dimecres, 19 de maig de 2010

Torre de Babel



Tenc poques tables a l'hora de xerrar en públic (per ser sincera, li tenc pànic) i els darrers temps m'ha costat concentrar-me en la lectura: aquests són els dos motius perquè vaig dir que si quan m'oferiren la possibilitat de moderar un club de lectura. Era un repte.

Avui ha tengut lloc la cinquena sessió i des de l'anterior hi veig un punt d'inflexió en sentit negatiu. En les tres primeres tot va anar rodat: les lectures interessaren i el grup de gent era esplèndit, pocs i ben avenguts, amb ganes de xerrar i també d'escoltar. Per part meva, cada cop em sentia més segura i contenta de l'experiència, no domés per mi mateixa, perquè veia que funcionava, sinó també perquè em va permetre conèixer gent interessantíssima. Però el caos ha arribat a partir de la quarta sessió, i em tem que ha arribat per quedar-s'hi: s'ha incorporat al grup un element discordant, una espècie de dona en forma de panzer que bombardeja qualsevol intent per debatre d'una manera amena i distendida. Reconec que el llibre no donava gaire de si, però els temes secundaris que hi podríem haver tret eren bons (la cultura xinesa, la relació home-dona, el progrés i la globalització, la por al canvi intern, ...). I he fracassat com a moderadora: no he pogut amb ella, el grup tampoc; de tota manera, era la meva responsabilitat. I la tertúlia sobre el llibre se n'ha anat a la porra i s'ha convertit en un debat nirviós, tens i lleig sobre masclisme, infidelitat, immigració, català. El que hauria d'haver estat un intercanvi d'opinions ha passat a ser en un guirigall de veus altisonants que, a l'hora, proclamaven les seves idees i rebatien les de l'altre. I tot provocat per aquesta persona, per la seva manera de trepitjar les opinions dels demés i voler imposar les seves (indefendibles, a més a més, i no vull entrar en detalls). La torre de Babel -semblava que cada un xerrava en una llengua diferent als altres- ha durat més o menys una hora.

Sensació de fracàs, és el que tenc. Per això la Cavalleria rusticana de Mascagni. És, salvant les distàncies, el que voldria haver sabut fer: orquestrar de manera equilibrada un grup de gent per aconseguir un resultat harmònic i agradable. No s'hi ha assemblat ni d'enfora!

En fi, una vivència més...

2 comentaris:

Aineta ha dit...

Ostres! Ja em sap greu. Una mostra més de la poma podrida

miratuporlondres ha dit...

Té collons el tema. El model "salvame de luxe", s'està imposant per tot.