sobre tots ells, visc i decidesc.

Nada se olvida
todo se guarda
en paquetitos de memoria
todo es historia
lo que recuerdas y lo que tienes oculto
es como un susto
que estallará en algún momento de tu vida
porque nada se olvida
nada se olvida
vive en tus sueños y en tus pesadillas
como una ardilla
que juguetea con el futuro de tus recuerdos
y encuentra el tiempo en su más exacta medida
porque nada se olvida
como elefantes
que se despiertan de la siesta inalterables
con sus instantes amontonados
como planetas
que van girando sobre si mismos
siempre distintos
pero guardando todos sus ritmos
nada se olvida
puedes echar toneladas de tierra encima
pero se activa
la soledad lo que te estremece
no lo parece
pero te acecha y ahí está a la vuelta de la esquina
porque nada se olvida
como elefantes
que se despiertan de la siesta inalterables
con sus instantes amontonados
como parientes
que separados de continente
cruzan la vía
con un fantasma de compañía

divendres, 14 de maig de 2010

Em baixen el sou



Em baixen el sou. Efectivament, com deveu estar ja sospitant pertany al gremi del funcionariat i em meresc que em baixin el sou, per tonta: per estudiar una carrera, per passar anys estudiant per aprovar unes oposicions, per fer feina com una imbècil, per complir, amb una paraula.

I m'ho meresc per partida doble perquè som tan caparruda que no m'ha bastat que m'hagin congelat el sou durant anys, no m'ha bastat quedar-me calladeta com una bona nina mentres veia com els trepes i els enxufats medraven i medraven, veure com bons companys i treballadors se n'anaven al carrer per la ineficàcia i la inoperància de l'(i)rresponsable de torn.

Ara van i em baixen el sou. I callaré de nou. Callaré perquè sent que no tenc dret a protestar. Tancaré els ulls i no em compararé amb els que estan millor que jo. No protestaré perquè n'hi ha que estan malament, molt malament i no és just que ara em queixi perquè em roben (si, me'l roben) part del meu guany. Però pregaré perquè això no sigui el principi d'una mala cosa, perquè aquestes mesures servesquin d'algo.

Maleïts doblers, mouen el món, ens mouen a tots. No és just.

dijous, 13 de maig de 2010

"Mira el meu cor: el duus posat"


Una nova meravella de la mà de la cantant Mayte Martín i del poeta Manuel Alcántara. Totes i cada una de les cançons del cd (Al cantar a Manuel) valen un món, un món trist, perquè tristesa és el que sent cada cop que l'escolt. Som incapaç d'espolsar-me aquest sentiment, tampoc ho vull, hi estic còmoda, m'hi sent segura, he trobat refugi dins meu, aquestes cançons m'ajuden. M'esforç per estar amb els altres. M'esforç en somriure, en seguir la corrent del riu, en no anegar-me dins ell. I ho aconseguesc, o això em sembla.

Em tem que el darrer sotrac m'ha lastrat més del que em pensava. Tenc por, i no puc fer altra cosa que convèncer-me, dia a dia, que el terra que trepig és més o manco segur, afiançant-me una mica més a cada nova passa que don.

La vida...: quatre lletres que contenen allò que d'il·limitat tenim tots. Viure és una responsabilitat molt grossa, i hi passen coses que poden fer que ens arribem a sentir com diu la cançó:


Excusas a Lola
Si yo no te dijera todo esto,
andando el tiempo, alguien te lo diría.
No te puedo mentir a ti, hija mía.
Mira mi corazón; lo llevas puesto.
Siempre tuve un pequeño presupuesto para el amor.
En la melancolía se me fue lo demás.
Si todavía quedaba algo lo eché en vivir.
El resto, más vale que lo sepas por mí.
Era bueno y malo lo mismo que cualquiera
pero sospeché un aire diferente
y ante ti a veces me sentí culpable
de que vivir no fuera navegable
y te pedi perdón desde mi frente.
Manuel Alcántara

dimarts, 11 de maig de 2010

Aquelles petites coses


La flor que em regalares, i no esperava.
El penjoll de vidre que adornà el cotxe durant mesos.
L'aroma del te que m'oferires.
Les fotografies de tots aquells que ja no hi són, els seus somriures.
Les agulles amb les que la bruixa ens va predir el futur.
Les mans d'ells, hàbils malgrat els anys, i els surcs dels seus rostres.
Les paraules de despedida, les dites, i les escrites.

Aquesta cançó parla d'ells, dels records. Inabastables i imprevisibles, dolços i amargs. Sempre amb melangia i nostàlgia. Amb la tristesa per allò perdut.



Uno se cree
que las mató
el tiempo y la ausencia.
Pero su tren
vendió boleto
de ida y vuelta.

Son aquellas pequeñas cosas,
que nos dejó un tiempo de rosas
en un rincón,
en un papel
o en un cajón.

Como un ladrón
te acechan detrás
de la puerta.
Te tienen tan
a su merced
como hojas muertas

que el viento arrastra allá o aquí,
que te sonríen tristes y
nos hacen que
lloremos cuando
nadie nos ve.