dimarts, 30 de març de 2010

És possible que mai anem a París



Si, és possible que mai anem a París. He pensat en què és probable que això passi mentre escoltava aquesta cançó. I he pensat en l'horabaixa d'avui, en com hem estat d'enfeinats a la cuina, preparant el sopar, fent robiols, adesant tot el desgavell. Ahir parlàvem de com organitzar-nos per a tot el que ens ve a sobre, coses concretes, materials, ho volem fer el millor possible. Fa dies i dies que no xerram de sortides ni viatges, quan pensam a llarg i mitjà termini no ens queda altra que centrar-nos en el "tema" principal i ens els assumptes col·laterals.

I no canviaria res de tot això per un viatge, ni a París ni a la Lluna.

És possible que mai hi anem, però no impossible. Simplement ho deixarem per a més endavant: si estam junts, tenim un demà. També sabem que el tenim de totes maneres i que potser ens sorprendrà. Sigui com sigui, l'avui és aquí i ara, i és nostre, i està bé.

dijous, 25 de març de 2010

Un altre ritme



Un altre ritme, és el que he sentit aquesta setmana. Els dies, com les notes d'aquesta cançó, m'engronsen i em deix engronsar. He deixat de nedar contracorrent, intent (i a vegades ho aconseguesc) no preocupar-me abans d'hora, mir d'entendre el que tenc al davant i, si no m'agrada, deixar-ho córrer.

Esper que tot vagi el millor possible, faré tot el possible perquè així sigui. Amb calma, pensant en el millor per a tots, sense deixar de gaudir dels petits moments, deixant que el cor bategui, deixant-me engronsar pel nou ritme. És una dolça promesa que et faig sobretot a tu, perquè és sobretot per tu que hem de gaudir d'un bon ritme.

diumenge, 21 de març de 2010

El perill



Fa dos dies vaig gaudir enormement un concert de Revólver. Cançons com aquesta, El peligro, em posaren la pell de gallina. Sempre havia sentit la música únicament a partir de la melodia; els darrers temps, però, i cada cop més, sent la música també a partir de la lletra. I la d'aquesta cançó és especial.

Ara, mentres l'escolt, una tristesa enorme me menja el cor i els ulls se m'humedeixen per moments. Avui més que mai hi ha estrofes que semblen fetes per a mi. Tota la vida esquivant la vida, i ara la vida m'omple del tot, tant i tan ràpidament que em costa assumir tot el que estic perdent i tot el que estic guanyant durant el camí.

Som feliç? Si. Però aquest "si" no implica el The end habitual en el cinema, sinó que significa que cal continuar lluitant, amb el cap ben alt, amb la decisió als llavis, la conciència tranquil·la i la mirada neta.

La balança, sempre la balança: la tenc de nou sobre la taula, estic a punt de prendre una de les decisions més importants de la meva vida, tal vegada la més important. Estic preparada, perquè el perill no és qüestió d'un parell de cops, sinó en no saber on anar.

El peligro
El peligro no es cuestión de un par de golpes,

el peligro es no saber a donde ir,
el peligro es no encontrar jamás tu sitio
y sentir que ya llegaste sin salir.

El peligro es el fantasma que planea
sobre aquello que juraste un día alcanzar
y te ata de las manos mientras graba en tu pellejo
una cifra, una letra y a volar
una cifra, una letra y a volar.

Y correr dicen que es cosa de cobardes,
pero todos somos carne de cañón,
yo lo soy y no me importa,
confesar que más que nadie,
pero aquí quien no es cobarde por amor
pero aquí quien no es cobarde por amor.

El peligro es perder a quien se ama,
con la furia que desata el huracán,
comprobar que en casa ya no espera nadie
y que no hay nadie a quien puedas esperar
y que no hay nadie a quien puedas esperar.

Y correr dicen que es cosa de cobardes,
pero todos somos carne de cañón,
yo lo soy y no me importa,
confesar que más que nadie,
pero aquí quien no es cobarde por amor
pero aquí quien no es cobarde por amor.

El peligro es cuando queman las entrañas,
por amor o desamor que más me da,
y el valor se te hace escarcha
y el aire explota y amarga
en tu pecho por la mujer que se va
en tu pecho por la mujer que se va.

Y correr dicen que es cosa de cobardes,
pero todos somos carne de cañón,
yo lo soy y no me importa,
confesar que más que nadie,
pero aquí quien no es cobarde por amor
pero aquí quien no es cobarde por amor.

dimecres, 17 de març de 2010

James Hunter



Un bon músic i una bona cançó són una combinació perfecta. Com a mostra en James Hunter amb The hard way.

Em queden moltes ferides per tancar, alguna que altra pèrdua que assumir, un parell de maldecaps que no sé com acabaran i on em duran; però també plans que complir, molta de gent amb qui estar i a qui estimar i molta, molta feina a fer per poder ser una mica, domés una mica millor. Les fites que delimiten lo bo de lo dolent, cada dia més clares, això ajuda.

I aquests dos minuts vint-i-nou segons de bona música, un petit i meravellós parèntesi entre tot plegat.

dimarts, 16 de març de 2010

Com un extraterrestre



Us heu sentit mai observats, analitzats? I no dic per vosaltres mateixos, sinó per algú del teu entorn; si ho fa un desconegut no té tanta gràcia.

Doncs és una sensació ben curiosa, et sents com un extraterrestre (el del clip d'avui és, a sobre, un titella: doble desgràcia). Et diuen com ets, què sents, què has fet, i com i perquè ho has fet. I ho has d'agrair, perquè és una ajuda molt possitiva. Tal vegada hi hagi coses amb les que puguis no estar ben bé d'acord, però és perquè estàs equivocat i perquè no saps gaire de com funciona la Terra, i això t'eixampla el cor, et calma i saps perfectament què fer a partir d'aquest moment.

El problema està en si ets un extraterrestre desconsiderat, sord i mut. Desconsiderat perquè fereixes i obligues a un sobreesforç a qui diu que et vol bé. Sord per no escoltar el que et diuen. Mut perquè no dius res, perquè deixes que diguin. Què fas si penses que no és així? Què fas si és la consideració cap a l'altre qui t'incapacita per a defensar-te? Si prefereixes no sentir a sentir barbaritats?

Doncs no queda altra que defensar la teva raó amb ungles i dents, per molt que et costi. Què pots perdre? Res. Probablement ja mai deixis de ser un extraterrestre per qui et veu com a tal.

Si, ja sé que no he acabat el dia amb l'humor amb el que l'he començat, però és que reconec que els agents externs han acabat superant-me. Mira, ara que caic, són això, agents externs... Me'n vaig a dormir i faig comptes deixar-los a "l'exterior" del meu llit...

L.O.V.E.



Dos dies seguits de sol? Això és un "record"! Estic de bon humor, aquest cop (ahir al manco) els dos problemes que em ronden pel cap no han pogut amb mi. Dins del cotxe, a mitjan camí cap a la feina, ha començat a sonar L.O.V.E., de Nat King Cole. Què bona! M'encanta la idea que va tenir algú de fer una cançó a partir de les quatre lletres de la paraula AMOR.

És senzilla i optimista. Intentaré que el dia d'avui tengui precisament aquest ritme.

L es por la manera en que me ves
O es por la única a quién veo
V es muy, muy extraordinario
E es mucho más de lo que tú puedes adorar

Amor es todo lo que te puedo dar
El amor es algo más que un juego de dos
Dos enamorados lo pueden lograr
Toma mi corazón y
Por favor, no lo rompas
El amor fue hecho para mí y para ti.

L es por la manera en que me ves
O es por la única a quién veo
V es muy, muy extraordinario
E es mucho más de lo que tú puedes adorar

Amor es todo lo que te puedo dar
El amor es algo más que un juego de dos
Dos enamorados lo pueden lograr
Toma mi corazón y
Por favor, no lo rompas
El amor fue hecho para mi y para ti.
El amor fue hecho para mi y para ti.
El amor fue hecho para mi y para ti.

divendres, 12 de març de 2010

Aixeca't



Aixeca't. Aixeca't i més. Això és el diu la cançó. Un cop més planyo els coneixements d'anglès que no tenc. Ahir no parava d'escoltar-la, "YouTube" me l'acabava de presentar. Hi vaig arribar gràcies a una altra cançó, que deix per a un altre dia.

Ara la que necessit és aquesta: és dolça, preciosa, fresca, tranquil·la, autèntica. En més d'una ocasió, una melodia m'ha acaronat com si ho fés una mà. Ahir vaig tenir aquesta sensació amb Wake up, de Claire & The Reasons, per això vull compartir-la amb tots vosaltres. Esper que en gaudiu i us conforti tant com ho ha fet amb mi.

dijous, 11 de març de 2010

dimecres, 10 de març de 2010

Zumba!



Neva, plou, fa fred, torna a ploure, se'm gela el nas, se'm gelen les mans, però els peus no, és impossible, els duc supermegaprotegits. M'he tornat a refredar, porres! Quin hivern. A la feina estic enfeinada, genial!, i ho dic en sèrio, no pretenc ser irònica; a ca meva estic enfeinada, no tan genial! Revis el correu, revis el blog, revis altres blogs, res, no hi ha noves. Estarà tot perdut? No pot ser! Si fins i tot em costa entendre perquè! Bé, per variar dec estar equivocada, però no deix de pensar-hi... Problemes, problemes, problemes? Bé, si, ho són. Alguns més que altres. N'hi ha que poden catalogar-se de maldecaps, com a molt, però no deixen d'empipar.

Partesc amb el cotxe a fer la compra, la "comprassa setmanal". I a la ràdio, zumba!, comença a sonar una versió "modelna" de Soul bossa nova, de Quincy Jones. No està malament, però preferesc l'original. De tota manera, instantàniament (com el Colacao) m'entra el bon humor.

Arrib a casa, pos la compra "a puesto", m'assec a l'ordinador, uf, segueix sense haver noves. Entr a Youtube, trob el Soul bossa nova original, començ a escriure i zumba!, de nou el bon humor! D'aquí aquest post tan xerec i estrany. Però no ho podrà ser mai tant com el "bodrio" de pel·lícula gràcies a la qual els de la meva generació coneixem la cançó: Austin Powers, no gaire recomanable, per al meu gust.

dimarts, 9 de març de 2010

La vida secreta de les paraules



La vida secreta de las palabras. La pel·lícula d'Isabel Coixet em va agradar molt, i també la banda sonora, totes i cada una de les cançons, però en tenc una de preferida: Tiny Apocalypse, de David Byrne. Ahir vaig enrecordar-me d'ella i vaig decidir que la inclouria en un dels propers posts. I ha estat avui.

Em costa creure en la possibilitat d'un diàleg franc i sincer, em costa creure-hi quan no som capaços d'entendre que cada un de nosaltres veu el món des del seu punt de vista, que aquest punt de vista és per tant subjectiu, pero que és al mateix temps la nostra essència, la que ens permet comunicar-nos. Estic a anys llum de poder arribar a conclusions més elaborades, no estic segura, per tant, de saber-me explicar.

Crec que les paraules tenen una vida secreta, i això m'imposa molt de respecte. És tan fàcil jugar amb elles! Usar-les com a arma! En els dos casos tenc les de perdre: no som bona jugadora i no m'agraden les armes. El que si m'agrada és usar-les com crec que s'han d'usar totes les eines, és a dir, per allò per al que s'han inventat. En el cas de les paraules, està clar, per comunicar. I vull pensar que, gairebé sempre i dins de la meva subjectivitat, és clar, les utilitzo evitant segones i terceres intencions, amb la ferma voluntat de no fer mal sinó amb la d'explicar el que sent i el que sé, d'acaronar, d'estimar, d'ajudar. Procur evitar, en moltes ocasions amb escàs èxit, donar consells, i fer anàlisis i judicis en veu alta, no per res, sinó perquè no crec que els meus siguin millors que els dels altres.

Em sap greu no haver-me explicat millor, ja pens en les al·legacions en contra que algú podrà fer-hi, que és probable que jo no sigui capaç d'entendre, i dono així la raó a una amiga que parlava no fa molt de la incomunicació, però és el que sent, sense rerefons.

Ara m'ha vengut al cap (sé que és un doi, però els blogs estan entre altres coses per publicar-ne algun) que és possible fer una comparativa entre les diferents maneres de pensar i els diferents gustos musicals: aquesta cançó m'encanta, a molts no. Qui té millor gust musical?

dilluns, 8 de març de 2010

En fi...



Una història d'amor una mica patètica per als dos petardos que la protagonitzen. Però és una trama entretinguda i divertida per als espectadors que han pogut trobar entrades: estaven molt bé de preu i ja s'han esgotat. Cada acte és sorpresivament més excèntric que l'anterior: els autors del llibret s'han lluït. És evident que els actors acaben esgotats en cada sortida a escena, deu ser per això que els entreactes són més llargs de l'habitual. L'únic que no acab de veure clar és que sembla que improvitzin, deu ser que no s'han acabat d'aprendre el guió, o que són mals actors, o que el director ho vol així.

Fris de saber quin és el final, trob que estan allargant massa la història. El darrer acte ha estat previsible i repetitiu: al meu parer, el tema de l'al·lèrgia comença a tenir un cert regust a "macguffin"...

Que com es titula l'obra? És curiós, els autors han decidit no posar-li títol, així que resulta que tothom li diu com vol: Dos trastos i un destí, L'amor es respira a Urgències, Saps la darrera d'aquells dos?... Jo, personalment, l'he titulada No me'n puc avenir.

En fi, coses del teatre modern...

diumenge, 7 de març de 2010

A la defensiva

A la defensiva, perquè no ens facin mal.
A la defensiva, perquè no ens jutgin.
A la defensiva, perquè no coneguin el nostre fons.
A la defensiva, perquè tenim por del que desconeixem.
A la defensiva per tot això i per més.
Vivim a la defensiva. Evidentement que en ocasions encertam però què feim amb el que perdem per errors de càlcul? Està clar que si no ho hem viscut no ens farà falta però, per altra banda, això ens tanca més i més dins les murades del nostre castell. I tanmateix, no som eterns, domés un gra de sorra en una platja immensa a l'espera d'una ona que ens endugui. I tanmateix, cada un de nosaltres escull el seu camí i el seu ritme. No és cap carrera, no hi ha cap meta: l'únic objectiu és viure.

Em sembla que Shirley Bassey ho explica millor a This is my life. Avui no hi ha traducció, perdonau-me, l'única que he trobat és nefasta, però el que puc intuir a partir dels meus escassos coneixements d'anglès és fantàstic. I el to i la força de la cançó fan la resta.


Funny how a lonely day, can make a person say:
What good is my life
Funny how a breaking heart, can make me start to say:
What good is my life
Funny how I often seem, to think I'll find another dream
In my life
Till I look around and see, this great big world is part of me
And my life
This is my life
Today, tomorrow, love will come and find me
But that's the way that I was born to be
This is me
This is me

This is my life
And I don't give a damn for lost emotions
I've such a lot of love I've got to give
Let me live
Let me live

Sometime when I feel afraid, I think of what a mess I've made

Of my life
Crying over my mistakes, forgetting all the breaks I've had
In my life
I was put on earth to be, a part of this great world is me
And my life
Guess I'll just add up the score, and count the things I'm grateful for
In my life
This Is my life
Today, tomorrow, love will come and find me
But that's the way that I was born to be
This is me
This is me

This is my life
And I don't give a damn for lost emotions
I've such a lot of love I've got to give
Let me live
Let me live

This is my life
This is my life
This is my life

dilluns, 1 de març de 2010

Ídols



Mai deixaria tot el que tinc per ser una altra persona, i manco si surt de la televisió, del cinema, de la política o de la societat "reconeguda". Qui no ens diu que de portes endins no són uns infeliços?

Mai deixaria tot el que tinc per deixar de ser qui som: amb el que m'ha costat arribar on estic ara!!! En tot cas si que reconec que podria millorar-me, i seria bo que ho fés intentant aprendre d'allò que us converteix a tots i a cada un de vosaltres en uns éssers meravellosos i únics, i sapiguent que em deix moltes qualitats que teniu i que em deix a més d'un també: la teva serietat, R.; la teva capacitat d'estimar, J.; el teu sentit comú, M.; la teva experiència, J.; la teva calma i practicitat (per no repetir "sentit comú"), X.; la teva manera de veure el món i de crear-ne de nous també, X.P.; la teva intel·ligència, S; el teu possitivisme, M; la teva claretat de pensament, A.

I la teva força, M. Fa poc més d'una hora que t'he telefonat per donar-te una mala notícia. Una més de les que et persegueixen des de fa anys. En certa manera me'n sent culpable, ja saps perquè, i em sent fatal. I l'has assumida amb la força de sempre, així com assumeixes tot el que et toca rebre. La teva força i mil coses més, que no contaré aquí però que coneixem els que te tenim aprop, em fan ser millor persona.

Saps que em tens per al que necessitis, amiga.

Tot

Tots els meus néts i els meus fills que no en tinc, i què.
Totes les copes de tornejos locals que vaig guanyar quan em dedicava al lloguer
d’escamarlans.
Tot, ho deixaria tot.
Els meus discs durs i els meus instruments per fer webs en anglès.
Tots els llibrets que tinc per aprendre a fer bé el pollastre a l’ast sense semblar fals.
Tot, ho deixaria tot.
Per poder ser, per poder ser, per poder ser...
Josep Cuní
El meu arsenal de defensa personal que netejo els diumenges “enven” dinat.
I la meva amiga romana que es diu Calamarsa i el Willy Fogs.
Tot, ho deixaria tot.
Per poder ser, per poder ser per poder ser...
El Julià Peiró i el senyor Bachs,
i el màgic Andreu i el Jordi LP
i el Lucky Guri també.
Ho deixaria tot per poder ser...
en Josep Cuní (yeah!)

Coses de les que ens solem queixar...



Veient aquest vídeoclip em ve un dubte. Bé, eren dos, però l'altre l'ha resolt la wikipèdia. Quin sentit té un panda ballant? I ara, entrant en matèria: no crec que aquests "petits fracassos vitals" de què parla la cançó siguin tan importants com per a fer-nos uns desgraciats. Don per fet que en Verdet ho diu de manera irònica, però a què tots ho solem sentir o ho hem sentit algun cop?

"Som tots un desgraciats": Estanislau Verdet


Som tots uns desgraciats
No hi ha tinta a l’impressora.
Em pica l’etiqueta del jersei
i el meu bicing sempre està buit.
Les preguntes del meu grup de trivial són més difícils
i el Joan s’ha acabat els crispies bons.
El meu peix sempre té espines
i el carro del súper mai em va recte
i no veig be la pissarra, profe,
la fruitera em diu senyor i la veïna em diu nen.
Són coses de les que ens solem queixar.
I és que sempre falla tot p’algun costat.
I és que som tots uns desgraciats, tot ens passa a nosaltres i als demés no tant.
Putos mosquits que sempre em piquen a mi
i amb aquest pastitxo i no hi ha paper de vàter (puta llei de Murfy).
Quan em queixo d’algo els altres sempre ho tenen molt pitjor
i quan explico algo bo ells sempre molt millor.
He tornat a sortir amb l’inalàmbric en comptes del mòbil.
Quan suco galetes es desfan i cauen just abans d’arribar a la boca
i el meu DVD no llegeix res.
Són coses de les que ens solem queixar.
I és que sempre falla tot p’algun costat.
I és que som tots uns desgraciats, tot ens passa a nosaltres i als demés no tant.