dijous, 29 d’abril de 2010

La clau dels meus records


La cançó va entrar-me a dins mentre conduïa, durant la fantàstica hora del programa Delicatessen, d'Icatfm. És a dir, entre les 21 i les 22 hores, entre un dilluns i un divendres. Fou un moment gairebé màgic; em va fer sentir bé en uns dies en que em costava molt sentir-m'hi.

I a dins va quedar, immersa dins la mar de músiques, de veus, de paraules, de sons, de visions, de sensacions, de pensaments, de miratges, de tot el que ens bombardeja constantment.

Avui, setmanes més tard, navegava entre cançons de Serrat i de Sabina. No els conec gaire, no sabia que cercava, no cercava res. I de sobte m'han vengut al cap aquesta cançó (Por la mar chica del puerto), el nom de la cantant (Mayte Martín), i el poema (de Manuel Alcántara, a qui no coneixia).



I aquí la teniu. He sentit el mateix que la primera vegada. Ho necessitava. Estic cansada de pèrdues, de despedides. Estic cansada de la mala rutina. Necessit aire, respirar la franquesa de les idees clares, deslliurar-me de la pena, i sinó pot ser, al manco instal·lar-la dins d'una capsa cada dia més petita.

Por la mar chica del puerto

Por la mar chica del puerto
andan buscando los buzos
la llave de mis recuerdos.

(Se le ha borrado a la arena
la huella del pie descalzo
pero le queda la pena.

Y eso no puede borrarlo.)

Por la mar chica del puerto
el agua que era antes clara
se está cansando de serlo.

(A la sombra de una barca
me quiero tumbar un día;
echarme todo a la espalda
y soñar con la alegría.)

Por la mar chica del puerto
el agua se pone triste
con mi naufragio por dentro.

Manuel Alcántara


diumenge, 25 d’abril de 2010

Somriu



Perdonau si em repeteixo. Ja havia penjat aquesta cançó al blog, però m'he vist amb la necessitat de tornar-la a tenir present. Les coses han canviat molt des de la primera vegada que us la vaig oferir, i algunes no per bé precisament.

Mantenc, de tota manera, el missatge de la cançó, si bé hi ha dies en què és més difícil que altres. Avui no, avui ha estat fàcil, cada dia és un poc més fàcil.

Us desig que aquesta nova setmana a punt de començar sigui bona. Desig que la poguem començar amb un somriure, i que li acabem. I us ho desig amb una bona abraçada: algú em va ensenyar fa uns anys com en són de valuoses, em va ensenyar a donar-ne i procur posar-ho en pràctica sempre que puc.

dimecres, 21 d’abril de 2010

Tristesa i pluja



Plou, torna a fer fred, cau l'horabaixa. Som a la feina, m'atur uns segons i mir el rellotge: em queden tres hores, serà qüestió de dosificar les energies. Pens en la tristesa d'uns ulls que els darrers dies em són fugissers. La tristesa és contagiosa, i més la de la gent que estimes.

Una cançó molt adient, aquesta. Sempre m'ha entristit quan l'he escoltada, per això he pensat en ella.

Al final del llibre

En el pais de las vacas sin ojos, de Eugenia Rico (Martínez Roca, 2007)

Un llibre estrany, diferent. Una subjectiva manera de descriure un viatge, en certs moments de forta duresa. Avui l'he comentat amb un grup de gent ben variada i a la majoria no li ha agradat llegir-lo. És comprensible. L'escriptora ens ho posa difícil amb els seus bots temporals i amb les seves instrospeccions, però més enllà de tot això hi hem pogut trobar coses possitives. En destac una sobre la resta, la confirmació de què, per sobre -o més ben dit per sota- del crisol de cultures, de llengües i de religions que representa l'Índia, la dona és una constant que no entén de diferències: "[...] me descubrirán que ser mujer es un lazo universal, una raza de oprimidos que hace crecer la hierba y salir el sol, la raza que hace que, en todo el mundo, los niños lleguen a mayores", diu l'autora. També en destac el paràgraf de sota, ja al final del llibre:

De muchas maneras diferentes, el viaje a la India es el eterno retorno. Imágenes que parecían cotidianas, cuando estabas allí, vuelven a ti desde el regreso con la fuerza de alucinaciones. Éste es un viaje que no sólo se hace con los ojos, sino sobre todo con la memoria.

El viaje es como el negativo de una foto. El regreso es lo que permite verlo a todo color. La memoria es el líquido de revelado que aclara contornos y define perfiles.
Apuramos las páginas para terminar un libro y los kilómetros para llegar a alguna parte, para descubrir que al final del libro, del viaje y de la vida, sólo nos queda volver a empezar, abrir otro libro, partir en otro viaje y, tal vez, como creen los indios, volver a nacer.

Això mateix: al final de qualsevol moment, fase o procés, domés ens queda tornar a començar. És una bona opció. I més si ho duim a terme aprofitant allò après, allò viscut, allò patit, allò gaudit.

Com a banda sonora, un fragment d'una de les millors pel·lícules índies i ambientades a l'Índia (no són moltes, també ho he de dir) que he vist mai. Lagaan, érase una vez en la Índia. Qualque dia us parlaré més d'ella.


dimarts, 13 d’abril de 2010

Es balla la primavera?



La primavera és una bona època per gaudir de la senzillesa i de la claretat de les coses. La llum canvia, el paisatge també, tot es veu amb més nitidesa, hi ha més hores de sol i això ajuda. Tal vegada amb nosaltres no sigui tan evident: ja se sap, "la primavera, la sangre altera". En canvi, n'hi ha que decauen: li diuen astènia. És el preu de la transició, el mossatge que pagam cada any.

Mentres pensava en això, el cor em demanava un tipus de música diferent a l'habitual. No som una gran seguidora de la música clàssica, ni molt manco, però m'ha vengut al cap aquesta melodia. La genialitat fa que sembli senzilla, la senzillesa habitual dels mestres. Aquí no calen les paraules, és suficient amb sentir la música i veure com la viuen els ballarins. De nou, senzillesa i claretat. Perfecte.



Per si voleu sentir el fragment sencer:
http://www.youtube.com/watch?v=Yzkv0gPxKt8&feature=related

divendres, 9 d’abril de 2010

Psicodèlica i militaritzada versió



Si us fixau entre tant de tupé, n'hi ha un amb una guitarra-tractor. Quines coses, que fan per la Sibèria dels tzars...

M'encanta...!

dilluns, 5 d’abril de 2010

Una versió africana del Bolero de Ravel



Una versió sorprenent, fresca, autèntica, hipnòtica i irresistible d'aquest clàssic. Fa mesos que la cercava, fa uns dies que Youtube a la fi va oferir-me-la. I aquí la teniu, volia que la coneguéssiu. Desitj que us agradi tant com m'agrada a mi.

Bona setmana, amics. La roda de la vida continua, malgrat tot, i gràcies a Déu...

diumenge, 4 d’abril de 2010

Jardí d'hivern



En certa manera, estic alleugerida. En el sentit de buidor, em sembla. Acab de passar uns dies dolents, d'una incertesa difícil de sostenir. Avui ha acabat tot, i ho ha fet constatant que aquest "tot" s'havia convertit en "no-res". Esper haver vessat les darreres llàgrimes. I sinó, no passa res, ploraré el que calgui, faré el que calgui per recuperar-me al més aviat possible.

Començar de zero amb el record a les espatlles, això és el que cal fer a partir de demà. Pentura és per això que em sent tan freda, no estic segura de com aniran les coses: el meu món ha fet un nou gir, tal vegada no de 180º però gairebé. Ho assumesc, com s'assumeixen les coses inevitables que ens passen a la vida, i assumesc les marques que aquesta darrera batalla m'ha deixat.

L'hivern, aquest hivern encara no ha acabat, no hauria d'haver esperat clemència. Un trist jardí d'hivern m'ha donat una gran felicitat, però venia protegida per unes espines que se m'han clavat a la carn i a l'ànima. Serà per a bé, també ho sé: s'atraquen l'ansiat i fresc jardí de primavera i el calorós i humit jardí d'estiu, i els gaudiré com mai ho he fet. Esper...

dijous, 1 d’abril de 2010

Una troballa



Arreglava avui dematí la paperassa acumulada. Papers i més papers: factures, rebuts, propaganda, fulletons, llistes de la compra, documents oficials (un m'ha tocat el cor especialment),... però tot ha quedat degudament arxivat. Sol passar-me en determinades situacions, tenc la imperiosa necessitat d'ordenar tots i cada un dels racons de la casa (que no són pocs), és com si paral·lelament m'anàs recomponguent jo.

I entre tot, un paper retallat amb unes lletres meves. Eren estrofes sueltes d'aquesta cançó, la vaig escoltar un cop a la ràdio fa més d'un any (més o manco el temps que fa que no posava ordre, ehem...), vaig memoritzar el que vaig poder i en arribar a casa ho vaig escriure al primer paper que vaig trobar. He anat a Youtube (quan vaig escoltar la cançó el primer cop, encara no tenia el costum) i aquí la teniu.

Como el sol, Gastelo (2007)
No sabía que dolía tanto,
que se volvía contra ti si no lo dejas salir
mientras sigue arañando.

Márchate, no te llamé,
vete donde aún te creen
No ves que no te hago caso,
no estoy de tu lado.

Quema como el sol,
se acuesta en tu cama,
se hace con tu alma, con tu risa,
con tu cuerpo, no tiene prisa
pero qué bonito es si lo sientes tú también.

No sabía que dolía tanto
Cómo te atreves a venir
con lo que dicen por ahí
pero te estaba esperando.

Márchate!, no te invité
yo no te pienso dar cuartel.
Que no, que no te hago caso.
Vete de mi lado.

Quema como el sol,
se acuesta en tu cama,
se hace con tu alma, con tu risa,
con tu cuerpo, no tiene prisa,
pero qué bonito es si lo sientes tú también.

Qué frágil me haces sentir,
tanto que me doy asco,
tanto que me doy asco.

Quema como el sol
se acuesta en tu cama
se hace con tu alma, con tu risa,
con tu cuerpo, no tiene prisa,
pero que bonito es si lo sientes tú también.

Una trista cançó d'amor



Una cançó d'amor preciosa, però molt trista. Ara és el moment adequat per a ella. Salvant les distàncies i el destinatari (us assegur que no conec cap vampir), la lletra i la melodia musiquen a la perfecció el que sent ara. I ho sent sense tenir la certesa de si és realment cert que no veuré ni coneixeré mai a qui va dirigit aquest sentiment. Com és possible que l'estimi tant? Però ens movem dins d'un món ple de sorpreses, d'incerteses, de sospites i d'intuïcions i tot plegat em duu ara a la tristesa, a la pena, al sentiment de pèrdua. És fotut.

És fotut i em tem que ho serà per bastant de temps, però avui estic millor que ahir, i demà procuraré estar millor que avui. M'esforçaré en superar-ho, sense perdre mai l'esperança. He de netejar-me per dins i per fora i ho de fer pels meus, per mi, però sobretot per ell. Sent que l'he perdut ara, però també sent que vendrà, que acabaré coneixent-lo, i he d'estar bé, molt bé, quan això passi.

Cançó d'amor per a un vampir (Annie Lennox, 1992)
Vina entre aquests braços de nou
i estira aquí el teu cos,
el ritme d'aquest cor que tremola
batega com un tambor,
batega per tu, sangra per tu,
desconeix el so
però és el tambor dels tambors,
la cançó de les cançons.

Un dia vaig posseir la més estranya de les roses,
mai havia florit,
l'hivern cruel gelà el seu brot
i em robà la flor massa prest.
Soletat, desesperança,
per cercar en els confins dels temps,
doncs en tot el món
no hi ha amor més gran que el meu.

Amor, encara cau la pluja,
encara cau la pluja,
encara cau la nit,
se meu per a sempre.

Permet que sigui l'únic,
que et protegeixi del fred,
ara en el mant del cel hi brillen
els estels del més lluent or,
brillen per tu,
brillen per tu,
cremen per ser vists per tots;
vina entre els meus braços de nou
i allibera aquest esperit.