diumenge, 28 de febrer de 2010

Una experiència



Ahir em vaig tirar per primera vegada per una rosseguera. No fou una bona experiència: no estava preparada físicament, i menys després d'una forta pujada de tres hores. A sobre, la por i els nirvis que solem tenir les primeres vegades. Me'n vaig sortir sense cap os romput, però exhausta i sense energies per acabar el que quedava d'excursió (que no era poc ni fàcil). Ho havia donat tot a la pujada i a la rosseguera, ja no em quedava res, les cames i els braços no m'obeïen, i la por de no arribar, la impotència de no poder més i el sentiment d'haver-me equivocat no em deixaren gaudir del camí, que és el que m'agrada fer quan vaig a la muntanya.

Vaig arribar, si, però tard i malament. Desanimada. Equivocacions, equivocacions i més equivocacions em feren passar unes males hores a qui m'acompanyava i a mi. Una sort que no passàs res, això ho he d'agrair.

Què he après, de tot això? Que puc fer més del que pens, que em deix influenciar fàcilment i que m'he de refiar més de les meves intuïcions ("algo" em deia que no anàs a aquesta excursió i em vaig deixar convèncer).

I també que el meu allí donde la espalda pierde su casto nombre té una utilitat que havia oblidat: meam si m'explic, jo no vaig baixar la rosseguera com aquests tipos del vídeo, a estones la baixava com si baixàs per un tobogán, però us assegur que les pedres em recordaven a cada moment que no ho era...

En fi, tot són experiències...

dijous, 25 de febrer de 2010

Una mica de blues



Una mica de blues en un dia tranquil i cansat. És dijous, s'atraca el divendres. Em sembla que sobreviuré a la meva primera setmana laboral després d'un temps. Ha estat bona de dur, tenint en compte que em temia el pitjor, aquesta és una bona sensació.

Fa uns vint anys era una apassionada del blues. En B.B. King... uf!!! Com disfrutava escoltant-lo. Per què deu ser que ara no em diu tant com em deia? Bé, per què deman? Perquè he canviat, clar. Per bé o per mal? Avui no puc entretenir-me a pensar-ho, funcion amb les energies justes i no les puc tudar. El blues s'ajusta molt bé al meu estat d'ànim, simplement.

dimarts, 23 de febrer de 2010

Tu



Aquests dies he recuperat un recopilatori de música soul. L'escolt al cotxe. A tu no t'agrada, és ver, no tenim uns gustos musicals gaire semblants, tampoc crec que arribin a coincidir mai del tot, però aquesta és una altra història. El que vull escriure avui és que l'altre dia, mentres sonava aquesta cançó, vaig començar a pensar en tu, en que tenim un aquí i un ara molt bo. El millor, que el compartim. Hi ha emperons, és clar, però tanmateix si no fossin aquests serien uns altres. Inclús pensam a vegades que ens estan ajudant, no és ver? Com a mínim, ens posen a prova, encara què agrairia que ho fessin amb menys intensitat...

Els nostres passats, que ja comencen a pesar sobre les espatlles, no han estat tan dolents si han pogut fer que ens trobem.

El futur, serà el que serà. Però cada passa que donam, la donam ben donada, així que tenc la certesa que no pot ser gaire xerec.

PD. El final d'aquesta cançó és infumable, al meu parer, així que si algú està disposat a escoltar-la pot aturar-la en arribar al minut 1.53 (més o manco).

dilluns, 22 de febrer de 2010

Després de dues setmanes...



Després de dues setmanes d'estar a casa per baixa forçosa, avui he tornat a la feina. Il·lusió, el que es diu il·lusió, no me'n feia molta. Tampoc es pot dir que no en tengués ganes. Simplement, ja no sent el que sentia abans, em sembla que ha estat durant massa temps el centre del meu món. Però no me'n penedesc de res, absolutament de res, lo fet, fet està, i he après molt durant el procés. Que el procés podria haver estat moooooolt més curt? D'acord. Som lenta, què hi farem?

La qüestió és que ara, on estic, la feina és per a mi el que sempre m'havien dit i mai havia entès: la rutina i la grisor són les que comanden. No sé on són el nirvi, l'emoció, la sensació d'estar engrescada i la voluntat de fer més i més cada dia, i de fer-ho millor.

Els darrers temps tot està pautat, tot és previsible, no hi ha moltes sorpreses i, quan n'hi ha, no solen ser bones. Així que resolc les meves tasques d'una manera correcta, amb uns moviments estudiats mentres mantenc un somriure tranquil a la cara. Si, exactament de la mateixa manera que The Fleetwoods canten Come softly to me. I ja em va bé, qui més ha contribuït perquè sigui així he estat jo mateixa...

Serà que passen els anys.

dimecres, 17 de febrer de 2010

Quan te n'adones que una relació ha finit



Un fantàstic conte de Jorge Bucay, el meu primer encontre amb aquest argentí i això que m'havien parlat molt bé dels seus escrits.

Gràcies a un correu d'una amiga, l'he escoltat per primer cop, m'ha fet pensar, m'ha fet sentir millor amb mi mateixa. Una manera de pensar meravellosa per la seva senzillesa.

Val més qualsevol quimera que un troç de tela trista...



Milonga del moro judío (que vive con los cristianos), de Jorge Drexler.
Ahir l'escoltava i em va fer pensar en quant n'és d'important per a cada un de nosaltres el nostre llombrígol. En lo grossos que són els nostres problemes. I en la sort que tenim de tenir-los, perquè tenim aquests i no en tenim d'altres, perquè vivim on vivim i com vivim, lluny de móns perillosos. Així, viure és fàcil, és a les nostres mans fer-ho fàcil, al manco en teoria...

Por cada muro un lamento
en Jerusalén la dorada
y mil vidas malgastadas
por cada mandamiento.
Yo soy polvo de tu viento
y aunque sangro de tu herida,
y cada piedra querida
guarda mi amor más profundo,
no hay una piedra en el mundo
que valga lo que una vida.

Yo soy un moro judío
que vive con los cristianos,
no sé que Dios es el mío
ni cuales son mis hermanos.

No hay muerto que no me duela,
no hay un bando ganador,
no hay nada más que dolor
y otra vida que se vuela.
La guerra es muy mala escuela
no importa el disfraz que viste,
perdonen que no me aliste
bajo ninguna bandera,
vale más cualquier quimera
que un trozo de tela triste.

Y a nadie le dí permiso
para matar en mi nombre,
un hombre no es más que un hombre
y si hay Dios, así lo quiso.
El mismo suelo que piso
seguirá, yo me habré ido;
rumbo también del olvido
no hay doctrina que no vaya,
y no hay pueblo que no se haya
creído el pueblo elegido.

dimarts, 16 de febrer de 2010

Una de Police



Fa dos dies sobrevivírem al dia dels enamorats. Si, ja sé, per a molts és un dia especial però jo no deix de pensar en què és un dia postís, igual que molts d'altres, un dia que ens han imposat i en el que sembla que si no et deixes els "quartos" no ets normal. Però sempre és més fàcil deixar-se dur.

Avui dematí, encara dins del llit, pensava que hauria de ser el dia per celebrar que estimes, simplement això, que estimes, sigui quin sigui l'objecte de la teva estimació: la parella, els pares, la família, els amics, la muntanya, les postes de sol, la lluna, el ca, la casa, la manteta que conserves des que eres infant, la música, el compte corrent... Això si que convertiria aquest dia en alguna cosa universal. Ja sé que és un pensament "flower power" però també sé que tenc més raó que un sant i que està en les nostres mans celebrar-ho cada dia.

Uf, feia dies que tenia una espècie de "força nyonya" que pugnava per sortir a través dels meus dits i no sabia com... Ja està, m'he quedat d'un ample!

I per què aquesta cançó? Doncs: i per què no? Hi ha tantes cançons romanticones que no sabia quina incloure al post. Aquesta m'agrada molt: té ritme, és pausada, no és especialment trista, és una cançó que m'agradaria escoltar amb qui estim.

diumenge, 14 de febrer de 2010

Invictus



La pel·lícula de Clint Eastwood, molt bona, per variar.
El que em va posar la pell de galina, el poema Invictus, que li dóna títol i que fou escrit per William Ernest Henley en 1875.

INVICTUS

Más allá de la noche que me cubre
negra como el abismo insondable,
doy gracias a los dioses que pudieran existir
por mi alma invicta.
En las azarosas garras de las circunstancias
nunca me he lamentado ni he pestañeado.
Sometido a los golpes del destino
mi cabeza está ensangrentada, pero erguida.
Más allá de este lugar de cólera y lágrimas
donde yace el Horror de la Sombra,
la amenaza de los años
me encuentra, y me encontrará, sin miedo.
No importa cuán estrecho sea el portal,
cuán cargada de castigos la sentencia,
soy el amo de mi destino:
soy el capitán de mi alma.

INVICTUS

Out of the night that covers me,
Black as the Pit from pole to pole,
I thank whatever gods may be
For my unconquerable soul. -
In the fell clutch of circumstance
I have not winced nor cried aloud.
Under the bludgeonings of chance
My head is bloody, but unbowed. -
Beyond this place of wrath and tears
Looms but the horror of the shade,
And yet the menace of the years
Finds, and shall find me, unafraid.
It matters not how strait the gate,
How charged with punishments the scroll,
I am the master of my fate;
I am the captain of my soul.

divendres, 12 de febrer de 2010

I no frissau que arribi ja?



Setmanes i setmanes de grisors, de fredors i de foscors m'han passat factura, enguany més que mai. Serà l'edat. I això que aquest hivern m'han passat coses bones, d'aquelles que recordes de per vida. També n'han passades de dolentes. A grans trets, el mal temps m'ha anat calant la pell, la carn, fins arribar als ossos. He sentit com m'han anat minvant les energies i, per extensió, les alegries.

I avui he vist el sol a casa. I l'he gaudit per primer cop en mesos. M'han bastat un parell d'hores de bon temps per recompondre'm, no del tot, però si bastant. Sense fer res de l'altre món: asseure al pedrís, passejar pels voltants de la casa, contemplar l'aviram, paupar cans i moixos, sense presses. L'aire era càlid, igual que la llum, i no feia vent.

Per a mi ha estat el primer avís: el bon temps no ha arribat encara però ja comença a caminar cap aquí, i enguany serà esponerós i exhuberant, ho sé. I serà gràcies a la força d'aquest hivern que ja està mig cansat i frissa de partir, un hivern que ens ha netejat i enfortit.

I per què aquesta cançó? Doncs perquè escoltar-la em produeix el mateix efecte que aquestes dues hores de sol: m'escalfa el cor i el cos. I no exager: a l'estiu no m'agrada escoltar-la, em fa calor.

Bé, d'acord, si que exager una micona, però això està en la meva naturalesa, ja ho sabeu...

Bona nit...

I avui dematí, quan he obert la porta...



Neu!!!

dijous, 11 de febrer de 2010

A la mononucleosi



Mirau si estic romàntica aquests dies que, tafanejant per YouTube, m'he topat amb aquesta cançó tan guapa i en lloc de fer-me pensar en qui m'hauria d'haver fet pensar, m'ha fet pensar en la meva companya inseparable de les darreres setmanes, aquesta malaltia que tant m'ha preocupat (i em preocupa a estones).
Si, ja sé, una miiiiiica irreverent tot plegat, però carai, estic contenta d'estar recuperant el bon humor i la gana. Sobre tot la gana, la de menjar, i també l'altra, la de fer coses.

Fue sin querer...
Es caprichoso el azar.
No te busqué
ni me viniste a buscar.
Tú estabas donde
no tenías que estar;
y yo pasé,
pasé sin querer pasar.
Y me viste y te vi
entre la gente que
iba y venía con
prisa en la tarde que
anunciaba chaparrón.

Tanto tiempo esperándote...

Fue sin querer...
Es caprichoso el azar.
No te busqué
ni me viniste a buscar.
Yo estaba donde
no tenía que estar
y pasaste tú,
como sin querer pasar.
Pero prendió el azar
semáforos carmín,
detuvo el autobús
y el aguacero hasta
que me miraste tú.

Tanto tiempo esperándote...

Fue sin querer...
Es caprichoso el azar.
No te busqué,
ni me viniste a buscar.

divendres, 5 de febrer de 2010

Una aturada tàctica



M'han dit que estic malalta, feia dies i dies que m'ho ensumava, però avui m'ho han dit amb certesa i garanties. No és res greu, o això diuen, però em farà estar dies i dies a casa. Molt de repòs. No deix d'estar preocupada però si alleugerida, no és gens agradable sentir que no estàs bé però sense saber que tens, si és que tens res... Ara ja està, hem tret el gat del sac, és qüestió de curar-se i llestos.

M'empipa no poder fer vida normal però, he de ser realista, feia setmanes que jo ja no era jo. M'han aturat els peus, això em servirà per pensar, per recuperar-me, per trobar de nou el centre (si és que no l'he perdut definitivament, o me l'han canviat de lloc).

Per això una banda sonora, dolça i estimada, val més gaudir d'allò bo per conegut. Hi ha un temps per tot, em sembla que contra tot el que tenia previst, ara ha arribat el temps de plantar bé els peus a casa meva, em vénen a sobre hores i hores per dormir, per llegir, per veure pel·lícules, per fer sudokus. S'han acabat, el dies de córrer per amunt i per avall, d'anar d'un lloc a l'altre, d'estar amb uns i amb altres.

Ara com ara no tenc altra opció.

dimarts, 2 de febrer de 2010

Insensatesa



La lletra d'aquesta cançó no s'ajusta al meu "ara", per això no la incloc aquí. Si s'hi ajusten en canvi el títol i els acords, pausats.

Insensatesa. Darrerament sent molt aquesta paraula, em persegueix, o jo la perseguesc a ella. Les coses canvien, els sentiments també, però el terra continúa sent fràgil sota els meus peus, les idees em volen més amunt que els núvols, i els llocs on abraçar-me per a no marejar-me en ocasions no hi són quan els necessit.

Insensatesa. La de queixar-me per això, que al cap i a la fi no és res.

Respir, veig, olor, tast, toc: una insensatesa no gaudir-ho a cada segon.