dimarts, 29 de juny de 2010

Tocar mare

Em feia falta tocar mare. Un simple horabaixa calorós a casa, un simple horabaixa de rutines fetes 1.000 cops abans, m'han deixat millor que no estava. M'estaré centrant a la fi? No vull fer-me il·lusions, alguna cosa em diu que no em confii...
Em feia falta tocar mare i mirar cap endins. M'ha preocupat no veure-hi tant com em pensava, però em sembla que serà suficient. Diuen que tot és cíclic, no? Els fonaments hi són, per descomptat, malgrat certs canvis em facin oblidar-los. Necessitava, necessit, mirar tot el que tenc al cap amb perspectiva. No és fàcil, però és l'única manera de veure-hi més clar.
Em feia falta tocar mare i ho he fet, he pogut posar el fre i gaudir d'allò que sent com a meu, malgrat darrerament no ho gaudeixi tant com m'agradaria.
I en fi, que demà serà un altre dia, i Déu sap què ens depararà (en els darrers temps, de sorpresa en sorpresa "y tiro porque me toca").
I com a banda sonora, aquesta cançoneta de la peli Shall we dance. No és cap clàssic, però és de les que m'agraden: una història coral on absolutament tothom té el seu final feliç. M'ha fet pensar en un temps en que em sentia viure de manera semblant. Avui, la quantitat de gent que m'envolta s'ha reduit i preferesc no pensar en finals, ni que siguin feliços. Em ve just amb el dia a dia. I, com diria el filòsof Buenafuente, no és ni millor ni pitjor, sinó diferent...
No m'he pogut resistir: a sota, el chachachá que balla Stanley Tucci a la pel·lícula: senzillament impressionant!!!