dissabte, 30 de gener de 2010

El bon dia per a míster Hyde

Ahir em vaig quedar sense electricitat i a les 15 h va començar una àrdua aventura per recuperar-la que ha acabat a les 8.30 d'avui dematí, amb èxit, cal dir. Visc a una casa de camp i això implica que per a les megaempreses com Telefònica i Endesa som com una espècie de client incòmode que no saben com catalogar ni tractar. Ho dic perquè això complica fins a l'infinit les ja de per si difícils conversacions telefòniques amb aquesta tropa. Miraré de ser breu amb la crònica dels fets:

1.- Telefon al meu electricista. Vé, mira el comptador i diu que és un problema de línia, que segurament haurà de venir GESA, però, vaja, torn tenir corrent i em diu que l'avisi si torna a fallar.

2.-. Torna a fallar la corrent, avís a l'electrista, ve al cap d'una hora, ho torna revisar tot molt detingudament i diu que definitivament he d'avisar a GESA.

3.- Telefon a avaries d'ENDESA. Em diuen que no els consta cap problema a la zona, i això vol dir que és un problema meu, que si ells han de venir em cobraran el desplaçament, que torni a avisar al meu instal·lador.

4.- Torn a telefonar al meu instal·lador, que VE PER TERCERA VEGADA. A aquestes hores (ja són les 21 h) fa fosca, la cosa comença a embrutar-se i fa estona que he omplert la casa amb espelmes. Constat que la vida és dura sense música, sense ordinador, sense televisor, sense llibres, sense sudokus. Res, el pobre home diu que no veu el problema per enlloc i m'assenyala el poste on creu que hi ha el problema, i això és feina de GESA.

5.- Torn telefonar a GESA, se'm posa un nou impresentable. Per l'adreça no em troba com a client, li dic que cerqui amb el NIF, em torna dir que en pantalla li surt que no és problema seu, sinó meu, jo li dic que no, que segur que és seu, llavors em diu que apunta la incidència, que la trasllada als serveis tècnics i que en hora, hora i mitja vendran.

6.- Esper, esper, esper, i esper a la llum de les espelmes. Sense la companyia que esperava tenir al vespre, sense poder anar on volia anar, amb la rentadora a mig fer. Massa temps per pensar, amb una paraula, i empipar-me.

7.- Són les 23.30 h del vespre i me'n vaig a dormir, això si, vestida, per si apareixen estar preparada. He dormit fatal. Quin mal rollo, amb lo bé que m'havia anat el dia. I a sobre crec que he afegit al refredat...

8.- Són les 6.30 hores, encenc l'interruptor i res, que no pita la cosa. Vaig al telèfon per SISENA VEGADA i la pobra ànima que m'aten s'ha de menjar la meva borderia. Quan m'ha dit que no li constava que fós problema seu no he pogut més. He bullit per dins i li he dit tot el que pensava, li he contat tot el que m'havien dit els companys seus del dia anterior i li he dit que seguia sense tenir electricitat i que m'ho havien de solucionar. I, pumba, ha passat algo meravellós: m'ha donat un número, un número!!!, i m'ha dit ja havia passat l'avís als tècnics. Això del número era nou, m'ha emocionat. I he acabat demanant-li disculpes pel meu to, i li he assegurat que jo no som així.

9.- Al cap de 10 minuts em telefonaven, i al cap de trenta es presentaven a casa. Han necessitat més d'una hora per trobar l'avaria que, oh mira tu, estava allà on em va dir ahir horabaixa l'electricista. Era problema seu. He convidat a aquests senyors tan simpàtics a un cafetet amb galetes i els he donat les gràcies.

CONCLUSIÓ 1: sota el caràcter tou, he vist que tenc sang a les benes i que, malgrat sigui difícil, puc treure el geni. Gairebé no m'enrecordava, duc una temporada molt llarga, estic fluixa. Val que per molts això que he tret com a geni seria un poc patètic, però fillets, si no n'hi ha més no puc fer-hi res, per a mi ha estat com retrobar-me amb el meu míster Hyde.

CONCLUSIÓ 2: som incapaç de penjar un post sense música i, malgrat que aquest sigui excessivament llarg i que probablement no l'haureu acabat de llegir, no puc resistir-me a la temptació de afegir-hi aquesta cançoneta. És optimista, és fresca, no és molt llarga, i és la meva manera de dir-vos BON DIA!

diumenge, 24 de gener de 2010

Icat FM: Ha tornat!!!!!!



Iuhu. Ha tornat!!!! Si, ja sé, no se n'havia anat del tot, sempre podia escoltar Icat FM per Internet, tenen una pàgina fabulosa, però no és el mateix. A mi m'agrada escoltar la ràdio, i domés aquesta emissora, al cotxe o truiant per casa (les altres, totes elles sense excepció, ni "fu" ni "fa").

Em ve de jove: mai m'he recuperat del trauma de perdre RAC 105. Era la MEVA música i me la varen prendre, amb al·levosia i premeditació. Varen venir anys i anys de peregrinatge per les ones, cap sintonia em satisfeia fins que, un bon dia, fa un grapat d'anys, els meus dits s'aturaren al 98.4 de la FM: uep, i això? una cançó bona!?!? Si!!!! I després en va venir una altra, i una altra. Ningú no xerrava, simplement deien "emissió en proves"... Què estrany! I així durant setmanes. I jo fidel, per descomptat.

La inauguraren oficialment en un bon dia de Sant Jordi. Ideal. La sorpresa final, quan vaig sentir els locutors: alguns provenien de RAC 105! M'enrecordava de les veus. Però ja no es deia RAC 105, sinó ICAT FM, i mantenien la mateixa filosofia, el mateix estil de música. Genial. Com trobar un oasi enmig del desert. Val que la música que hi posaven no era sempre del meu agrat, però el percentatge era molt i molt alt.

I de cop, un dia, al 98.4 domés va sentir-se el buit, el desgradable renou que produeixen les interferències: allà no hi havia res. L'absència ha durat gairebé dos mesos. Terrible. Podia anar a la seva pàgina web, però no era el mateix.

Divendres passat al capvespre, dins del cotxe, quan estava en els meus darrerament habituals peregrinatges (de ràdio i de quilòmetres), vaig tornar a passar pel 98.4, sense cap esperança, i ja no hi va haver el buit, hi tornava a haver Icat FM!!!

Fou una bona manera de començar el cap de setmana. Per a alguns serà un doi, però per a mi no: hi veig mil significats. Bé, pentura mil no, però com a mínim si que en veig un, i és bo.

Com a mostra del que ofereix Icat, aquí teniu aquesta cançó d'Eric Lindell; a Youtube domés he estat capaç de trobar-la en una gravació en directe i no molt bona. Pens que és una bona manera de començar la setmana, així que aquí la deix, per a qui li interessi.

divendres, 22 de gener de 2010

Avui toca un "original"


Avui toca un original. Havia decidit penjar al post d'avui l'Stand by me versionat per Lennon. M'agraden tant les versions que gairebé havia oblidat aquest original. Tots s'han atrevit a versionar-la, tothom, crec que na María del Monte i en Bisbi no ho han fet però no m'estranyaria gens que en aquest mateix moment estiguin preparant un duet.

Ai Déu, m'ha fet pensar que sempre estic cercant músiques rares, tastant menjant estranys, sempre estic canviant, movent-me, i això que som poruga i no m'agraden els canvis, algú pot explicar-m'ho? És possible que tengui relació amb el fet que hi ha dies que em sent com una baldufa que roda i roda, cerca i recerca qui sap què.

I no hi ha altre centre que jo mateixa, o això és el que hauria de tenir present en tot moment. Serà que som desmemoriada.

Mentrestant em posaré un altre cop aquesta cançó i pensaré que no som tant diferent de la Xicarandana de fa més de vint anys, quan vaig escoltar-la per primer cop. Pentura això m'ajudi.

Ah, aquí teniu la lletra traduïda. És guapa, eh?

Quan la nit es mou
i el món es fon
veig la lluna com respira
Ets amb mi.

Ara no patiré, oh,
ja no vull patir més,
quan jo sé que tu hi ets,
ets amb mi.

I mai no marxis,
queda't amb mi, oh,
em tens aquí,
oh, queda't
ets aquí, ets amb mi.

Quan el cel que ara és damunt nostre
s'apagui plorant
i la pluja es perdi en el mar,
no em veuràs mai plorar, oh,
no em veuràs mai plorar,
si jo sé que tu hi ets,
ets amb mi.

Mai no marxis,
queda't amb mi, oh,
em tens aquí,
oh, queda't,
ets aquí, ets amb mi.
I mai no marxis,
queda't amb mi, oh,
em tens aquí,
oh, queda't
ets aquí, ets amb mi.

Si tens problemes, busca'm,
sempre em tens a mi, oh,
em tens aquí,
oh, queda't,
ets aquí, ets amb mi.

dimecres, 20 de gener de 2010

Moments soul



Heu tengut mai un dia soul? Jo si, però fa estona, gairebé ja ni m'enrecordava fins que m'he topat amb aquesta cançó. I què és per a mi un dia soul? Doncs és un dia en què tot et somriu, en què tot et va bé, en què el ritme i la pausa dominen cada un dels teus moviments i en què aquest ritme i aquesta pausa semblen dominar també tot el món que t'envolta.

Bé, no tot està perdut: dies soul ja no en tenc, som massa gran. Però moments soul..., d'aquests en tenc algun. Però sense arribar a l'extrem de ballar pels carrers, que consti.

diumenge, 17 de gener de 2010

Sentir-se bé



Un nou bon dia de diumenge, ja he xerrat d'ells alguna vegada. Són tranquils, sense presses, a casa, amb les meves moixes, el meu ca, les meves coses, el meu jardí. Em preocupa perdre'ls, haver de prescindir de tot això. Bé, arribat aquest punt cal que inclogui un "ja veurem" i passi a un altre tema...

Sent que l'hivern comença a tenir ganes de partir, sembla que els meus ossos i les meves energies comencen a florir. El sol està més present. Han estat uns mesos difícils físicament parlant, m'empipa sentir-me feble, però tot ha estat lleuger, solventable i transitori. Mentalment no és que jo hagi estat -ni estigui- per tirar coets, però és el que hi ha, ho faig el millor que sé, ens haurem de conformar tots plegats.

Què és sentir-se bé? La cançó de Graham Coxon crec que més que explicar-ho, parla de la necessitat de sentir-se bé malgrat ... (i fins aquí arriben els meus coneixements d'anglès, i em sembla que cadascú pot completar els punts suspensius amb "lo seu", no?).

Per a mi sentir-me bé és que a la balança, a la balança de la meva vida, pesi més en cada moment el plat amb les coses bones. Ja he assumit que les dolentes sempre hi seran, que no les puc eliminar -i encara que ho faci, tanmateix en vénen de noves. I és possible que sigui bo que hi siguin, tal vegada les necessitem per mantenir l'equilibri, per sentir-nos vius, per sentir que la sang ens córre per les venes, que respiram.

És diumenge dematí, és prest, tenc tot el dia per estar amb la meva gent, amb les meves coses, al món que estim perquè és el meu, el que he anat construint durant anys. Tenc tot un dia per aprofitar-ho! Acabarà el dia i entraré en una porció nova d'aquest món meu, una porció nova que estic elaborant, aquest cop no ho faig sola, ho faig amb qui s'està convertint en una part imprescindible de mi mateixa.

El plat bo de la balança pesa molt avui. Em sent bé.

Oh Sunday morning, not a scrap in sight
I'll go without, I do it out of spite
All by myself, yeah
Food's lost its flavour, I refuse to bite
Do myself no favours, I stay in every night
Ashtrays in rows, but you know...
I feel alright
It's just another Sunday morning, then it's Sunday night
I feel alright
It's just the ghost of you behind me, sitting right up tight
I'll read the paper, but it's yesterdays
The world's gone mad and I'm going the same way
All by myself, yeah
When the sun is shining, but it don't give no hope
I'm into whining, and I'm all out of soup
But it's good to feel dirty, yeah
When you feel alright
Just another Sunday morning, everything's alright
I feel alright
It's just the ghost of you behind me sitting right up tight
Sitting right up tight
So many miles, between me and you
So many days, I don't know what to do
Be by myself, then I know...
I'll be alright
On another Sunday morning, another Sunday night
I'll be alright
With the ghost of you behind me sitting right up tight
Sitting right up tight
Sitting right up tight
Sitting right up tight

divendres, 15 de gener de 2010

Tres minuts trenta-sis segons per deixar-se anar



No entenc la lletra, no entenc els dibuixos. Tampoc ho pretenc. Domés sé que he arribat de rebot a aquesta cançó i que he quedat hipnotizada durant els tres minuts trenta-sis segons que dura, mirant fixament la direcció de les línies, la sinuositat dels esboços.

I he pensat que estic cansada de cercar constantment el significat de tot: de tot el que em diuen, de tot el que veig, de tot el que pens. Sempre cercant el rerefons, el doble sentit, sempre guiant-me per intuicions, per pressentiments.

Tal vegada aquest sigui el motiu pel qual tenc el costum de no analitzar la música, l'art, el cinema: em deix anar, deix que el que entra dins meu des dels ulls i des de l'oïda es canalitzi directament cap al cor. Això és exactament el que he sentit mentres escoltava aquesta cançó.

Ho confés: m'agrada



No és el tipus de música que m'agrada, no són els cantants que m'agraden, no és la lletra que m'agrada. La primera vegada que la vaig escoltar em va posar la pell de gallina -i no de plaer, precisament- i em va provocar un rictus histèric a la boca que volia assemblar-se a un somriure. Una persona molt important per a mi volia que l'escoltàs i va posar el seu mòbil en marxa i, hala, a escoltar-la s'ha dit! I sense anestèsia ni res. Em va dir que li recordava a mi. No me'n podia avenir...

La segona vegada que la vaig sentir em va fer una mica de gràcia, vaig pensar que aquesta cançó s'havia convertit, sense esperar-ho, en una cosa més que compartíem.

La tercera vegada la vaig sentir, amb coros en directe i tot, en una trobada inoblidable i acompanyada per la persona abans esmentada. Em va tornar a posar la pell de gallina, aquest cop de felicitat.

Podria haver estat una cançó d'Ella Fitzgerald: hagués estat meravellós. Podria haver estat una cançó de Nat King Cole: hagués estat molt i molt bé. Podria haver estat una cançó de Rufus Wainwright: hem de ser realistes, hagués estat ciència ficció. Podria haver estat una cançó de Revólver: hagués estat llògic.

I la nostra primera cançó ha estat precisament aquesta, una de Melendi i d'una tal Húngara. Qui m'ho havia de dir! Però no la canviaria per res del món, no en vull cap altra, de cap manera. Perquè és nostra. I si vénen més cançons -que esper que si- desig que les poguem compartir com compartim aquesta.

PD.: Que consti que faré tot el que pugui perquè la propera sigui més del meu estil...

dijous, 14 de gener de 2010

Despedida

No em trec del cap que no et tornaré a veure. Gairebé tres anys sense saber de tu, llevat que no estaves bé, que cada dia estaves pitjor. I ara ja és segur que no et veuré més.

Llavors, com és que des que sé que has partit, avui fa dos dies, no et puc treure del meu cap? Record mil moments, mil gestos, mil somriures, record tot allò que vivírem, i tot fou bo.

Hi ha una cosa certa: passaren els dies, les setmanes, els mesos, els anys, continuaves absent, continuaves sense venir, i tots els que estàrem amb tu en la petita porció d'espai i de temps que compartírem durant tant de temps, tots els que tenguérem la sort de conèixer-te, és des de fa dos dies que et trobam a faltar com no ho havíem sentit mai. Sabem que no et veurem mai més, sabem que els teus pateixen i patiran, ens podem fer una idea del dolor viscut durant anys, i et podem dir, i et deim, que per damunt de tot això la teva senzillesa, la teva dolçor i la teva delicadesa ens acompanyaran sempre.

Un company meu, que també fou teu, referint-se a tu, em parlava fa una estona d'algo semblant al petit misteri que hi ha en les persones belles. Tu eres, ets, i seràs una bella persona, i la teva encantadora discreció, el teu petit misteri.

Una abraçada, domés per a tu, M.

diumenge, 10 de gener de 2010

Filosofia televisiva



Una bona època, no era perfecte, però fou una bona època: estudiava a la universitat, començava a obrir-me al món, i feien DOCTOR EN ALASKA a la 2. Hi estava enganxada, però enganxada de veres.

La tenia oblidada, però avui dematí donava tombs per Youtube quan ha aparegut en Fleishmann. Duc una hora mirant fragments d'aquesta sèrie. M'agradava, i m'agrada, la idea que, malgrat fós ficció, el fet que algú la pogués pensar, escriure, produir, filmar i emetre la convertia en real.

I he recuperat de nou el que sentia cada cop que acabava un episodi: un benestar magnífic. La sensació d'haver après alguna cosa possitiva i el sentiment de què existeix la bona gent (cal cercar-la, però). I el somriure, el mig somriure de complicitat, també l'he recuperat avui dematí.

Bienvenidos todos, bienvenidos, gracias por venir hoy. Supongo que todos sabéis que llevo aquí algunos días tanteando, intentado hacer realidad mi visión. Empecé concentrándome tanto en ella que perdí perspectiva. He llegado a descubrir que no se trata de la visión, se trata de tantear, tantear, anhelar y avanzar. Estaba tan obsesionado con lanzar la vaca que cuando Ed me dijo que los Monty Python ya lo habían hecho creí que estaba acabado. Tenía que olvidar esa vaca para poder ver otras posibilidades. En fin, quiero agradecerle a Maurice su ayuda para olvidar esa vaca. Gracias, Maurice, por hacer de Apolo para mi Dionisio en dialéctica cartesiana del arte. Y gracias a tí, Ed, porque la verdad nos hará libres. Y Maggie, gracias por compartir la destrucción de tu casa para que hoy tuviéramos algo que lanzar. Creo que Kirkegaard lo expresó muy bien: "la existencia es lo único que está en proceso de existir; el arte es lo mismo". James Joyce también tenía algo que decir: "bienvenida oh vida, voy a encontrarme por milésima vez con la realidad de la experiencia y a forjar en el yunque de mi alma la todavía no creada conciencia de mi raza". Hoy estamos aquí para lanzar algo que surgió de la inconsciencia colectiva de nuestra comunidad ¡Ed! ¿estás preparado? Lo que he aprendido es que lo que importa no es lo que lanzas, sino el lanzamiento mismo. ¡¡ Vamos a lanzar algo, Cicely !! Uno, dos, tres...

dijous, 7 de gener de 2010

El llac



Dissabte passat vaig passar la nit a un refugi a la vorera d'aquest embassament. Si ho volgués novel•lar una mica, diria que vaig passar la nit a una caseta solitària a la vorera d'un llac solitari, però tenc la prosaica tendència a ser molt estricta amb les descripcions que faig.

La companyia fou molt bona; el menjar, excessiu; els riures i els somriures, inacabables... Ho repetiré? No ho sé. El llac venia amb drac incorporat: un drac que se’m va enganxar al nas i a la gola quan la nit va caure sobre nosaltres. No em deixava dormir, el sentia sobre meu, dins meu, com una boira negra que em menjava des de dins.

Després de cinc dies, cap dels sortilegis fets m’ha servit per desempellagar-me d’ell. No em deixa viure, m’està deixant sense energies. Fins i tot m’ha deixat un estigma, imagin (i esper) que transitori, sobre els llavis. Tal vegada hagi de tornar al llac i deixar-lo així a la seva llar. Pentura és el que vol, no ho sé.

Si ho volgués novel•lar una mica, diria que és un drac. Però la metgessa ho va tenir ben clar des del moment en què vaig entrar per la porta de la seva consulta: tenc un refredat, un maleït refredat... En fi, el meu drac és de lo més normal en aquesta època de l'any, però m'agrada pensar que em va aglapir precisament a la vorera d'aquest llac.

dimecres, 6 de gener de 2010

Demà, i passat demà, i després de passat demà



S'han acabat les festes de Nadal. Tornam a la rutina. Com tot en aquesta vida, això també té dos caires.

La rutina em farà a pautar els dies com a mi m'agrada, a organitzar-me millor (m'ha costat sempre, em costa ara, em costarà sempre...), aquesta és la part bona.

La part dolenta: ai, el despertador, les correlines, l'agenda, anar per amunt i per avall... Cada cop em costa més... Em sent com un malabarista, d'aquests que tiren en l'aire bolles que es van passant d'una mà a l'altra, i cada vegada n'agafen més i més... I si un dia em cauen totes? Millor no pensar-ho, ara com ara les bolles que maneig no són gaire feixugues, ni complicades, de fet no són dolentes, i les he escollides jo.

Me'n vaig a dormir, ja és ben hora. Demà m'he d'aixecar prest, no sé si en sabré després de tants de dies. Em dutxaré, i sortiré al món, el meu món. M'he d'espolsar aquesta punyetera peresa, esper aconseguir-ho, l'intent mereix la pena.

Bona nit...

A través del universo

Las palabras fluyen como lluvia dentro de una taza de papel
se deslizan al pasar se desvanecen a través del universo.
Charcos de tristeza, olas de felicidad pasan por mi mente
dominándome y acariciándome.

Jai guru deva a om
Nada va a cambiar mi mundo
Nada va a cambiar mi mundo
Nada va a cambiar mi mundo
Nada va a cambiar mi mundo

Imágenes de luz vacilante
que bailan frente a mí como un millón de ojos
me llaman y me llaman a través del universo.

Pensamientos serpenteantes como un viento inquieto dentro de un buzón
se tambalean ciegamente mientras recorren su camino
a través del universo

Sonidos de risas,
sombras de la tierra
vienen a mi mente
incitándome e invitándome
Infinito e inmortal amor que brilla a mi alrededor como un millón de soles
que me llaman y me llaman a través del universo

dimarts, 5 de gener de 2010

Nostàlgia



Avui em sent una mica trista, nostàlgica. No hi ha cap motiu especial, o n'hi ha molts, segons es miri. Enyor la gent que no tenc ara al meu costat i que m'importa. A alguns no els puc tenir a prop, ja no. He estat amb altres fins fa unes hores. D'aquí a poc arribarà qui ocupa la major part de les meves hores des de fa setmanes, i esper que per molt de temps.

En certa manera els tenc a tots. En certa manera, m'he oblidat de mi mateixa. Les festes de Nadal s'acaben. Tornarà la rutina i posarà cada cosa, cada persona, al seu lloc. I a mi també.

Fa poc que he recuperat un disc de Vinicius de Moraes i Maria Creuza que fa temps em gravaren. M'ha fet molta companyia aquests dies, dies en què estic recuperant coses del passat, coses que no vull oblidar mai.

Eu sei que vou te amar
Por toda a minha vida eu vou te amar
Em cada despedida eu vou te amar
Desesperadamente eu sei que vou te amar
E cada verso meu será pra te dizer
Que eu sei que vou te amar
por toda minha vida

Eu sei que vou chorar
A cada ausência tua eu vou chorar
Mas cada volta tua há de apagar
O que essa ausência tua me causou

Eu sei que vou sofrer
A eterna desventura de viver
À espera de viver ao lado teu
Por toda a minha vida
***
Yo sé que te amaré
Por toda mi vida te amaré
En cada despedida te amaré
Desesperadamente yo sé que te amaré.
Y cada verso mío será para decirte
Que yo sé que te amaré
Por toda mi vida.

Yo sé que lloraré
En cada ausencia tuya lloraré
Pero cada vuelta tuya ha de apagar
Lo que esa ausencia tuya me causó.

Yo sé que sufriré
La eterna desventura de vivir
A la espera de vivir a tu lado
Por toda mi vida.

dilluns, 4 de gener de 2010

Fins que el temps digui "s'ha acabat"



No es pot viure perpètuament en un nigul. És una llàstima, però és així. La solució no està en pegar un bot i caure sobre un nou nigul, sinó en aterrar amb precisió sobre un terra ferm, admetent això, que el príncep blau destenyeix i que el seu cavall és llogat, que els rínxols d'or de la princesa són postissos. I, amb tot, continuar fent-se costat i estimant-se com el primer dia, o més, o millor, però estimant-se...

I si ha d'acabar, que no sigui ni ell ni ella qui ho digui, sinó el temps, el millor aliat, i també el pitjor enemic.

Eso de saber que cada arruga de tu cara es cosa mía
Que cada parte de tu piel es recorrida
Por mis manos eso me hace sentir bien
Eso de saber que cada vello de tu cuerpo es más que bello
Son los anillos que rodearán mis dedos
Hasta que el tiempo diga se acabó

Dime que vas a seguir por siempre a mi lado
Aunque veas a diario como se me va el azul
Ahora que ya descubriste que el caballo blanco era alquilado
Ahora que compruebas que yo destiño también

Eso de saber que cada arruga de tu cara es cosa mía
Que cada parte de tu piel es recorrida
Por mis manos eso me hace sentir bien
Eso de saber que cada vello de tu cuerpo es más que bello
Son los anillos que rodearán mis dedos
Hasta que el tiempo diga se acabó

Dime que vas a seguir recogiendo mis besos
Aunque ya no te sorprenda donde los voy a dejar caer
Ahora que ya saber de sobra lo malo y lo menos
Malo que hay en mí
Ahora que compruebas que yo destiño también

Eso de saber que cada arruga de tu cara es cosa mía
Que cada parte de tu piel es recorrida
Por mis manos eso me hace sentir bien
Eso de saber que cada vello de tu cuerpo es más que bello
Son los anillos que rodearán mis dedos
Hasta que el tiempo diga se acabó

Eso de saber que cada vello de tu cuerpo es más que bello
Son los anillos que rodearán mis dedos
Hasta que el tiempo diga se acabó.