dilluns, 16 d’agost de 2010

Una passa més



Fa uns dies, un vespre, ens vérem entre molta de gent. La salutació, freda. Jo estava nirviosa, per variar: no sé manejar-me davant teu. I passaren les hores, i esperava el moment en què xerraríem, sabia què dir-te, què demanar-te, perquè ho tenia pensat, no volia quedar-me sense saber què dir, volia donar peu a no sé ben bé què. A una reconciliació? No, potser una reconciliació no, no serà tan fàcil, però si a una primera passa. I passaren les hores, et cercava amb la mirada, i no et vaig trobar. El moment no va arribar, però si la despedida, tan freda com la salutació.

I no deix de pensar en tu. Te tenc por i desig apropar-me a la vegada. Pensava penjar en aquest post una fotografia de nosaltres dues, en realitat és una imatge de les nostres siluetes, d'una de les nostres sortides, de fa un parell d'anys. No ho he pogut fer, avui la pàgina no em deixa, pentura és una senyal, pentura no vols que ho faci.

El dolor del darrer encontre és fresc. El que penses de mi planeja sobre el meu cap, no necessites mala gent aprop teu. Tal vegada la distància sigui necessària.

Mentres escric això escolt aquesta cançó de Maria Bethania un cop i un altre. No sé què diu, però si expressa el que sent: pena.

2 comentaris:

Frannia ha dit...

Estimada Xicarandana, si vaig insistir tant en aquesta reconciliació al principi del nostre inexplicable i dolorós desencontre, empassant-me tot l'orgull i el desconcert i la decepció, va ser en part perquè si algú em coneix som jo mateixa i sabia que el temps, en aquest cas, sols m'allunyaria cada cop més de tu. Saps perfectament que he intentat moltes vegades la reconciliació, sí, des del principi, jo sí volia reconciliació immediata, i l'únic que he trobat al llarg d'aquests mesos ha estat fredor i silenci. En el nostre darrer encontre casual el mal va ser gran, ja ho saps. Et vas explicar. I de nou, vaig ser comprensiva, però esperava algun moviment per la teva part, i més sabent la malaltia de la filla del nostre amic. No s'ha produit. Per què? havíem d'anar al teu ritme. Bé, el teu ritme no ha estat el meu i jo ja em trobo a anys llum de la nostra amistat. Pena en tinc, evidentment. I t'estim. I continuo preocupant-me per tu. Però ja no puc estar en el lloc que estava. No has deixat de dir i pensar durant tot aquest temps que m'havies perdut. Hi ha una clara diferència entre perdre i llançar al fems. Continuo pensant que em llançares, sense motiu suficient i sense tenir en compte el meu dolor. Aquesta situació d'ara és la conseqüència. A mi em va costar molt, però ja l'he assumida. Ets fora de la meva vida, no perquè siguis mala gent (no sé què et fa pensar que jo crec això) sinó perque no puc reprendre una estimació com la nostra després d'un dolor tan gran. Jo sabia que passaria. Em va passar amb en Pep P. i t'ho havia contat. Però tu tenies el teu ritme. Em sap greu, així és la vida i la lliçó principal: assumir les conseqüències dels nostres actes i aprendre. Saps que continuo desitjant el millor per a tu i els teus. No et negaré mai una salutació i, si escau, una abraçada.Però ja no hi ha passes. Cuida't molt.

Xicarandana ha dit...

Sembla ser que amb ritmes diferents és inútil donar passes. De nou, una mostra.
Gràcies per l'aclariment, Frannia.